La celebració nadalenca tenia el seu punt culminant en la Missa del Gall i l’adoració del nen Jesús. Antigament la Missa del Gall tenia lloc a la matinada del dia de Nadal i en el moment de l’adoració, com a acompanyament a les cançonetes adients a l’acte, el poble exterioritzava la seva alegria de diferents maneres, per exemple: tocant ferrets i altres instruments populars; aviant ocellets dintre el temple, de vegades amb cintetes a les potes, amb la bellugadissa i el xivarri que és de suposar; fent petar bufetes de porc prèviament inflades, etc.
A la sortida de la Missa del Gall, encara negra nit, cada u a casa seva, les famílies es reunien a l’entorn de la llar encesa i es menjava coca i es bevia mistela o algun altre licor casolà. La tradició aconsellava mantenir el foc encès tota la nit per si la Mare de Déu volia venir a eixugar i escalfar els bolquers del nen Jesús.
Ja entrat el matí tenia lloc la Missa Major, amb tota la solemnitat possible, i al migdia cada família es reunia al voltant de la taula per celebrar el dinar de Nadal, l’àpat principal de la diada, on hi sortia el bo i millor del rebotit i del corral: escudella i carn d’olla, golls, carns variades, etc.
Entre els costums de les festes nadalenques, a més dels que es descriuen a continuació, cal esmentar les enganyifes i el penjar la «llufa» el dia dels Sants Innocents, el 28 de desembre; i anar a esperar l’«home dels nassos», que tenia tants nassos com dies tenia l’any, curiós personatge que només es deixava veure el dia 31 de desembre.
El tió
Com una anticipació de la diada dels reis mags, la soca oferia els seus presents a la mainada el dia de Nadal. Calia escollir la soca més grossa del llenyer, perquè a major volum més generosa es mostraria. Calia també que els nens i les nenes haguessin fet bondat de la bona durant tot l’any i que amb un bastó o una maça truquessin la soca insistentment, recitant el conegut «caga soca, caga tió», en alguna de les seves múltiples variants.
Després, els infants, havien de retirar-se en una altra habitació a resar un parenostre i quan, al cap d’una estoneta, eren cridats pels seus pares, trobaven amagades sota la soca totes les joguines i llaminadures que amb tanta insistència li havien exigit.
Els pessebres
La construcció de pessebres no estava gaire generalitzada als nostres pobles; però també se’n feien alguns. D’ordinari eren a base de molsa i alguna soca arrugada i irregular. Ressaltaven la cova del naixement i la dels pastors, els reis d’Orient que venien d’allà lluny i que cada dia se’ls feia avançar una miqueta; al costat de les figuretes adients s’hi trobaven rius de paper de plata, camps llaurats, parells de bous, aviram, pallers. Eren pessebres de caràcter popular que recreaven el paisatge i l’ambient en què es movia la gent de les nostres contrades.
Els reis d’Orient
Semblantment al que s’ha dit de la soca de Nadal, perquè els reis es mostressin generosos calia que els infants haguessin estat obedients i aplicats. Si s’havien manifestat malcreients i trapacers, s’exposaven que només el rei negre els deixés carbó i que els altres passessin de llarg. Afortunadament, aquells dies tots els nens i nenes feien bondat i es penedien de cor de les possibles malifetes comeses i els reis, que eren molt bones persones, ho sabien perdonar tot i omplien de presents la quitxalla.
Calia, però, deixar les sabates al balcó, eixida o finestra, al costat d’un cabasset amb ordi o blat de moro, per si els cavalls dels reis tenien gana. I, sobretot, anar a dormir aviat i estar quiets. L’única cosa que aquella nit es permetia als infants era somniar, uns somnis , que l’endemà, a primera hora, es convertien en realitat en trobar el cabasset de gra buit i una munió de joguines al seu entorn.