He recollit del terra, humit per la rosada,
tres paraules que havien caigut,
i estaven malferides,
em dolia que
poguessin perdessin la vida, i
deixassin d’alenar,
ara què em demanaven ajuda.
Me les he mirat,
amb una mica de tristor als ulls i també esperança,
i els hi he dit:
– Vos ajudaré, no a sobreviure,
sinó a viure novament.
Eren la Pau, l’Empatia i la Concòrdia,
que neguitoses em suplicaven.
– Vos promet una terra
on poder-vos recuperar del daltabaix,
i créixer,
per escampar-vos per el nostre món.
La Pau m’ha mirat, amb un somriure esmaperdut, com sinó confiés massa, amb la meva promesa.
L’empatia, he percebut, que esperava que l’acariciés i l’agomboles.
La Concòrdia ha rejovenit quan m’ha sentit.
No volien cossiols,
no volien estar encerclades,
per unes voreres de fang cuit.
Han estat sembrades a terra,
al vora d’un llorer.
Les he portat adob de tendresa i bones intencions.
Després, amb suavitat, les he regades amb paraules amatents, aigua que dóna vida i estimació.
M’han promès i ho crec,
que sempre es trobarien
dedins els meus sentiments i
què m’ajudarien,
a què les pogués transmetre.
M’he acomiadat d’elles i he sentit un pessigolleig dintre del meu cor.
Malgrat el sol post,
començava la fosca,
el fulgor tènue de la Lluna,
m’han fet veure que encara somreien.