El títol segons a qui li farà evocar coses molts diferents i àdhuc contraries: escriure un mots, prendre cocaïna pel nas, o com pretén l’article parlar dels passos zebra, és a dir més la primera excepció que la segona, llevat està clar del color de la substància, i potser, potser dels seus efectes en algunes persones.

Fa molts anys que sóc peó [del castellà, peatón] i just 18 anys menys que sóc conductor, i tant des d’una vessant com des de l’altra, he pogut capir aquest efecte pervers de les ratlles blanques pintades damunt l’empedrat i/o l’asfalt dels nostre carrers.

Com a conductor constato que sovint els qui venen caminant a pas viu, tant bon punt posen els peus damunt la primera ratlla blanca, baixen la seva velocitat de creuer, diries que hipnotitzats per la falsa sensació d’invulnerabilitat que el pas zebra els dona, en el meu cas, coneixedor d’aquesta circumstància em deturo tot el temps que faci falta, fins que en arribar a l’altra vorera, el caminant retorna en si, i reprèn el seu pas habitual.

Dissortadament no tots els conductors son conscients d’aquest efecte, i no és gens infreqüent que siguin justament els passos zebra, el llocs on acostumen a succeir més accidents dins de les nostres viles i ciutats.

L’efecte perniciós, la sensació de trobar-me en un lloc on no em pot succeir cap mal, l’he patit sol i en companyia en més d’una ocasió, i quan en prenc consciència, alleugero el pas, i procuro també que els que passen amb mi, facin el mateix.

Tinc per a mi que aquest efecte, és alhora conegut i volgut per les autoritats, a les que de forma general, amb totes les excepcions que vulgueu, jutjo sempre com a corruptes, i interessades únicament en incrementar els seus guanys personals.

Perquè sinó , enlloc de color blanc, no pinten les ratlles de color vermell ?.

En el tràfic, vermell vol dir aturar-se, verd circular, i el color blanc no te cap significat precís, més enllà potser de delimitar, de marcar els límits de la via. En aquest món occidental simbolitza puresa, pau ,…., i en el món musulmà també en ocasions dol, no son allà estranys els vestits blancs en les cerimònies funeràries. En cap cas però, ni a l’orient , ni a l’occident, associem aquest color a perill i/o precaució.

Quina raó doncs ens poden explicar els qui pinten totes les cantonades amb ratlles de color blanc, batejades com a passos zebra ?

L’abundància d’alguna cosa fa que perdi valor, que deixi d’interessar, així la generalització arbitraria dels passos zebra, a totes les cantonades, de totes les viles, ciutats i pobles de la nostra nació [ la catalana ] , ha provocat que justament ningú que porta un vehicle, o si voleu, una minoria dels nostres conductors, es deturi ja en un pas de zebra, alhora i diria que tràgicament, ha fet néixer la confiança en els qui només son peons [dels castellà, peatones], que poden creuar sense cap risc, i per descomptar abusant tant com vulguin del seu especial privilegi.

En alguna ocasió heu vist, com a una distància de més de cinc metres, van creuant d’un en un, grups que poden superar els 10 individus?. Jo ho he vist.

M’agradaria rebre la resposta d’aquestes preguntes tant senzilles: Per què el color blanc? .Per què la generalització dels passos zebra?.

Per endavant, a qui sàpiga les respostes i tingui la bondat d’explicar-me-les, gràcies.

(c) Antonio Mora Vergés

El comentari va fer fortuna, “ vostès tenen un problema del 3% “ , era, potser no cal recordar-ho una “maragallada” més; fins es va plantejar la possibilitat d’endegar una acció penal contra l’aleshores President de la Generalitat, que des de les files del nacionalisme moderat es va deturar per evitar l’absolut desprestigi de la nostra Institució de govern.

