CERTIFICAT DE PROBITAT

D’ença de la publicació – quasi sempre a la contraportada – del Diari de Sabadell, amb una regularitat que només podem qualificar com espasmòdica, hem tingut un reguitzell de contactes: els uns per felicitar-nos – els més – , altres per demanar-nos informació sobre alguna qüestió que la major part de vegades, no sabem ni podem saber; si la germana X de les Dominiques que va conèixer a Puigdolena està viva encara; o si el llinatge del qui ens interpel•la procedeix d’una masia homònima; … la creació de http://coneixercatalunya.blogspot.com/ on publiquem habitualment cada setmana, ha vingut a incrementar aquest contacte amb el públic lector, que altrament ens és molt i molt plaent.

Som un grup obert, sense jerarquies, en el que tothom fa allò que més li agrada i sap fer millor; si podem sortim dos, o tres, quatre, cinc, sis, set, … i la nostra destinació que ens ha de permetre dinar amb la família, no acostuma a trobar-se gaire més lluny d’una hora de viatge en cotxe. Els transports públics – som a Catalunya – fora de la connurbació barcelonina son inexistents i/o absolutament ineficaços quan a les seves prestacions.
Al llarg dels anys, hem caminat amb moltes i moltes persones, recordo al mecànic xilè – al qui n’hi dec una – amb qui faríem la travessa de l’infern de Sant Llorenç, o aquell sabadellenc que faria el numero cinc . ple al cinc – quan trobaríem Sant Joan Vell d’Oló, o aquell altre amb el que faríem, caminades pel Moianès i les Valls del Montcau; alguns han passat a formar part d’una forma més o menys regular i estable del grup, d’altres venen o no, en funció de les seves possibilitats. A ningú fins ara li havíem demanat el Certificat de Probitat.
Però us direu, que és un Certificat de Probitat ?. Doncs amics lectors es un document que sense cap formalitat – pot fer-se en un foli, una pàgina de llibreta,.. – acredita que una persona concreta a judici del que l’expedeix i pel que aquest en te coneixement acompleix els següents requisits : Rectitud a obrar, integritat de consciència, honestedat.
Se’m plantejava la qüestió en rebre un e.mail en el que juntament amb les felicitacions protocol•làries, l’interessat manifestava el seu desig de sortir amb la nostra colla, i potser amb la intenció de tranquil•litzar-me, em feia saber la seva condició de funcionari públic, concretament del Ministeri d’Hisenda, i em donava tota mena de garanties quan a la seva integritat. Em va costar força – malgrat la meva pràctica d’escriure – trobar paraules que sense ferir-lo li deixessin clar, que com ho faria amb TOTS els funcionaris de l’Ajuntament de Coslada, i no UNICAMENT amb els membres de la Policia Local, necessitava tenir la convicció personal respecte d’ell – que en el seu cas també- caminava entre amics com ho faig ara.
El Certificat pot lliurar-lo qualsevol persona que exerceixi funcions de representació d’interessos generals, Presidents de Comunitats de veïns, d’entitats socials, recreatives, culturals, amb una única limitació, NO PODEN SER FUNCIONARIS PUBLICS, per tal d’evitar justament qualsevol sospita de corporativisme, el text d’estil lliure, només ha d’acreditar en relació a una persona concreta a judici del que l’expedeix i pel que aquest en te coneixement acompleix els següents requisits : Rectitud a obrar, integritat de consciència, honestedat.
No hi ha cap data màxima per a presentar-lo, però esta clar que per a determinats col•lectius, la presentació del Certificat de Probitat ,es una condició sine quan nom.
És a dir, només si aporta el Certificat de Probitat, podrà ser admès a caminar al meu costat.

© Antonio Mora Vergés

 

BOIGS PEL CAMP

El títol és alhora descriptiu d’un grup de persones, l’Antonio Mora Vergés, el Joan Escoda i Prats, el J. Antoni Uriz Rodríguez, el Feliu Añaños i Masllovet, i el Tomás Irigaray i López, que el dissabte 10 de maig, malgrat l’anunci d’una llevantada excepcional que farà baixar sensiblement les temperatures, i retardarà una mica més la sequera , que en aquesta zona mediterrània és la manifestació més pregona dels efectes del canvi climàtic; decideixen dur a terme la seva projectada sortida pel que anomenarem territori Jorba; i aquest mateix nombre de persones movent-se per aquest espai, amb un paraigües de colors per poder fer fotos; aturant-se meravellats davant la vermellor intensa d’un camp de roselles, o els infinits tons del color verd .que ens mostren les plantes i arbres, que acompanyen el pas de l’aigua en el seu camí des de les terres del Moianès al Llobregat proper.

