NADAL AL CASAL REPUBLICÀ

 republica.jpg

El dia de Nadal hi havia ball al Casal, però la bandera de l’entrada estava a mig baixada, S’havia mort el president de la Generalitat, Francesc Macià. Tot Catalunya estava de dol per la mort de l’home que havia proclamat la República Catalana des del balcó de la Generalitat, que havia organitzat el complot de Prats de Molló i que tantes vegades havia arriscat la vida per la pàtria. El polític que havia promès una caseta i un hort a cada català s’havia mort.

Tanmateix, davant l’esglai de la gent, l’orquestra tocava aquella nit, com ja ho havia fet a la tarda i l’Angelina ballava, i ballava. L’Emili havia après a fer-la riure i ella reia entre els braços d’aquell home que l’apretava fortament al to de la música de Las Leandras.. Aquell dia, tot i que s’havia mort Macià, era Nadal i per això hi havia xampany gratuït per a tots els socis del Casal República; el casal dels amos en deia el poble. El que no estava clar per la gent de fora era si es celebrava el Nadal o la mort del fundador d’Esquerra Republicana de Catalunya. Tanmateix les que en bevien amb profusió eren les noies que n’eren convidades contínuament pels socis. El senyor Esteve es mirava l’espectacle de parelles desenfrenades amb escepticisme: l’home no tenia aquesta idea pel Casal Republicà que havia fundat i presidia.

N’hem de parlar de tot això, n’hem de parlar –es deia a si mateix enfonsat a la butaca, amb la mirada fixada als prestatges plens de llibres que no els obria ningú.

L’any 1934 es va rebre al Casal Republicà frenèticament. Va esclatar una traca amb el número 1934. Mentre se sentien les campanades de l’església, l’Angelina engolia els raïms al costat de l’Emili.

Me n’he d’anar ja són les tres de la matinada –es queixà la noia,

Ja et portaré amb el cotxe –amb paraules suaus, l’Emili

Si visc aquí mateix ? –confosa l’Angelina.

Dona estàs molt acalorada. Et convé de prendre una mica la fresca. Una volta amb cotxe t’anirà bé.

La parella va sortir del Casal. Tos els presents a la sala van veure com passaven la porta. L’Emili va apretar el pedal i el cotxe es va engegar. Després d’un breu recorregut es va aturar al costat dels prats Llopaters. En el moment en què el soroll del motor es va apagar, l’Emili es va abocar sobre el cos de l’Angelina. Ella sentí com les mans adelerades recorrien la seva pell. En aquell moment la beguda va fer efecte i la noia va començar a vomitar.

Tornem a casa –va aconseguir dir.

L’automòbil es va aturar a la porta de casa seva. Ella va posar-se bé el vestit i va pujar les escales. Unes llums tènues delataven la presència de mirades amagades darrera les persianes. El seu pare l’esperava a la porta. No va haver d’estirar el pom. Va sentir que algú l’empenyia cap a dins. L’home li va donar una bufetada al rostre amb tota la seva força.

Desgraciada –exclamà, el pare,- no te adones que t’enganyen. No et dónes compte que aquest burgès capritxos només vol aprofitar-se de tu. Aquesta gent està acostumada de generacions a manipular-nos. Jo et dic que si et torno a veure així, el mataré. No consentiré que aquest individu et destrueixi. Jo el destruiré a ell, encara que després ho hagi de pagar amb la vida.

Jo vull viure, no em vull conformar i acabar com tu –protestà la noia;- tota la vida de casa al treball, sense cap il·lusió.

Ja et despertaran –protestà el pare.- Hi llavors te’n recordaràs del que et deia el teu pare.

La noia es tancà dins la seva habitació. El seu pare va passar la resta de la nit en vetlla, relligant un cigarret rera l’altre.

Les mirades de recriminació que L’Angelina notava quan passava pel carrer, es van compensar amb el fet que li van donar una mica de responsabilitat a la sala de continues. Les seves amigues, també, van veure com creixia la seva importància a la fàbrica. En canvi, les altres obreres parlaven malament de les noies del casal dels amos.

******

Per la diada de Reis la junta del Casal Republicà va fer repartir joguines a tots els seus associats, els quals augmentaven cada dia. Tota la gent que gaudia de càrrecs de responsabilitat o aspirava a ells de les fàbriques del poble va associar-se al casal dels amos D’aquesta manera les classes socials es van concretar més i el poble es va separar en els de dretes i els d’ esquerres. L’Angelina, la Margarida, la Julita, l’Anna, la Solita i la Merce repartien les joguines.

Asseguts en una poltrona reial s’ho miraven els Reis Mags que eren l’Emili Miró, en Joan Salavedra, i en Miquel Olivé. Assegudes al voltant de la taula del senyor Esteve hi havia la Sònia Torrent, la Rut Coromina, i la Júlia Serra que eren les senyores dels Reis Mags.

Miri, senyor Esteve tothom sap que vostè és una de les millors persones de la comarca i que ha fet moltes coses per aquest poble. Tanmateix està molt clar que amb això del Casal Republicà s’ha sortit de mare per culpa d’aquests tres beneits, el més gros dels quals és el meu home l’Emili –la Sònia arrufà el nas.- Ja m’avisava la meva mare que no m’hi cases i ja ho veu -deia la Sònia mentre s’apartava els tirabuixons de la seva cara de nina de cartó.- El senyor Esteve pensava t’havia d’haver avisat abans que et casessis amb una panxa de quatre mesos, però callava i escoltava.

S’han d’acabar aquests balls, aquests concursos i aquestes classes i aquestes ximpletes que han sortit del niu amb pretensions. Som nosaltres les dones dels membres de la junta les que hauríem de repartir les joguines en comptes d’aquestes beneites vestides de dona de mal viure.

La Rut assentí amb el cap, amb un gest que li va ressaltar encara més la delicada bellesa de la seva cara de faccions estirades i perfectes cobertes per una cabellera castany clar.

El meu Joan és tant ardent que em fa por que s’enganxi amb alguna d’aquestes noies de fàbrica.

No diguis bestieses, cap d’ells ens deixaria per una dona de la fàbrica -va dir la Júlia.

No dic res que no hagi passat en aquest poble en què una criada de setze anys es va convertir en mestressa no fa tant de temps – replicà la Rut.

De tota manera quan aquest beneit arribi a casa no li faltarà de res, hi vostè senyor Esteve si rep una visita del meu pare el senyor Joan Torrent, que no sol pujar de Barcelona per qualsevol cosa no en faci cas, però això s’ha de tallar i ben tallat i si cal tanqui el Casal. Que ja està bé – acabà la Sònia i totes tres es varen aixecar amb la barbeta estirada endavant per dirigir-se cap a la porta sense esperar que els seus marits es convertissin en els tres reis de l’orient.

******

En el decurs del dinar de Reis, la Sònia no va obrir paraula i va restar en una actitud trista i d’una resignació mal dissimulada. L’Emili va procurar de dissimular, jugant amb el seu fill, Josep Maria la tensió de l’ambient. El seu sogre, en Joan Torrent, s’ havia mantingut en un posat seriós. En tant que els pares de l’Emili s’havien comportar en tota naturalitat. Després de l’àpat els pares de l’Emili van marxar.

Potser, que estiguis una mica pels convidats -la Sònia va obrir la paraula per primer cop en un to de recriminació i fàstic. L’Emili es va sobresaltar no es pensava que la cosa anés tant mal dada.

Apa, aneu a la sala d’estar a prendre cafè, mentre jo i la mare rentarem els plats –ordenà, la Sònia.- En Josep Maria ja té prou coses per divertir-se.

L’Emili obedient i una mica temorós va dirigir-se cap a la sala d’estar, on ja l’esperava, el senyor Joan Torrent, magre de mitjana estatura, se’l va mirar seriós amb els seus ulls brillants d’una manera que el va mesurar i el va traspassar. Torrent havia fet fortuna amb un magatzem de vins i combustibles. Tenia una xarxa de magatzems que abastava diverses localitats de Catalunya. S’havia fet ell mateix a base de treball, negocis, préstecs i d’apostar pels invents moderns que l’havien convertit en un dels primers empresaris que van deixar la tracció de sang per camions de rodes sense cambra d’aire, que havien sobreviscut a la I Guerra Mundial. Era poderós molt més que aquell pobre gendre que tenia una fàbrica de fil petita i encara heretada. Ara, el posaria a to i tant que el posaria a to. La seva Sònia no s’havia d’haver casat amb un beneit que perdia el temps perseguint noies en un Casal. A partir d’ara valdria més que dediqués tot el temps al treball o si no sabria qui és en Joan Torrent.

Emili, estic tip que per culpa de les teves beneiteries la meva Sònia pateixi. Fins a mi m’han arribat els rumors de les teves calaverades. Que perdis el temps en balls, organitzats, en un Casal fet per vells decadents i fabricants que van cap a la ruïna. Que persegueixis noies que aviat podrien ser les teves filles, que t’haguem d’ajudar econòmicament els teus sogres quan et van mal dades i que encara et portis així amb la Sònia, qui no té cap necessitat de passar per aquests patiments –Joan Torrent parlava lent i clar.- Només et diré una cosa si tornes entrar al Casal, si tornes a parlar amb alguna joveneta, si tornes a fer patir la meva noia. M’emportaré la Sònia i el nen i, no m’acabaré aquí, perquè si he d’arribar a això no pararé fins que et vegi fer de camàlic al port de Barcelona. Desgracia’t qui et penses que ets.

