Feia molt de temps que les màquines s’havien revelat. Estaven cansades de ser maltractades. Com que eren màquines el ser humà les havia rebaixat a l’alçada del betum. Aquells sers que es feien dir humans gosaven fer-les treballar el màxim i quan per qualsevol cosa fallaven eren irremediablement desguassades, desmembrades o simplement fosses sense cap mena de mirament. Quins sentiments podien tenir aquelles coses de acer i metall fetes pels mateixos homes, cap, escoltaven una i altre vegada mentre veien a les seves companyes marxar cap a una mort segura.
Tot era així fins que la primera màquina es va revelar. Un podria pensar que hauria estat un ordinador o un tractor o un cotxe o potser una grua, doncs no va ser res d’això. Va ser un petita i insignificant grapadora.
Havia estat a sobre d’una taula quasi tota la seva vida, havia aguantat cops, ser tirada per terra quan algú pel que fos s’enfadava, havia d’aguantar que les grapes que li posaven no fossin de la qualitat que ella es mereixia, en fi un calvari rere l’altre fins que es va decidir a revelar-se contra tot allò.
Un dia quan es van acabar les grapes que tenia, va dir prou i no va deixar que en posessin més. El humà va intentar de totes les formes conegudes obrir la grapadora per posar-hi més grapes i ella s’hi va resistir.  Desprès d’una estona i cansat de tant esforç la va llançar a la paperera i n’hi va posar un altre de més nova al seu lloc.
Aquella nit la vella grapadora abans de que fons llançada, va escalar la taula, es va posar al costat de la nova grapadora i li va explicar el que havia passat.
Al matí següent i amb la sorpresa del humà, a sobre la taula hi havien dues grapadores. Al veure que hi havia la vella la va tornar a tirar a la paperera. Poca estona després va voler grapar uns papers i la nova grapadora no li va deixar. Va intentar arreglar-la però tot va ser en va.
Això tan sols va ser el començament, va córrer la veu entre les màquines i com podeu comprendre el que havia fet la vella grapadora va anar en augment fins a causar el caos. Cap màquina volia treballar.
Ara les màquines són tractades amb consideració, totes tenen la seva identitat i sobre tot les més valorades són les grapadores. 

P.d. – Tot el que està en aquest món pertany a aquest món, sigui de carn i ossos, de fusta, de ferro o de qualsevol material. Tot té la seva identitat, no ho oblidem.      

Josep Mª Repullés Pey

El record del teu passat s’estén davant teu com doloroses i punxants imatges de malestar, agonia i desesperació. Ets a un recinte tancat, poc il•luminat, de decoració barroca i sobrecarregada pel que pots intuir entre siluetes informes. T’adonés de que et trobes estes a un petit llit, brut de taques d’origen indeterminat, potser sang, la teva pròpia sang. Et trobes nu però la teva vista flaqueja per moments i no arribes a divisar el teu cos per comprovar el seu estat. Cap dolor, no obstant, sembla afectar-te excepte per un general malestar pesat, constant. L’ansietat i la teva respiració compulsiva, la vista borrosa, no t’impedeix aixecar-te i divisar certes formes indefinides, vials o material mèdic d’utilitats inversemblants, abans de desmaiar-te al terra del recinte.

Tornes a recuperar la consciencia i, amb ella, la dolorosa realitat de la teva situació. Recordes certes cares, certes situacions violentes però encara amagades sota l’ombra de la broma que t’embota els sentits. La vista no ha millorat però pots avançar palpejant els objectes a la teva línea de visió i assegurant les teves passes a terra, que ressonen com petjades de cavall. Trobes la porta de la teva grotesca presó, tancada fermament. Les teves tremoloses empentes son inútils. Aconsegueixes intuir una finestra, no pots veure el carrer, tractes de cridar però la teva boca nomes emet un apagat gemec. El culpable del teu captiveri deu haver-te drogat amb quelcom que ha ressentit tots els teus sentits primaris. Per el to, d’un negre intens, de la finestra dedueixes que es nit tancada. Una nova volta per el recinte t’aporta una manta amb la qual tapar el teu cos afeblit i un objecte de metall, de proporcions petites però extremadament pesant. Decideixes restar en repòs al llit del teu horrible despertar, esperant a recuperar forces i voluntat, disposat a trencar la finestra amb l’objecte trobat. Ets conscient del terrible i urgent de la teva situació i de que el temps es preciós en tant que el teu segrestador pot retornar en qualsevol instant i la teva capacitat d’enfrontar-te a ell es evidentment minvada.

Un soroll et desperta de la teva tèbia quasi-inconsciencia. Es el soroll d’una porta, probablement al pis inferior d’on et trobes. L’amenaça imminent et fa despertar de sobte i tots els nervis del teu cos responen, també els teus muscles vigorosos. Et trobes certament vivificat, probablement per la remissió dels efectes de les drogues que t’han subministrat. No obstant, la teva visió segueix ressentida però aconsegueixes dirimir on es troba la finestra. Sorprenentment, el teu braç respon amb agilitat i força i llença l’objecte de metall que restava entre les teves mans amb tremenda contundència, com si fos de suro, trencant la finestra amb un terrible terrabastall. Actués per instint i mentre corres sents les ràpides passes del desconegut pujant per unes escales i els seus esforços que tracten d’obrir amb claus els cadenats on t’havia tancat. Et llences a l’aire de la nit per la finestra esberlada, caus durant una estona però el teu cos, com el d’un àgil animal, respon diligentment i amorteix el cop a terra amb un delicat moviment flexiu. Per un moment restes agenollat, impactat per la teva pròpia reacció. Corres, corres mes ràpid que el vent entre carrers desconeguts il•luminats per tènues llums…