En l’àmbit de la cultura popular, es qualificava sovint com a boigs, aquells a qui es presumia posseïdors de facultats especials, sovint sobrenaturals. La cita està reproduïda de l’entrada boig ,boja de la que anomeno amb infinita tendresa, Gran Enciclopèdia de Barcelona. L’editorial s’entesta però en qualificar-la com Gran Enciclopèdia Catalana.

No eren encara les 8,00 quan em trucava al mòbil el Joan Escoda i Prats, Gran Camarleng de Mura, per fer-me saber que en aquell moment sobre les Valls del Montcau, descarregava una forta tempesta; en les terres baixes del Vallès contràriament no plovia en aquell moment, i acordàvem trobar-nos a les 9,00 a l’entrada de la Colònia Jorba en la seva intersecció amb la carretera Manresa – Vic; recollia a les 8,00 al lloc habitual a la Plaça Granados de Sabadell , a la resta de companys el J. Antoni Uriz Rodríguez, el Feliu Añaños i Masllovet, i el Tomás Irigaray i López; decidia fer via per Matadepera , Coll d’Estenalles, Talamanca, Navarcles,… en el trajecte anàvem coincidint amb diferents tongades de núvols, que ens obligaven a mantenir quasi permanentment en funcionament els neteja parabrises. La prudència ens feia arribar quasi 10 minuts tard i així ho advertíem per telèfon al Joan Escoda i Prats.

Fins a la Colònia que fundà l’any 1.892 en Pere Jorba i Gassó [ Calaf, Anoia 1849 – Manresa- Bages 1.927 ] , s’hi accedeix per una carretera asfaltada; fem un tomb per l’indret, i advertim per arreu plaques de color blau que indiquen : forn de pa, botiga, cafè , barberia, carnisseria, escola, administració, …ens crida l’atenció un que diu maquina de parar, s’anomena així, o millor s’anomenava en aquell temps d’aquesta forma, un sistema molt complex en el que trobem : un llit o suport dels plegadors d’ordit, una pastera que conté l’aprest, un assecador d’aire calent amb una campana d’aspiració del vapor produït, i un capçal enrotllador on es torna a enrotllar l’ordit ja encolat en el plegador que anirà al teler. Paraire , persona que es dedica a qualsevol de les operacions a les quals és sotmesa la llana; sovint els oficis de paraire i teixidor coincideixen en una mateixa persona, com també el de paraire i abaixador.

Ens aturem a fer la xerrada amb una noia que viu a la Colònia, i que ens explica que actualment la major part dels residents, o son només en cap de setmana i mitjançant un contracte de lloguer; al bon temps es fan visites guiades i únicament d’aquesta forma és pot accedir a contemplar les màquines que com a veritables peces de museu conserva l’antiga fàbrica de la Colònia. Quan ens acomiadem de la nostra informant comença novament a ploure, i ens cal desplegar ja el paraigües de colors que ens permetrà recollir imatges.

El mati, amb successives fases de pluja, no ens aturarà , i malgrat reduir notablement l’àmbit de la nostra sortida matinal, acabarem desplegant el paraigües de colors davant d’un bon nombre d’objectius : El Manganell, la nova Església de Sant Pere de Viladecavalls de l’any 1944, la Colònia des del llit del Riu Calders, i fins els tubs de ferro colat que des de Bellveí porten aigua fins a la central que produeix encara l’energia elèctrica que es consumeix a la Colònia.

En la tornada serem objecte d’un atracament ja habitual els dissabtes i diumenges, els 6,27 € del peatge de l’Autopista Terrassa – Manresa , la més cara del món.

