Recordo, com si fos ahir, quan els grisos pujaven a l’autobús per la porta davantera. No he trobat però, cap imatge, ja sabeu que vivim en una democràcia PLENA, oi?.
Recordo, que en una ocasió, el gris va pujar a l’autobús, i es va asseure amb intenció de cedir el seient a la seva esposa, un viatger però, li va retreure la seva actitud, i va anar d’un pel que la resta de viatgers li fan la pell.
Recordo que m’explicaven que en els Pisos de la Obra Sindical del Hogar, convivien forçadament famílies que havien estat lleials a la República, i que fins ho havien pagat amb internaments a presó, i/o en camps de concentració, o en les files de l’exercit repetint el mal dit Servei Militar, i membres dels cossos de seguretat. Uns i altres ho sabien – o pensaven saber-ho tot dels altres -, i la convivència era força difícil, perquè els “ armats” – sobretot si eren un xic curts de gambals – es sentien “ protegits “ per la dictadura, i volien imposar el seu criteri, ja fos en qüestions comunitàries, ja en relacions entre veïns, o fins entre els fills d’uns i altres. El cert era però, que sempre que era possible, els infants evitaven relacionar-se amb els fills dels agents, i les dones feien el mateix a les seves dones. Ningú ho deia – i menys ho escrivia – però, tothom intentava fer-los el buit.
Vaig conèixer un policia que MAI va pujar sense pagar a l’autobús, que SEMPRE va anar o tornar de la feina amb vestit de carrer, i que MAI va posar als penjadors roba de feina. Tots sabíem que era policia, i ell potser que havia fet cadascun dels veïns. Els seus fills no jugaven MAI amb els altres nens, i la dona mantenia una relació cordial i educada amb la resta de dones i netejava l’escala quan li tocava.
Aquell home – com fèiem alguns, potser amb més esforç – va donar estudis superiors als fills.
Al cap dels anys, quasi a punt de passar a la jubilació, el trobava a la Comissària quan em cridaven com Advocat d’Ofici, ens saludàvem amb respecte.
Els anys grisos, no s’han acabat dissortadament