Fins aquell moment però, tot anava funcionant sense massa sobresalts; es feien túnels per allargar el Metro; els trens de rodalies – sempre atapeïts – acostumàvem a complir els horaris amb la puntualitat que raonablement es pot esperar d’un país mediterrani, i les apagades de llum – relacionades quasi sempre amb pluges i tempestes – eren un fet anecdòtic. D’aquí la pregunta; si això passava malgrat el famós problema – mai demostrat – del 3%, de quina magnitud és el problema que patim ara ?

Quin percentatge va fer caure el túnel del Carmel ?. De quina magnitud econòmica parlem per explicar el desastre de rodalies ?. Malgrat la llarga foscor, s’endevina com molt elevat el tant per cent de l’apagada barcelonina que de cop i volta, ens ha tornat a la crua realitat. Sempre, sempre, hi ha – la realitat s’entesta en demostrar-ho – un escenari pitjor del que pensàvem estar patint abans. Com en el cas de la revolta d’Osona, a l’edat mitjana, per fer tornar als àrabs, vista l’extrema rapacitat i manca d’honestedat del cabdills cristians, avui hi ha força ciutadans que pensen, amb el Pujol vivíem millor !

La pregunta ara com ara no tindrà resposta, el pas del temps ens anirà desvetllant les raons ultimes de tot plegat. La ciutadania està més que desencantada, està farta de comprovar que més enllà de solucionar-se el seu problemes personals i familiars, col·locar un germà, un parent, un amic ,…… un bon nombre dels nostres polítics han esdevingut una carrega feixuga , que la nostra feble economia i l’habitual corrupció a tots els nivells, fa molt i molt difícil de suportar.

M’agradaria tenir respostes, però únicament tinc preguntes : Perquè ens diuen que s’escurcen les llistes d’espera, el període màxim és segons ells de quatre mesos , mentre rebem – la tenim emmarcada – una carta en que ens donen cita per una intervenció quirúrgica al maig del 2.008 ?. Perquè més enllà dels discursos, moltes persones tenen la percepció d’anar perdent qualitat de vida, com es perd l’aigua si la portes a les mans ?. Perquè tenim la sensació que fins i tot les mostres d’alegria, no son altra cosa que impostures i convencions socials ?,………..

Si teniu alguna resposta raonada i/ raonable a la pregunta, sou pregats de fer-m’ho saber a l’e. mail amora@moianes.net ; per la meva part, si aconsegueixo esbrinar-ho abans, ja us ho explicaré.

Mireu de no esverar-vos; això, esverar-se és molt dolent a l’estiu.

Paciència.

(©) Antonio Mora Vergés

Havia nascut en un poble molt petit, potser fins i tot parlar de poble era un xic vanitós; a l´Argentera hi havia un centenar escàs d´habitants.

No recordava de la seva infantesa, els serveis de recollida d’escombraries, però també era cert que als anys 50, i en el medi rural s´aplicaven potser sense tenir-ne consciència les famoses tres R´s de l´ecologisme modern:
Reutilitzar els materials, tothom havia après a fer estirar fins al límit la vida útil de totes les coses, les eines es reparaven una i altra vegada, la roba s’apedaçava fins al infinit, i en aquella època l´estrena d´un vestit, era tot un aconteixement no únicament per a l´interessat, sinó clarament per a tota la gent del poble, que ho comentava com un fet quasi excepcional, “fulano de tal, avui a missa lluïa un vestit nou…”
Reduir el consum innecessari, el País amb prou feines tenia al seu abast els productes necessaris i per aquesta raó era impossible gastar més del compte.
Reciclar els materials, era pràctica corrent, res es llençava, tot podia tenir, i de fet tenia gairebé sempre, un ús alternatiu.

Des de les sabatilles fetes amb sola de cautxú, fins als papers i caixes de fusta, que rendien el darrer servei a la llar de foc de casa.