© Antonio Mora Vergés

RESSONS DEL PASSAT

 guimera.gif

 

 

Pedres desenterrades

per mans velles i encallides

s’alçaren pesadament

abans que la nit dels temps;

de llavors ençà al.lotjaren

multitud de història i vida

envoltant la llar de foc

tots plegats avis i nets…

 

Llàgrimes a cau d’orella

regalimen les parets

i amb les ànimes despertes

multiplícant-se els ressons

fluïnt per estances velles

i més amagats indrets

del laberint interior

que formen els casalots…

 

¡Quantes oracions i precs

quantes rises de mainada

sons diversos i remors

que revel.len fets passats

entre envans hi son latents,

més enllà de les escales,

fins les golfes i cellers

tocs de passos han quedat!…

  

Un feble raig lluminòs

procedent de l’exterior

els vidres de la finestra

travessa esbiaixadament;

les partícules de pols

van flotant pel menjador 

com ressorgint del no res

ballen dances decadents,,,

 

Mentrestant fora al carrer

la boira es caragola

pels teulats i xemeneies

en aquest matí d’hivern;

com si fos mantó lleuger

cobrint tot el poble alhora

perquè pugui dormir en pau 

el seu somni quasi etern…

 

Baix als carrerons i costes

bé coronats per arcades

bé lligats per esgraons

no se sent cap moviment;

apenes residents ni hostes

deixen les seves petjades

amb ritme parsimoniòs

esquitxant el fred ambient…

 

Algun gat esquiu s’escola

pel forat d’un porticó

i pels cables de la llum

es repenjen uns pardals…

Lentament passen les hores

fins arribar la foscor

en monótona seqüència

els dies semblen iguals…

 

Però un escoltador pacient

va més enllà d’apariències:

descobreix senyals perdudes,

les campa i les ressuscita;

de mil formes va rebent

la medieval quintaesència

d’aquest poble singular

que a viure el passat incita

 

Cal aturar el pensament

i agusar ben bé l’oïda

per sentir ressons de cascs,

de cavalls que hi transitaven;

del picar de cal ferrer,

de crits de mercaders de fira

anunciant els seus productes

i enrenous que s’hi muntaven…

  

Una ràfega vé a la ment

del dring que feien espases

xocant a causa d’un duel

just en girar cantonada;

i a la plaça veus potents

carregades d’amenaces

d’uns traficants d’esclaus

encarats a la gentada…

 

El xiscle agut d’una dona

com a bruixa perseguida

pot arrencar cruelment

de dins d’alguna foguera;

i una trompeta que sona

acompanyada de crida

va evocant gestes heroïques

de batalles i banderes…

 

A partir d’aquests indicis

i unes fermes voluntats

tot això cobrarà vida

en el Mercat Medieval;

les parades, els oficis,

els pregons i activitats

rescatats d’Edat Mitjana

pel poble de Guimerà…

 


          José Antonio Uriz
           Maig de 2008

FALLIDA PÚBLICA

situació en la que per circumstàncies econòmiques adverses , per la seva culpa o imprevisió, o fins i tot maliciosament, hom ha deixat de complir de forma habitual amb els seus pagaments.
Em comentava – molt preocupat – un mestre d’Institut que a banda d’eliminar el batxillerat nocturn, força mestres que desenvolupen tasques de coordinació i suport tècnic des dels Serveis d’Ensenyament, tornaran el proper exercici als col•legis i instituts públics. Una i altra mesura, estan motivades per les grans mancances d’ordre econòmic actual , i les més que previsibles en el futur proper. Així m’ho pinten.

