El Pou de Glaç

Era una sortida més de les moltes que dúiem fetes, i no pensàvem, més enllà de fruir del passeig, de la natura i del goig de caminar, que tindríem una tant agradable experiència com la que tot seguit us explicaré :

Ja havien passat per Fonts Calents, aturant-nos – com cal fer – respectuosament al petit santuari marià que hi ha sota la bauma ; el temps per beure aigua i menjar-nos la poma reparadora, l’havíem esmerçat assentats al petit pont, que hi ha al davant de la masia d’Esplugues [ coneguda com masia trogloditica , potser perquè aprofita la mateixa bauma, i únicament està construïda la façana ]; ens comentàvem que fa menys d’un any que està deshabitada, i com sempre el procés de desnonament, va deixar ferides fondes en els antics masovers , segons persones de la seva confiança, perquè fins en aquestes terres interiors la misèria moral és tant present ?.

Seguiríem el camí, vers el pou de glaç de la Vinyota [ de vegades se’n diu pou i de vegades poua , encara no entenc el perquè aquesta distinció i/o diferència ]. El pou està més que en perfecte estat, de fet si podria tornar a fer gel aquest hivern, si com sembla, desprès d’un estiu curt i calorós, tenim un hivern llarg i fred. Ens meravellàvem l’Antoni Ibáñez, la Bruna i jo, de les mides del Pou, del bon estat de conservació, i sobretot, del fet evident de que la vida fins a darreries del segle XIX ,i en alguns llocs fins ben entrat el segle XX, fos tant i tant dura, com deixava entreveure aquella esplèndida construcció que amb una amplària circular d’uns 10 metres, s’enfonsava ben bé, més de 15 dins la terra ; el cercle estava fet amb pedres, i el sostre, també de pedres, fa una volta que sobresurt no gaire més enllà dels 2 metres de terra, en el punt més alt.

En aquesta contemplació ens va trobar en Joan, li direm així, perquè com sabeu, de Joan’s, Josep’s, Antoni’s i ases, ni ha almenys un a cada casa, oi ?. Deu tenir no menys de 80 anys, això vol dir que records directes- en primera persona – del treball als pous de glaç, no en pot tenir, com així ens va confirmar; ens explica però, que en algunes poues [ ell feia servir també en ocasions el femení plural ], hi treballaven més d’una dotzena d’homes, tant en la tasca d’emplenar-los, portant palla i neu, i separant així, el que serien finalment els blocs de gel, com traient el gel, que s’havia de serrar a ma, carregar en carros especials [ amb proteccions semblants a les de les barques dels pescadors ], i transportant-los fins a Barcelona, habitualment amb bous [ perquè aguantàvem millor les humitats i els fangs que els cavalls ]. En el viatge que és solia fer a la nit, (durant el dia i a l’ombra del bosc, és preparaven els carros ), malgrat tot, és perdria entre un 30% i un 40% de la carrega a causa de la calor. Sens dubte era aquesta una feina feixuga, oi ?

Desprès de fer els comentaris escaients, sobre la sequera i les seves conseqüències sobre la natura i els mateixos humans [ part integrant de la natura, malgrat la supèrbia extrema que ens caracteritza, oi ? ], en Joan ens va regalar un comentari, que ens va emocionar, “sembla mentida, oi ?, abans amb aquestes condicions tant dures, sembla que tothom anava fent, i avui amb els avenços tant grans de la tècnica, només sents que aquí i allà, hi ha morts, malalties, fams, misèries, ….., com hem pogut anar tant endarrera, en tant poc temps ?”

Ens vam acomiadar d’en Joan, expressant-li el nostre agraïment per les seves explicacions, alhora – que sense compromís a data fitxa – li vàrem dir que tornaríem a fer aquesta sortida, i potser, si Déu ho vol ,ens tornaríem a veure.

Fent camí cap al cotxe que teníem ben aparcat a Castellcir, les darreres paraules d’en Joan, en colpejaven fortament la consciència, com encara ho fan ara ….., com hem pogut anar tant endarrera, en tant poc temps ?