La vida a ciutat no era gaire diferent, hi havia, és clar, en la majoria d´elles, uns serveis de recollida d´escombraries, que inicialment passaven un cop per setmana, i que fins i tot tenien competència privada, donat el caràcter majoritàriament orgànic de les deixalles, i la manca de productes per abonar les terres de conreu. A Barcelona el tema havia arribat a ser titular en els diaris de l´època.

Els anys 70 van ser l´inici del consumisme per a la majoria dels ciutadans, en aquell moment els cartrons i papers tenien encara un cert mercat, i no van representar cap problema ecològic, sinó més aviat una solució si més no temporal, a la desocupació d´una part de la població.La imatge dels recollidors de papers i cartrons, normalment amb un carretó era força habitual.

Els anys 80 van representar realment el començament del problema; amb l´entrada masiva al consum del plàstic, van anar desapareixent els papers amb què s´embolcallava el pa, la carn, el peix…, ben aviat tothom portaria bosses de plàstic amb el seu nom, com a reclam publicitari des de les botigues més petites, fins a les Entitats de Crèdit, per acabar amb els grans magatzems, El Siglo, Galerias Preciados, El Corte Inglès… ningú però tenia cap interès econòmic en la recollida del plàstic, i va començar a ser comú veure bosses de plàstic per tot arreu, al bosc, al camp, als rius, a les muntanyes…

Els 90, feliços per alguns- de fet tots els decennis han tingut els seus mortals feliços- van portar el problema al límit; el vidre va començar a veure´s substituït pel plàstic i aquest a la seva vegada pel Tetrabrik…

Els volums de les deixalles començaven a representar un greu problema en tots els àmbits de la vida social, amagar-los, com s´havia vingut fent des dels anys 70, va començar a resultar impossible, ben aviat els abocadors d´àmbit local van ser denunciats com a focus de contaminació, i la seva clausura es va fer necessària, tampoc era cap solució però cercar abocadors de caràcter més general, només es traslladava el problema de lloc, i ràpidament la tècnica d´amagar les deixalles tingué resposta per part dels ecologistes, i tanmateix pels veïns més immediats que patien de forma agreujada els problemes que ocasionava la concentració masiva de deixalles.

Es va poder comprovar que molts materials no tenien cap possibilitat de recuperació, i que d´altres tot i ser reciclables representarien unes grans despeses, i que únicament una petita part de les deixalles podien representar alhora, un guany econòmic i ecològic.

La creació de plantes incineradores tingué aviat detractors; la contaminació ambiental era massa evident, però la manca d´una autèntica voluntat de trobar solucions, va fer impossible en aquell moment evitar l´aparició d´incineradores l´una rera l´altra.

El 2000 va arribar mentre es discutia sobre la qüestió, i va fer evident que s´havia de donar un tomb radical; les empreses havien de reduir al mínim el elements no essencials en la presentació dels seus productes, menys plàstic, menys cartró, menys Tetrabrik, menys paper… els consumidors també tenien que assumir un paper més decidit en aquest tema.

El 2005 fou l´any de la primera Directiva Europea en el tema, s´obligava als consumidors a fer la tria selectiva, es creava una policia específica en l’àmbit del control de les deixalles, i s´aprovava un taxa de 300 Euros (unes 50.000 pessetes) per cada unitat familiar, i una general de 3000 Euros per als comerços, que podia modificar-se en l´àmbit local en funció del volum de residus generats.

A les indústries en funció de la seva activitat se’ls determinava la seva contribució, orientativament però, en cap cas podien tenir una quota inferior al doble dels comerços, 6000 Euros.

El quadre de sancions per infracció de la Directiva era esfereïdor, la sanció més lleu era de 10000 Euros.

La directiva es va anar revisant periòdicament, i ja a l´any 2010 les unitats familiars tenien una taxa de 1000 Euros.

Els hàbits dels europeus van anar canviant, i com no, a la força ens pengen!.

Ja al 2016, les pautes de conducta eren quasi coincidents amb les que s’havien practicat per necessitat als anys 1950.

