CÍNICS? NO, ESTAFADORS!

Si teniu ocasió de circular per l’Autopista Terrassa-Manresa, podreu comprovar com s’anuncia una sortida que no existeix , a l’alçada de Vacarisses, davant justament de la casa de Viladoms, als càndids conductors els cal incorporar-se novament a l’Autopista i sortir com a mal menor entre Sant Vicenç de Castellet i Castellbell i el Vilar. Això en explicava un usuari habitual, i decidíem anar a comprovar-ho.

Fèiem el trencall indicat, i comprovàvem la inexistència de sortida; a la cafeteria de la estació de servei, ens explicaven que això li succeeix a molta gent; que per descomptat ho coneixen perfectament els gestors d’aquesta autopista, i que pel que sembla ja els està bé. D’aquí el títol.

Sortíem previ pagament de 3,47 € a Castellbell i el Vilar, i ens decidíem per aprofitar un mati d‘esplèndida lluminositat per recollir imatges : del Castell, de l’anomenat Pont Vell, germà, o cosí germà per la seva factura d’un altre que s’alça a pocs quilometres i dona nom al poble que l’acull, el Pont de Vilomara.

Continuaríem fins al veïnat de la Bauma , amb la seva extraordinària església modernista, edificada entre la carretera i el llit del barranc, davant per davant de la fàbrica també de factura modernista que va donar lloc inicialment com a colònia industrial al que és avui un agregat més de Castellbell i el Vilar.

En la tornada a casa ens aturaríem a Viladecavalls per recollir imatges de l’església romànica de Santa Maria de Toudell, una de les tres parròquies que conformaven l’actual municipi de Viladecavalls, juntament amb les de Sant Miquel de Toudell i Sant Martí de Sorbet. Els orígens de Santa Maria, situada avui dins el polígon industrial, i adossada al magatzem de la masia de Can Tries es remunten al segle XI, és de planta rectangular amb absis semicircular i coberta de volta de canó, i hi destaca un interessant campanar de torre adossat a la capçalera. Actualment com la Masia a la que pertany està en venda.

Ens deixàvem feina per fer : l’església romànica de Sant Miquel de Toudell, i les restes de l’antic Castell, que es troben al polígon Can Mir , situat a la part oriental del terme, a ponent de la carena del Pèlag, entre l’autopista C-16, la Terrassa.
Les dades que tenim per a seva localització son les següents : dalt d’un cingle, hi ha les restes del castell de Toudell, una de les antigues cases fortes del terme (del segle XIII), del qual només en queden alguns murs, i propera al castell, l’església romànica de Sant Miquel de Toudell una de les tres parròquies que conformaven l’actual municipi de Viladecavalls, juntament amb les de Santa Maria de Toudell i Sant Martí de Sorbet. Els orígens de Sant Miquel es remunten al segle XII, és de planta rectangular amb absis semicircular i coberta de volta de canó, amb la façana remodelada al segle XVIII i rematada a la dreta per un campanar d’espadanya.

Llàstima que en aquest país nostre ens falla en masses ocasions el paisanatge , perquè com deixem explicitat el paisatge, no sempre en l’estat de conservació que caldria, és nombrós, variat i de molta vàlua.

© Antonio Mora Vergés

LOGÍSTICA EN UN PAÍS CAÒTIC

Catalunya és l’exemple perfecte del que no s’ha de fer, quan parlem de desenvolupament, de previsió, de planificació, d’equitat, d’ordre i fins de justícia distributiva.

Llevat de les poblacions properes a Barcelona i/o de les ciutats caps de província i en algun cas excepcional de comarca, conceptes com : transports públic, sanitat universal , dret a l’educació , .. son per als seus habitants miratges socials, tant o més inassolibles que el dret al treball, o a la vivenda ,….. que recull la Constitució Espanyola de 1.978, tot i no possibilitar cap procediment de reclamació en el cas d’incompliment.