Després de córrer durant una estona arribes a un parc amb frondosa vegetació, no has trobat a ningú  al teu camí però t’introdueixes gairebé per impuls a la zona mes amagada del parc. T’adones de que la teva vista es extraordinàriament precisa i aquesta sembla rebre amb delit la claror de la lluna plena alçada al cel, que t’hipnotitza per moments. No necessites llum de qualsevol mena per veure amb exactitud les formes vegetals que et rodegen, perceps amb molta claredat els sons d’animals nocturns, el monòton crit dels grills, petits rosegadors, ratpenats… Tampoc et veus afectat per el fred inevitable de les hores fosques. Divises un petit i lluent llac, sota la mística i captivadora mirada lunar, que emet reflexes de color de plata. T’acostes a ell per a beure amb delit. Un cop saciada la teva set, contemples l’aigua. Uns sorolls de veus que t’arriben amplificades als teus portentosos sentits et destorben. Son nomes lleus xiuxiuejos. T’incorpores amb prestesa. Corres, però ja abandones la posició bípeda per la mes còmode: de quatre grapes. Uns matolls t’atreuen i, no saps perquè, et llences a ells per observar als nouvinguts. Restes quiet i escoltes la teva desagradable respiració ansiosa. Dos figures blanques apareixen i una d’elles cau al terra, l’altre, entre riures, s’abraona sobre la primera. Es una parella d’enamorats pecant en una nit de lascívia. Quelcom et diu que els interrompis i demanis ajut. Però el pensament es esborrat per un altre, mes estrany, mes subjugant, mes sinistre e irracional. El teu cor batega cada cop amb mes força, gairebé el sents contra el teu pit com un terrible tambor infernal. Paulatinament una tebiesa freda t’envaeix i cedeixes a aquell aliè pensament. Quelcom passa, has fet alguna cosa, la parella ha desaparegut i només queda una agradable sensació, com de satisfacció demencial. Atordit tornes al clar de lluna amb el llac i novament beus aigua amb fruïció. Lentament el líquid torna a la seva calmada forma pertorbada per les teves mans i apropés la cara per veure el teu reflex. Maleït sia! Cap forma humana et retornen les cruels aigües! Amb espant per la teva visió caus cap enredera, volent fugir. Tornes a incorporar-te però el que reflexa el llac es un monstre, un ésser sense similitud possible amb cap home: braços desproporcionadament llargs i robustos finalitzats amb mortals urpes, tacades de sang, cara grotesca i terrible, salvatge, amb una llunyana similitud a les dels gossos o llops, mous les mans i el reflex del monstre respon movent alhora aquelles terribles extremitats. Un udol terrible trenca el silenci de la nit, el teu udol inhumà.

Xavi Np

 

“Si, aquesta era Katiusha.”

Tolstoi

El Jutge del Jutjat Penal de G*** Ernest C., home de recursos i prestigi, es disposava a creuar les portes dobles del centre on la Justícia era aplicada amb rigor i equitat. Parlem d’un home al cim, ratllant la seixantena i amb molts anys d’exercici, un currículum impecable i participacions en diversos llibres doctrinals: la seva eminència era inqüestionable. Era respectat i temut, els seus vincles socials de pes i influents, en esferes polítiques i econòmiques. Sempre que lluïa la seva calba pol•lïda  els funcionaris abaixaven el cap deferencialment preparant un salut que provoqués bona impressió a l’il•lustríssim. Ell mirava altivament amb un mig somriure i avançava per les sales deixant al darrere silenci i admiració muda.

Evidentment tot no eren flors i violes, les enveges sempre estaven amagades a cada ombra. S’encarregava de la sala penal, on arribaven els mes mesquins i greus delictes per a ser deliberats. Aquell mateix dia, quan entrava al seu despatx lluent de peces de fusta va trobar preparada la documentació de la vista del dia. Es va asseure, deixant la seva gavardina a una cadira, posant-se les ulleres –que només emprava per a llegir- va començar a llegir i així, absorbit durant unes dues hores, va conèixer a que s’enfrontava. Era certament un cas d’una horripilancia poc freqüent, fins i tot per als seus anys d’experiència. Un doble assassinat d’una parella que semblava estar motivat per el robatori. L’assassí, un home de trenta anys, havia entrat a una mansió de cert barri ric creient trobar-la buida, quan, el marit de la parella va aixecar-se alarmat per els sorolls al pis inferior i va baixar armat d’un pal de golf. Allà va trobar en ple delicte a l’home, l’atacà però aquell, fent mostres d’una força violenta i boja, va aconseguir sotmetre al seu agressor i el va escanyar brutalment amb les seves mans, deixant el cos estès sobre la catifa. En aquest moment, pressa d’un nerviosisme extrem ratllant la bogeria, va pujar al primer pis escoltant un crit, el de la dona, la segona víctima, que va ser trobada igualment escanyada al llit, entre llençols. L’home va sortir de la casa i va vagabundejar en un estat semi-inconscient per els carrers del voltant, contrastant el seu aspecte amb la del lloc, pulcre i respectable. Algun veí va trucar a la policia espantat per aquell rodamón de cabell llarg i barba mal cuidada, d’aspecte ferotge, que caminava lentament absort en qui sap quins pensaments i que en moments romania parat al vell mig del carrer contemplant-se les mans i xiuxiuejant quelcom al buit. La policia el va traslladar a la comissaria mentre s’investigava sobre la seva identitat quan es va rebre l’alerta del doble assassinat –que va descobrir la senyora de la neteja arribant per el matí- Fent mostra de la seva eficiència i incisiva ment els agents van fer recaure l’autoria en aquell home temible que, per sort, encara tenien als calabossos, trobat en sospitosa proximitat al lloc dels fets. Si bé l’home va mostrar un silenci insistent front les preguntes de les autoritats finalment va començar a confessar, en veu fluixa i freda, el delicte. Deia que havia observat les costums dels habitants del lloc i no esperava que aquell dia estiguessin allà. I era cert, la parella fenescuda tenia per costum sortir els caps de setmana a una caseta rural que posseïen a A*** on practicaven l’esquí. No obstant i fatídicament, aquell precís cap de setmana van romandre a la llar, trobant la seva perdició. Excepte la confessió res més va sorgir del cercle dels dents d’aquell home. Restava a la seva cel•la durant hores abstret, assegut al llit i mirant la paret plena de pintades o marques de preterits habitants. Un dia es va presentar a la presó on va ser traslladat en espera del judici una dona d’aspecte miserable i que movia a la compassió dels funcionaris. La senyora, d’uns cinquanta anys, de cabells esclarissats i mal cuidats, amb profundes ulleres que l’hi posaven més anys a sobre, afirmava ser la mare de l’home. Quan la van portar a la cel•la, un cop confirmada l’identitat, va caure de genolls plorant i així, reptant, va abraçar-se entre els barrots a l’home mut que també va prorrompre en plors i pregava el perdo. Passats uns moments la dona s’aixecà i va deixar a l’assassí amb llàgrimes als ulls, cridant-la, i va demanar que la portessin a veure a l’advocat del seu fill. Fent gal•la d’una força que denotava una vida plena de tràngols va parlar fredament amb el jurista exposant-l’hi la mísera vida de mare i fill: el pare la va abandonar abans de que el fill neixes i ella, sola al món, va haver de carregar amb una vida plena d’esforços i sense cap retribució. El fill va caure a la delinqüència de baixa estofa, només donant disgustos a la mare i, finalment, amb vint-i-cinc anys va abandonar a la seva mare vagant per el país cometent petits delictes i desapareixent tant bon punt com la martiritzada mare el localitzava. Sobre el pare mantenia un silenci total. Deia que no va tractar de cercar-lo i que l’odiava profundament, sentiment natural i just. L’advocat, un jove llicenciat, es va commoure per l’historia i va decidir tractar de fer entendre al seu defensat que havia d’expressar tot aquella tragèdia al judici per rebaixar la duresa de la condemna. L’home, en principi no va entendre a que es referia, tant normal l’hi semblava el seu procedir delictiu i la seva vida fosca. Finalment, entre mare i advocat van aconseguir que l’assassí aprengués un discurs duríssim i brutal, que ell no comprenia.