(©) Antonio Mora Vergés

CONTE DE NADAL

 

papanoel.jpg

Mmmmmfpppphhhhh…..Res, que no havia manera. Per molt que estirés, empenyés o copegés, no havia forma humana de posar-se aquell estúpid vestit vermell i blanc. No havia contat sempre amb aquells ridículs colors, és clar. Molt temps endarrere, era un vestit sobri, de línies pures. Rústic però no exhent de noblesa. Desgraciadament les coses estaven tan malament que va haver de buscar el patrocini d’una coneguda marca de refrescs, i el primer que van fer va ser redisenyar-li el vestit donant-li aquests nous colors amanerats. Fins als mateixos nassos estava ja d’aquell maleït treball. Segles feia ja que durava. Literalment, a més. Es posava negre quan escoltava parlar de la revolució industrial i de les hores extres mai cobrades. Una eternitat duia ell treballant fins i tot en festius i sense pensió a la vista. És el que té ser un mite. Que un mai arriba a jubilar-se. És immortal, com qui diu. I algun sindicat es va preocupar mai per ell? Alguna ONG va clamar al cel demanant justica? Res. Tot el món donava per descomptat que devia complir amb el seu deure i que havia d’estar bé content, a més. Per a més inri, tant trajinar regals dalt i baix li havia provocat una hérnia. Immortal també, pel que semblava. Ara, lluitant per embotir-se en aquell maleït vestit, se li havia agreujat i li provocava molèsties. I és clar, no estava donat d’alta en la seguretat social. Com no existia….doncs que se li anava a fer. Uns calerons que s’estalviava l’estat. Després estava el tema de carregar tots els regals. Què dimonis havia passat amb les antigues nines i pilotes de futbol? Ara tot eren consoles, ordinadors i altres bajanades de creixent pes i volum. Al bo de Rudolph i als seus banyuts col·legues cada vegada els costava més trajinar amb les joguines convertides ara en maquinària industrial. Es va acabar el jocós riure i el bon rotllo nadalenc. Ara havia de fer funcionar el trineu fuet en mà. I és que això se li feia cada vegada més dur. Què passaria si dimitia? Que s’encarreguessin els reis de repartir els regals. Sempre tan posats i amb aquests fums propis de la reialesa. Per què dues festes, ambdues amb regals?. És clar, per als comerços era la bicoca, però ell estava ja fins als nassos. Al cap i a la fi, què obtenia a canvi?. Ni la il·lusió dels nens, tenia ja. Recordava una vegada que un capgros li va dir que si no li portava ves a saber quina joguina carísima (i pesada) el seu pare que era advocat li anava a ficar tal demanda que nadal acabaria arribant una vegada al mes. Si, no valia la pena. Va deixar de carregar regals i després de recuperar l’alè es va posar a escriure la seva dimissió. Milers i milers de cartes on explicava que abdicava de les seves funcions. Va començar a imaginar-se la cara que posarien aquells petits egoistes quan s’aixequessin corrent per a anar a buscar els seus regals i en el seu lloc es trobessin una carta de pròpia mà amb la seva dimissió. Se li va dibuixar un somriure en la cara i per primera vegada en molt temps, es va escoltar per tota la terra una sonora risotada. HO, HO, HO!!!!

Jordi Climent Botella
Febrer de 2006

NADAL AL CASAL REPUBLICÀ

 republica.jpg

El dia de Nadal hi havia ball al Casal, però la bandera de l’entrada estava a mig baixada, S’havia mort el president de la Generalitat, Francesc Macià. Tot Catalunya estava de dol per la mort de l’home que havia proclamat la República Catalana des del balcó de la Generalitat, que havia organitzat el complot de Prats de Molló i que tantes vegades havia arriscat la vida per la pàtria. El polític que havia promès una caseta i un hort a cada català s’havia mort.