De fa anys i sempre amb vehicles privats; ¿ de quina manera sinó ? ; tenim el costum de sortir per l’entorn més proper al Barcelonès, Baix Llobregat, Vallès Occidental i Oriental, per tal de gaudir de les meravelles que sortosament existeixen encara en llocs com : l’Alt Vallès, les Valls del Montcau, el Moianès, el Lluçanès,…….. els senyals que dibuixaven la realitat actual eren cada vegada més evidents per a tothom excepte per als nostre polítics.

Aquest any la natura ens ha volgut recordar que lluny del model de les formigues, a Catalunya vivim com les cigales, i l’amenaça de quedar-se ara sense aigua de boca a Barcelona, provoca justament que els nostres polítics s’escalfin la boca, amb propostes del tot descabellades : espoliar l’Onyar, el Segre, el Francolí, l’Ebre,…… ; portar aigua amb vaixells , amb tren ,… tot amb uns preus d’escàndol !

Fa molts anys que les conques altes no porten aigua, que la sequera fa patir mitja Catalunya, no ja només a la Baixa Segarra, i malgrat això s’ha potenciat l’ús residencial del sòl per arreu; avui és difícil, impossible quasi, trobar un terme municipal sense la seva, o les seves urbanitzacions satèl·lits; llocs en molts casos, sense els necessaris serveis, o amb deficiències greus quan als subministraments d’aigua, llum, ……. a qui li demanem responsabilitats ?

L’estat s’ha despreocupat del compliment de les seves obligacions bàsiques; els partits polítics, catalans i anticatalans atenen únicament i en exclusiva els interessos dels col·lectius que els poden permetre ocupar indefinidament la poltrona ; i fruit d’aquesta mala praxis, les pedres que fins fa poc, se’ns tornaven pans, es converteixen ara en sorra estèril.

El creixement indefinit és més que una il·lusió, és una estupidesa integral ! . ¿ Com en un espai concret – definit – i amb un recursos coneguts i limitats, algú ens ha pogut fet creure que era positiu, ser ara 7.000.000, enlloc de 6.000.000 de persones?. Està clar que per a fer de polític la honestedat no és necessària, fins podríem dir que és una limitació evident. ¿ Però amic lector, com han pogut ensarronar a tanta gent, quasi a tots plegats ?

Malgrat l’extrema gravetat de la situació actual, potser finalment resultarà benèfica, en el sentit de fer obrir els ulls a molta gent, sobre l’absoluta mediocritat, l’estultícia suprema dels qui hem escollit pel govern del nostre país !

Amb el cost que suposi esperem ara de la logística, allò que la previsió política, no ens ha sabut garantir.

© Antonio Mora Vergés

EN LA MORT D’UN LECTOR

Ens havíem assabentat de la mort del senyor Vicenç de manera casual; la major part dels nostres veïns gaudien dels seus dies de lleure fora de Castellar del Vallès; el nostre comunicant ens deia que s’havia mort mentre estava xerrant amb altres persones.

Anàvem, els sogres, la meva esposa i jo fins al tanatori Municipal , on donava el meu condol al fill del meu lector, qui ens confirmava la mort “amable” del seu pare que havia fet ja el 93 anys.

La meva relació amb el senyor Vicenç es remuntava a l’any 1.972 , quan ens instal·làvem a la casa del Carrer Aneto 18; havíem estat sempre uns bons veïns, ell amb nosaltres, i nosaltres amb ell; en el nostre cas començàvem un projecte de vida; vindrien les filles : la Montserrat, la Núria, els gran moments de felicitat en la vida de qualsevol persona; també viuríem en aquesta casa, moments durs; malalties greus, accidents, intervencions quirúrgiques, i la mort del meu pare. En el seu cas, i fins a la malaltia de la seva esposa, van poder viure uns anys plens de felicitat; desprès vindria la llarga malaltia de la seva esposa, la seva pèrdua, i el deteriorament inexorable dels anys, que sempre amb el cap clar, intentaria no traslladar al seu fill.

Era un lector empedreït de La Forja, i sempre que trobava alguna de les meves històries, tenia el detall – que li vaig agrair sempre – de fer-me’n el seu comentari, quasi sempre en termes elogiosos, i amb paraules que m’esperonaven a continuar amb aquesta dèria meva.