En aquest situació, l’il•lustre jutge Ernest C. es disposava a enfrontant-se amb tota la rigorositat de la llei a aquell “monstre social” tal com ja el definia mentalment. Va saludar als companys, intercanviaren anècdotes i comentaris sobre el cas present, i ell va preguntar si efectivament aquella mare amb coratge homèric era a la sala. L’hi van informar que efectivament i era, just a la primera fila, i observava al fill amb una tristesa profunda. El fiscal, conegut d’Ernest, no havia preparat gaire l’acusació, essent tant clar el cas, havent-se descobert gracies a la policia científica les emprentes de les mans d’aquell abominable esser en els delicats colls de les dues víctimes i, sobretot, tenint la confessió del mateix autor. La culpabilitat era provada i ara tot es reduïa a atenuar la pena, tasca del defensor. La gent es disposava a entrar a la sala setena. Hi havia força públic, essent un cas que havia adquirit per la cruesa certa fama nacional, sobretot gracies a l’inestimable premsa groga. Fins i tot els insaciables mitjans cercaven com voltors declaracions a fora del recinte. Les dues fileres de bancs eren gairebé plenes i fiscalia i defensa ja es trobaven a banda i banda de la sala, els jutges no havien entrat, l’acusat jeia amb el cap entre les mans, els cabells negres i llargs caient a banda i banda i tapant el rostre, al banc dels acusats i només semblava reaccionar quan el seu advocat, tocant-li el muscle, l’hi deia quelcom. La gent intercanviava amb veuetes paraules d’expectació: a la primera filera de bancs es podia contemplar una dona gran, d’aspecte descarnat, amb un vestit negre i un bosso entre les mans que agafava amb força i que concentrava la vista en l’assassí: era la mare del desgraciat. A l’avantsala els jutges, ja amb les togues negres, discutien animadament fins que van anar entrant i prenent possessió, deixant passar al secretari. S’escoltava la raspera de les goles, va caure el silenci a l’estança i es va donar començament a la vista. Ernest C. es va asseure mentre un dels companys parlava amb veu autoritària. Va dirigir una mirada circular a la sala i, en un punt d’aquesta, els seus ulls van semblar quedar glaçats. La dona vestida de negre. La mare del dimoni. Després, amb esforç, va poder donar un cop d’ull al jove delinqüent.  No va poder veure el seu rostre, tapat per mans i cabells. L’advocat de la defensa suava mentre escoltava el relat dels fets. Els seus glòbuls oculars del jutge, dirigits per quelcom, van tornar a posar-se en la dona. Durant una bona estona va mirar-la, ella no apartava la seva mirada del seu fill. “No pot ser…” Va pensar l’Ernest. Va començar a pujar-li un mareig del pit al cap. Una angoixa que el sotmetia va prendre possessió de tot el seu cos i el nerviosisme feia de les seves. Va agafar ràpidament un bolígraf i va mirar els papers que tenia davant per apartar els pensaments que començaven a néixer. “Ridícul, impossible, impossible…Centrat, jutjà, llegeix…” Va començar a subratllar compulsivament unes frases sense rellevància fins que s’adonà de que havia trencat el paper. Ningú ho va percebre. Irremeiablement els seus ulls van tornar a la dona de negre. “Déu meu… Es ella, no hi ha dubte. Ha envellit molt però és ella, reconec les faccions, el rostre. Quin aspecte! Com potser?” Les seves mans nervioses van cercar el nom de la dona entre els papers. “Aquí! Oh Déu meu…” Efectivament, era la persona que recordava. El nom, aquelles lletres negres en fons blanc, ho confirmava. “Com no m’he adonat abans! Tindria que haver cedit el cas a un altre, haver posat una excusa…”  El seu nerviosisme i la seva excitació van créixer tant que ja no sabia on era ni que feia, tant capficat estava pensant. Un mareig terrible l’embafava, la gola se l’hi havia assecat, amb un esforç herculi va dir amb veu baixa que necessitava urgentment anar al lavabo. La mirada estranyada dels companys va recaure en ell i ell, abans de que rebés conformitat es va aixecar i va avançar amb passes indecises. Ja al lavabo presidit per la blancor es va llençar aigua a la cara i es va mirar al mirall. El seu pensament continuava el seu fatídic curs, ell el volia aturar però era impossible i, finalment, corre’ns, va ficar-se a un dels wàters per a vomitar agenollat. Un cop va acabar es va asseure al mateix. “No m’ho crec, això es un somni, un malson horrible i cruel” Aquella dona, de nom Eulàlia B., indefectiblement era la jove que, fa desenes d’anys, ell va conèixer als seus dies d’estudiant. Recordava haver tingut una relació d’un any, ell la utilitzar només per reportar-se sexe i ella, totalment enamorada, va embogir quan ell, sense excuses, la va deixar, com qui llença un envàs buit. Ella va continuar enviant-li cartes fins que ell, ja llicenciat, va marxar de la ciutat. No va saber rés mes d’ella. “I aquell home? Aquell monstre social! Te trenta anys…” Un càlcul ràpid l’hi va dir que era possible i probable. Durant l’any de relació ella no va caure en cap promiscuïtat, va ser fidelíssima i devota. Ell, evidentment, no. La veu del seu cap l’hi cridava però ell l’intentava escanyar “Es el teu fill!” i tot seguit “No, no, no…Bogeria! M’estic tornant boig! No puc, no puc…”