Certament aquesta és un hipòtesi que partint d’una realitat coneguda , fa una projecció que només el temps podrà anar verificant, tenim però la sensació de que, llevat que tothom faci un esforç en el seu àmbit, la realitat futura pot ser encara més paorosa que la que fins aquí heu anat descobrint.

(C) Antonio Mora Vergés

M’ho explicaven d’una d’aquestes ciutats de l’interior d’espanya, però certament això – de ben segur – succeeix també a les poblacions litorals i fins a la mateixa conurbació barcelonina, on – certament se’ls ha de reconèixer – no tenen un pel de ximples, sempre plorant, plorant, han aconseguit escorxar fins al límit les terres de la Catalunya interior; en tot cas però , això és una història diferent.

M’explicaven deia, que la gent del lloc es divertia d’allò més a compte d’un beneit o d’un babau, que vivia de la caritat de la gent, i de fer-los petits serveis.

Els homes al cafè, li ensenyaven dues monedes, una de 50 cèntims d’euro de color daurat – en la seva totalitat – o una de dos euros – daurada únicament en el seu exterior – ; l’home escollia sempre la moneda de 50 cèntims, que entre rialles li regalaven cada vegada.

Vaig tenir ocasió de parlar amb aquest home, i una llum des del fons dels seus ulls, em va fer preguntar-li si certament no se’n adonava, que la moneda daurada – que sempre escollia – era la de menys valor.

La seva resposta del tot lúcida, em va confirmar en la meva inicial sospita : Sóc conscient que la moneda de dos euros, val quatre vegades més, però si algun dia, escullo aquesta enlloc de la de cinquanta cèntims, el joc s’haurà acabat i en quedaré per sempre més sense la meva moneda diària.

Sovint apliquem amb excessiva rapidesa les etiquetes més diverses a l’esquena dels altres, en aquest cas en concret se’m acudeixen algunes reflexions :

Tenim una darrera lliçó per aprendre d’aquesta història; Podem sentir-nos be o molt be, malgrat que els altres o alguns dels altres, no tinguin vers nosaltres una bona opinió ; no és tant important el que els altres pensen de nosaltres, com el que nosaltres pensem i creiem respecte de nosaltres.

El veritable home intel•ligent és el que passa o pot passar per ser un ximple o un beneit, davant d’un ximple o un beneit, que passa per ser un home intel•ligent.

© Antonio Mora Vergés

No te cap importància el nom del poble ( sobretot ara que el problema esta solucionat ), es troba però dins del Forat Negre, en aquell espai indefinit de la Catalunya interior en que només de forma accidental, es possible trobar barcelonins o espècies similars ( mutacions o repliques del més elemental Homo Faber ).

No te tampoc, ni en tenia aleshores , cap importància la filiació política de l’alcalde del poble, ( militava en un Partit dels anomenats “Espanyolistes” ; tot i això la corrupció com sabem molt be, està força més estesa dins la classe política ; els Espanyolistes juguen en la Lliga Gran, mentre que altres ho fan en lligues menors, i àdhuc alguns com l’avui Ex-President de França juga directament la Champions League ) . `

De fet la major part dels veïns per un altre motiu, havien tingut en alguna ocasió la clau de l’església , això els convertia en sospitosos a tots, i es que d’ençà que els preveres havien de gestionar fins a quatre parròquies, cada cop – forçats per la necessitat – delegaven més en els veïns dels pobles.

Tampoc te la més mínima importància, el procediment pel qual el Prevere va arribar a saber la implicació de la casa de subhastes SOTHEBY’S de Londres, en tot aquest afer, i de com en conèixer que estaven davant d’un delicte contra el patrimoni es van avenir a un tracte ben peculiar.