En la meva concepció del món, quan se’ns tanquen aquests ulls humans, lluny d’una foscor infinita, accedim a una llum inesgotable.

Tinc per cert que el senyor Vicenç llegirà aquesta crònica, i ho farà en companyia del meu pare, i de tots aquells que ens han estimat, i que estan ja gaudint de la gloria celestial.

No perdré pas els seus comentaris, que això si, m’arribaran ara d’una forma diferent. Que son sinó les reflexions que fem sobre qualsevol tema ?

Recordo com tothom diu als pares d’una i altra part en els casaments; no perdreu un fill/filla, guanyeu un fill/filla ! . Doncs això mateix succeeix en el traspàs d’un lector conegut; d’ara en endavant a més dels lectors que anem guanyant a la terra, tenim la possibilitat de guanyar-nos també tots els del Cel !

Caldrà – si cap encara – ser més acurats en allò que escrivim, i sobretot fer-ho amb alçada de mires; des d’ara ens cal pensar no únicament en els lectors propers físicament, sinó també i de manera molt especial, en els que ens llegiran des de “dalt”.

© Antonio Mora Vergés

QUID PRO QUO

Quid pro quo ? . És la primera pregunta a fer-se quan hom intenta trobar l’explicació d’un fet d’origen humà.

En el cobrament de primes [ Que denunciava el Col·legi de Gestors de Catalunya a les pàgines del Periòdic, aviat farà un any, i del que res més s’ha sabut malgrat tenir-ne coneixement; el Fiscal, el Parlament de Catalunya, el Síndic de Greuges, el Defensor del Pueblo, els Diputats i Diputades de las Cortes Generales, el Ministre d’Hisenda del Govern del Regne d’Espanya,… ] per part dels funcionaris de l’Agencia Tributaria si obren actes d’inspecció contra els contribuents, està clar quin és el benefici : el cobrament de primes; com està encara més clar qui o quins son els perjudicats: els contribuents en general.

Em comentava un amable lector que justament aquesta és la feina que han de fer – al seu entendre – els funcionaris d’hisenda; encara que matisava únicament quan aprecien frau en les declaracions dels contribuents; jo no ho hagués dit de forma més senzilla i clara, el cobrament de primes pot provocar l’aixecament d’actes d’inspecció de forma injustificada, arbitraria i/o il·legal.

Tenim vigent – tot i que s’aplica de forma molt escadussera – una Constitució, la de 1.978, que en el seu article 103, diu clarament que l’Administració actuarà de forma neutral; es a dir que no tindrà en compte alhora de prendre decisions que som : catalans, calbs, rossos, alts, prims, simpàtics, educats, senzills, oberts, espontanis, romàntics,…. Recordeu el funcionari de l’Aeroport de Barcelona, i la seva relació amb el Diputat Nacionalista ? ; doncs justament el funcionari espanyol va, de forma conscient, voluntària i fins es diria que esperonat per la pròpia Administració, passar-se pel folro dels pantalons l’article 103, i tot allò de la presumpció d’innocència, de la igualtat davant la llei,… algú diu haver-lo sentit cridar enfollit, Espanya, Espanya !!!

M’he adreçat al President Zapatero, per sol·licitar-li que faci públic – en un mitjà escrit d’àmbit nacional – el text on es recullen els incentius que originaven la sospita i la subsegüent queixa del Col·legi de Gestors de Catalunya; no he tingut encara resposta a la meva petició. Sobta força; els diners que remena el govern son públics, i cal quan a la seva despesa – per disposició de la llei – recordeu allò del Estado de Derecho ? – fer-ho amb la màxima transparència, de forma escrupulosa, i seguint els clàssics, semblant honrats a demés de ser-ho. Que ens volen amagar alguna cosa ?

Tinc un deute amb el funcionari d’hisenda – presumptament corrupte – , que m’ha donat ocasió d’escriure sobre aquesta qüestió, de ben segur que no n’hauria parlat de no trobar-me jo mateix entre les víctimes. He pogut veure com jubilats, pensionistes, persones amb disminució psíquica i/o física, treballadors i classes passives, perdien hores i hores per justificar diferencies insignificants, mentre Hisenda admetia públicament que dos de cada tres obligats a pagar per l’Impost sobre el Patrimoni, no ho feien de forma sistemàtica . Per quina raó no se’ls persegueix?