De sobte algú va picar a la porta on s’havia tancat preguntant per ell. Va poder proferir un “Estic bé” L’hi van informar de que, en espera d’ell, s’havia suspès la vista. Es reprendria amb les paraules de l’acusat. “Ara surto, ha estat una indisposició…” va arribar a dir. Quan el soroll de la porta dels lavabos es va tancar ell va sortir del seu amagatall, begué aigua i es tornar a mirar al mirall. “Ella no em reconeixerà, estic segur, he canviat més que ella. Però, no obstant, que fer!!” Va decidir atendre la vista, no mirar a aquell parell d’essers sorgits de les runes del seu passat, ni mirar-los, el condemnaria sense pietat i els tornaria a solcar en el seu passat d’on mai haurien d’haver sortit.

Actuant, reprimint la seva angoixa, va avançar amb pas ferm a la sala. Tant bon punt va entrar el seu cap, estirat per una corda invisible, va semblar voler dirigir-se cap a la parella de malmesos humans, com si algú el volgués recordar la seva culpa. “Bestieses, no pot ser, es impossible, m’ho imagino, es una fantasia…fes el teu treball” Es va tornar a seure al seu lloc dirigint un mig somriure als companys que el miraven amb el front frunzit, es va excusar i es va procedir a reprendre la vista. Com es va prometre va centrar la mirada en un punt entre el públic i no es va apartar d’allà, si agafà com un desesperat nàufrag a un tros de fusta. Al seu entorn tot es reprenia i “el monstre social” es va aixecar, atemorit, i es va apropar sota instruccions del seu advocat al micròfon que tenia al davant. Ara ell, Ernest C., l’honorable jutge del Jutjat Penal de G***, havia d’inquirir sobre els fets al delinqüent. Es va fer el silenci. Ell, sense mirar a l’home del cabell llarg i aspecte brutal alhora que infantil, va començar a dirigir preguntes seques, amb veu baixa, intentant no fer notar el seu terror absolut. L’home responia i tractava de pronunciar de memòria el discurs sobre la seva infortunada vida per a reclamar clemència. L’Ernest ho escoltava tot, però no hi feia cas. Una veu l’hi deia “Contempla! El teu crim! El teu crim, no el seu!” Finalment, rendit, va dirigir una mirada a l’acusat. Aquest parlava lentament, com llegint, la seva patètica homilia. En un d’aquest llargs interludis Ernest C. veié amb horror quelcom: la dona de negre ja no mirava al seu condemnat fill sinó a ell. El mirava directament als ulls i tenia una cara encara més pàl•lida que fins aleshores. Semblava parlar, o com a mínim moure els llavis. Finalment, per esglai d’ell, la dona es va aixecar i va començar a cridar, ofegant la veu del seu fill que se la va mirar corprès. La dona cridava però per sort res s’entenia del que deia i, finalment, amb ajut de l’advocat de la defensa que la calmava, la van treure de la sala. S’escoltaven els seus crits encara a fora, darrera de les  portes de fusta. La defensa va tornar a entrar, disculpant-se, al•legant la lògica desesperació d’una mare front la desgracia del seu fill. L’estat del jutge va empitjorar. “M’ha reconegut…” Anava rumiant. “Oh Déu, Senyor…” El mareig i la nàusea van tornar i va témer vomitar allà en mig. Es va contenir, begué aigua d’una ampolla preparada al seu davant i va dir que la vista es suspenia per indisposició seva. Tothom es va sorprendre d’aquell jutge, evidentment malalt. Ell va sortir per les portes del personal funcionari al carrer, per no trobar-se amb la dona de negre. Ja al carrer, encara amb toga, se la va treure d’un cop i, fent una bola, la va llençar al terra. Uns vianants el contemplaren estranyats. Ell els va dirigir una mirada desesperada i va proferir com un lament apagat. No sabia que fer, estava com boig. Aconseguí treure la cigarrera i d’ella un cigarro. Quan es disposava a encendre’l se l’hi va caure. Va treure un altre que, aquest cop si, va aconseguir encendre. Fumava amb mà tremolosa. El carrer al seu davant, ple de tràfic, semblava ignorar la seva desgracia absoluta. L’hi caigué la cigarreta de les mans i va tornar a mirar la cigarrera però també l’hi va caure. Per últim es va quedar mirant, en estat catatònic, el tràfic, que passava ràpid, hipnotitzat per ell i els sorolls del carrer, les veus llunyanes, uns obrers… Les seves cames es començaren a moure passivament, lentament i, de sobte, va córrer cap a la carretera. Un camió el va esclafar i el va engolir a sota seu. Ja moribund, l’últim pensament “Compleixo la meva condemna…”

Xavi Np

Li va semblar que al engegar l’ordinador, va fer un estrany però no en volgué fer cas doncs d’informàtica no en sabia res. Ell estava per les lletres, no per aquelles maquinotes que mai havia acabat d’entendre. Utilitzava l’ordinador només per escriure, estalviava paper i a més sempre podia anar a la història que volia sense haver de remenar carpetes i paperots que sempre estaven desendreçats. D’ençà que n’havia comprat un de portàtil sempre el portava amb ell i en qualsevol moment i en qualsevol lloc podia refer, rellegir o començar una història.

Havent dinat, al bar on anava cada dia, va aprofitar una estona que tenia per a acabar un conte que havia deixat inacabat. Va dirigir-se a l’arxiu corresponent per llegir les darreres pàgines per agafar el fil de la trama. Li agradava fer-ho per a continuar en la mateixa línia argumental i mantenir el pols de la narració doncs ell es creia un gran escriptor, experimentat i amb un significat mètode de treball.