Tothom troba excessiu el zel sancionador dels diferents cossos de seguretat; malgrat no hi ha constància, que en aquesta tasca treballin “ a comissió, i/o a percentatge ” , cosa que podria conculcar l’article 103 de la Constitució, i un infinit rosari de normes Comunitàries [ tenim l’exemple recent del famós cèntim sanitari, que ens cobren amb la benzina, i que sembla no agradar als Europeus, que l’han de satisfer també quan transiten pel nostre país ], la major part de ciutadans tenen, si més no la sospita del Príncep Hamlet.
Quan als Inspectors d’Hisenda estem a l’espera de conèixer els termes de la resolució on es recullen els criteris per accedir al cobrament de primes. La premsa, el Diari Expansión de Madrid , i el Periòdic de Catalunya ja es feien ressò l’any passat de les sospites de corrupció, que tot plegat aixecava en els Col•legis Professionals de Gestors i en altres àmbits.
Els nostres Ajuntaments retarden els terminis de pagament molt més enllà dels terminis “raonables” , i això quan paguen; en determinades “deutes” senzillament deixen de pagar. Una bona part de la crisis financera actual s’explica únicament per aquest efecte pervers. Ah! , que no sabíeu que els Ajuntaments son inembargables ?.
Heu llegit ja que la famosa ajuda dels 400 €, serà bàsicament per als qui no ho necessiten ?. Aquest quasi 20% de catalans/es que viuen en la misèria absoluta, 1.400.000 persones, no ho rebran; i la major part de vídues, jubilats, pensionistes, persones amb minusvalia ,….. ? tampoc, tampoc !; faltaria més, oi ?.
No he llegit enlloc que els alts càrrecs de la Política i l’Administració renunciïn al 10% dels seus ingressos, tampoc que ho facin els pares i mares de la Pàtria en majúscules, i les 21 pàtries [crec recordar] en minúscules, on de mitjana tothom te una retribució bàsica – pobrets/es – no inferior als 3.000 €. MENSUALS. Els Pares d’Europa tampoc pensen en fer el gest.
D’aquí a final d’any si ningú fa res per evitar-ho, augmentarà la delinqüència, la inseguretat ciutadana, la por,…. amb l’augment de l’atur el fantasma del racisme sortirà de l’armari, tenim per davant un horitzó de violència.
Com a ciutadà m’adreço als meus representants polítics, i els dic; gràcies per la vostra incúria.
Ja ho deien els antics, és de ben nascuts ser agraïts, oi ?
© Antonio Mora Vergés

 

FEUDALISME INDUSTRIAL

Anàvem a Esparreguera, volíem veure les restes d’una de les més importants Colònies tèxtils, on es practicava – com a la majoria d’aquests establiments – el que anomenen feudalisme industrial , sota l’aparença de lluitar contra el pauperisme i les miserables condicions de treball i habitatge , que per arreu patien durant el segle XIX els obrers.

Exemples ? :

Obligació per als obrers i familiars de treballar exclusivament per a l’empresa. El sistema afavoria [ condicionava sona fort, oi ? ] els matrimonis entre empleats. Obligació absoluta pel que fa al compliment dels deures religiosos catòlics [ cap altra confessió estava permesa ]. L’empresa s’ocupava – sense permetre cap mena de competència – mitjançant els economats del subministrament de queviures. El pensament polític del “amo”, havia de ser també el de tots i cadascun dels habitants de la Colònia. Mai hi havia conflictes, i això malgrat la expressa prohibició de sindicació dels treballadors, era segons diuen les cròniques per l’amor que sentia tothom per l’empresa. En algun cas, dins les Colònies, els diners de curs legal, eren una mena de vals lliurats per l’empresa que hom podia bescanviar a l’economat. Hi havia escola, Sala d’actes o teatre, i tots els serveis que calien per l’època, perruquer, sabater ,….. el control sobre la vida dels treballadors era tant i tant fort, que en el cas concret de la Colònia Sedó es va plantejar la segregació del poble d’Esparreguera i la construcció d’un cementiri propi, el Tomás Irigaray i López , no sense danys atès el lamentable estat del indret, ha aconseguit retratar el que encara avui resta dempeus de l’ arc d’entrada, que servia per a delimitar el recinte que Manufactures Sedó volia destinar a cementiri, quan aconseguís la segregació del poble d’Esparreguera. En sessió de l’Ajuntament del 18 de maig de 1893, el consistori ho informà desfavorablement. L’obra, però, ja estava realitzada. No en tenien prou en controlar fins al darrer detall de la vida dels seus obrers, reclosos dins d’aquestes Colònies-Presons, sinó que aspiraven a controlar fins el trànsit a la casa del Pare !

Alguna dada tècnica :

La Colònia Sedó, situada al terme municipal d’Esparreguera, al marge dret del riu Llobregat, es distingeix d’altres colònies cotoneres per les seves importants dimensions i per l’ús d’un sistema hidràulic que aprofita al màxim l’energia de l’aigua.

La turbina, de 1400 CV, que donava l’energia necessària a les seccions de filatura i tissatge de la fàbrica, era la més gran construïda al nostre país. Realitzada totalment de ferro colat, les seves dimensions eren proporcionals al cabal i a la força del salt de l’aigua. Avui, a la sala de la turbina, es pot veure la maqueta de la colònia on s’explica la seva història a través d’un muntatge de llum i so, i la turbina, on dins el tub de conducció de l’aigua es projecta un audiovisual tridimensional.