Tanmateix, davant l’esglai de la gent, l’orquestra tocava aquella nit, com ja ho havia fet a la tarda i l’Angelina ballava, i ballava. L’Emili havia après a fer-la riure i ella reia entre els braços d’aquell home que l’apretava fortament al to de la música de Las Leandras.. Aquell dia, tot i que s’havia mort Macià, era Nadal i per això hi havia xampany gratuït per a tots els socis del Casal República; el casal dels amos en deia el poble. El que no estava clar per la gent de fora era si es celebrava el Nadal o la mort del fundador d’Esquerra Republicana de Catalunya. Tanmateix les que en bevien amb profusió eren les noies que n’eren convidades contínuament pels socis. El senyor Esteve es mirava l’espectacle de parelles desenfrenades amb escepticisme: l’home no tenia aquesta idea pel Casal Republicà que havia fundat i presidia.

N’hem de parlar de tot això, n’hem de parlar –es deia a si mateix enfonsat a la butaca, amb la mirada fixada als prestatges plens de llibres que no els obria ningú.

L’any 1934 es va rebre al Casal Republicà frenèticament. Va esclatar una traca amb el número 1934. Mentre se sentien les campanades de l’església, l’Angelina engolia els raïms al costat de l’Emili.

Me n’he d’anar ja són les tres de la matinada –es queixà la noia,

Ja et portaré amb el cotxe –amb paraules suaus, l’Emili

Si visc aquí mateix ? –confosa l’Angelina.

Dona estàs molt acalorada. Et convé de prendre una mica la fresca. Una volta amb cotxe t’anirà bé.

La parella va sortir del Casal. Tos els presents a la sala van veure com passaven la porta. L’Emili va apretar el pedal i el cotxe es va engegar. Després d’un breu recorregut es va aturar al costat dels prats Llopaters. En el moment en què el soroll del motor es va apagar, l’Emili es va abocar sobre el cos de l’Angelina. Ella sentí com les mans adelerades recorrien la seva pell. En aquell moment la beguda va fer efecte i la noia va començar a vomitar.

Tornem a casa –va aconseguir dir.

L’automòbil es va aturar a la porta de casa seva. Ella va posar-se bé el vestit i va pujar les escales. Unes llums tènues delataven la presència de mirades amagades darrera les persianes. El seu pare l’esperava a la porta. No va haver d’estirar el pom. Va sentir que algú l’empenyia cap a dins. L’home li va donar una bufetada al rostre amb tota la seva força.

Desgraciada –exclamà, el pare,- no te adones que t’enganyen. No et dónes compte que aquest burgès capritxos només vol aprofitar-se de tu. Aquesta gent està acostumada de generacions a manipular-nos. Jo et dic que si et torno a veure així, el mataré. No consentiré que aquest individu et destrueixi. Jo el destruiré a ell, encara que després ho hagi de pagar amb la vida.

Jo vull viure, no em vull conformar i acabar com tu –protestà la noia;- tota la vida de casa al treball, sense cap il·lusió.

Ja et despertaran –protestà el pare.- Hi llavors te’n recordaràs del que et deia el teu pare.

La noia es tancà dins la seva habitació. El seu pare va passar la resta de la nit en vetlla, relligant un cigarret rera l’altre.

Les mirades de recriminació que L’Angelina notava quan passava pel carrer, es van compensar amb el fet que li van donar una mica de responsabilitat a la sala de continues. Les seves amigues, també, van veure com creixia la seva importància a la fàbrica. En canvi, les altres obreres parlaven malament de les noies del casal dels amos.

******

Per la diada de Reis la junta del Casal Republicà va fer repartir joguines a tots els seus associats, els quals augmentaven cada dia. Tota la gent que gaudia de càrrecs de responsabilitat o aspirava a ells de les fàbriques del poble va associar-se al casal dels amos D’aquesta manera les classes socials es van concretar més i el poble es va separar en els de dretes i els d’ esquerres. L’Angelina, la Margarida, la Julita, l’Anna, la Solita i la Merce repartien les joguines.