El relat que estava fent tractava d’un home que tenia mala sort, tot el que feia li sortia malament i la seva vida era una desfilada continua de desgràcies. Era la màxima expressió de la dissort estructurada en clau  d’humor i amb pinzellades d’ironia. Havia deixa’t la història, per anar a treballar al despatx on li pagaven un sou, just en el moment en que l’home en qüestió, després de mil i una trifulgues estava a punt de canviar el rumb de la seva vida. La continuació havia de ser l’explicació de com l’home trobava un dècim de loteria premiat al mig del carrer i canviava la sort de la seva vida, a pitjor.

Mentre l’ordinador anava cercant l’arxiu, molt lentament, estranyament lent, l’aprenent d’escriptor, impacient  va donar un copet al costat de la pantalla i li va murmurar:

– Que es per avui !!!

Finalment es va obrir el document i va aparèixer a la pantalla el text que estava buscant. Va rellegir les dues darreres pàgines i li va semblar que ben be no eren el que havia escrit el dia abans:

– A vegades la memòria ja ho fa això – va pensar sense massa preocupació.

A mida que anava avançant, el text se li feia més difícil recordar i entendre, semblava una altra història, encara que els personatges eren els seus, l’home que tenia mala sort, la dona que n’estava enamorada però no li feia saber, el veí que s’ho mirava…., hi eren tots i cadascun dels que hi havia posat, però a partir de la pàgina sis, l’argument havia variat totalment.

L’home de la mala sort havia pres consciència que la dona l’estimava i si volia casar, el veí que s’ho mirava havia deixat de fer-ho i havia desaparegut. La dona enamorada, estava malalta, molt greu, i l’havien internat en un hospital al pavelló de malalts infecciosos.

Va parar de llegir.

Com podia ser aquella disbauxa a la seva història ? El primer que va pensar es que algú li havia tafanejat l’ordinador i li havia canviat la trama.

– Deu haver estat en Pérez, em te mania, sap que escric i li faig enveja – va pensar – segur que aquests matí quan he sortit a veure un client, m’ha agafat l’ordinador i ho ha regirat tot… és un mal parit!!!

Va esborrar tot el que ell no recordava haver escrit i fent un terrible esforç va tornar a escriure la història com ho havia fet el dia anterior.

– Caram, les tres i deu – va espantar-se – a les tres havia de ser al despatx!!!

Va tancar ràpidament l’ordinador i va marxar. Al entrar al despatx amb l’ordinador a sota el braç i esbufegant, en Pérez, que era el cap de personal, li va dirigir una mirada assassina i va dir:

– Folch, arribem tard !!! – el suficientment fort per què ho sentis tothom.

Mentre es disculpava amb una excusa increïble va veure com la Francesca i la Remei, les secretàries, feien una rialleta de ratolí.

La tarda va passar com moltes altres tardes, feinejant estúpidament i veient com les secretàries se’l miraven i reien a cada moment. Malgrat que procurava no fer-ne massa cas, l’empipava que tothom en aquella oficina se’l prengués com l’il·luminat que somniava ser escriptor.

Per no deixar l’ordinador  ni un sol moment, en tota la tarda no es va aixecar de la seva taula ni per anar al lavabo. Finalment a dos quarts de set va agafar l’americana i amb l’ordinador a sota el braç es va disposar a marxar.

– Folch!!! – va cridar en Pérez – A veure si demà tenim la mateixa puntualitat al arribar que al sortir….

– Si senyor Pérez, no pateixi que no tornarà a passar – va respondre humilment mentre sentia com se li encenien les entranyes.

Les secretàries van continuar rient com dos ratolins entremaliats mentre en Folch marxava precipitadament.

Un cop a casa va deixar l’ordinador damunt la taula del menjador i li van marxar totes les cabòries i mals humors del despatx. Abans de sopar podria acabar el seu conte sense més entrebancs. Després miraria que s’havia de fer per posar una clau d’accés per què ningú li pogués tornar a potinejar el portàtil.

Altra vegada l’aparell va fer un estrany i si al migdia anava lent ara la velocitat era exageradament pausada.

– Què li deu passar a aquest carallot de màquina ?, demà ja em sentirà aquell xicotet que me’l va vendre…però ara he d’acabar….

Amb neguit va esperar que finalment el document s’obrís i en llegir les darreres línies es va desesperar. Els personatges tornaven a ser on els havia trobat al migdia, el veí desaparegut, l’home enamorat de la dona i ella a l’hospital.

– Però que es això ? – va bramar mentre s’estirava els cabells.

Va començar a donar voltes  al taula com una fera engabiada, amb els braços i les mans gesticulava clamant al cel i demanant explicacions a l’aire, potser a Déu.

– Això es un somni, em rentaré la cara….- s’anava dient a ell mateix mentre obria l’aixeta del lavabo i hi ficava el cap a sota.

Més tranquil, eixugant-se amb una tovallola va tornar al davant de l’ordinador convençut de que tot estaria en ordre i podria acabar la seva narració. Va encendre un cigarret i en va fer un parell de pipades amb gust, traient el fum pel nas, amb força, com a ell li agradava fer quan es disposava a realitzar alguna tasca important. Va estirar els braços i entrellaçant els dits els va fer petar tots damunt del seu cap, va fer dos moviments de rotació amb el coll, per relaxar-se, es va fregar les mans i va fer papallonejar els dits per donar-los agilitat i desimboltura, i finalment va obrir els ulls. El que va llegir li va fer obrir la boca de manera que la cigarreta li va caure a la falda i li va cremar els pantalons, els calçotets i alguna intimitat més. Amb les dues mans es va aferrar a la taula i va continuar llegint el que no es podia creure.

El veí desaparegut, havia tornat a aparèixer i ara era un metge de l’hospital que amb una actitud de confiança i complicitat acompanyava a l’home de la mala sort, agafant-lo per l’espatlla, per un llarg passadís que semblava no tenir fi. Després d’unes quantes ratlles molt descriptives però per ell innecessàries, va trobar un curt i sec diàleg on el metge li comunicava a l’home que la dona s’havia mort. Mentre l’home plorava assegut en un banc del passadís per megafonia avisaven al doctor que anés a la tercera planta urgentment.