L’Emili va quedar cohibit i espantat davant de la força implacable que li mostrava aquell home, que fins aquell dia se li havia mostrat comprensiu i condescendent. No sabia què dir, què respondre ? Fins aquell moment les seves amistats i el prestigi de la seva família l’havien protegit de les seves calaverades. Quan de solter l’Emili en feia alguna o n’encapçalava moltes la gent s’ho prenia com coses de joves.

En aquell moment es va adonar que podia sortir del cercle invisible que des de la seva infantesa l’havia protegit i per primer cop a la seva vida va haver d’afluixar. Era prou intel.ligent per saber que sense la protecció de la seva classe social no era ningú.

No tingui por senyor, Joan. No tindrà cap més queixa. Tot i que crec que s’ha exagerat molt sobre el tema. La Sònia i vostè no es mereixen patir per aquestes coses. El Casal estava acabat per sempre. L’Angelina i les seves amigues tornaren als més baixos llocs de la fàbrica. Les altres obreres reien i les deien “ja us havíem avisat que no us fiéssiu dels amos”.

Xavier Valeri Coromí
Gener de 2006

 

L’ESCAPADA DE L’ÀNGEL

Nadal tornava. L’ensurt de tornar a repetir i a viure i veure les mateixes històries de cada any li feien més por que una tronada.

N’Àngel, un any, innocent d’ell, havia intentat escapolir-se.

Va contractar un creuer. Volia conèixer les illes gregues. Sabia que com havia triat prou bé les dades, el dia de nit bona i de cap d’any es trobaria dins del creuer. Tot sol.Anònim. No desitjava en absolut tornar-lo viure dins del seu poble.

No volia tornar a veure les televisions solidàries amb maratons que lluitaven per copar la  màxima d’audiència. No volia sentir els anuncis de “ja arriba a casa pel Nadal” Ni el el “lobo que buen turrón”, ni tenir-se que empassar a aquell home d’algun país de l’est que tirava bolletes arreu, anunciant que a través de la loteria, teníem la panacea per resoldre tots els problemes.. I tampoc volia trobar-se el dia següent del sorteig amb les mateixes noticies i veure la gent que li havia tocat , com esbojarrats sense dos dits de front, començar a llançar-se cava pel mig del carrer.Havia dit un no rotund.

Tampoc s’havia deixat seduir per les propostes dels amics o familiars. No¡.I va mantenir  el secret d’on estaria ben igual que si es tractés d’una qüestió de vida o mort. No fos cosa, que algú per fer-li companya, se li ocorres proposar-li acompanyar-lo.

Dia 20 al vespre s’embarcaria ben igual que si fos un delinqüent perseguit per les forces de la llei. Ell no n’era d’això, malgrat a vegades, s’hi sentia. Es sentia aclaparat.

Parents i no tan parents, pretenien que es divertís. Que era temps d’alegria.I uns collons¡. Que anessin a predicar el mateix a Iraq, a Afganistan, a Palestina o a qualsevol barri degradat de qualsevol ciutat dels països del “primer món”. Segur que els farien fora a pedrades. En canvi amb ell si que s’atrevien. I no tan sols els parents.

Pareixia que la gent del carrer havia tornat boja. Persones que durant tot l’any l’havien convertit en un ésser invisible, ara de cop perquè era Nadal, li regalaven el seu millor dels somriures, per tornar-lo cobrir amb un vel de invisibilitat a partir de dia 6 de gener. Els Reis màgics, i fins al proper any.

Volia convertir-se en un ésser anònim. Sense cap tipus de compromís. Fer únicament el que realment li sortís del cor. Pobre innocent.

El dia abans de nit bona, quan va arribar a sopar se’n va dur una sorpresa ben desagradable. Un avís deixava ben clar que es celebraria un sopar de nit bona tal com calia. Que era imprescindible anar vestit d’etiqueta i que el seu començament seria a les nou del vespre amb un cocktail ofert per la direcció del creuer. En el menjador es començaven a veure paperines i ornaments nadalencs.

L’ànima li va caure als peus. No s’ho podia ni creure. L’atzar era terriblement cruel amb  ell.Per què a mi? Es demanava sense donar crèdit al que li estava passant. Tenia que prendre una decisió urgent. Tenia una mica el cervell enterbolit. Sortí a coberta perquè li donés una mica l’aire. Es va asserenar i la solució li arribà com per art de màgia. Si, realment,aquesta era. Fugir de la manera que fos cap a casa. I resclosir-se dins casa seva, a estalvi de tot el que li pretenien imposar.

Va anar-se’n a veure al capità del vaixell i amb un anglès xampurrejat  i una mica de castellà, li  fer entendre la seva tremenda dissort.

Com tots els àngels encara no l’havien abandonat. Estaven enfilant cap a Atenes i dintre d’unes hores estaríem amarrats al port. Això li donava la possibilitat d’agafar un avió i escapar-me d’aquell parany. Va partir  més aviat que de pressa, esperitat,  cap a la meva cambra a preparar  la maleta. Li era igual si li tornaven o no la diferencia del passatge, el que volia era fugir, fugir i fugir.

La resta no es va complicar gaire,  trobar un bitllet per un avió que el portà cap a casa, fent una escala a Madrid. Res importava.

Després de deixar la maleta, el primer que va fer, recen arribat, fou anar a mirar en el rebost i la gelera, per veure que necessitaria per estar tancat a casa fins dia 8 de gener. 

No era massa tard.  Sortí a corre-cuita a cercar un lloc de queviures per fer la compra del que li mancava, que no era massa. El que no compraria de segur serien torrons. No perquè no li agradessin. Però menjar-los tot sol i amb aquell estat anímic, no li feia gaire il.lusió.

Trià un lloc una mica enfora del seu barri, per no tenir que donar cap tipus d’explicació si es trobava algun conegut. No es sentia de cor per donar a algú “Bones festes i bon Nadal”.

De retorn a casa, tenia ben presa la decisió. Començà no tan sols a desconnectar la televisió sinó que tallà l’endoll amb unes estisores. No volia que la curiositat el fes posar ni el missatge monàrquic que ens transmeten   cada any, ni les elocucions d’un Papa nou, que just veure’l, sobre tot els ulls, el feien esfereir. Les ràdios no les toca, habitualment, tenia sintonitzada una emissora què sols programava música. Tancà hermèticament totes les finestres de casa i posar les cortines. Així quedaria reclòs, i el renou i remors del carrer no l’arribarien a pertorbar.

Pujà als porxos i tragué d’una capsa de cartró polsosa, una cova amb el naixement. Aquell que l’havia acompanyat des de la infantesa fins ara. Si alguna cosa no havia arribat a oblidar, edemes d’aquelles figures que apreciaren tant el seu pare com la seva mare, eren les ensenyances d’aquell gran mestre, no les manipulades i tergiversades pels qui han muntat el negoci més gran de la història. Volia recordar el seu naixement, que era moltes vegades el que menys es recordava per aquelles dates.

Col·loca la cova amb la Verge , Sant Josep, el nin Jesús, el mul, i la mula.

L’àngel anunciador, el deixà pel darrer i el travà amb una agulla de cap blanc, a sobre de la cova.

Amb cura, els posa sobre la caixa cantaranera en un lloc d’honor. Mentre ho feia, una llàgrima de nostàlgia li regalima galta avall.Havia perdut. Els records el traien. El transportaven a un món inexistent on la celebració de Nadal tenia un sentit màgic. Aquell sentit que s’havia anat per les clavegueres dels tópics i del consumisme. Reaccionà.

Tenia prou llibres pendents per llegir. Per la lectura no tenia que passar ànsia.

Aquell vespre, quan se n’anà a dormir, ho fé amb l’ànim molt més alleugerit.  Inclusiu va gaudir de bons somnis.

Josep Bonnín
Gener de 2006

Nadal a Catalunya

catal..gif

Corria l’any 2006, de nou a Catalunya és trobava el bo i millor de cada casa; anglesos, francesos, italians, alemanys, danesos, suecs, russos ,… de quasi tot el món amb l’excepció de les tropes mercenàries àrabs, que una vegada més, com ho havien  fet l’any 700, envaïen Espanya, amb l’excusa d’ajudar a alguns dels mal anomenats “nobles” , en les seves míseres ambicions; en aquesta ocasió l’excusa, havia estat el plantejament pels catalans de revisar el seu Estatut d’Autonomia, que se’ls havia atorgat “manu militari” a la mort del General Franco; això de queixar-se de que els venia estreta la cotilla, quan només feia vint-i-cinc que la duien posada, no havia agradat gens als nobles del sud, que una vegada més, trobàvem lògic lliurar la pàtria sencera als àrabs, abans de compartir-la amb la resta dels espanyols. 

En aquesta ocasió obviarem els noms i cognoms dels traïdors, perquè de fet, això de donar-los publicitat, està comprovat que els esperona en la comissió de les seves accions delictives; ben aviat els àrabs tornaven a senyorejar des de Medinaceli a Gibraltar, confirmant quasi sempre en els seus càrrecs als nobles espanyols, que de forma escandalosa – fins i tot pels àrabs – feien professió de fe en les doctrines de l’Islam, i en algun cas, reconvertien a cuita corrents , en Mesquites les Catedrals, les Col·legiates i les esglésies grans i petites de les antigues terres de Al-Andalus.