Asseguts en una poltrona reial s’ho miraven els Reis Mags que eren l’Emili Miró, en Joan Salavedra, i en Miquel Olivé. Assegudes al voltant de la taula del senyor Esteve hi havia la Sònia Torrent, la Rut Coromina, i la Júlia Serra que eren les senyores dels Reis Mags.

Miri, senyor Esteve tothom sap que vostè és una de les millors persones de la comarca i que ha fet moltes coses per aquest poble. Tanmateix està molt clar que amb això del Casal Republicà s’ha sortit de mare per culpa d’aquests tres beneits, el més gros dels quals és el meu home l’Emili –la Sònia arrufà el nas.- Ja m’avisava la meva mare que no m’hi cases i ja ho veu -deia la Sònia mentre s’apartava els tirabuixons de la seva cara de nina de cartó.- El senyor Esteve pensava t’havia d’haver avisat abans que et casessis amb una panxa de quatre mesos, però callava i escoltava.

S’han d’acabar aquests balls, aquests concursos i aquestes classes i aquestes ximpletes que han sortit del niu amb pretensions. Som nosaltres les dones dels membres de la junta les que hauríem de repartir les joguines en comptes d’aquestes beneites vestides de dona de mal viure.

La Rut assentí amb el cap, amb un gest que li va ressaltar encara més la delicada bellesa de la seva cara de faccions estirades i perfectes cobertes per una cabellera castany clar.

El meu Joan és tant ardent que em fa por que s’enganxi amb alguna d’aquestes noies de fàbrica.

No diguis bestieses, cap d’ells ens deixaria per una dona de la fàbrica -va dir la Júlia.

No dic res que no hagi passat en aquest poble en què una criada de setze anys es va convertir en mestressa no fa tant de temps – replicà la Rut.

De tota manera quan aquest beneit arribi a casa no li faltarà de res, hi vostè senyor Esteve si rep una visita del meu pare el senyor Joan Torrent, que no sol pujar de Barcelona per qualsevol cosa no en faci cas, però això s’ha de tallar i ben tallat i si cal tanqui el Casal. Que ja està bé – acabà la Sònia i totes tres es varen aixecar amb la barbeta estirada endavant per dirigir-se cap a la porta sense esperar que els seus marits es convertissin en els tres reis de l’orient.

******

En el decurs del dinar de Reis, la Sònia no va obrir paraula i va restar en una actitud trista i d’una resignació mal dissimulada. L’Emili va procurar de dissimular, jugant amb el seu fill, Josep Maria la tensió de l’ambient. El seu sogre, en Joan Torrent, s’ havia mantingut en un posat seriós. En tant que els pares de l’Emili s’havien comportar en tota naturalitat. Després de l’àpat els pares de l’Emili van marxar.

Potser, que estiguis una mica pels convidats -la Sònia va obrir la paraula per primer cop en un to de recriminació i fàstic. L’Emili es va sobresaltar no es pensava que la cosa anés tant mal dada.

Apa, aneu a la sala d’estar a prendre cafè, mentre jo i la mare rentarem els plats –ordenà, la Sònia.- En Josep Maria ja té prou coses per divertir-se.

L’Emili obedient i una mica temorós va dirigir-se cap a la sala d’estar, on ja l’esperava, el senyor Joan Torrent, magre de mitjana estatura, se’l va mirar seriós amb els seus ulls brillants d’una manera que el va mesurar i el va traspassar. Torrent havia fet fortuna amb un magatzem de vins i combustibles. Tenia una xarxa de magatzems que abastava diverses localitats de Catalunya. S’havia fet ell mateix a base de treball, negocis, préstecs i d’apostar pels invents moderns que l’havien convertit en un dels primers empresaris que van deixar la tracció de sang per camions de rodes sense cambra d’aire, que havien sobreviscut a la I Guerra Mundial. Era poderós molt més que aquell pobre gendre que tenia una fàbrica de fil petita i encara heretada. Ara, el posaria a to i tant que el posaria a to. La seva Sònia no s’havia d’haver casat amb un beneit que perdia el temps perseguint noies en un Casal. A partir d’ara valdria més que dediqués tot el temps al treball o si no sabria qui és en Joan Torrent.

