Un home mirava tristament la finestra del seu despatx. Pensava – estic cansat de la meva rutina que jo no he escollit -. Sempre els mateixos problemes que s’engreixen i es multipliquen sols. L’home cansat i avorrit es va quedar encaterinat mirant la finestra. En aquell moment va passar un ocell volant. L’home el va seguir amb la mirada fins quedar hipnotitzat. Mentrestant pensava – necessito volar com aquest ocell i retrobar els horitzons perduts -. Segons més tard estava volant entre els núvols amb una gran rialla dibuixada en la seva cara. La tristesa es va esvair i una plenitud el va envair. El primer dia va ser molt divertit. Va anar passant el temps i res canviava. Arribava a un nou horitzó i comprovava que tots els horitzons eren iguals. A més tant temps volant pels aires havia afectat el seu equilibri i patia vertígens. La tristesa va tornar. I va pensar – estic cansat de la meva rutina, però és la que jo he escollit. Com podria sortir-ne -. Entremig de marejos i vertígens va escoltar dir el seu nom. Era la seva secretaria que l’estava despertant. De mica en mica va tornar a la realitat i va donar les gràcies perquè tot havia sigut un somni i per tenir una rutina que toques de peus a terra i no hagués de volar.
Cita de Svileta de Tessàlia: el pecat de sempre és voler el què no tens i la virtut oblidada és adaptar-te en el teu entorn.