Fins aquí no comencem a parlar del Crist de la mansuetud, d’una imatge de fusta, d’una alçaria aproximada de 2 metres, que presidia l’església romànica d’aquell poble del Forat Negre ( el sentiment popular, es manifesta en aquests poblets, en el sentit de que si tenen una església romànica, es perquè el poble sempre ha tingut recursos molt escassos, i no va ser possible engrandir , l’església i passar del romànic, al gòtic o al barroc en el seu moment ), li venia la denominació de la mansuetud de la mirada que de ben segur tenia Jesús en el moment de ser crucificat i quant s’adreça a Déu dient ” Pare, perdona’ls , que no saben el que fan “, l’artista havia aconseguit treure de la fusta aquesta acceptació de la màxima injustícia, i l’ havia alhora reflexat en la cara de Jesús. ( Un prec adreçat a tu amic lector, si en alguna ocasió has pogut gaudir de la contemplació d’aquesta figura, agrairem que ens facis saber on es troba, moralorente@eresmas.net )

La imatge possiblement tenia una antiguitat superior als XII segles, i de ben segur que havia vist marxar els àrabs que en el període dels segles VIII a XII van conviure amb nosaltres, des de sempre havia presidit l’església on va acabar tenint la companya de Sant Miquel arcàngel i Sant Antoni de Padua, dues de les advocacions més esteses a Catalunya.

Recentment havia esdevingut la imatge confortadora de les persones que patien mobbing a la feina, i que començaven a ser una multitud si atenem al creixent interès, que el tema rebia dels mitjans de comunicació.

El fet es que un dia quan algú va obrir l’església la imatge no hi era, i tampoc ningú, va recordar en els dies anteriors, que anessin pel poble camions o furgonetes d’una certa capacitat; calia pensar en que la complicitat amb els que s’havien endut la imatge era força extensa, tot i que en aquelles dates del mes de novembre els habitants del poble es reduïen a una dotzena escassa, i encara alguns d’ells notòriament delicats de salut.

El Prevere coneixia el seu ramat, malgrat haver-lo d’atendre sempre amb preses i no va voler molestar a ningú; ben aviat va tenir coneixement de que la imatge del Crist de la mansuetud es trobava a Londres, i juntament a un parell de veïns es van presentar a la casa de subhastes.

Ningú sabia com s’ho farien per recuperar la imatge perquè no tenien gaires diners, el Prevere duia una petita bossa de cuir que tampoc semblava que pogués ser la solució.

SOTHEBY’S estava en disposició de negociar, entenien que es trobaven en una situació delicada, però tenia documents en els que s’acreditava que havien pagat 658.357 euros per aquella imatge, i tenien també una documentació que venia a acreditar ,que també es pot enganyar als anglesos, fins i tot amb falsificacions més que evidents com aquella !.

La proposta de la casa de subhastes va ser la de que si els donaven el que s’havien gastat es podien endur la imatge; el Prevere va dir-los que pagarien el preu en plata del Crist, i SOTHEBY’S ho va acceptar , el Prevere va tenir interès en que el tractes es recollís en un paper de compromís, desprès va demanar que posessin una romana, en la que d’un costat penjava ( fins tocar a terra ) la imatge del Crist i de l’altra hi havia un plat al que s’havia de pujar amb una escala; semblava del tot impossible que el Prevere pogués reunir tal quantitat de plata !.

El Prevere va començar a posar monedes de plata que treia de la petita bossa de cuir, 1, 2, 3,….10, 15, 21, 25, … el plat continuava a la mateixa alçada i la imatge estirada a terra , 26, 27, 28, 29 tot semblava igual, el plat en alt i la imatge a terra, però en deixar caure la moneda que feia el número 30, la balança es va equilibrar, els de SOTHEBY’S, van voler tornar a repetir-ho i de nou va succeir el mateix a la moneda 30 la balança quedava equilibrada; la firma de subhastes va fer un darrer intent de negociar un preu més alt, però el Prevere va insistir en que un pacte era un pacte, i que malgrat que evidentment no ho eren, ara els calia comportar-se com uns senyors.