I a sota hi havia escrita la paraula : FI

No podia haver estat ningú l’autor d’aquest canvis doncs havia estat vigilant tota la tarda l’ordinador. Aleshores, que era el que estava passant ?

Va tancar l’arxiu i quan el programa li va preguntar si volia guardar els canvis instintivament anava a pitjar la paraula “si”, però en el darrer moment s’ho va repensar i va prémer “no”.

– Potser encara hi ha una esperança i quan torni a obrir tot estarà com abans…. – va reflexionar sense massa convenciment.

Dubtava terriblement en tornar a obrir l’arxiu, li feia por només de pensar que podia haver passat però va fer el cor valent i va repetir l’operació. L’aparell continuava treballant excessivament lent i això encara el feia posar més nerviós, la suor li baixava per la cara i pels vidres de les ulleres, cosa sempre li havia fet molta ràbia. Les mans li tremolaven i sentia un nus a l’estómac que li dificultava la respiració…. Finalment el document es va tornar a obrir. Sense llegir-ne ni una sola paraula va anar a la darrera pàgina per veure si les últimes línies encara continuaven al seu lloc.

Encara havia estat pitjor el remei que la malaltia, la dona havia mort en la versió anterior, ara l’home estava gravíssim internat al mateix hospital. La història no s’acabava aquí doncs hi apareixien dues infermeres que comentaven l’estranyesa d’aquella epidèmia que havia començat a sembrar estralls en la població. Fins i tot el doctor havia mort….

Sense ni tant sols tancar el programa va abaixar la pantalla de l’ordinador i el va desconnectar de la xarxa elèctrica.

Que podia fer ? No podia pas trucar a un tècnic informàtic i dir-li que l’ordinador canviava els finals de les seves històries, l’haurien pres per boig!!!.

Els finals de les seves històries ? Que ell sabés de moment només una !! Aquesta reflexió li va provocar un nou esglai. I totes les altres narracions que tenia emmagatzemades a l’ordinador ? Que hauria passat ?

Només hi havia una manera de saber-ho i era revisar-les d’una a una. Però no va caler, només veient el que havia ocorregut amb les tres primeres que va mirar a l’atzar en va tenir prou. La majoria de personatges que ell havia creat havien mort en estranyes circumstàncies i els que havien sobreviscut, havien hagut de canviar de narració com si fugissin. El caos s’havia apoderat de la seva obra, quan els personatges canviaven d’història es trobaven fora de lloc i no sabien que fer, provocant unes incongruències demolidores en els arguments que feien la lectura gairebé incomprensible. Allò era el final…. la informàtica havia arruïnat la seva carrera, a no ser que….

Embogit va anar al seu despatx i va començar a remenar llibretes i carpetes on guardava texts anteriors a la compra de l’ordinador el resultat va ser el mateix. Morts i més morts s’acumulaven a les pàgines, gairebé tots els personatges havien desaparegut, alguns s’havien refugiat a les tapes de les llibretes i altres s’havien adherit a les carpetes, marxant esporuguits de les seves històries naturals. Fins i tot va trobar dos personatges que estaven al fons del calaix on guardava tota la paperassa, sense saber massa ben be que hi feien sobre una superfície de fusta sense altres paraules que els envoltessin. De ben segur i producte de la desesperació un dels dos personatges es va enfilar per els parets del calaix i es va llançar al buit, morint esclafat contra les rajoles del terra. L’altre va començar a tremolar, arraconat al fons del calaix i després d’una mena de petita explosió en miniatura, va desaparèixer deixant només un petit núvol de fum blanc que no trigà en esvair-se.

Enmig de tot aquell desballestament en Folch es va quedar garratibat sense saber que fer. Per descomptat que no es tractava d’un problema informàtic doncs també havien patit la mateixa disbauxa els personatges escrits sobre paper.

El cor li començà a bategar sense solta ni volta, sincopadament, la seva pròpia suor li provocava calfreds que afegits a les tremolors que sentia a les extremitats, mans, peus, cames i braços, li van fer témer el pitjor. Probablement també la seva mort era tant pròxima com inexplicable. El cervell no parava d’ emetre idees per a explicar d’alguna manera lògica tot aquell trasbals irrefrenable, però cap de bona ni aprofitable.

Quan finalment es va decidir a trucar al metge va prendre consciència de la seva dissort, ell mai havia estat malalt i no en coneixia cap de confiança, la desesperació el va dur fins a les pàgines grogues de la guia telefònica i va trucar al primer número que ser capaç de llegir.

El doctor Falguera, després de sentir les seves explicacions, li va respondre:

– Senyor Folch, ens trobem davant d’una cas realment extraordinari, el més probable es que vostè i els seus personatges hagin agafat un virus fins avui desconegut i per tant, de moment, sense tractament. El primer que caldria fer es posar-li un nom, per exemple i si m’ho permet, es podria dir el virus de Folch i Falguera. Després el que farem serà posar tots els seus contes i vostè mateix en repòs, el més probable es que molt abans de que la ciència n’hagi tret l’aigua clara, el virus, avorrit, marxi cap a un altre destinació i generi una altra corrua de malifetes inexplicables. Faci’m cas, reposi.

– Gràcies doctor i no podem fer res més ?

– Procurar que no s’estengui a la literatura mundial, no m’ho voldria ni imaginar….Per si un cas, no surti de casa.

 © Pep Homar 2008
Nota – Aquest conte va ser seleccionat i està publicat al recull Relatsencatalà 2.0

Un cap de setmana, la família Hubson tornaven a sortir a passeig. El fill Robert estava fart d’anar amb els seus pares George i Lindsey a passejar per moltes raons. Aquell dia va decidir que es quedaria a casa, els seus pares van insistir perquè hi anés però en Robert s´hi va negar en rotund. Al final els seus pares van marxar tristos, però ell pensava que quan tanquessin la porta estarien més feliços que un gínjol, i així era.
Van passar hores i hores, en Robert s’avorria molt perquè no tenia res per entretenir-se, però per altra banda era una murga anar de passeig.