Tinc noticia que des del Sindicat de Funcionaris anomenat manos limpias, s’ha obert una investigació en relació al tema del cobrament de primes ; està clar que dins del col·lectiu de persones que treballen a l’Administració pública, el nombre de corruptes és ínfim; com està encara més clar, que malgrat ser una minoria, malmeten el bon nom i la integritat de tot el col·lectiu.

Ja tenim noms i cognoms, però curosos de la llei, els respectarem – a ells si – la presumpció d’innocència , a l’espera d’una resolució definitiva i irrevocable.

© Antonio Mora Vergés

EL MAL XINÈS

La Xina assassina !! . L’afirmació és del tot certa, tant almenys, com la corrupció pública a Espanya, però ni en un lloc, ni en l’altre cal esperar canvis.

Hi ha un fort paral•lelisme entre Catalunya i el Tibet , en qüestions com la llibertat nacional, la cultura, la llengua ,…. allà la immigració Han i l’ús exclusiu del mandarí en l’educació superior asseguren que només els xinesos o els tibetans assimilats a la mare pàtria gaudiran dels avantatges del creixement econòmic. . Una llei de març de 2002 va establir la igualtat del tibetà i el xinès com a llengües oficials, la segona però és dominant en el Govern, el comerç i el món acadèmic, fet que reforça encara més la marginació social dels tibetans. Us sona ?

L’argument esgrimit per la Xina Comunista per justificar-ne l’ocupació és la pertinença del Tibet a l’imperi xinès durant la dinastia Qing (1644-1911). En el nostre cas una derrota militar fa que des de l’any 1.714, anem alternant períodes de hablar en cristiano, que solen ser llargs i durs de superar, i miratges breus de renaixença i llibertat, en que de nou el bon Déu parla en la llengua catalana, i no únicament en la intimitat.

Tots els senyals indiquen que som al final d’un dels miratges, i just al inici d’una involució que malgrat la nostra pertinença a Europa cal témer que serà violenta.Uns i altres, com moderns aqueus, servim – a contracor – com esclaus als nostres “germans dominadors “, que son com dues gotes d’aigua quan als seus fets, tot i les evidents diferencies quan a les paraules; els xinesos menteixen sense alterar-se el més mínim, amb la veu pausada i la cara hermètica, mentre que els espanyols ho fan cridant, donant cops als mobles, i fins llançant-se els uns contra els altres, al mateix Deu Nostre Senyor !.

Però què és això del mal xinès ?. Doncs una revenja de la natura senzillament !. Els Han nascuts a les terres baixes, conformem la major part d’aquesta ingent immigració massiva xinesa [incentivada econòmicament des del Govern ] que porta milers de militars i civils (quadres polítics del Partit Comunista xinès de diferent rang) a traslladar–se amb les seves famílies i a fixar la seva residencia en les diferents regions del Tibet. Als Han però , no els prova viure en llocs tant alts, i això fa que pateixin problemes greus de salut, i que – pobrissons – tinguin una menor esperança de vida que els tibetans de naixement.

Tenim encara més coses en comú; malgrat tot avui son encara sis milions de tibetans, – allà no son considerats tibetans, tots els qui viuen i treballen al Tibet – i malgrat trobar-se en el ranking dels pobles més pobres i reprimits del món, son per a tothom, víctimes i botxins , un exemple, un mirall on contemplar la cara més lletja de la nostra espècie.

Que el bon Déu, escolti – també – la pregaria dels tibetans i els alliberi d’aquesta Xina que els assassina !

Amén.

© Antonio Mora Vergés

GUIMERÀ EN OBRES

El títol ens descriu perfectament el que pot passar, i possiblement passa en qualsevol Vila, està clar que en un espai urbà que conserva amb força fidelitat l’aparença medieval, si cap, encara és més encertat.