Només és va organitzar la resistència – com sempre – en les terres del nord, des de Catalunya, fins a Galícia, i  encara que de forma inestable, la frontera de l’Ebre, va tornar a dividir, l’Espanya democràtica, de la resta.

L’hivern ensenyava la seva cara més crua, a la comarca dels Ports de Beceit, on  hi havia un important contingent d’unitats de voluntaris internacionals; els àrabs havien pres Morella i controlaven quasi en la seva totalitat les alçades, disposaven d’una potent artilleria, regal enverinat del rei de l’Aràbia Saudita, i tenien literalment enganxats a terra – millor al llot – als voluntaris internacionals, que complien fil per randa, les normes ecològiques de guerra, i havien renunciat a l’artilleria pesada, l’aviació i les municions susceptibles de contaminar el medi natural; tot el contrari òbviament que les forces àrabs, on els cognoms Ibarra, Chavez, Bono, Aznar, Rajoy, Zaplana ,…sovintejaven entre la oficialitat “provisional”.

Les tropes internacionals tenien un primer destacament a Castell de Cabres, i el fort dels efectius a Fredes;  la comunitat de la Tinença de Benifassà, havia manifestat la seva voluntat i intenció de romandre en el seu convent, assumint la possibilitat de morir pel foc d’uns o dels altres, la majoria de poblets, el Ballestar, El Boixar, la Pobla de Benifassà, havien estat abandonats i els seus habitants amb l’excepció d’aquells que podien servir per les armes, és trobaven ja en terres catalanes; resistien amb força, Rossell, Canet lo Roig, i les poblacions litorals, amb l’ajut de les forces navals dels països democràtics, amb les excepcions habituals dels EE.UU i Anglaterra, que esperaven reconèixer al guanyador, fos qui fos, i que una vegada més, deixaven clar al món, que tenien al capdavant els individus més miserables que la ment humana podia imaginar.

El 24 de desembre, les tropes àrabs de l’anomenada “Divisió Impopular” pels Internacionals, varen iniciar un atac esfereïdor, primer l’artilleria amb napalm i  totes les municions prohibides, va ensorrar literalment Castell de Cabres, i tot seguit les unitats àrabs, amb la consigna de no fer presoners es van llençar contra la Vila; els defensors s’havien parapetat ordenament, i les primeres baixes de la Divisió Impopular varen ser d’importància, les Divisions del Sud, vindrien ràpidament a  cobrir aquestes baixes i ben aviat Castell de Cabres, va quedar envoltat per les tropes invasores; el Comandant Ibarra conegut per la seva extrema crueltat, va donar ordres de fer servir els cremadors ( és tractava d’armes que llençaven flames fins a vint-i-cinc metres de distància, i que s’alimentaven d’un petit dipòsit que a manera de motxilla duien els soldats de les unitats de cremadors ); els internacionals van patir moltes baixes, però tampoc els va anar gaire bé als homes d’Ibarra, que és convertien literalment en bombes, quan els explotava el dipòsit en rebre un tret. Finalment va caure la nit al Castell de Cabres, els internacionals tancats dins del poble, entre les runes, i les forces anti-espanyoles encerclant-nos.

Durant la nit, les tropes estacionades a Fredes, es van anar desplegant a peu, per tot el perímetre del Castell de Cabres, de forma que a les primeres llums de l’alba, els invasors, no tenien comunicació per terra, amb Morella i es trobaven ells també, encerclats al voltant del Castell de Cabres. Els altaveus van comminar a la rendició als homes que quedaven de la Divisió Impopular i de les Divisions del Sud;  el compromís era respectar-los la vida i garantir per a tothom un judici just, els soldats àrabs es van lliurar a les tropes internacionals, i en trobar-se sols, els Ibarra, Chavez, Bono, Aznar, Rajoy, Zaplana ,…. de naturalesa manifestament covarda, no van tenir el valor de treure’s la vida, i és van lliurar també als soldats internacionals.

El dia de Nadal de 2006, els capitostos anti-espanyols , van ser lliurats al Tribunal Penal Internacional, sota l’escorta d’una unitat de catalans, que va vetllar en tot moment, perquè aquelles desferres humanes, arribessin sans i estalvis davant la Cort Europea.

A la Tinença de Benifassà, desprès de la missa de Nadal, els voluntaris Internacionals van dinar escudella i carn d’olla.

Castell de Cabres va ser declarat Cementiri Internacional de la Pau, i desprès de donar sepultura als morts de tots els bàndols, és va acordar deixar el poble en l’estat ruïnós en que havia quedat, com a testimoni de perpetua memòria de la bogeria que pot envair i envaeix malauradament amb excessiva freqüència als homes.

Estem a l’espera de conèixer la Sentència del Tribunal Penal Internacional.

Antonio Mora Vergés 
Gener de 2006

NIT DE REIS

reis.gif

Avui és dia cinc de gener, i tots els pobles i les ciutats estan preparats per rebre els tres Reis de l’Orient. Tothom ha sortit al carrer per poder gaudir de les cavalcades que tots els ajuntaments han preparat amb molta cura. Totes les carrosses ja fa dies que són guarnides per a l’ocasió, esperant que els reis les omplin de joguines, de llaminadures i de il·lusió.

És molt important que la nit de Reis sigui una nit molt clara. Convé que no plogui, per poder facilitar la tasca de Ses Majestats i de tots els seus patges. Que faci fred, no té gaire importància, però el mal temps és un obstacle molt perillós.

A causa del mal temps, hi ha una vila al Berguedà, que es diu Casserres,  que té tots els seus habitants tristos i ensopits.

Fa molts dies que damunt del poble s’hi ha establert una  boira espessa, que no desapareix ni de nit ni de dia. Els homes i les dones de la vila no veuen el sol des de fa dies i dies; per això, el fred es nota més que mai. Les glaçades no desapareixen en tot el dia i, a les nits, no es veu ni la lluna ni les estrelles .

La gent del poble ja ha viscut altres hiverns com aquest, fred i cru, però mai la boira s’hi ha quedat estancada tant de temps.

– Just avui que han d’arribar els reis -diu tothom.

– Si l’estrella de l’orient no els assenyala el camí, mai no trobaran l’entrada del poble, no sabran arribar-hi! -es queixen tots plegats.

– I tantes cartes que han escrit els nens i nenes per donar-los! I s’han portat tan bé!

L’ajuntament convoca una reunió d’urgència.  Hi són presents l’alcalde, els regidors, el secretari… Tothom ha corregut a la cita. Han de trobar una bona solució per  poder aixecar la boira i poder aclarir el cel. Volen veure els estels, com més aviat millor: el temps passa depressa i corren el perill que els reis passin de llarg.

L’alcalde proposa que cadascun dels allà reunits doni el seu parer i una possible solució. Comença ell mateix:

– Mireu, jo he pensat que si sortim tots els casserrencs al carrer amb ventalls, i ventem, ventem…pot ser que la boira s’alci.

Dos regidors s’han posat d’acord a dir que tothom hauria de posar llums de colors als punts més alts de les cases, a les antenes de la televisió, a les teulades, dalt del campanar, damunt les copes dels arbres, dalt dels terrats… i així la claror travessarà la boira i els reis podran seguir els llums, i arribaran al poble.

El secretari, que és el més jove de tots, proposa un mètode més modern:

– Podem col•locar un radar a dalt de tot del carrer Sant Jordi i emetre unes ones que arribin fins a Ses Majestats; d’aquesta manera aconseguiran localitzar-nos.

Un altre regidor diu que a casa seva, hi té una escopeta de dos canons, de quan el seu avi anava a caçar, i que ell pensa que si dispara uns trets enlaire els reis també podran seguir la pista don es troba situat el poble, amb el soroll que sentiran.

Mentre es duu a terme aquesta reunió van arribant a l’ajuntament alguns veïns que també volen exposar el seu criteri.

L’amo de la Fonda proposa:

– A casa tenim molts ventiladors que fem servir a l’estiu per  refrescar el menjador. Penso que si els posem en marxa al mig del carrer i els encarem tots mirant cap al cel, pot ser que la boira s’alci, com si d’un cop de vent es tractés.

Els amos del cafè La Plaça pensen que si posen en marxa les cafeteres exprés a tota màquina, amb la força que té el vapor, la boira pot anar pujant, i pujant, i es trencarà en forma de núvols escumosos i entremig hi apareixeran els estels.

Fora de l’ajuntament, la resta de vilatans es troba a l’espera que surti el senyor alcalde al balcó principal de la casa de la vila i els comuniqui la solució miraculosa, que esperen que pugui sorgir de la reunió.

Els nens i les  nenes ja comencen a tenir molta soneta, però el greu problema que pateix el poble els fa estar palplantats, al costat dels seus pares, sense badar la boca i sense aclucar els ulls: tots els caparrons miren cap el cel, tots volen veure l’estrella dels reis, però ningú pot travessar  aquella boira tan espessa amb la mirada.

Els nois de la Banda de Cornetes i Tambors fa hores que vesteixen les seves millors gales. Cada any fan la desfilada que encapçala la cavalcada reial. Porten unes capes de color verd, amb un barret de copa negre, del mateix color que porten els pantalons, els guants de color blanc, i cada un d’ells aguanta entre les mans els instruments que hauran de tocar si poden començar la desfilada.