La visita al Museu de la Colònia Sedó es completa amb una explicació del sistema energètic que inclou el soterrani de la primera turbina. Un passeig per la colònia ens permetrà visitar: el salt de Broquetes, l’aqüeducte, la casa dels Sedó, l’església, les cases obreres, el teatre, l’escola i les xemeneies. Tots aquests elements permetran copsar la vida social i el procés productiu d’una colònia industrial.

Hem passejat pels carrers polsosos de la Colònia, per arreu desolació, fins en els ulls dels qui encara habiten – sembla que no sempre de manera “legal” – en els precaris edificis; el lloc fora ideal en un estat policia com el nostre per a destinar-lo de nou, a la seva tasca primera; empresonar persones, caldria únicament refer els alts murs, i tornar a imposar els “mals usos “.

És aquesta una visita amics lectors que no us podeu perdre; des del salt d’aigua del Cairat que alimentava la fàbrica, fins a la majestuosa església dedicada a Santa Victoriana, sense oblidar l’aqüeducte, les xemeneies, i la gran bassa que dalt del turó, constituïa el darrer recurs en cas d’un incendi.

La evocació de totes les misèries viscudes pels treballadors i les seves famílies, se’m fan presents en la contemplació de la Colònia des d’un revolt de la carretera que ens porta fins dalt de la Vila d’Esparreguera; l’esgarrifança intensa, no passa desapercebuda al company de viatge, que des del silenci comparteix idèntica sensació.

© Antonio Mora Vergés

HISENDA, CAMÍ DEL GÓLGOTA

El Diari Expansión, en data 30.04.2.008, publica – tot i que parcialment – una Sentència del Tribunal Superior de Justícia del País València, en la que clarament es requereix d’aquest Òrgan de l’administració, el que en un estat de Dret, es demana a tothom, i que altrament han jurat per la seva consciència i honor fer en tot moment els funcionaris públics, complir i fer complir la llei.

Diu la Sentència que a banda de les famoses Declaracions Paral·leles, els funcionaris han d’acreditar [ a ells els pertoca provar-ho ], el que està malament en la Declaració dels Ciutadans.

Aquesta resolució en la que el concepte indefensió, per definir la situació dels contribuents espanyols, és una constant repetida una i altra vegada, posa al descobert la nafra paorosa d’aquest mal anomenat servei públic. Prevalent-se de la seva privilegiada situació han forçat, una i mil vegades de forma conscient i voluntària resolucions injustes.

La publicació arribarà a la taula del Fiscal Anticorrupció, i tothom està a l’espera de les actuacions que pot emprendre.

El Defensor del Pueblo del Reino de Espanya, bàsicament per desconfiança quan a l’organisme ad-hoc d’hisenda; el Consejo Para la Defensa del Contribuyente, te també molts i molts tràmits pendents, estem tot just al inici d’aquest llarg camí del Gòlgota, on esperem veure penjats en creu, no pas a l’òrgan [A.E.A.T], sinó clarament als “organistes” que n’han fet en perjudici de tots un us pervers.

En defensa particularment dels contribuents catalans, esperàvem, esperem i val a dir-ho comencem a desesperar, que des del Parlament de Catalunya, es constitueixi una Comissió d’investigació. Agrairé que vulgueu trametre e.mails a la Mesa i als Diputats en aquest sentit.

Insistir només en que també davant d’hisenda, malgrat ser catalans, teniu els mateixos drets que la Constitució Espanyola de 1.978 reconeix als espanyols; presumpció d’innocència, igualtat davant la llei, obligació de contribuir d’acord amb la vostra capacitat econòmica ,….. i per damunt de tot, el dret a exigir justament que també per nosaltres es faci complir la llei.

© Antonio Mora Vergés

Sección primera de la Sala de lo Contencioso Administrativo del TSJCV en su sentencia 1.153/97.

CÍNICS? NO, ESTAFADORS!

