QUADRE DE GUIMERÀ
M’agrada sentir com l’olor a terra xopa
( el carrer del Cacau, encara no l’han arreglat )
em va farcint el cos.
Per que serà així, que podré parlar del poble,
del fred de matinada i del de capvespre
i d’aquest camí llarg, quasi inacabable,
que als creients fidels a la Paraula,
ha de dur cada diumenge a Missa.
Vull evocar ara
i és per l’amor que sento,
la calma amb que respiren
el rostre d’aquells a qui s’estima,
i la dolçor de les paraules
que no s’acaben de dir
però que queden ben enteses.
( Als sentiments mai els hi ha fet falta les paraules ).
Vull evocar la fosca nit,
quan la nit és amiga.
I la finestra oberta que m’ofereix als ulls
la més bella estelada;
I no et demana res per torna
per que sap ser amable.
I des de el peu de la Torre
podré veure les cases callades,
esteses als peus, com el gos fidel a l’amo,
apressades i enllaçades entre elles
com per fer més íntima la vida,
més humana i animal alhora.
I les teulades, de vermell terrós,
amb els seus fils elèctrics
engronsant-se amb el vent.
LA CASA PAIRAL
Porto una casa enganxada a l’ànima,
el seu nom em lliga i m’atabala,
és la meva herència que ja està gastada,
ja està venuda i de nou habitada.
Però jo en els meus somnis la visito encara,
pujo escales i baixo a les quadres.
Des de el meu pis modest li tinc enyorança.
El seu nom encara em té lligada.