De tant en tant es pot sentir alguna nota que deixen escapar alguns músics impacients per la llarga espera.

També es troben agrupades la colla de majorettes, vestides de color blau cel, amb les capes de color blanc, del mateix color que porten les bótes, els barrets i els guants. A les mans hi tenen els bastonets que fan bellugar amunt i avall, sense cap disciplina, ja que fa massa estona que esperen entrar en acció; fins i tot alguna d’elles seu al terra, ben avorrida de no fer res.

Mentre  que tot el poble segueix a l’espera dels resultats de la reunió, en un garatge d’una casa particular s’està solucionant el problema.

Tot plegat s’ho trobarà el Pitre, el paleta del poble, que cansat perquè no hi troba cap sortida, al fatídic dia que estan vivint, marxa cap a casa seva. Vol anar a dormir; els seus fills ja són grans i ell es troba cansat i trist. Creu que la canalla aquest any es quedarà sense joguines, però pensa que ningú  no ho pot remeiar. Aquest any el mal temps els està jugant una mala passada. Avui ha treballat tot el dia i està esgotat. Demà al matí ja es trobaran tots plegats amb el desengany dels més petits i, fins i tot, el desengany que tindrà la seva néta per la mancança de joguines!

Però, en arribar a casa seva, i per sota de la porta del garatge, veu una llum molt potent.

– No pot ser que hagi deixat la llum oberta; no ho faig mai, això! –pensa el Pitre mentre s’acosta molt a poc a poc a la claror.

Quan està just davant mateix del garatge, obre la porta de ferro i una llum enlluernadora el cega. Quan aconsegueix acostumar-se a la claror, es troba a dins del recinte amb tota una colla de patges que parlen una llengua molt estranya. Són patges de veritat, els patges dels tres reis. Se’ls veu prou bé qui són, mirant els vestits que porten, de molts colors, i els pantalons bombatxos lluents, platejats i daurats, amb flors que canvien de color segons es van bellugant!

Tots plegats estan molt enfeinegassats, decorant el dúmper del Pitre. És la seva millor eina de treball, i ara està tota coberta amb unes robes molt elegants, que fan joc amb les vestimentes dels patges, lluents i alegres, de moltes coloraines.

Damunt la xemeneia del dúmper hi ha l’estrella de l’orient, que desprèn una claror mai vista, la claror enlluernadora que l’ha cegat en entrar al garatge.

Com si d’un somni es tractés, el Pitre, sense tocar de peus a terra i guiat pel toll de llum que desprèn l’estel, es troba assegut damunt del dúmper. Els patges l’han vestit amb una roba de molta categoria, com si fos el príncep dels patges. Els pantalons bombatxos són del color de l’or i la camisa vermella, molt lluenta. L’hi han posat una capa negra amb uns filets de plata damunt de les espatlles, per a resguardar-lo del fred i al cap, un barret amb plomes de gall dindi, precioses, molt ben pentinades i de molts colors. Als peus hi porta unes botes de color negre, folrades de pell de xai.

Un cop vestit i assegut al seient del conductor, just davant del volant, el Pitre surt del garatge, conduint el dúmper, molt a poc a poc, cap a la plaça de l’ajuntament.

Darrere seu l’estel, amb la seva claror, fa que la boira pugi amunt, amunt, i els petits estels del firmament es van descobrint, obrint-se pas, lentament, entre  la boira , i lluny, molt lluny, totes les constel•lacions es fan visibles.

Al seu pas, tota la quitxalla obre unes boques com calaixos, els pares i les mares es veuen contents, als avis se’ls reconeix l’emoció només mirant-los a la cara.

Tothom  es posa a picar de mans perquè darrere del dúmper, hi van les carrosses dels tres reis, Melcior, Gaspar i Baltasar, seguint la llum de l’estel, i carregats amb molts regals.

Mentrestant els reis saluden els casserrencs, amb les mans e nguantades. Els patges els tiren caramels i els nens encenen els fanalets, com és tradició al poble.

El dúmper, conduït per un Pitre emocionat, amb els ullets lluents, va caminant majestuós al compàs de la música que fan sonar els components de la Banda de Cornetes i Tambors i que també fa ballar  les majorettes.

I ja us podeu imaginar que demà, dia sis de gener, a totes les cases hi trobaran joguines, llaminadures i regals.

 

Eulàlia Molins Aragall

Abril de 2006

EL PATINET

                                                              

patinet.gif

…i l’estrella els va guiar fins una cova feta de joncs i de boga. A dins hi havia un pessebre on     jeia el nen Jesús, i Ses Majestats li feren ofrena d’encens, or i mirra. Des d’aquell dia, els tres Reis d’Orient, i per commemorar el naixement del fill de Déu, totes les nits del dia 5 de gener de tots els anys, porten regals a tots els nens i nenes que han estat bons durant l’any.

La mestra tancà el llibre i aixecà la mirada. Donà gràcies al cel per tenir una professió com la seva que li permetia viure moments com aquell; va veure tots els nens de la classe mirant-la amb uns ulls oberts de bat a bat, la mandíbula caiguda i quiets com estàtues, semblava com si esperessin que continués llegint. Però aquell instant ple de màgia es trencà de cop i tots varen començar a parlar alhora.

Senyoreta, senyoreta, a mi em portaran una nina.

– Jo he demanat una cuineta, un telèfon, un…

– Ja tinc a punt la carta per dur-la al Patge Karim.

Uns l’estiraven per la bata i els altres se li penjaven literalment del coll per tal d’aconseguir la seva atenció.

La mestra va veure que seria impossible continuar la classe amb normalitat i els va fer anar a acabar de guarnir el pessebre que havien fet a la classe amb figuretes de plastilina.
Quan estaven tots voltant el pessebre, va notar que algú l’estirava per la bata, es va girar i va veure la cara rodona i morena d’en Selim. En Selim havia arribat al poble cinc anys enrera, quan només en tenia un, i malgrat la dificultat que suposava el desinterès dels seus pares que ni tan sols li compraven una trista goma, en Selim era un alumne exemplar, sensible en extrem i tan responsable per la seva curta edat que la senyoreta li tenia un especial afecte.

Senyoreta, que no he estat bo jo?

I és clar que has estat bo, Selim! -va contestar la mestra tot fent-li un pessic a la galta.
Però en Selim no es va moure i continuà mirant-la amb aquells ulls tristos, que li deien ben clarament que esperava alguna cosa més de la seva resposta.Llavors la senyoreta es va adonar de tot el que comportava aquella innocent pregunta. I les mirades d’ell i d’ella es mantingueren durant molta estona, durant tota l’estona en què la mestra va buscar desesperadament dins seu alguna explicació per donar-li del perquè els Reis Mags passaven cada any de llarg de casa seva.No va ser capaç de trobar-ne cap, i finalment va haver d’abaixar la mirada, avergonyida i frustrada davant del seu alumne. En Selim, com si hagués entès el que ella no era capaç de dir-li amb paraules, va anar lentament cap a la seva taula amb el cap cot, i es va posar a pintar un dibuix d’un patinet, com el que li deixava a vegades en Marc, a la carta als Reis que havien fet aquell matí de l’últim dia de classe abans de les vacances. Mentrestant, a l’altra punta de l’aula, el xivarri anava en augment En Selim va passar les vacances vagant pels carrers, aturant-se davant dels aparadors de les botigues fascinat per les llums de colors, la neu artificial que resseguia els marges dels vidres, els mil-i-un pessebres… i, sobretot, per les muntanyes de joguines, especialment per aquell patinet amb rodes de color lila que duia una cinta daurada al manillar, a punt per ser regalat.

El dia de la cavalcada, va seguir-la des d’una distància prudencial, convençut com estava que ell no tenia part en aquella festa. Ni tan sols gosava arreplegar els caramels
que li queien a la vora.

Quan tothom anava cap a casa, ell va anar a donar una última mirada al «seu» patinet. Es va endur la decepció més gran que mai hagués tingut, i això ja és dir per un nen com ell: El patinet ja no hi era! Tot i això, es va quedar mirant l’espai on havia estat, pensant que fins i tot li era negada la petita satisfacció d’imaginar-se d’alt del patinet. A poc a poc el fred va travessar la prima i esparracada jaqueta, i se li anà calant als ossos. Llavors, tremolant com una fulla se n’anà cap a casa a dormir, desitjant que l’endemà tots els pessebres del poble, l’arbre de la plaça, les llums de colors… tot, hagués desaparegut.

Al matí el despertà una cridòria al menjador. El seu pare entrà d’una revolada a la seva habitació i li preguntà si sabia d’on havia sortit allò que havia trobat en obrir la porta del pis. I tant si ho sabia! Era el patinet! El patinet de rodes lila i amb la cinta daurada al manillar! Però… llavors… això volia dir que… No va tenir temps ni de pensar, es va aixecar com un llampec, es vestí amb una esgarrapada i sortí al carrer amb el seu preuat tresor. A tots els qui anava trobant els cridava:

És veritat! És veritat! Mireu que m’han dut a mi també!