Emili, estic tip que per culpa de les teves beneiteries la meva Sònia pateixi. Fins a mi m’han arribat els rumors de les teves calaverades. Que perdis el temps en balls, organitzats, en un Casal fet per vells decadents i fabricants que van cap a la ruïna. Que persegueixis noies que aviat podrien ser les teves filles, que t’haguem d’ajudar econòmicament els teus sogres quan et van mal dades i que encara et portis així amb la Sònia, qui no té cap necessitat de passar per aquests patiments –Joan Torrent parlava lent i clar.- Només et diré una cosa si tornes entrar al Casal, si tornes a parlar amb alguna joveneta, si tornes a fer patir la meva noia. M’emportaré la Sònia i el nen i, no m’acabaré aquí, perquè si he d’arribar a això no pararé fins que et vegi fer de camàlic al port de Barcelona. Desgracia’t qui et penses que ets.

L’Emili va quedar cohibit i espantat davant de la força implacable que li mostrava aquell home, que fins aquell dia se li havia mostrat comprensiu i condescendent. No sabia què dir, què respondre ? Fins aquell moment les seves amistats i el prestigi de la seva família l’havien protegit de les seves calaverades. Quan de solter l’Emili en feia alguna o n’encapçalava moltes la gent s’ho prenia com coses de joves.

En aquell moment es va adonar que podia sortir del cercle invisible que des de la seva infantesa l’havia protegit i per primer cop a la seva vida va haver d’afluixar. Era prou intel.ligent per saber que sense la protecció de la seva classe social no era ningú.

No tingui por senyor, Joan. No tindrà cap més queixa. Tot i que crec que s’ha exagerat molt sobre el tema. La Sònia i vostè no es mereixen patir per aquestes coses. El Casal estava acabat per sempre. L’Angelina i les seves amigues tornaren als més baixos llocs de la fàbrica. Les altres obreres reien i les deien “ja us havíem avisat que no us fiéssiu dels amos”.

Xavier Valeri Coromí
Gener de 2006

 

L’ESCAPADA DE L’ÀNGEL

Nadal tornava. L’ensurt de tornar a repetir i a viure i veure les mateixes històries de cada any li feien més por que una tronada.

N’Àngel, un any, innocent d’ell, havia intentat escapolir-se.

Va contractar un creuer. Volia conèixer les illes gregues. Sabia que com havia triat prou bé les dades, el dia de nit bona i de cap d’any es trobaria dins del creuer. Tot sol.Anònim. No desitjava en absolut tornar-lo viure dins del seu poble.

No volia tornar a veure les televisions solidàries amb maratons que lluitaven per copar la  màxima d’audiència. No volia sentir els anuncis de “ja arriba a casa pel Nadal” Ni el el “lobo que buen turrón”, ni tenir-se que empassar a aquell home d’algun país de l’est que tirava bolletes arreu, anunciant que a través de la loteria, teníem la panacea per resoldre tots els problemes.. I tampoc volia trobar-se el dia següent del sorteig amb les mateixes noticies i veure la gent que li havia tocat , com esbojarrats sense dos dits de front, començar a llançar-se cava pel mig del carrer.Havia dit un no rotund.

Tampoc s’havia deixat seduir per les propostes dels amics o familiars. No¡.I va mantenir  el secret d’on estaria ben igual que si es tractés d’una qüestió de vida o mort. No fos cosa, que algú per fer-li companya, se li ocorres proposar-li acompanyar-lo.

Dia 20 al vespre s’embarcaria ben igual que si fos un delinqüent perseguit per les forces de la llei. Ell no n’era d’això, malgrat a vegades, s’hi sentia. Es sentia aclaparat.

