Un senyor vell corria il•lusionat cap a l’ascensor. Dintre l’esperava una noia jove bellíssima i elegantment vestida de gris fosc. Era l’encarregada d’acompanyar a la gent que agafava aquell ascensor. L’home vell va saludar i amb gran joia va explicar el què el feia feliç, va dir – ha nascut el meu net. Tinc molt clar el què faré. Li ensenyaré a caminar i escollir cap on ha d’anar. A parlar i a callar que és més important. Quan comenci l’escola l’acompanyaré cada dia perquè no es senti sol. Així serà fins que es faci gran i necessiti anar sol per sentir-se madur. Li ensenyaré a estudiar, memoritzar, entendre, buscar informació i a utilitzar-la. L’ajudaré a créixer com a persona. L’ensenyaré a respectar i fer-se respectar. També li ensenyaré a reflexionar, dubtar, proposar i a fer tot això amb prudència per evitar conflictes -. De sobte l’home se’n va adonar que l’ascensor estava pujant i va dir – no li ha dit a quin pis vaig -. La noia jove va dir – vostè va a Terra Alta que és on van les persones que s’han portat bé -. L’home va exclamar – però… no pot ser. Fins ara no sabia que fer i ara tinc un net per ensenyar-li el què he après -. Ningú li va respondre i l’ascensor el va portar fins a Terra Alta.
Cita de Svileta de Tessàlia: la mort no entén d’il•lusions, sols segueix instruccions de la natura.