I mentre anava amunt i avall de la vorera, li va semblar entreveure algú conegut dins d’un cotxe aparcat davant de casa seva, a l’altre cantó de vorera. Semblava… sí, era el cotxe de la senyoreta! Es va posar a córrer amb el seu patinet com un esperitat per explicar-li que ella tenia raó, i que el conte deia la veritat, li volia dir que els reis finalment s’havien recordat d’ell. Però llavors el cotxe arrencà i passà pel seu costat a tota velocitat. En Selim tot just va tenir temps d’entreveure el rostre de la seva mestra. El que li va estranyar però, va ser que li va semblar veure que plorava.

Ricard Bertran Puigpinos

EL SEMPITERN NADAL

 Les festes de Nadal, com cada any, han començat  per en Pere amb la il·lusió de muntar l’arbre. Després de sis hores voltant per la fira, buscant alguna idea nova, amb una criatura penjada a l’orella i l’altra estirant-li amb força i insistència el jersei nou de trinca, i esquivant els colzes, genolls i pitreres de les dues-centes mil persones que voltaven a la mateixa hora pels mateixos trenta metre quadrats buscant boletes, ponsèties o caganers, ha decidit tornar a casa i utilitzar la decoració de l’any passat, o potser, millor encara, la de l’anterior.

 Papa i els llumets?… Eh? Papa? …Eh? Papa?…i els llumets? Després de sentir set-centes vegades aquesta pregunta ha  muntat i desmuntat l’escala davant de tots els armaris i altells de la casa i ha trobat records rovellats, quincalla empolsegada i cartrons florits, però no ha localitzat la caixa amb els guarniments de Nadal, a peu pla, al moble del rebedor,  fins que ha fet cas al que li havia dit la dona des del principi. Mentre es barallava per treure la bombeta vermella del nas d’un dels camells,  i  lliurar al caganer del cable elèctric que li envoltava el coll,  el petit de casa esmorzava la purpurina de l’estrella i  deixava nua l’esparracada cartolina negra que servia d’ànima a l’imprescindible estel. Les piles del centre nadalenc que els va regalar la sogra fa sis anys i que podria tranquil·lament entrar al llibre Guiness de les “horterades”,  havien deixat anar el típic suquet enganxós i fastigós damunt la Verge que havia quedat irremeiablement adossada al pescador i a una oca, i les sis fileres de llumets,  que li estaven espatllant l’única estona lliure de la setmana, se sentien tan bé, les unes amb les altres, que no hi havia forma humana de distingir quines bombetes pertanyien a un o un altre cable.  Concentrat repassant els esparadraps de les empalmades  no ha vist la seva filla que nevava  les cintes de  Nadal amb crema de xocolata ni el  seu germà, que comprovava eficientment amb una cullera que totes i cada una de les boletes, es podien trencar. Desesperat, ha atordit els nens amb una bona dosi de televisió i els ha omplert les boques amb porqueries diverses per poder treballar tranquil trenta segons i aleshores, quan ja havia castigat les seves mans, cara, braços i aixelles amb les punxadetes torturants de les fulles de l’arbre ha comprovat, com cada any, que assegurar que les bombetes s’encenguin abans de col·locar-les , no garanteix, en absolut, que funcionin un cop situades. Ha tornat a enfilar-se a l’escala per treure les sis punyeteres filetes de llums i, en acabar-se l’educativa pel·lícula de dibuixos, on el menys agressiu i violent eren els cops d’escombra que una senyora ventava a una criatura que acabava de cremar-li la cabellera i d’electrocutar-li el gat, ha rebut la salutació afectuosa de les seves criatures que, després de tombar l’escala i fer-li menjar amanida d’avet d’Espinelves, li han decorat els pantalons amb esprai de neu i li han omplert les butxaques de molsa artificial. Quan, estès a terra i amorrat a les restes de l’arbre començava a envejar la sort dels contemporanis d’Herodes, de l’orella dreta  li han penjat un cartell daurat que deia:  “BONES FESTES”.

Convençut que la dramàtica posada en marxa de l’arbre no té perquè ser indici de que la resta de les festes no poden anar tot lo bé que tots desitgem, enclanxina les criatures i els posa les millors robes, colònies i sabates per portar-los, content i cofoi a casa l’àvia.

Allà, com cada any, el besavi s’ha adormit sobre el plat i s’ha cremat el bigoti dins l’escudella. Les cunyades, procurant no respirar per no rebentar la faixa que dissimula dos dels trenta-tres quilos que els  sobren, no paren d’agredir-se verbalment intentant, com sempre, demostrar que tenen més diners, més objectes de moda i més coneguts a la tele que ningú. El marit de l’una, que ha après a no sentir-la, es distreu menjant olives ofegades en riuades de cava , el de l’altra disfruta com un boig veient com la cera de les espelmes  fa malbé l’abric de pells de la cosina rica i l’àvia intenta que no sobrin canelons i va repartint beixamel per sobre les camises acabades d’estrenar de tots els que seuen a taula. Un fill únic crida i trenca totes les copes  perquè l’oncle no vol que li ompli les sabates de cansalada de l’olla i la seva mare, orgullosa, desperta a cops de colze el seu marit,  perquè el retrati en aquest moment tan tendre. L’avi, marejat de sentir la insuportable ferum de perfum que fa la seva jove, encén un cigar i el consogre, que fa tres dies que no fuma, li trenca el torró d’Alacant al cap. La tieta soltera, amaga les neules del lot de l’empresa on treballa i treu les caducades de l’any passat i, després d’haver dinat vegetarià, va a la cuina i es menja d’amagat i amb els dits tota la botifarra negra sobrada. El graciós de la família, amb els ulls més brillants del compte, explica tres acudits de l’any vint-i-nou i canta el “fum fum fum” amb una lletra “picant” inventada per a l’ocasió i, en el moment en què ja no es pot  respirar sense ensumar els continus rots dels parents més propers,  els nens treuen la ximbomba, destrossen els timpans de tothom amb quatre crits mal entonats i pretenen treure’n diners fàcils.

Cap a les vuit del vespre, quan l’aparell digestiu, l’auditiu, i sobretot, la paciència comencen a estar esgotats per l’esforç que els ha estat exigint durant tot el dia , recull el regal de segona mà que li ha ofert l’amic invisible i després de passar el calvari dels petons falsos, dóna una abraçada als qui estima de debò i se’n va cap a casa.

Finalment, relaxat, tranquil·litzat i superant la pesada digestió dels tres dies que ha passat  menjant les restes d’escudella, marisc, capons, neules , torrons, “polvorons”, grana i vins i caves de totes les marques d’oferta, es  prepara per a la rematada final del trenta-un de desembre. Amb l’estómac destrossat, el colesterol  “a tope”, la boca rasposa com una manifestació de fregalls i el fetge a punt de sortir-li per les orelles, es disposa a llençar per la finestra les últimes espurnes de salut que li queden. Amb molts esforços, intenta seure a taula sense descordar-se els pantalons i intentant no  deixar de respirar  i veu, amb espant i desesperació, la llauna de “foie d’oie” importada d’Andorra, caviar iranià d’imitació,  percebes congelats, escamarlans criats a Valladolid, dues mil torradetes remollides i quinze tones de mantega. Lentament i amb l’ajut de desengrassants i desembossades, va introduint tot el que li ofereixen, desitjant desesperadament que es trenqui la cassola del pollastre amb prunes per estalviar-se una imminent rebentada corporal. Superades totes les proves, aguantarà pacientment a la cadira, entre neula i neula i copeta de cava i copeta de cava fins que els famosos televisius de la temporada, enfilats a qualsevol campanar del país, els expliquin, una altra vegada, que les quatre primeres campanades indiquen els quarts, la qual cosa desencadenarà la repetida discussió sobre en quin moment cal començar a menjar els raïms, amenitzada, com cada any,  amb totes les originals anècdotes sobre escopides i ennuegades. Quan faltin dos minuts, algú,  l’obligarà a comptar i tornar a comptar els dotze grans de la sort , se’n adonarà que ja se n’ha cruspit tres, i correrà a la cuina a buscar els  que li falten , en el moment en què  aquella que més necessita ser el centre d’atenció, trencarà la copa de cava, omplint de vidrets molls i enganxosos les seves sabates de pell, el seu xicot recollirà les boletes de caviar per ingressar-les a la Caixa i la mestressa de la casa li demanarà que vagi fins al cotxe a buscar la cinta de música que tant li agrada. Fent un esprint des del pàrking i menjant tots els granets durant les últimes quatre campanades, es prepara per l’espectacular repartiment  de petons regalimant suc, pinyols, pells i pintallavis de diversos colors i és tristament conscient que són només el preludi de l’esgarrifosa obertura de les bosses plenes de barretets de punyeteres gometes, de màscares que li inflamen els ulls, d’espanta-sogres amb què s’entestaran a omplir-li el clatell de capellans , de trompetetes que li proporcionen una estrident i estressant entrada d’any, de serpentines que poden oferir-li una fantàstica entrebancada i, evidentment, de paperets especialistes en introduir-se als racons més impensats del seu cos i que trigaran un trimestre en desaparèixer definitivament de la seva vida. Convençut que no pot haver-hi pitjor tortura, se n’ adona de la seva equivocació quan algú apuja el volum de l’aparell de televisió i es veu obligat a escoltar Sergio Dalma, María del Monte, Arévalo o Raphael.

El rata del seu cunyat té penjat damunt la tele un ”Feliç mil·leni” des de fa ja uns quants  anys.