S’estan fent dins del recinte històric, i volem pensar que d’acord amb les especificacions urbanístiques que volen preservar l’aspecte medieval; se’n estan fent –finalment – a Vallsanta, on sembla que ben aviat hi haurà un accés per vehicles.

Se’n han fet altrament moltes; la recuperació de l’edifici de la Plaça Major, anomenat ara La Cort del Batlle, que acollirà com únic centre especialitzat exposicions de materials relacionats amb el Cister, la seva història en aquest país nostre, i els molts testimonis d’aquesta presència lluminosa al llarg dels segles; s’ha retornat a Guimerà el seu famós Retaule i amb ell la consideració de Centre d’Interès Artístic Internacional, això s’ha traduït en un major nombre de visites, tant a la Vila de Guimerà, com a la pàgina web guimera.info ; justament de la ma d’aquesta dinàmica entitat cívica, podem gaudir avui d’un gran nombre de mitjans àudiovisuals , i fins d’un magnific llibre, Guimerà i el Mercat Medieval, que pel que sabem està en procés de revisió abans de fer-ne la segona edició.

Guimerà, mentre sigui un lloc viu, estarà permanentment en obres, avui aquesta dèria de refer, recuperar i donar a conèixer, la fa en bona mesura l’associació guimera.info , i ho continuarà fent, mentre trobi col·laboradors per continuar en aquesta tasca.

En la meva condició d’obrer no especialitzat, alhora que llenço una crida per sumar més i més braços en aquesta tasca ingent de portar Guimerà al present, tot i mantenint-ne les essències medievals, vull retre un homenatge als qui donaren el primer impuls a l’Associació guimera.info

Sense citar expressament a ningú, gràcies en nom de Catalunya a tots i cadascun.

© Antonio Mora Vergés

LA DOLÇA OBLIGACIÓ DEL DIUMENGE DE RAMS

Quan van saber que Jesús arribava a Jerusalem, van agafar palmes i sortiren a rebre’l cridant :

Hosanna ! Beneit el qui ve en nom del Senyor ! Jn 12,13

Un any més, aquest en companyia de la nostra neta Júlia, esperàvem la sortida del Temple Parroquial del nostre prevere Ramon , que procediria a la benedicció dels rams.

A la natura, l’hivern deixa pas a la primavera, aquesta a l’estiu , i passades les xardors de la canícula, s’inicia de nou el festival nudista de la vegetació, que esdevindrà aparença de mort en un nou hivern.

En la nostra religió – com en la resta de les conegudes – any rera any, es repeteixen també de forma cronològica, els fets que en el cas dels cristians, ens porten del naixement fins a la mort en creu de Jesús.

Un any més, ens empolainem, comprem palmes i palmons pels més menuts, i la resta ens proveïm de rams de llorer, o d’olivera, adornats en algun cas amb plantes arbustives silvestres com el romaní, que sumen el seu aroma intens, al de l’encens eclesiàstic i les essències de perfums i colònies, que tradicionalment s’associen a la sensació d’estar nets. Tots sabem que aquesta cerimònia – com en la vida mateixa – ens recorda l’extrema fragilitat de l’èxit ; a l’entrada triomfal del diumenge, i segueix la mort en Creu el dijous. Només però en el cas del bon Déu, el següent diumenge ens portarà la resurrecció i la vida eterna !

La metàfora del Diumenge de Rams, ens cal aplicar-la a la nostra vida quotidiana, i com Jesús, assumir quan ens exalcen, que aquesta situació fugissera no és sinó el preludi d’una terrible caiguda que únicament els esperits forts poden superar. I fins que en el cas dels humans, la intel·ligència s’acredita més evitant aquesta mena de situacions que provocant-les.

Agraïa amb el meu ram alçat, els molts bens rebuts de la gràcia celestial: la salut , la família, la feina, els amics, i entre moltes altres coses , la possibilitat de fer en el meu temps de lleure allò que m’agrada amb les persones amb que en trobo bé, i pregava al bon Déu que com jo, tothom pogués gaudir d’aquests dons meravellosos.

Un sentiment d’emoció dolça, ha sigut aquest any també, la resposta perceptible a nivell psicosomàtic.

