Fingir que tot és un teatre poètic i jo em convertiré en Arlequí.
Portaré una ploma penjant, de nom Harmonia,
i vos convidaré a volar sense ales pel món de la imaginació.
Peter Pan, serà un amic meu i l’ajudaré amb les cuites amb el Capità Garfi, els nins perduts, Wendy, Campaneta i el cocodril Tic-tac.
Vindrà a visitar-me, o tal volta, hi aniré jo, al país del Petit Príncep, veure la seva rosa d’enfora (s’empegueeix aviat) i podré veure una immensitat de postes de sol, soc un enamorat d’elles.
Glasonia, el meu floc de neu, inventat i Starkia, que protagonitzà la desaparició de les estrelles, ens acompanyaran en aquesta posada en escena.
I també dos calcetins, desaparellats, que vaig descobrir, i sé n’havien lliurat de la rentadora, els polissons.
– Val Josep.
No trobes que el viatge i els personatges els avorriran?
– Aix Harmonia,
i sinó fem algun exabrupte imaginatiu, estaran aferrats a una realitat no sempre alegre.
Deixem que els tregui un somriure, i que volin, mentre llegeixen.
– Pots ser tinguis raó, tot i que amb una mica de mesura, que et conec i quan et dispares…
– Està bé, Harmonia.
Vindrà na Campaneta volant i fent peripècies, mig taparà els focus del teatre, amb la seva ombra i na Wendy serà feliç somniant.
– Josep, acaba que en tens del nervis!
-Bé, no t’enfadis.
Ni es varen casar, ni menjaren perdius, perquè era “codornices” el que rimava amb “felices”
– Josep, em trauràs de polleguera.
Tens uns… i no empraré la paraula grollera que penso.
Has fet un bon acabament, i tens una barra que te la trepitges.
Em fas desbarrà, ets incorregible.
He fet una mitja rialla i ella també.