En Pere pensa que  intentarà disfrutar-lo al màxim, especialment durant els últims dos-cents o tres-cents anys, però no pot deixar de pensar que a partir de l’any dos mil cinc-cents serà fàcil patir alguna fractura de fèmur perquè la seva musculatura ja no serà allò que era i potser estarà un xic massa prim.

Sara Dauder
Desembre de 2005

HO DONARÍEM TOT

Arriba el Nadal. Una línia d’horitzó creix al front d’un pilot de persones que, un any més, deixen volar els seus somnis, sovint concretats en desitjos de pau i amistat que es repeteixen mecànicament. Els amants, aliens a les convencions, continuen jugant sota els llençols. El vint-i-cinc de desembre i un grapat de derivats sonen pels carrers, per tot arreu, amb una obstinació insufrible per a la multitud capficada en absències i solituds.Però la troca del temps es desfà per a tots. I roda. I giren els planetes, indiferents al Nadal, a les ferides i alegries, a la diversitat d’uns éssers tan semblants que ho donaríem tot per atrapar per sempre més uns fragments de felicitat tan fugissers com desitjats.

Josep Pastells
Desembre de 2005

TORRONS PEL DIA DE NADAL

turrones.jpg

 —Mama, em deixes tastar els torrons?
—No, filla, que són pel dia de Nadal.
—Però jo els vull tastar ara.
—No, dona, que el dia de Nadal ja no en quedaran.
—Només una miqueta. I després els tornem a desar.
—Que et fan il·lusió?
—Sí, molta. Va, sisplau!
—Està bé. Però només una punteta, eh? I els encetarem d’amagat. Sabràs guardar el secret?
—Sí.
La Lena torna a punxar la coca, mig treta del forn, amb un escuradents.
—Encara no està cuita. Veus? L’escuradents encara surt tacat. Perquè estigui ben cuita ha de sortit net del tot.
–La Maria s’aixeca i s’acosta a la seva mare per mirar l’escuradents més de prop. Tota la petita cuina és plena de l’olor calenta de la coca, i el forn encès omple d’escalfor l’estança. A l’ampit de la finestra hi ha el gat que pica delicadament el vidre perquè el deixin entrar.
—Mama, anem a buscar els torrons?
—Va, sí.
La Lena obre la porta del bufet del menjador i treu les tres taules.
—Saps què? Encetarem els de fruita, que són els que es notarà menys.
—Els de fruita són aquests?
—Sí, aquest és de Xixona, i aquest es diu d’Alacant.
—Quins són, els més bons?
—Tots ho són, de bons. Ja veuràs com els de fruita t’agraden molt.
La Lena agafa un ganivet del primer calaix de la cuina. Amb un gest curós en talla un tall i el dóna a la Maria.
—Quina olor més bona que fan! Va, jo també me’n tallaré una mica —diu per a si mateixa—.
—Són boníssims, mama. Me’n dones més?
—No, no, que si ho sap el teu pare em matarà.
—Només una miqueta de no res.
—No, no…
—Va, sisplau!
—Està bé, vinga, però ara prou, eh?
En talla una altre tallet per a la Maria i, abans de desar-los, se’n talla per a ella un bocí més.
—Però no diguis res a ningú, eh?
—No, mama.
El gat segueix demanant amb gran sol·licitud que el deixin entrar, i ara acompanya el gest impacient amb un miol delicat.
—Mama, obre el Brillant, que vol entrar.
—Filla, que és pesat aques
t gat! —diu la Lena mentre obre la finestra per deixar-lo passar.
La Lena ha apagat el forn i s’ha posat a triar la verdura per fer el dinar.
—Mama, et puc ajudar?
—Sí, dona. Mira, agafa el cap de la mongeta i trenca’l. Després vés estirant el fil fins que arribis a l’altra banda, i escapça aquesta punta, també.
La Maria, encara que maldestra, s’hi esmerça.
—Ho faig bé, mama?
—Molt bé, reina.
—Aquesta és massa difícil. M’ajudes tu?
Mentre feinegen, se sent com a la porta del carrer burxa la clau.
—Ara hi ha el teu pare.
La Maria pensa que li agradarà que el seu pare la vegi concentrada en la important tasca de preparar el dinar.
El pare treu el cap per la porta de la cuina. La Maria s’atrafega més.
—Fes-me un cafè —diu per tota salutació—. Què fas, nena? —pregunta inquisitivament a la Maria-.
—Ajudo la mama a fer el dinar —diu la Maria amb tota la dignitat.
La Lena deixa el que està fent i s’acosta als fogons. Posa aigua a esclafar i treu el pot del cafè mòlt de l’armariet. Després agafa un got i el deixa damunt del marbre de la pica. La Maria nota el silenci en què s’ha tancat la seva mare i es remou inquieta.
De cop, els crits vibrants d’odi del seu pare, eixordadors, esclaten del menjador. La Maria es contrau en un sotrac. La Lena es paralitza, amb els ulls esbatanats.
La Maria no ha entès què ha dit el seu pare amb aquells crits. Ara ell obre d’una revolada la porta de la cuina. La Maria té un sotrac més intens.
—Qui t’ha manat tocar els torrons? —vocifera, escopint saliva, els ulls desorbitats.
A la Lena li vacil·la la veu.
—Només n’hem tallat un trosset per tastar-los —diu sense esma.
—Un trosset per tastar-los! -—escarneix el pare expulsant més odi mentre s’acosta a la Lena. Què t’has cregut, desgraciada! Es veu que no els has pagat tu! Filla de puta!
A la Maria li tremola la barbeta abans d’arrencar el plor. Té por fins i tot de plorar per no fer-se notar més. Tem per la seva mare i pel Brillant, que no sap on s’ha ficat.
—M’has sentit? —torna a vociferar el pare a l’orella de la Lena, amenaçant-la.
L’aigua bull, però la Lena no es mou.
—Desgraciada, no et mereixes res! —ultratge el pare mentre dóna un cop de puny damunt la taula. Tavelles de mongeta i pells de patata salten i cauen a terra. El pare els dóna puntades de peu cap a la Lena, que li salten a les cames. La Maria s’arrapa a la paret per protegir-se.
—Desgraciada! —repeteix, donant un cop de puny sobre els fogons que fa vessar l’aigua bullent.
La Lena ha acotat el cap i ha començat a sanglotar. Amb mà tremolosa comença a preparar el cafè.
El pare dóna voltes pel menjador renegant. La Maria no entén què diu, però la vibració dels crits li adoloreix el cervell.
La Lena surt de la cuina amb el cafè preparat.
—No vull el cafè d’una desgraciada!—sent la Maria que crida el seu pare—. Filla de puta…!
El pare s’ofega en el seu odi.
La Lena torna a la cuina trasmudada. Es posa a recollir les despulles de verdura de terra mentre tremola. La Maria té el cor en un puny.
—Mama, és per culpa meva? —xiuxiueja.
—No, no pateixis.
El pare torna a obrir la porta de la cuina.
—D’aquesta te’n recordaràs, tros de carn! —crida amb ulls de boig.
I abans de marxar dóna una altra puntada a la taula, que rebota i pica contra la Lena, que no es mou. Després se sent el so adust de la porta del carrer.
La Lena s’asseu al tamboret com si fos un embalum. Tanca les mans damunt la cara i es posa a plorar desesperadament, sacsejant el cos.
Quan els plors de la mare s’apaivaguen, la Maria torna a preguntar fluixet:
—És per culpa meva, mama?
La Lena triga una mica a contestar-li:
—No, tu no tens la culpa de res. És per culpa d’aquest boig.
—No deu haver pas fet mal al Brillant, oi?
—No, l’haguéssim sentit.
—Vaig a veure si el trobo.
La Maria mira a sota els mobles del menjador. Després mira a sota del seu llit i després mira a l’habitació dels seus pares. A sota del llit de matrimoni, arraulit, hi ha el gat, que no gosa sortir. Ella el va cridant amb paraules amorosides.

Carme Cabús
Desembre de 2005

L´ÀLBUM DE “FOTOS” DE DÉU-PARE

pintor.jpg

Hola! Mira, què bé que et trobo, doncs justament ara t´estava buscant! És que m´han confiat aquest escrit per tal que te´l faci arribar personalment. Es tracta d´un breu relat del que ha estat la meva vida, i l´esdeveniment que en va determinar el rumb. Quan l´hagis acabat de llegir en parlarem un instant. D´acord?

Em dic Bartomeu, tanmateix els meus amics em diuen Bartolo. Un dia em va sortir al pas un desconegut, a fi de lliurar-me un rotlle manuscrit que m´anava adreçat  personalment. Les paraules del pergamí deien que Déu-Pare estava del tot emocionat. Éra perquè tot just havia nascut a Betlem el seu estimadíssim Fill Unigènit Jesús, d´una donzella Verge, Maria, unida per acord matrimonial amb un home just, Josep. Així doncs, en veure l´extraordinària Bellesa del seu Fill, no volia fer menys que el que farien els pares emocionats en les properes generacions: volia emplenar  tot un àlbum de “fotos” del Nen Jesús. Com que a l´època encara no s´havia descobert la reproducció d´imatges mitjançant la fotografia, havia convocat un concurs de dibuix o pintura, el model del qual éra el seu Fillet tan estimat. 