© Antonio Mora Vergés

NO ESPERAVA MENYS

Anàvem – ho recordo molt bé – a Talamanca, a les Valls del Montcau, el nostre objectiu era recórrer el tram de la riera des de l’esmentada població fins a Sant Esteve de Vila-Rasa. La sortida va ser sensacional, i en podreu trobar testimoni a http://coneixercatalunya.blogspot.com/

gorra_p_local.jpgLa presència d’un vehicle al voral de la carretera de Sabadell a Prats de Lluçanès , prop del polígon industrial em feia pensar en una avaria; en comentar-ho amb els companys de sortida se’n va manifestar que podria ser un vehicle policial, més concretament un cotxe radar; atès el fet que estava envaint part de la carretera ho vaig posar en coneixement de l’Ajuntament de Sabadell.

La recepció d’un e.mail amb l’encapçalament: resposta a la queixa 950077, em reafirmava en les meves conviccions democràtiques, i la lectura que us reprodueixo literalment, venia a ser l’afirmació dita mil vegades per tothom, que generalitzar és alhora que erroni, injust; tenim en aquest país nostre – això n’és una mostra clara – funcionaris públics exemplars, i de la mateixa manera que cal posar de manifest els abusos, estimo que s’han d’esbombar als quatre vents , els comportaments correctes, educats i adequats. El text citat diu així :

Senyor,

Li puc assegurar que el vehicles que vostè a vist el passat dia 18/02/2008 a les 8 hores del matí, no era un vehicle policial pertanyent a la Policia Municipal de Sabadell i es cert que disposem d’un vehicle amb “Radar” incorporat però aquest dia en aquesta hora no estava de servei. Per altra banda, el vehicle no és del color que vostè manifesta. Cal dir també, que quant Policia Municipal col·loca el vehicle “Radar” o fa correctament i sense posar en perill a la resta d’usuaris de la via, es impensable que els agents que gestionen l’esmentat vehicle, el col·loquin infringint les normes de circulació. Tampoc crec que cap dels cossos que tenen encomanades les funcions de vigilància del trànsit faci aquesta infracció, que vostè descriu.
És molt possible que fos un vehicles amb algun tipus de problema, de totes maneres havia d’estar correctament senyalitzat tal com està establert a la normativa corresponent. En el cas de què es trobi amb un cas com el que descriu, el pot denunciar-lo.Atentament,Jordi Roviralta
Intendent de la Policia Municipal.

Sabadell, 3 de març de 2008 

Deia en el meu relat que us donaria raó d’aquella queixa, i com em vaig comprometre ho faig. 

Sr. Jordi Roviralta, Intendent de la Policia Municipal de Sabadell, gràcies per la seva resposta, i permeti’m insistir en que com dic en el títol, certament no esperava menys.

 

© Antonio Mora Vergés

TEMERARI

Dit del que s’exposa i es llença al perill sense reflexionar, audaciosament, sense motiu. Em qualificava d’aquesta manera el Feliu Añaños i Masllovet, el caçador d’imatges, amb qui al llarg dels anys hem compartit sortides per les terres del Moianès, de l’Alt Vallès, de les Valls del Montcau, i fins de terres més llunyanes.

Vaig entendre la seva afirmació com un elogi més que com un retret, quan a la meva pregunta : en algun moment has tingut por per la teva seguretat física o per la de qualsevol de nosaltres ?, contestava amb rotunditat, no !

Entenc que al bon amic Feliu, i a forces persones més, els sobta aquest costum meu de fer itineraris, que hom no troba inclosos i/o programats en les ofertes públiques , Ajuntaments , Consells de Turisme, Consorcis, Punts d’Informació, Centres de Interpretació , etcètera, etcètera ; en el meu cas val a dir però que planificats fins al darrer mil·límetre, distàncies, elements a visitar, dificultats orogràfiques i/o d’altres tipus en el seu cas; afegir també un equipament adequat quan al calçat i vestit, i per descomptat uns mínims estris bàsics com; plànols i/o mapes, uns lleugers i alhora resistents pals de treking , binocles, llanterna , guants, camera digital de fotografies, i malgrat la constatada manca de cobertura – estem, no podem oblidar-ho mai, a Catalunya – llevat de les ciutats i viles importants, un telèfon mòbil amb la bateria carregada i saldo suficient.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/ en aquesta pàgina trobareu alguns dels itineraris que ara uns ara els altres, hem anat assolint. En la gran majoria podreu alhora contemplar si més no, una de les imatges que justificaven la sortida. També a la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/ trobareu actualment 1.500 fotografies, que son únicament una selecció, una petita mostra de totes les meravelles que hem tingut ocasió de gaudir.

