Som propensos, no sé si és una característica humana,
a reparar més en el que ens manca i desitgem,
que en què disposem i podem gaudir.
Tal volta, sigui un joc malèvol de la ment,
que cal aturar el més prest possible,
perquè no ens amargui.
No li donem espai de joc,
és entremaliada a vegades,
i ens fa caure en un parany molt falç,
juga amb el temps i ens porta a
tenir ànsies per un futur desconegut.
Ens fa passar pena per situacions inventades i
sense cap tipus d’arguments
ni consistència.
A més de poeta, sóc terapeuta,
he ajudat a persones a situar-se en el present: Aquí i ara, que realment és l’únic que disposem.
El demés són càbales.
Quan m’han vingut maldades,
he hagut de reinventar-me
per a sortir de la teranyina,
que la ment m’havia preparat i
jo ho havia consentit.
Cal fer una llista minuciosa,
del que tenim i podem gaudir:
Des d’una tovallola fins una tassa de cafè, com ca nostra i l’aigua calenta de la dutxa.
Una casa que ens guareix i ens aixopluga.
Poder menjar a diari, unes quantes vegades.
Aficions com llegir, la música, el teatre…
L’amistat i l’estimació a persones,
i la comunicació amb elles.
Gaudir de la natura estimada.
La salut física, mental i emocional.
L’autonomia: poder aixecar-nos del llit, rentar-nos, caminar…
Disposar de feina, tindre doblers per anar a comprar.
Tot el què ens permet gaudir la vida diària i a cops li restem la importància que realment té.
A l’altra banda de la llista, hi posarem el que consideram ens manca.
Si manca salut, és prioritària a la llista del què ens manca.
Sempre els missatges en positiu.
Compararem les dues llistes i cal la gratitud sempre.
Sent que és el missatge més preciós que poden enviar a l’Univers,
acompanyat de l’esperança que tot és efímer i no dura per sempre.
Josep Bonnín Segura. Vilafranca de Bonany. 25 d’abril de 2022