Si teniu ocasió de circular per l’Autopista Terrassa-Manresa, podreu comprovar com s’anuncia una sortida que no existeix , a l’alçada de Vacarisses, davant justament de la casa de Viladoms, als càndids conductors els cal incorporar-se novament a l’Autopista i sortir com a mal menor entre Sant Vicenç de Castellet i Castellbell i el Vilar. Això en explicava un usuari habitual, i decidíem anar a comprovar-ho.

Fèiem el trencall indicat, i comprovàvem la inexistència de sortida; a la cafeteria de la estació de servei, ens explicaven que això li succeeix a molta gent; que per descomptat ho coneixen perfectament els gestors d’aquesta autopista, i que pel que sembla ja els està bé. D’aquí el títol.

Sortíem previ pagament de 3,47 € a Castellbell i el Vilar, i ens decidíem per aprofitar un mati d‘esplèndida lluminositat per recollir imatges : del Castell, de l’anomenat Pont Vell, germà, o cosí germà per la seva factura d’un altre que s’alça a pocs quilometres i dona nom al poble que l’acull, el Pont de Vilomara.

Continuaríem fins al veïnat de la Bauma , amb la seva extraordinària església modernista, edificada entre la carretera i el llit del barranc, davant per davant de la fàbrica també de factura modernista que va donar lloc inicialment com a colònia industrial al que és avui un agregat més de Castellbell i el Vilar.

En la tornada a casa ens aturaríem a Viladecavalls per recollir imatges de l’església romànica de Santa Maria de Toudell, una de les tres parròquies que conformaven l’actual municipi de Viladecavalls, juntament amb les de Sant Miquel de Toudell i Sant Martí de Sorbet. Els orígens de Santa Maria, situada avui dins el polígon industrial, i adossada al magatzem de la masia de Can Tries es remunten al segle XI, és de planta rectangular amb absis semicircular i coberta de volta de canó, i hi destaca un interessant campanar de torre adossat a la capçalera. Actualment com la Masia a la que pertany està en venda.

Ens deixàvem feina per fer : l’església romànica de Sant Miquel de Toudell, i les restes de l’antic Castell, que es troben al polígon Can Mir , situat a la part oriental del terme, a ponent de la carena del Pèlag, entre l’autopista C-16, la Terrassa.
Les dades que tenim per a seva localització son les següents : dalt d’un cingle, hi ha les restes del castell de Toudell, una de les antigues cases fortes del terme (del segle XIII), del qual només en queden alguns murs, i propera al castell, l’església romànica de Sant Miquel de Toudell una de les tres parròquies que conformaven l’actual municipi de Viladecavalls, juntament amb les de Santa Maria de Toudell i Sant Martí de Sorbet. Els orígens de Sant Miquel es remunten al segle XII, és de planta rectangular amb absis semicircular i coberta de volta de canó, amb la façana remodelada al segle XVIII i rematada a la dreta per un campanar d’espadanya.

Llàstima que en aquest país nostre ens falla en masses ocasions el paisanatge , perquè com deixem explicitat el paisatge, no sempre en l’estat de conservació que caldria, és nombrós, variat i de molta vàlua.

© Antonio Mora Vergés

LOGÍSTICA EN UN PAÍS CAÒTIC

Catalunya és l’exemple perfecte del que no s’ha de fer, quan parlem de desenvolupament, de previsió, de planificació, d’equitat, d’ordre i fins de justícia distributiva.

Llevat de les poblacions properes a Barcelona i/o de les ciutats caps de província i en algun cas excepcional de comarca, conceptes com : transports públic, sanitat universal , dret a l’educació , .. son per als seus habitants miratges socials, tant o més inassolibles que el dret al treball, o a la vivenda ,….. que recull la Constitució Espanyola de 1.978, tot i no possibilitar cap procediment de reclamació en el cas d’incompliment.

De fa anys i sempre amb vehicles privats; ¿ de quina manera sinó ? ; tenim el costum de sortir per l’entorn més proper al Barcelonès, Baix Llobregat, Vallès Occidental i Oriental, per tal de gaudir de les meravelles que sortosament existeixen encara en llocs com : l’Alt Vallès, les Valls del Montcau, el Moianès, el Lluçanès,…….. els senyals que dibuixaven la realitat actual eren cada vegada més evidents per a tothom excepte per als nostre polítics.