La tornada amb taxi fins a Lutton , i desprès en l’avio de EasyJet fins a Barcelona, va ser memorable, i el viatge amb la furgoneta fins al Forat Negre, amb un drap vermell lligat al cap del bon Jesús, com si fos un bandoler, tampoc es per no explicar- ho, i finalment quan ja tornava a presidir l’església, la inevitable pregunta al Prevere; com sabia que en arribar a les 30 monedes s’equilibraria ?, i la resposta senzilla, per als qui de menuts havien seguit la història sagrada, i també per als qui seguien la missa de forma habitual, 30 monedes era el preu que havia rebut Judes, i aquest mateix preu el recull Mateu a 27,3.

Malgrat que només el recull aquest evangelista, tothom sabia fa no gaire temps, que 30 monedes de plata es el preu de la vida de Jesús !

Si teniu curiositat per conèixer més dades de la història us caldrà visitar el Forat Negre.

No tingueu por de trobar-vos cap dels nostres polítics en campanya, al Forat Negre, no hi ha línies de Metro, per no tenir, ni transport regular tenen en la majoria de poblets .

Intentar-ho serà doblement beneficiós, primer per a vosaltres i àdhuc també per Catalunya.

ANTONIO MORA VERGÉS

De la terrissa i les seves històries

Darrerament per qüestions relacionades amb el llibre Guimerà i el Mercat Medieval; la recuperacíó del Retaule de Guimerà ; la posada en marxa de l’edifici de la Cort del Batlle,…l’anar i venir d’aquesta Vila de l’Urgell és quasi constant, que si veure les proves, que si acordar la presentació a Lleida, a Barcelona , al mateix Guimerà, que si, que si, que aprofito per comprar botifarra negra amb pinyons, que m’ho passo bé, i que a més aprenc moltes coses, però així i tot, l’Urgell està un xic lluny , oi ?

En la darrera trobada el mossèn ens explicava que en el marc del Mercat Medieval presentaria un seguit de petits treballs que s’anirien succeint sense solució de continuïtat a l’església de dalt, alguna cosa de Jujol, arquitecte contemporani de Gaudi, de qui era bon amic, i que deixà alguns treballs notables a Guimerà, on va viure un temps, i sobretot un petita història relacionada amb la terrissa, que em va semblar deliciosa i que passo a explicar-vos :

Heu de fer l’esforç de pensar en un país, on l’aigua és escassa, i on encara la transporten damunt les esquenes els aiguaders per a vendre-la al mercat a la menuda ;de fet podria ser qualsevol de l’Àfrica perquè la figura de l’aiguader encara està present a quasi tots els països d’aquella zona. Imagineu-vos un homenet de llarga barba, i d’escasses forces, que transporta damunt de les seves esquenes dues gerres d’aigua, lligades a l’extrem d’una fusta. Una de les gerres presenta una ferida i va perdent aigua al llarg de tot el recorregut de forma, que únicament arriba – com a molt – la meitat del contingut al mercat.

Una nit la gerra sencera, li retreu a la gerra ferida, que ja no és apta per a fer aquesta feina, i que suposa una despesa innecessària per al vell aiguader, mentre que ella – la gerra sencera – fa perfectament la seva tasca, i es motiu de constant joia i alegria per al seu propietari. La gerra ferida, com us podeu imaginar va passar la resta de la nit pensant en les paraules de l’altra gerra i en el perjudici que comportava per a l’aiguader.

Al matí següent la gerra ferida, es disculpa davant l’aiguader, i li prega que sense dilació adopti les mesures que calguin per equilibrar la seva maltreta economia, incloent-hi és clar , la decisió de despendre’s de la gerra que per haver-se ferit no podia desenvolupar amb total eficàcia la seva feina.

