El dia que vaig conèixer a la Lidia no vaig pensar que un dia podria ser la meva dona.
Era l’any 1932 i va entrar com a mecanògrafa en la tenda de material quirúrgic que jo també treballava de venedor i expert en compres a l’estranger, en concret Paris.
La Lidia era una noia de uns vint anys rodoneta com una poma, baixeta ni lletja ni guapa, però amb tot l’encant i candor dels seus pocs anys.
Jo als meus quaranta cinc anys complerts, bohemi a volta de tot i amb esperit de solter recalcitrant, no li vaig prestar gaire atenció. Un dia però, que tenia molta feina , un company em va dir que Lidia escrivia i parlava molt be el francès , el cel es va obrir, vaig veure la llum, ella em podria ajudar, encara que sols fos un cop.
-Senyoreta Lidia em podria fer un favor encara que nomes sigui avui?
-Podria passar a maquina aquestes cartes, no tinc temps i no se com fer-ho…
-Per descomptat senyor Enric, i llavor em va somriure…
Llavors vaig veure que al riure, se li formaven uns clotets molt macos a les galtes i els seus ulls eren de color de mel. A part de tot això la pell la tenia colrada pel sol, l’última moda d’alguns, apart de tot érem Juliol.
L’endemà la vaig mirar millor i li vaig somriure, ella me’l torna i altre volta els clotets . Vaig pensar que si les pogués mossegar les seves galtes tindrien gust a mel i sol.
Al migdia jo dinava a un bar a la cantonada del carrer, ella portava una carmanyola dins un cabasset molt bufo i tenia uns tovallons de randes molt polits i dinava a l’oficina. Aquell dia vaig tornar mentre s’espolsava polidament unes engrunes de pa de la faldilla blava
-Senyoreta Lidia li vindria de gust prendre un cafè amb mi? Veig que ja ha dinat.
-Senyor Albert no acostumo a fer-ho.
-Doncs vingui i prengui el que vulgui, jo convido som companys de feina , oi?
-D’acord senyor Albert , gràcies un dia es un dia. I anàrem al bar a prendre un refresc.
I així va començar tot, la noia era llesta filla d’una família modesta. Una tia li paga estudis de mecanografia i francès. Li agradava anar a nedar a la Barceloneta amb el seu germà, llegir, i les flors i no tenia xicot.
Vaig començar a pensar en ella, jo vint-i cinc anys mes gran, quin gran disbarat, però em vaig donar compte que no podria viure ja sense ella, que l’estimava malgrat tot, i ella em mirava amb els seus ulls de mel que deien també molt. Un dia de pluja la vaig acompanyar a casa seva amb taxi i li vaig dir que l’estimava i que volia casar-me amb ella, i ella va somriure i va dir . Perquè no?. A mi m’agraden els senyors ja fets, perquè son uns cavallers.
Al dia del seu Sant quan ja érem promesos li vaig preguntar que voldria de regal, no volia espifiar el regal. La Lidia em va dir, Albert compra’m una capsa ben plena de mitges de seda. Quasi tota la meva vida he somiat en tenir-ne quantitat, soc maldestre al posar-les i se’m estripen molt.
Desprès d´ un temps prudencial de festeig ens vàrem casar, malgrat l’oposició de les nostres dues famílies, per la diferencia d’edat i posició
Ara es la meva dona, estem de viatge de noces a Paris, jo la miro dins una botiga que venen barrets, a ella li estan molt bé . El que es prova ara serà el segon que te en la seva vida. Em mira somriu i els clotets a les galtes es formen. Jo penso en el gust de mel i sol. Ara si que ja els he mossegat…….