Aquest any la natura ens ha volgut recordar que lluny del model de les formigues, a Catalunya vivim com les cigales, i l’amenaça de quedar-se ara sense aigua de boca a Barcelona, provoca justament que els nostres polítics s’escalfin la boca, amb propostes del tot descabellades : espoliar l’Onyar, el Segre, el Francolí, l’Ebre,…… ; portar aigua amb vaixells , amb tren ,… tot amb uns preus d’escàndol !

Fa molts anys que les conques altes no porten aigua, que la sequera fa patir mitja Catalunya, no ja només a la Baixa Segarra, i malgrat això s’ha potenciat l’ús residencial del sòl per arreu; avui és difícil, impossible quasi, trobar un terme municipal sense la seva, o les seves urbanitzacions satèl·lits; llocs en molts casos, sense els necessaris serveis, o amb deficiències greus quan als subministraments d’aigua, llum, ……. a qui li demanem responsabilitats ?

L’estat s’ha despreocupat del compliment de les seves obligacions bàsiques; els partits polítics, catalans i anticatalans atenen únicament i en exclusiva els interessos dels col·lectius que els poden permetre ocupar indefinidament la poltrona ; i fruit d’aquesta mala praxis, les pedres que fins fa poc, se’ns tornaven pans, es converteixen ara en sorra estèril.

El creixement indefinit és més que una il·lusió, és una estupidesa integral ! . ¿ Com en un espai concret – definit – i amb un recursos coneguts i limitats, algú ens ha pogut fet creure que era positiu, ser ara 7.000.000, enlloc de 6.000.000 de persones?. Està clar que per a fer de polític la honestedat no és necessària, fins podríem dir que és una limitació evident. ¿ Però amic lector, com han pogut ensarronar a tanta gent, quasi a tots plegats ?

Malgrat l’extrema gravetat de la situació actual, potser finalment resultarà benèfica, en el sentit de fer obrir els ulls a molta gent, sobre l’absoluta mediocritat, l’estultícia suprema dels qui hem escollit pel govern del nostre país !

Amb el cost que suposi esperem ara de la logística, allò que la previsió política, no ens ha sabut garantir.

© Antonio Mora Vergés

EN LA MORT D’UN LECTOR

Ens havíem assabentat de la mort del senyor Vicenç de manera casual; la major part dels nostres veïns gaudien dels seus dies de lleure fora de Castellar del Vallès; el nostre comunicant ens deia que s’havia mort mentre estava xerrant amb altres persones.

Anàvem, els sogres, la meva esposa i jo fins al tanatori Municipal , on donava el meu condol al fill del meu lector, qui ens confirmava la mort “amable” del seu pare que havia fet ja el 93 anys.

La meva relació amb el senyor Vicenç es remuntava a l’any 1.972 , quan ens instal·làvem a la casa del Carrer Aneto 18; havíem estat sempre uns bons veïns, ell amb nosaltres, i nosaltres amb ell; en el nostre cas començàvem un projecte de vida; vindrien les filles : la Montserrat, la Núria, els gran moments de felicitat en la vida de qualsevol persona; també viuríem en aquesta casa, moments durs; malalties greus, accidents, intervencions quirúrgiques, i la mort del meu pare. En el seu cas, i fins a la malaltia de la seva esposa, van poder viure uns anys plens de felicitat; desprès vindria la llarga malaltia de la seva esposa, la seva pèrdua, i el deteriorament inexorable dels anys, que sempre amb el cap clar, intentaria no traslladar al seu fill.

Era un lector empedreït de La Forja, i sempre que trobava alguna de les meves històries, tenia el detall – que li vaig agrair sempre – de fer-me’n el seu comentari, quasi sempre en termes elogiosos, i amb paraules que m’esperonaven a continuar amb aquesta dèria meva.

En la meva concepció del món, quan se’ns tanquen aquests ulls humans, lluny d’una foscor infinita, accedim a una llum inesgotable.

Tinc per cert que el senyor Vicenç llegirà aquesta crònica, i ho farà en companyia del meu pare, i de tots aquells que ens han estimat, i que estan ja gaudint de la gloria celestial.

No perdré pas els seus comentaris, que això si, m’arribaran ara d’una forma diferent. Que son sinó les reflexions que fem sobre qualsevol tema ?

