La vall poble a poble
Un petit tros de Catalunya, un indret proper a la gent on la força d’ànim es manifesta per mitjà de la terra, dels ametllers, de les oliveres, dels ceps i d’aquest riu Corb que, amb un escanyolit cabdal d’aigua, col·labora en fer mes suau la secada que habitualment pateix aquest indret.
La vall està ubicada entre les comarques de La Segarra i L’Urgell al Nord i a ponent, per La Conca de Barberà a Llevant i Les Garrigues al Sud.
Les darreres modificacions de la Catalunya comarcal, varen comportar que una bona part de la vall, que pertanyia a la Segarra, fos repartida entre les comarques d’Urgell i la Conca de Barberà, tot i a pesar del rebuig que els habitants d’aquestes viles varen fer arribar a la Generalitat. He sentit de viva veu que aquesta gent, els de la vall del Corb, continuen fidels a les arrels dels seus orígens i la Segarra es la seva terra on aquestes arrels hi tenen la seva estança i la memòria.
Tots nosaltres tenim la necessitat de sentir-nos d’algun lloc i que per raons d’infància ens ha cultivat el cor. Amb els anys això es converteix amb un sentiment tan fort que no hi ha llei dels homes que ho puguin modificar, canviaren els cartells, però res mes.
Per anar-hi, un dels camins mes adients es per mitja de la cruïlla que hi ha a La Panadella, al peu de la autovia A2 i arribar a Santa Coloma de Queralt, on desviarem amb direcció a Rauric, la Vila bressol del riu Corb, allí i naix entre matolls i pins el riu també la vall del riu Corb.
També i teniu accés per mitjà de la Ciutat de Cervera, capital de La Segarra, anant amb direcció al Balneari de Vallfogona, creuant la serra de Suró, un indret paisatgista que sorprèn sempre a tot hom que hi passa.
Un altre accés es creuant la Ciutat de Tàrrega, capital de l’Urgell, direcció a Montblanc on aviat vos trobareu el Castell de Ciutadilla, dalt del turó, donant-vos l’arribada a la vall del Corb.
I si voleu accedir-hi per la vessant de Montblanc, trobareu en primer lloc la vila de Belltall que vos conduirà o be a Ciutadilla o a la vila de Forès, en plena serralada del mateix nom.
Si veniu de l’Urgell, des de Bellpuig, anireu amb direcció a Belianes, fi de camí del Riu Corb, allí a les seves terres, es desclou el rierol i no troba mes llit per continuar caminant, així també la Vall del Corb arriba al límit i es fins aquest indret on te marcada la seva extensió. Si vos hi endinseu fareu cap a Maldà, desprès Sant Martí de Malda, Ciutadilla, Guimerà i Verdú, en fi, trenta i una viles en terres de secà, on els canvis d’estacions del transcurs del temps, vos ensenyaran els colors vius del camp, des de el verd del sembrat, al groc cremat del Sol i en mig, els ametllers vestits de blanc, les oliveres de fulles verdes i platejades, els ceps ben plantats gaudint els pàmpols verds i guarnits i un cel blau que vos enamorarà, tot caminant al peu del riu o be per les altures de petites serralades, on els núvols son mes propers i vos vindran ganes de agafar-los amb les mans.
Terra de secà es la Vall del Corb, on els homes i dones lluiten dia a dia per sobreviure, en un mon on aquestos indrets petits i humils son molt sovint ignorats, no els hi fan cap cas i depenen de l’autogestió per seguir el dia a dia, amb un pes molt dur a l’esquena i un amor molt gran al cor, que els fa estar units i amb l’afany de mantenir viva la vall.
Al visitar-la, vos trobareu amb una muntanya d’anys amuntegats per tots els indrets, sentireu damunt la pell l’encís d’aquestes contrades, que posseeixen un to d’esquerpesa en la seva personalitat i on la pedra del país, amb sa grisor esblanqueïda, es protagonista absolut.
Les tardors i postes de Sol la vostra mirada avançarà amb lenta delectança, captiva dels colors trencats, la claror s’esmuny a ponent i aquell mantell de mare amorosa es nota damunt la pell.
Les vores acostades al riu, son com balconades oferint aquells poms de canyes tendres, on les granotes hi solen fer bons concerts a la tardor i on els ocells es reuneixen per veure i refrescar la calor.
Es ben cert que l’home tendeix a fer malbé el seu entorn, per us i abús, en benefici propi, la natura es defensa i no sempre permet que fets destructius es portin a terme, tot i això cal veure que aquesta vall necessita d’ajuda constant i equilibrada per sobreviure a un mon que sovint no recorda de les seves necessitats.
Joan Ramon Marbà Alamàn