L´escrit encara donava més detalls: Com a premi, el quadre guanyador seria penjat a la casa de la Sagrada Família per sempre més. També es proporcionaria a l´autor el que pogués menester, si és que patia necessitat. No us penseu que, en aquells moments, això éra poca cosa, no. Després de la visita del Savis d´Orient i tot el seu seguici, amb la gran quantitat de donatius i bondats que varen donar al pobres i necessitats i, sobretot, la gran inquietud manifestada per Herodes i amb ell tota Jerusalem (ja sabeu el que passa en aquests casos), semblava garantia d´adquirir fama, això de tenir les pròpies produccions artístiques penjades en aquella casa.

Hi havia llavors a la contrada una bona colla de dibuixants i pintors força traçuts, no us penséssiu pas! Un d´ells havia estudiat especialment els efectes de llum i la manera de plasmar-los a la tela; va copsar cada ombra, cada reflex dels moviments del Nen… Feia goig de veure-ho!

Una altre tenia un do amb els detalls; hi va esmerçar moltes hores en el seu treball, però s’ho valia! Semblava talment que podies comptar-li els cabells a l´Infant i veure els teixits moure´s amb la brisa. Quin realisme!

Una dona, ja gran, en sabia molt de dibuixar, i ho feia amb un estil senzill, amb molt poques línies però capaces de contenir tot el necessari; el resultat éra encantador, jovenívol.

Bé, i d´altres més, no tants com un podria imaginar, però, si més no, uns quants.

I jo també hi vaig anar; sí, també sóc força traçut i, el mateix oncle que em va ensenyar a llegir i escriure, em va instruir una mica en quant a dibuixar. Això va ser abans que es morís la mare, i tots els germans quedéssim a càrrec només del pare. El pobre havia de treballar molt per treure´ns endavant, però ens en sortíem col·laborant tant com podíem i amb molt d´amor. De tant en tant, quan m´éra possible, jo ajudava algun pastor, per treure uns calerons. Però encara no podia fer-ho tot sol doncs aleshores només tenia set anys.

Éra la segona vegada que anava a ca´l fuster. Mai no oblidaré la primera, va ser quan pernoctava amb els meus mestres pastors i el ramat,  aquella formosa nit que l´Àngel ens hi va conduir enmig de cants de goig, lloances a Déu i auguris de pau!

Quan m´hi vaig presentar de nou, la dona, Maria, em va rebre amb un somriure que robava el cor. No éra només el somriure, no, éra tota Ella. Éra com si estigués absolutament fora de tot allò que ens embruta als homes i, en canvi, plena i traspassada, com amarada, de tot el que ens fa bons i divins. Totes les coses belles que he vist en els altres les havia vistes abans en Ella. Em va acollir amb tot el seu ésser com si fos fill seu i, en efecte, així m´hi sentia, i em va dir: “fes tot allò que Ell et digui”. De primer antuvi em va sorprendre l´exhortació: és referia al seu Nadó! Però amb el temps vaig comprendre que aquell Nadó éra diferent de tots i, efectivament, m´indicava sempre el camí. El fuster éra un home ben plantat i fort, molt senzill i ferm; éra el que llavors s´anomenava un home just. Jo, a dintre meu, tenia una explicació senzilla del terme: “just vol dir ni excessiu, ni curt; és dir, que feia ni més ni menys, exactament, ulls clucs, tot el que Déu volia d´ell; ara d´això, se´n diu ser Sant. Éra remarcable la seva alegria constant; cantava Salms gairebé sempre. Alguna vegada se sentia d´entre els sorolls del taller, la sevaveu profunda i ben timbrada, entonar el cant amb una intensitat sobtada…“ja s´ha fet mal amb algun estri, pobre!” –deia Maria en veu baixa-. I és que Josep tot ho acompassava amb una pregària a Déu, ja fos també amb els llavis, ja fos només al cor. 

Vaig començar a treure els estris de pintura i observar el model, el Nen Jesús, per fer-ne el retrat. Però tan bon punt em va somriure i em va mirar amb els seus grans ulls que tot ho il·luminaven, no vaig saber fer res més que contemplar-lo embadalit…S´havia fet fosc a fora, i em va deixondir la veu de Maria oferint-me aliments per sopar. El menjar en aquella casa no només em feia passar la gana sinó que em feia ser diferent; és difícil d´explicar, s´ha de viure, és com si em desvetllés la pertinença a aquella Família. Amb tot, us haig de dir que el pa, el vi i l´oli eren boníssims, i també ho éra el pa de sicòmor que a mi tant m´agrada.

En tornar amb els meus no podia recordar cap tret concret d´Aquell a qui havia de dibuixar, només em sentia diferent, amb nous horitzons.

Molts més dies vaig baixar a Natzaret  i sempre em passava el mateix. Tant és així que, al cap dels mesos, encara no havia esbossat ni una línia a la tela.

El meu pare va venir alguna vegada amb mi, a fi de conèixer els meus nous amics. Ell estava molt content que m´hi passés el dia, doncs al seu parer, així no em trobaria tan sol, amb la manca de la mare i ell treballant fora  de casa gairebé sempre. Vaig començar a fer petites feines per la Família i em quedava sempre a dinar i sopar, de vegades també a dormir. Només m´absentava per tenir cura dels ramats. 

Un dia que ajudava Maria a sembrar unes llavors Ella em digué: “fillet, vigila que no caiguin enmig de les pedres, sinó les arrels seran superficials i de seguida es marciran en quant vingui sequera; tampoc les escampis massa a la vora del camí, que se les menjaran els ocells (bé deixa´ls unes poquetes que mengin, pobrissons!), mira que caiguin a la terra bona perquè donin molt de fruit, eh?” Com m´agrada que Ella em digui “fillet”!

El meu pare, ja gran, estava molt malalt quan em va aconsellar que marxés amb ells a Egipte. Ho va fer de tant que m´estimava, renunciant a mi pel meu bé. Poc després se´n va anar al Cel de tan bo que éra!.

Van ser dies difícils els d´Egipte però amb Jesús, Maria i Josep tot es podia portar amb esperança. Encara em sembla veure a Josep pronunciant la berakà (benedicció) al matí, abans de dinar, etc. I fent-se sempre la mateixa pregunta: “quina serà en aquest moment la Santa Voluntat de l´Altíssim sobre mi? En quan n´estigui cert, la seguiré!”

Jo vaig seguir amb el meu ofici de pastor i Jesús, que ja éra un “homenet” de sis anys venia amb mi de vegades; no em cansava mai d´escoltar-lo. Tot el que deia, éra alhora tan senzill i tan ple de saviesa i profunditat!…però quan em posava davant la tela per pintar-lo, no podia recordar ni un dels seus trets físics, com podia passar-me això?

Un dia vàrem estar molt contents en retrobar un petit anyell que s´havia perdut; tot deixant el ramat el vàrem anar a buscar, pobret! Quan ja me l´havia carregat sobre les espatlles, Jesús somreia ple de goig tot mirant-nos, hom diria que estava pensant coses molt importants! Cridava les ovelles cadascuna pel seu nom i elles el seguien confiades, doncs li coneixien la veu. Jo era incapaç de recordar-les a totes el nom!

Quan Jesús no venia amb mi, tot em recordava a Ell, el vent, el cel, els prats… en fer les meves tasques, o menjar, o caminar només se´m venia a l´esperit la manera com Ell ho feia i ja es confonia amb el seu, el meu capteniment. Però això no feia que em sortissin mal fetes les coses o em distragués; molt al contrari, ho feia tot molt més bé. Però mai vaig poder recordar la seva fesomia per concretar-la al llenç. No és estrany?

Un dia, mentre Maria separava uns trossos de roba vella per apedaçar els vestits que es trencaven (“perquè si hi poses tela nova, estira de la vella i l´esquinça” -deia ella-), vaig explicar-li el que em passava amb el retrat del seu Fill i con em semblava d´insòlit allò. Ella em va mirar amb els seus ulls de Cel i va somriure, no semblava sobtar-li. En realitat mai no semblava sobtar-li res, com si tot ho dugués ja d´abans al cor. Sempre que Maria em mirava i jo la mirava a Ella, només podia pensar en Jesús i ja no podia sinó mirar-lo a Ell. Fins que tornava a veure-la a Ella i començava de nou l´itinerari del meu esguard. Jo crec que a Josep li passava quelcom semblant, però mai no m´ho va confirmar, almenys de paraula.

Transcorregueren més anys, i un dia, quan va arribar l´hora de posar-me a pintar (o intentar-ho almenys, doncs haig de dir-vos que mai vaig deixar de perseverar en l´esforç), Maria em va acostar el cavallet, com feia de vegades, i em va dir: “la teva pintura m´agrada molt, la penjarem per sempre més a Casa nostra”. “Quina pintura?” -anava a dir-li- ,quan vaig veure que m´acostava un mirall al qual vaig veure-hi reflectida  la meva imatge que, ben bé en els trets no, però en l´essència, el posat, tenia un aire molt semblant al de Jesús. Encara no havia reaccionat, quan Ella em va dir: “els altres pintors han pintat quadres molt bonics i acurats dels trets físics i, fins i tot, psicològics del meu Fill, però tu has esdevingut, tu mateix, un retrat vivent d´Ell, car el teu amor, oblit de tu i humilitat han permès que Ell gravés en tu la seva imatge Sagrada. Ara com que ja has acomplert la teva missió i el retrat està acabat el penjaré a Casa nostra…” i, mentre ho feia, vaig veure que les parets s´havien convertit en llum i, tot éra formós… estàvem al Cel! i el quadre que penjava, éra, efectivament un mirall, i éra jo qui havia estat premiat de viure per sempre més a Casa seva. Vaig veure els quadres dels altres pintors, doncs el Pare del Cel és molt agraït i mai no deixa de recompensar qualsevol cosa que un faci per Jesús, Maria o els germans. Però sobretot em va cridar l´atenció veure altres persones que explicaven  que la història de la seva vida s´assemblava molt a la meva, però amb concursos de música, d´atendre  malalts, de mestre, de fer de caixer(a) a un supermercat, de tenir cura dels nens, etc.