Ens queda feina; amb el Amics del Romànic del Bages, hem d’anar fins al lloc exacte on estava l’ermita de Sant Martí de Puig-Ermengol; tenim pendents no poques masies del terme de Santa Maria d’Oló; en les terres de les Valls del Montcau, ens esperen en algun lloc, les runes de Santa Cecília de Talamanca, també els recorreguts de les parts altes de la seva mítica riera; tenim ofertes – què acceptem entusiasmats des d’ara – per saltar el Congost i sota el guiatge expert dels sherpas d’aquelles terres descobrir-ne els seus magnífics tresors; ens espera de fa temps a Vacarisses Sant Pere de Sacama, tenim per veure encara la major part dels arbres monumentals, els inclosos en el Catàleg Oficial i la resta; Quants molins per veure encara en les conques interiors ens queden ?; I quants fossars ?, I Castells, Sales, Masies, ermites, esglésies , monestirs, Capelles, forns , rellotges de sol, baumes, cims, turons, coves, pous , gateres , valls, fonts… etcètera, etcètera ?

Us convido a sumar-vos al Feliu Añaños i Masllovet, al Tomás Irigaray i López, al Joan Moliner Manau, a l’Antoni Ibáñez Olivares, a l’Antoni Uriz, al Josep Simó Deu, al Joan Escoda i Prats, al Jaume Font Sala, al Lluïs Vila, al Santiago Moya Romero, al …… aquest país nostre esta molt mancat de “temeraris”; és això el que volies dir, oi Feliu ?

Les històries de http://coneixercatalunya.blogspot.com/ normalment les escric jo , i les fotografies les penja habitualment el caçador d’imatges, el Feliu Añaños i Masllovet. Li deixem el repte de seleccionar fins a tres imatges per il·lustrar aquest relat.

© Antonio Mora Vergés

LA PSICOMOTRICITAT FINA DE L’AIGUA

El cotxe 1 havia sortit de Sabadell a les 8,00, hi anaven; el Joan Moliner i Manau, el Feliu Añaños i Masllovet i el Tomás Irigaray i López; a la benzinera de Sentmenat passades ja les 8,15 els esperava dins del vehicle 2 l’Antonio Mora Vergés. Per tal de fer més distret el viatge, el Feliu passaria del cotxe 1 al cotxe 2.

Havíem de recórrer el llit del Tenes, des de Castellcir, fins a Sant Quirze de Safaja per documentar els tres molins que en aquell tram, la intel·ligència excepcional de l’hereu del Mas del Bosc, havia construït i explotat durant molts i mots anys, en un dels períodes més difícils de la història de Catalunya.

L’esquema de la sortida era alhora simple i senzill ; el cotxe 1 romandria aparcat a Sant Quirze de Safaja, i tot el grup, desprès d’esmorzar a la Teula de Castellterçol ,de forquilla i ganivet, botifarra, carn , llom a la brasa i una truita a la francesa, mel i mató, músics, aigua, vi, cervesa sense alcohol i els reglamentaries tallats i cafès amb llet, s’arribaria amb el cotxe 2 fins a Castellcir, on deixaria el vehicle aparcat al carrer de l’Amargura. Tindríem el goig d’incorporar també en aquell punt a l’Antoni Uriz, que ens acompanyaria durant el mati.

