TORRONS PEL DIA DE NADAL

turrones.jpg

 —Mama, em deixes tastar els torrons?
—No, filla, que són pel dia de Nadal.
—Però jo els vull tastar ara.
—No, dona, que el dia de Nadal ja no en quedaran.
—Només una miqueta. I després els tornem a desar.
—Que et fan il·lusió?
—Sí, molta. Va, sisplau!
—Està bé. Però només una punteta, eh? I els encetarem d’amagat. Sabràs guardar el secret?
—Sí.
La Lena torna a punxar la coca, mig treta del forn, amb un escuradents.
—Encara no està cuita. Veus? L’escuradents encara surt tacat. Perquè estigui ben cuita ha de sortit net del tot.
–La Maria s’aixeca i s’acosta a la seva mare per mirar l’escuradents més de prop. Tota la petita cuina és plena de l’olor calenta de la coca, i el forn encès omple d’escalfor l’estança. A l’ampit de la finestra hi ha el gat que pica delicadament el vidre perquè el deixin entrar.
—Mama, anem a buscar els torrons?
—Va, sí.
La Lena obre la porta del bufet del menjador i treu les tres taules.
—Saps què? Encetarem els de fruita, que són els que es notarà menys.
—Els de fruita són aquests?
—Sí, aquest és de Xixona, i aquest es diu d’Alacant.
—Quins són, els més bons?
—Tots ho són, de bons. Ja veuràs com els de fruita t’agraden molt.
La Lena agafa un ganivet del primer calaix de la cuina. Amb un gest curós en talla un tall i el dóna a la Maria.
—Quina olor més bona que fan! Va, jo també me’n tallaré una mica —diu per a si mateixa—.
—Són boníssims, mama. Me’n dones més?
—No, no, que si ho sap el teu pare em matarà.
—Només una miqueta de no res.
—No, no…
—Va, sisplau!
—Està bé, vinga, però ara prou, eh?
En talla una altre tallet per a la Maria i, abans de desar-los, se’n talla per a ella un bocí més.
—Però no diguis res a ningú, eh?
—No, mama.
El gat segueix demanant amb gran sol·licitud que el deixin entrar, i ara acompanya el gest impacient amb un miol delicat.
—Mama, obre el Brillant, que vol entrar.
—Filla, que és pesat aques
t gat! —diu la Lena mentre obre la finestra per deixar-lo passar.
La Lena ha apagat el forn i s’ha posat a triar la verdura per fer el dinar.
—Mama, et puc ajudar?
—Sí, dona. Mira, agafa el cap de la mongeta i trenca’l. Després vés estirant el fil fins que arribis a l’altra banda, i escapça aquesta punta, també.
La Maria, encara que maldestra, s’hi esmerça.
—Ho faig bé, mama?
—Molt bé, reina.
—Aquesta és massa difícil. M’ajudes tu?
Mentre feinegen, se sent com a la porta del carrer burxa la clau.
—Ara hi ha el teu pare.
La Maria pensa que li agradarà que el seu pare la vegi concentrada en la important tasca de preparar el dinar.
El pare treu el cap per la porta de la cuina. La Maria s’atrafega més.
—Fes-me un cafè —diu per tota salutació—. Què fas, nena? —pregunta inquisitivament a la Maria-.
—Ajudo la mama a fer el dinar —diu la Maria amb tota la dignitat.
La Lena deixa el que està fent i s’acosta als fogons. Posa aigua a esclafar i treu el pot del cafè mòlt de l’armariet. Després agafa un got i el deixa damunt del marbre de la pica. La Maria nota el silenci en què s’ha tancat la seva mare i es remou inquieta.
De cop, els crits vibrants d’odi del seu pare, eixordadors, esclaten del menjador. La Maria es contrau en un sotrac. La Lena es paralitza, amb els ulls esbatanats.
La Maria no ha entès què ha dit el seu pare amb aquells crits. Ara ell obre d’una revolada la porta de la cuina. La Maria té un sotrac més intens.
—Qui t’ha manat tocar els torrons? —vocifera, escopint saliva, els ulls desorbitats.
A la Lena li vacil·la la veu.
—Només n’hem tallat un trosset per tastar-los —diu sense esma.
—Un trosset per tastar-los! -—escarneix el pare expulsant més odi mentre s’acosta a la Lena. Què t’has cregut, desgraciada! Es veu que no els has pagat tu! Filla de puta!
A la Maria li tremola la barbeta abans d’arrencar el plor. Té por fins i tot de plorar per no fer-se notar més. Tem per la seva mare i pel Brillant, que no sap on s’ha ficat.
—M’has sentit? —torna a vociferar el pare a l’orella de la Lena, amenaçant-la.
L’aigua bull, però la Lena no es mou.
—Desgraciada, no et mereixes res! —ultratge el pare mentre dóna un cop de puny damunt la taula. Tavelles de mongeta i pells de patata salten i cauen a terra. El pare els dóna puntades de peu cap a la Lena, que li salten a les cames. La Maria s’arrapa a la paret per protegir-se.
—Desgraciada! —repeteix, donant un cop de puny sobre els fogons que fa vessar l’aigua bullent.
La Lena ha acotat el cap i ha començat a sanglotar. Amb mà tremolosa comença a preparar el cafè.
El pare dóna voltes pel menjador renegant. La Maria no entén què diu, però la vibració dels crits li adoloreix el cervell.
La Lena surt de la cuina amb el cafè preparat.
—No vull el cafè d’una desgraciada!—sent la Maria que crida el seu pare—. Filla de puta…!
El pare s’ofega en el seu odi.
La Lena torna a la cuina trasmudada. Es posa a recollir les despulles de verdura de terra mentre tremola. La Maria té el cor en un puny.
—Mama, és per culpa meva? —xiuxiueja.
—No, no pateixis.
El pare torna a obrir la porta de la cuina.
—D’aquesta te’n recordaràs, tros de carn! —crida amb ulls de boig.
I abans de marxar dóna una altra puntada a la taula, que rebota i pica contra la Lena, que no es mou. Després se sent el so adust de la porta del carrer.
La Lena s’asseu al tamboret com si fos un embalum. Tanca les mans damunt la cara i es posa a plorar desesperadament, sacsejant el cos.
Quan els plors de la mare s’apaivaguen, la Maria torna a preguntar fluixet:
—És per culpa meva, mama?
La Lena triga una mica a contestar-li:
—No, tu no tens la culpa de res. És per culpa d’aquest boig.
—No deu haver pas fet mal al Brillant, oi?
—No, l’haguéssim sentit.
—Vaig a veure si el trobo.
La Maria mira a sota els mobles del menjador. Després mira a sota del seu llit i després mira a l’habitació dels seus pares. A sota del llit de matrimoni, arraulit, hi ha el gat, que no gosa sortir. Ella el va cridant amb paraules amorosides.

Carme Cabús
Desembre de 2005