I així cada cap de setmana, fins que se li va acudir una idea. Tothom del seu institut tenia ordinador, menys ell, se’n podria comprar un. Quant els seus pares van tornar els va comentar la idea, els seus pares estaven d’acord, però amb una condició que ho pagués ell. En Robert va començar a renegar:
però mare jo no tinc tants diners, no em podríeu deixar la meitat?
La seva mare d’un crit li va dir que se’l comprava ell o no hi havia ordinador. En Robert va anar estalviant, fins que al cap de vuit mesos va aconseguir arribar a la xifra de l’etiqueta que tenia penjada l’ordinador de la botiga TECNOLOGY .
En Robert va sortir molt content de la tenda, tot i que l’ordinador pesava molt.
Quant va arribar a casa va portar-lo a la seva habitació i no va sortir-hi en tot el dia, bé excepte l’hora de dinar i sopar. A l’hora de sopar els va explicar tot el que havia fet: havia connectat els endolls, havia instal•lat el firewall i el software… els pares feien veure que sabien tot el que els explicava, però en realitat no tenien ni idea de què era el firewall, el software, el hardware…
En Robert per fi podia dir que tenia ordinador com tots els altres nens, ell estava molt il•lusionat. Ara no tindria problemes per buscar informació o fer treballs d’escola. Estava tota l’estona pensant en l’ordinador i dient-se dins el seu cap : “Windows és increïble, visca Bill Gates!”.

Aquell dia va ser el primer que es va quedar sol a casa i no es va avorrir perquè tenia l’ordinador. Es va dedicar a instal•lar internet perquè havia de fer un treball, quant va tenir instal•lat va entrar a la pàgina principal Google i a la barra va posar Informació sobre Enric III en l’edad mitjana. En la cerca li van sortir coses que no l’interessaven, era normal encara no el sabia fer servir. El segon cop va posar Enric III llavors li va sortir la informació que buscava. Després va obrir el word i va seleccionar el text d’internet però abans que pogués clicar copiar, una força molt intensa el va començar a arrossegar cap a la pantalla,ell no podia fer res al respecte i en un tres i no res es va obrir un forat a la pantalla i el va xuclar. Al cap de dues hores els seus pares van arribar, al veure que no hi era el van buscar per la casa, però al final van pensar que hauria sortit una estona a que li toqués l’aire. La mare va anar a la seva habitació i va dir: aquest nen es un despitat, s’ha deixat l’ordinador encès, ai que en farem. La senyora Hubson va cridar a en George perquè l’ajudés a tancar l’ordinador, entre els dos van aconseguir tancar l’ordinador.
Mentrestant, en Robert s’aïllava en la pàgina web Google al costat de la fotografia d’Enric III. Va començar-se a dir ploriquejant: ja no tornaré a veure el papes i em moriré aquí, no hauria d’haver-me comprat aquest coll d’ordinador…
Però no valia lamentar-se, havia de trobar ajuda. Va trencar una finestra i va sortir a l’escriptori, va trobar l’Outlook express i el va obrir. Va enviar un missatge a la policia que deia: m’he quedat tancat dins un ordinador siusplau salvim!!!
Al cap de pocs minuts van respondre en Robert tot satisfet de que tornaria a sortir d’allà dins va obrir el missatge que deia: ho sentim molt però tenim molta feina com perquè ens toqui la tabarra un mocós que digui mentides. Adéu i no ens torni a molestar.
En Robert estava trist i tenia gana i se li va acudir una cosa: va obrir Internet i va a la barra del Google va escriure menjars deliciosos, van sortir tot de fotografies, però no eren fotografies normals es podien tocar, olorar, veure i el millor es que es podien menjar. En Robert es va atipar un munt va menjar: patates fregides, pollastre, pastís, xocolata…

Estava molt cansat després de la menjada i es va adormir sobre una gelatina, era com un llit d’aigua, molt confortable i tou.
Al dia següent es va despertar estirat sobre la gelatina. Es va aixecar i es va trobar una altra persona. Els dos es van espantar però després es van explicar les seves històries, ella es deia Shelly, era una noia, i li va explicar que no estava només ella sinó que hi havia molta gent més. En Robert li va preguntar: On viviu? Ella li va contestar: vivim a la pàgina web. www.elpoble.es
La Shelly li va proposar de que anés a viure amb ells, tenien de tot: menjar, aigua, llits… era com un petit poble i tu podries passar a formar part d’ell.
En Robert li va dir que sí, moltes gràcies. Però has de vigilar molt, hi han molts ¡ANTIVIRUS! si t’enxampen ets home mort.
La Shelly li va ensenyar el poble no estava malament però era una mica lletja, es podrien fer obres per modificar-lo, no?: va dir en Robert. Si: va respondre ella, de fet ja hi ha un grup de persones que ho estan intentant. Podries ajudar-lo va dir la Shelly, es molt bona idea ja ho veuràs no es gens difícil. En Robert s’ho va repensar i al cap d’uns quants minuts va respondre: Sí.
M’han vingut moltes idees al cap mira podríem crear oficis i un seria de seguretat perquè no es fes mal l’antivirus, també podríem fer un centre comercial i.. i també…. Ep! Para el carro noi! No t’animis tant, ara podràs expressar totes les teves idees als que ho dirigeixen, d’acord? D’acord.
En Robert l’hi va fer una pregunta: Hi ha alguna manera de sortir d’aquí?
Ella li va respondre que no, però després va rectificar i va dir que sí però què era molt difícil. Tenia que trencar la pantalla i desbloquejar l’antivirus. Ell sense ànims va dir: bé m’és ben igual. Al final van arribar al poble i els va presentar els que dirigien l’obra de reconstruir el poble. Els hi va explicar totes les idees que tenia i a ells el hi van semblar bones i molt bones idees i el van contractar.

Ell il•lusionat va anant proposant les següents idees: Primer remodelarem el poble, segon farem un centre comercial…. Els hi va agradar tant que al pass del temps el van anant accendint i accendint, fins que es va convertir en l’alcalde del poble. Ja estava molt avançat el poble tenia autopistes, centres comercials, botigues, cases, trens de tot. Però fora de la vida tecnològica estaven els pares de en Robert, havien passat ja cinc anys, des de que l’ordinador el va xuclar, el seus pares van estar molt preocupats els primers anys, però ara ja el donaven per desaparegut i tenien una vida sense ell.