La nostra destinació no està esmentada – de forma integra – en el mapa del Moianès de l’editorial Piolet, fet sota els auspicis del Consorci per la Promoció dels Municipis del Moianès, i la Diputació Provincial de Barcelona. No insistirem mai prou, en la necessitat que aquesta comarca faci una opció per al desenvolupament, amb l’única aportació dels seus propis veïns.

Baixàvem fins al llit del Tenes, per la pista que sota el freqüent pas de camions presenta un aspecte poc “rural”, sembla que fan un circuit de baixada fins al trencall de Sant Andreu de Castellcir, on segueixen la pista fins a Can Jaumet, i un de tornada passant per la casa de la Codina, nosaltres desprès de fotografiar l’esvoranc terrible del que serà un pantà per aigua de boca – val a dir que del tot insuficient – , continuaríem per la Vileta, la Vileta Nova, la bassa i el molí del Bosc. Escassament a un centenar de metres d’aquest l’edifici avui abandonat i en ràpid procés de degradació, comprovem la certesa d’un fet que remarquem alhora com a notable, és l’existència d’una gran bassa situada just al costat de la connexió amb la riera, que per gravetat s’emplenava d’aigua al mateix temps que ho feia la bassa del Molí del Bosc. Pensem que ambdós rebien el cabal des de la resclosa que es troba abans del camí que permet accedir al recinte de Sant Andreu de Castellcir.

El molí del Mig, situat com indica el seu nom, entre el del Bosc i l’anomenat molí Nou, formava part d’una estratègia – val a dir – que molt intel·ligent , per aprofitar al màxim els cabals d’aigua , modestos des de sempre en aquestes Valls altes, que sota l’especial protecció de Sant Andreu, i malgrat el secular abandó que han patit i pateixen les terres de la Catalunya interior , havien estat la llar de moltes famílies.

Seguint per un ampli camí el llit del riu Tenes, – ara completament eixut – dit en aquesta alçaria encara riera de Castellcir, ens endinsàvem dins d’un petit bosc de ribera, a la sortida davant nostre amagada quasi per la vegetació la fàbrica impressionat del Molí Nou; fins on podem, amb l’ajuda de les nostres llanternes [ fem servir un model que funciona sense piles, cal únicament sacsejar-lo enèrgicament perquè es carregui i faci llum ], anem descobrint les estances del molí i la casa; trobem encara restes de l’arbre que feia anar les moles, i curosament encerclat amb filferro el forat per on es precipitava des de la bassa superior l’aigua que feia anar el mecanisme, i amagat quasi per la vegetació el canal que portava l’aigua fins a la riera. El curs de l’aigua està avui quasi dos metres per sota de la pressa des d’on s’emplenava la bassa i/o dipòsit.

Ens deixem guanyar per la màgia de l’indret, i abans de marxar fem un darrer tomb; gaudim del espai on nosaltres mateixos hem vist un saltant d’aigua del Tenes, que formava un petit llac; la llera també seca avui, per on de forma plàcida la riera del bosc discorria dins d’un túnel de vegetació; – ambdós imatges podeu contemplar-les a la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/ , justament dins d’un arxiu que recull paisatges que no s’han de perdre – .Ens dol però retratem el present a desgrat del record d’aquestes percepcions nostres. Continuem desfent els nostres passos, deturant-nos encara per contemplar les restes majestuoses de la gran Poua de Glaç del Molí Nou ; inexorablement acabarem retornan a la dura realitat del segle XXI. Un món en el que no tenen ja cabuda els molins hidràulics, perquè els cursos superficials d’aigua desapareixen de forma inexorable, o tenen una discontinuïtat que fa inviable la seva explotació.

La reserva del Parc de l’aigua de Sant Quirze de Safaja està sota mínims; quan pugem al vehicle 1 per arribar-nos fins a Castellcir a recollir el 2 i el de l’Antoni Uriz, les pancartes d’aquest festival polític 2.008, ens semblen una tràgica burla. Quina Catalunya serà respectada ?

Hem pogut viure un mati quasi íntegrament en català, i això amics lectors comença fins en aquestes terres interiors a ser un fet excepcional.

L’Antoni Uriz s’arribarà encara fins a Santa Coloma Sasserra.

© Antonio Mora Vergés