Recordo com tothom diu als pares d’una i altra part en els casaments; no perdreu un fill/filla, guanyeu un fill/filla ! . Doncs això mateix succeeix en el traspàs d’un lector conegut; d’ara en endavant a més dels lectors que anem guanyant a la terra, tenim la possibilitat de guanyar-nos també tots els del Cel !

Caldrà – si cap encara – ser més acurats en allò que escrivim, i sobretot fer-ho amb alçada de mires; des d’ara ens cal pensar no únicament en els lectors propers físicament, sinó també i de manera molt especial, en els que ens llegiran des de “dalt”.

© Antonio Mora Vergés

QUID PRO QUO

Quid pro quo ? . És la primera pregunta a fer-se quan hom intenta trobar l’explicació d’un fet d’origen humà.

En el cobrament de primes [ Que denunciava el Col·legi de Gestors de Catalunya a les pàgines del Periòdic, aviat farà un any, i del que res més s’ha sabut malgrat tenir-ne coneixement; el Fiscal, el Parlament de Catalunya, el Síndic de Greuges, el Defensor del Pueblo, els Diputats i Diputades de las Cortes Generales, el Ministre d’Hisenda del Govern del Regne d’Espanya,… ] per part dels funcionaris de l’Agencia Tributaria si obren actes d’inspecció contra els contribuents, està clar quin és el benefici : el cobrament de primes; com està encara més clar qui o quins son els perjudicats: els contribuents en general.

Em comentava un amable lector que justament aquesta és la feina que han de fer – al seu entendre – els funcionaris d’hisenda; encara que matisava únicament quan aprecien frau en les declaracions dels contribuents; jo no ho hagués dit de forma més senzilla i clara, el cobrament de primes pot provocar l’aixecament d’actes d’inspecció de forma injustificada, arbitraria i/o il·legal.

Tenim vigent – tot i que s’aplica de forma molt escadussera – una Constitució, la de 1.978, que en el seu article 103, diu clarament que l’Administració actuarà de forma neutral; es a dir que no tindrà en compte alhora de prendre decisions que som : catalans, calbs, rossos, alts, prims, simpàtics, educats, senzills, oberts, espontanis, romàntics,…. Recordeu el funcionari de l’Aeroport de Barcelona, i la seva relació amb el Diputat Nacionalista ? ; doncs justament el funcionari espanyol va, de forma conscient, voluntària i fins es diria que esperonat per la pròpia Administració, passar-se pel folro dels pantalons l’article 103, i tot allò de la presumpció d’innocència, de la igualtat davant la llei,… algú diu haver-lo sentit cridar enfollit, Espanya, Espanya !!!

M’he adreçat al President Zapatero, per sol·licitar-li que faci públic – en un mitjà escrit d’àmbit nacional – el text on es recullen els incentius que originaven la sospita i la subsegüent queixa del Col·legi de Gestors de Catalunya; no he tingut encara resposta a la meva petició. Sobta força; els diners que remena el govern son públics, i cal quan a la seva despesa – per disposició de la llei – recordeu allò del Estado de Derecho ? – fer-ho amb la màxima transparència, de forma escrupulosa, i seguint els clàssics, semblant honrats a demés de ser-ho. Que ens volen amagar alguna cosa ?

Tinc un deute amb el funcionari d’hisenda – presumptament corrupte – , que m’ha donat ocasió d’escriure sobre aquesta qüestió, de ben segur que no n’hauria parlat de no trobar-me jo mateix entre les víctimes. He pogut veure com jubilats, pensionistes, persones amb disminució psíquica i/o física, treballadors i classes passives, perdien hores i hores per justificar diferencies insignificants, mentre Hisenda admetia públicament que dos de cada tres obligats a pagar per l’Impost sobre el Patrimoni, no ho feien de forma sistemàtica . Per quina raó no se’ls persegueix?

Tinc noticia que des del Sindicat de Funcionaris anomenat manos limpias, s’ha obert una investigació en relació al tema del cobrament de primes ; està clar que dins del col·lectiu de persones que treballen a l’Administració pública, el nombre de corruptes és ínfim; com està encara més clar, que malgrat ser una minoria, malmeten el bon nom i la integritat de tot el col·lectiu.

Ja tenim noms i cognoms, però curosos de la llei, els respectarem – a ells si – la presumpció d’innocència , a l’espera d’una resolució definitiva i irrevocable.

© Antonio Mora Vergés