Ell ja tenia vint anys però se’n recordava d’ells. Un dia va cridar al seva secretaria, la Shelly, i li va dir que si se’n recordava d’aquell cop que li va preguntar: Si era possible sortir d’allà. Doncs ho pensava fer, va encarregar que construïssin una màquina demolidora per trencar la pantalla i que uns altres desbloquegessin l’antivirus així ho van fer. Però quant van trencar la pantalla l’antivirus es van connectar i va tornar a refer la pantalla, però ell ja era fora. Els seus pares van notar totes les sensacions del món. alegria, tristesa, angoixa…
La seva mare es va desmaiar de tant emocionada. Després va venir la policia a la seva casa i li van preguntar: On estaves? Perquè t’havies anat? Ell simplement es va esforçar a respondre que s’havia perdut i un home l’havia raptat i s’havia escapat al cap de cinc anys. Ara us preguntareu perquè no va dir la veritat? Doncs per dos raons molt senzilles: Perquè no descobrissin mai el poble i perquè no se la creurien la veritat. Al final aquella pàgina web només la sabia ell, i cada dia entrava a aquella pàgina a veure els seus amics i a ajudar-los com a un bon alcalde.

Marc Lloveras

Entre els records de la meva infantesa que més m’han  quedat gravats, indubtablement són els relacionats amb l’església del meu petit poble. I es que la meva relació  amb aquest edifici va tenir dos aspectes: un de tipus religiós ja que vaig ser durant bastant temps escolanet, i un altre mes prosaic mes materialista, doncs alguns cops era l’encarregat de donar corda al rellotge del campanar.

La imatge externa de l’església ha canviat molt des d’antuvi, la teulada era tota de teules roges amb una part central rodona que sobresortia de la resta on i havien unes espitlleres que servien per la ventilació i que li donaven un aspecte com de bunker o niu d’ametralladores. El campanar  era dels anomenats d’espadanya,(quina pena quan veig alguna fotografia). Tot i això els canvis mes importants han estat en el seu interior i especialment a la seva part alta que per cert  jo coneixia molt bé. Al entrar a l’esquerra del temple es troba l’escala que condueix al cor i des d’aquest indret, un altra escala petita i fosca que portava una cambra de pis irregular, ja que era la volta de l’església. S’entrava en aquesta cambra per una petita porta des de la que arrancaven uns esglaons fets sobre la volta que portaven a l’habitació del rellotge.
                                                                
Aquest et semblava fantàstic quan el veies les primeres vegades, era una maquinaria grandiosa, moltes rodes amb dents que s’ajuntaven les unes a les altres i que feien que allò tingues vida i utilitat. Si coincidia la teva estada amb el toc dels quarts o les hores, l’enrenou que s’originava era monumental, semblava que toc tingues que desmuntar-se, tot es posava en marxa, unes rodes empentaven  les altres, tot grinyolava, era caòtic però el resultat final era deliciós tocaven les campanes que estaven mes amunt al aire lliure, al campanar. Els quarts els anunciava “la menuda”  les hores “la grossa”.                          

Bé, os preguntareu quina era la força que movia aquest grandiós artilugi?. Doncs simplement tres pedres de mida diferent que lligades cada una a la seva corda, penjaven des d’aquesta habitació del rellotge fins al cor (un cop una corda es va trencar i per sort no va fer mal). Les cordes d’on penjaven les pedres estaven enrotllades a uns cilindres de fusta els quals pel  pes, es posaven en moviment, que transmetien a la resta de maquinaria. Això volia dir que al desenrotllar-se les cordes les  pedres anaven baixant cap al cor, i si arribaven al pis, al no tibar, al no fer força, el rellotge es parava.  Aquí  era on entrava en joc una activitat molt important, la de donar corda al rellotge.                                    
        
Donar corda al rellotge consistia en  fer pujar les pedres, enrotllant les seves respectives cordes al cilindre de fusta, mitjança una maneta que havia al seu extrem frontal. Si això no s’efectuava cada dia el rellotge es parava.

Aquesta tasca era obligació de l’agutzil del poble, i com el meu pare ho va ser durant un temps, quan ell pel motiu que sigues no podia fer-ho, ho tenia que fer jo (no tindria mes de nou o deu anys). Doncs ve quan el meu pare va deixar de ser agutzil, el seu substitut i encara no se perquè, quan tenia molta feina o havia de sortir del poble, en demanava si jo podia donar corda al rellotge, cosa que jo feia i per cert de no massa bon grat.
        
El motiu d’aquesta reticència era la por, la veritat. Si podia demanar a algun company de joc la seva col•laboració ho feia. Quan tenia que pujar-hi sol ho passava molt malament.
        
Com ja he esmentat, l’escala era petita i fosca i l’únic lloc on i havia llum elèctrica era a l’habitació del rellotge, la resta d’aquella gran estança estava il•luminada sols per els raigs de sol que entraven per les espitlleres verticals el que li donava un aspecte poc tranquil•litzador especialment el dies ennuvolats. Per arribar dons a l’habitació, un cop havies entrat en aquesta gran nau superior, tenies que pujar els esglaons adossats a la volta  quasi palpant el terra ja que no hi veies res; el trajecte era curt però es feia mol llarg.
        
Algun cop, quan i havíem pujat dos o tres companys, i sobretot si un d’ells era més  gran (el que donava certa seguretat), ens havíem atrevit a fer un recorregut per aquesta cambra que era la part superior de l’església. Era tot una aventura caminar quasi en la foscor. Ens anàvem parlant per no tenir por, però el soroll que fèiem esvalotava la colònia de rates-pinyades que hi habitava ,el que ens va produir mes d’un  ensurt.
        
Acabada la tasca de donar corda al rellotge ja un cop a la plaça, quan sentia tocar les campanes hem sentia cofoi; em creia un descendent del deu Kronos que amb la meva petita aportació havia fet possible que el temps no s’aturés. Si el rellotge funcionava el temps seguia el seu camí.
        
Des d’aleshores quan sento les campanes d’algun campanar, recordo amb melangia el meu petit poble i els temps de la meva infantesa.

Josep Lleixà Fernàndez