L’aiguader li va demanar que parés atenció tant a l’anar com al tornar del riu, a les vores del camí, i la gerra ferida va veure que quan sortien del riu en direcció al mercat, els acompanyava un estol de flors que feia d’allò més bonic i que alegrava l’ànim de l’aiguader i de moltes de les persones que vivien en aquella zona. A la tornada la gerra va comprovar que l’estol de flors només estava en un part del camí, i que coincidia amb el trajecte en que molt a contracor , la gerra perdia aigua quan anaven al mercat.

L’aiguader li va explicar mentre descansava un moment sota un arbre frondós, que en comprovar que la gerra perdia aigua havia anat posant llavors al costat del camí, i com ell molta gent, quasi tots els habitants del poble, i li va dir que tothom apreciava molt aquest defecte seu, i més que la resta de la gent, ell mateix que havia recuperat la il·lusió per fer i refer el camí una i altra vegada, només pel fet de gaudir de les olors i dels colors de les flors. L’aiguader li va dir que de cap manera pensava en despendre’s d’ella, tot al contrari i que es sentia molt orgullós de tenir una gerra com ella.

Hi ha certament un comentari a la història amics lectors, i és tant senzill com entenedor, tots en alguna ocasió ens pensem com la gerra ferida que no fem amb l’eficàcia necessària la feina – que al nostre criteri pensem – que esperen de nosaltres. I el cert és que si aquest món és encara suportable, si és possible en ell la vida, no us càpiga cap dubte que ho hem d’agrair a totes les gerres ferides , que a vegades , potser sense saber-ho reguen pacientment el jardí de tots.

Que l’estiu us sigui profitós amics lectors, i per poc que us sigui possible, mireu d’anar a Guimerà els dies 11, i 12 d’agost, i podreu veure en imatges, entre d’altres meravelles aquesta història universal, que amb paciència i destresa ha preparat el mossèn de Guimerà.

© ANTONIO MORA VERGES

Tot sovint parles amb persones que pateixen afliccions greus, que no troben l’alegria, que han perdut tota esperança; en moltes ocasions l’efecte ens parla de la causa, aquella persona porta des de fa potser anys y anys, un clau profundament inserit dins la seva ànima, que s’ha anat rovellant, i que finalment ha provocat aquell estat quasi catàrtic en que la trobem avui.

Que podem fer per ajudar a aquestes persones ? .

Els nostres avis acostumaven a dir que un clau, treu un altre clau, en llenguatge senzill i planer, que un cop aclarida la causa, cal únicament cercar el remei, i intentar inserir-lo – no és feina fàcil, val a dir-ho – en el lloc que ocupa el clau rovellat.

I per damunt de tot, el que cal fer, és donar-li a aquesta persona, tot el nostre suport fins que aconsegueixi superar aquesta catarsi.

Aquí una breu relació de claus, potser per així dir-ho els que més habitualment trobem en el mercat, i els respectius remeis que cal aplicar en les dosis adequades, i per damunt de tot, amb molta paciència, perquè és del tot freqüent que els tractaments siguin de llarga durada, i fins en algun cas, que malgrat tot, no reeixim en el nostre intent de curar el malalt.

CLAU REMEI

la rancúnia amb el perdó
l’odi amb l’amor
La tristesa amb l’alegria
La inseguretat amb la confiança
La ira amb la serenitat
L ’autocompassió amb l’acceptació
la por amb la pau
l’enveja amb l’estimació
La desesperació amb la pregaria

N’ hi ha més oi ?,

dissortadament molts més !, i aquí amics lector ve la teva feina; identificar més claus rovellats i trobar – que de veritat no és tant difícil – el remei corresponen.

El que si que assumim que costa, és justament intentar aplicar el remi, i oblidar QUI o QUE ens va clavar el clau i perquè ho va fer.

Un pensament per animar-vos !, només aquelles coses que ens costa d’aconseguir, tenen i mantenen passats molts i molts anys, el reconeixement de coses valuoses !. Allò que no ens costa, tendim a desvaloritzar -ho, de forma que el que res costa, res val, oi ?

Ànims !

© Antonio Mora Vergés