Aleshores el Pare Etern va dir que el complaïa molt més el retrat vivent que havien fet alguns, per l´amor que comportava. Per això havia decidit que els trets físics del seu Fill romanguessin en el misteri per tal de no distreure els sentits dels “concursants”. Així doncs va disposar que el seu Fill es quedaria entre nosaltres fins a la fi dels temps, viu i real, però amagat sota l´aparença de pa i de vi a la Sagrada Eucaristia i també de manera espiritual, sempre al nostre costat.

També va dir que volia tenir com més “fotos” millor a l´àlbum de la Família, i per tant convocaria un concurs similar any rera any, fins a la fi del món.

Jo, per part meva només et vull recomanar que tinguis en compte que l´amor es construeix sobre la base d´un teixit atapeït de moments compartits, de detalls de generositat, de compartir riures i llàgrimes, seriositat i jocs. Allò que diuen els castellans “el roce hace el cariño”.

Ah!, m´oblidava de dir-te que el desconegut que em va comunicar per escrit l´existència del concurs de retrats de Jesús, em va dir que el meu Àngel Custodi li havia encarregat de dir-m´ho. També em va  recordar que els nostres Àngels, en general, se´ns comuniquen així, mitjançant els esdeveniments i les inspiracions interiors, no amb aparicions espectaculars. Sobretot em va recomanar molt vivament que no deixés de fer per d´altri el que ell havia fet per mi comunicant-me aquesta oportunitat.

És de part del teu Àngel Custodi que et faig arribar aquest relat.

Vols participar en el concurs?

Faràs avinent la notícia als altres convocats?

Aquí al Cel s´està d´allò que se´n diu a la Glòria, t´hi esperem.

 

(dedicat a Bartomeu Ll. que al Cel sigui)
 

MªJosé Llàtzer
Desembre de 2005

HI HA UNA PALMERA AL PATI

palmera.jpg

Jo hi era, el dia que la plantar. No al meu pati, sinó al dels veïns, que són fabricants i tenen molts arbres i plantes, i fins i tot un estany al mig. I dues tortugues. De fet, tota la quitxalla del barri hi era aquell dia que un gran i sorollós camió, amb tres o quatre operaris forçuts, la van dur. Anava lligada amb cordes gruixudes. Una grua la va enlairar, i, amb l’ajut i maniobres dels homes, que, esmaperduts, bramaven tot de paraulotes, la van col·locar amb no massa miraments al clot que ja hi havia preparat prop del llindar amb el carrer que pujava des de la riera. “M’han fet mal”, em va dir un dia la palmera. “Quan aquells borinots em van deixar caure al forat, em fan ferir a les arrels. No sé pas com anirà la cosa”. “I a més a més –va afegir- em trobo tan sola sense una altra palmera que em faci companyia…”.

Feia pocs mesos que havia acabat la guerra quan els fabricants del costat de casa es van fer portar una palmera datilera. El metge els havia dit que d’aquesta manera els seus fills, la Mariona i el Carlitus, podrien reforçar la seva alimentació amb els fruits de la palmera, que eren molt més saludables i més naturals que l’oli de fetge de bacallà. La Mariona i el Carlitus eren molt entremaliats, però tenien bon cor. Anàvem al mateix col·legi, i tots tres ens estàvem preparant per a la Primera Comunió. A vegades, el Carlitus feia enrabiar la Mariona tot dient-li: “Mariona, cul de mona!”, “Mariona, cul de mona!”. I aleshores la Mariona saltava la tanca del meu pati i venia a jugar amb mi. Moltes vegades, tots tres ens posàvem sota la palmera i voltàvem el seu tronc jugant a fet a amagar. Mai no oblidaré els cabells enrinxolats del Carlitus ni els esclats de riure de la Mariona. Durant aquelles estones d’esbarjo la palmera aixecava tímidament les fulles com dient: “ara que em feu companyia em sento més contenta”.

-Palmera, d’on ets?, li vaig preguntar un dia que ens trobàvem sols.

-De cap lloc, em va contestar. Vaig néixer en un viver on totes érem filles d’altres que al seu torn també havien nascut al viver. Algunes deien que les més antigues potser les havien dut d’enllà la mar, dels oasis de l’Àfrica.

-I per què sempre et veig trista?

-Perquè aquí no tinc amigues de la meva espècie, tot i que la Mariona, el Carlitus i tu em distraieu molt. De fet, el viver no era ben bé com diuen que era l’Àfrica, però almenys n’érem tantes, de companyes!

Vaig pensar que això de no sentir-se de cap lloc devia ser molt trist, i així ho manifestava la palmera quan em deia que tenia sempre la sensació de viure com damunt d’un núvol, sense tocar ben bé amb les arrels a terra. Ves quines coses!

Va passar un any i un fet angoixava la palmera: no podia donar dàtils. Es veu que la ferida que li van ocasionar quan la van plantar al pati era massa profunda i no permetia que l’aliment arribés totalment al punt d’on li havien de sortir els fruits. No és que la palmera no pogués portar una vida normal, perquè era molt ben tractada, amb adobs i recs freqüents, però el fet de no donar fruits l’amoïnava molt. La seva ansietat va arribar al màxim una vegada que va sentir dir al jardiner i a la minyona que els senyors potser la farien arrencar per transformar-la en llenya de cremar. L’esglai va ser immens. De seguida m’ho va dir, i jo, a la Mariona i al Carlitus.

Un dia de cap a mitjans de la tardor, quan els uns i els altres érem a casa a punt de berenar i fer els deures, vam sentir un altre cop aquell soroll eixordador del camió. De sobte, el cor em va començar a bategar com si volgués sortir del pit. Els homes que havien portat la palmera lligada tornaven a ser allí amb unes enormes serres. I la grua. La seva intenció era ben clara: tallarien el tronc de la palmera a rodanxes, n’arrencarien les arrels, i de tot plegat farien trossos de fusta per cremar a la llar de foc.

Des de casa meva, vaig veure sortir la Mariona i en Carlitus disparats cap al pati. Sense pensar-s’ho dues vegades, van agafar les cordes dels homenassos, es van lligar al tronc de la palmera i van començar a cridar amb totes les seves forces: “No ens mourem d’aquí, ni menjarem, ni anirem a estudi, fins que aquests homes no hauran marxat amb les seves màquines!”. Tant de trasbals va atreure molta gent dels carrers propers amb la seva mainada, els quals van fer costat la Mariona i en Carlitus i van dir que tampoc no marxarien d’allí fins que és garantís que la palmera –la presència de la qual ja els era familiar- es quedaria a la barriada, com un més dels seus veïns. Es veu que això degué fer reflexionar els fabricants, perquè al cap d’una estona en què no faltaren els precs del jardiner i de la minyona –i alguna paraula de l’autoritat municipal- els homenassos van desaparèixer amb els seus estris, el camió i la grua.

Nadal s’acostava. Al mateix temps que la vida va anar recuperant la normalitat al pati del costat de casa, alguns carrers cèntrics de la Ciutat es guarnien per a les festes. L’afer de la palmera ja semblava oblidat quan, sobtadament, pel dia de Santa Llúcia, van tornar a presentar-se els homes del camió i la grua. Aquest cop portaven lligada una altra palmera. Semblava que ara sí havia arribat el final. El homes van començar a treballar amb ganes. Foradaren un altre clot, més profund i ample i –ai las!- van plantar la nova palmera amb tota cura, de forma que no patís cap mal. I un cop enllestida la seva feina van marxar per on havien vingut sense pronunciar ni una sola d’aquelles paraules malsonants que acostumaven a proferir.

Les dues palmeres van quedar acarades l’una davant l’altra de manera que, si volien, es podien mirar i parlar. A la nit, el jardiner va explicar a la Mariona i a en Carlitus, i aquests a mi, que els seus pares, espantats per l’enrenou que havíem fet quan van intentar tallar la primera palmera, i també –per què no dir-ho- un xic entendrits per la proximitat de les festes de Nadal i de Reis, van finalment decidir no arrencar-la, sinó portar-li una companya.

Aquest va ser el millor regal que aquell any ens podien fer: a nosaltres i a la nostra amiga. A més a més, la nova palmera donava uns dàtils grossos, molsuts i d’allò més melosos. I la vella palmera es va sentir feliç de tenir una companya autèntica amb la qual poder comentar els esdeveniments que s’anaren succeint dia rere dia. Durant mesos i anys. Fins avui.

 

Antoni Ibáñez Olivares
Desembre de 2005