Parents i no tan parents, pretenien que es divertís. Que era temps d’alegria.I uns collons¡. Que anessin a predicar el mateix a Iraq, a Afganistan, a Palestina o a qualsevol barri degradat de qualsevol ciutat dels països del “primer món”. Segur que els farien fora a pedrades. En canvi amb ell si que s’atrevien. I no tan sols els parents.

Pareixia que la gent del carrer havia tornat boja. Persones que durant tot l’any l’havien convertit en un ésser invisible, ara de cop perquè era Nadal, li regalaven el seu millor dels somriures, per tornar-lo cobrir amb un vel de invisibilitat a partir de dia 6 de gener. Els Reis màgics, i fins al proper any.

Volia convertir-se en un ésser anònim. Sense cap tipus de compromís. Fer únicament el que realment li sortís del cor. Pobre innocent.

El dia abans de nit bona, quan va arribar a sopar se’n va dur una sorpresa ben desagradable. Un avís deixava ben clar que es celebraria un sopar de nit bona tal com calia. Que era imprescindible anar vestit d’etiqueta i que el seu començament seria a les nou del vespre amb un cocktail ofert per la direcció del creuer. En el menjador es començaven a veure paperines i ornaments nadalencs.

L’ànima li va caure als peus. No s’ho podia ni creure. L’atzar era terriblement cruel amb  ell.Per què a mi? Es demanava sense donar crèdit al que li estava passant. Tenia que prendre una decisió urgent. Tenia una mica el cervell enterbolit. Sortí a coberta perquè li donés una mica l’aire. Es va asserenar i la solució li arribà com per art de màgia. Si, realment,aquesta era. Fugir de la manera que fos cap a casa. I resclosir-se dins casa seva, a estalvi de tot el que li pretenien imposar.

Va anar-se’n a veure al capità del vaixell i amb un anglès xampurrejat  i una mica de castellà, li  fer entendre la seva tremenda dissort.

Com tots els àngels encara no l’havien abandonat. Estaven enfilant cap a Atenes i dintre d’unes hores estaríem amarrats al port. Això li donava la possibilitat d’agafar un avió i escapar-me d’aquell parany. Va partir  més aviat que de pressa, esperitat,  cap a la meva cambra a preparar  la maleta. Li era igual si li tornaven o no la diferencia del passatge, el que volia era fugir, fugir i fugir.

La resta no es va complicar gaire,  trobar un bitllet per un avió que el portà cap a casa, fent una escala a Madrid. Res importava.

Després de deixar la maleta, el primer que va fer, recen arribat, fou anar a mirar en el rebost i la gelera, per veure que necessitaria per estar tancat a casa fins dia 8 de gener. 

No era massa tard.  Sortí a corre-cuita a cercar un lloc de queviures per fer la compra del que li mancava, que no era massa. El que no compraria de segur serien torrons. No perquè no li agradessin. Però menjar-los tot sol i amb aquell estat anímic, no li feia gaire il.lusió.

Trià un lloc una mica enfora del seu barri, per no tenir que donar cap tipus d’explicació si es trobava algun conegut. No es sentia de cor per donar a algú “Bones festes i bon Nadal”.

De retorn a casa, tenia ben presa la decisió. Començà no tan sols a desconnectar la televisió sinó que tallà l’endoll amb unes estisores. No volia que la curiositat el fes posar ni el missatge monàrquic que ens transmeten   cada any, ni les elocucions d’un Papa nou, que just veure’l, sobre tot els ulls, el feien esfereir. Les ràdios no les toca, habitualment, tenia sintonitzada una emissora què sols programava música. Tancà hermèticament totes les finestres de casa i posar les cortines. Així quedaria reclòs, i el renou i remors del carrer no l’arribarien a pertorbar.

Pujà als porxos i tragué d’una capsa de cartró polsosa, una cova amb el naixement. Aquell que l’havia acompanyat des de la infantesa fins ara. Si alguna cosa no havia arribat a oblidar, edemes d’aquelles figures que apreciaren tant el seu pare com la seva mare, eren les ensenyances d’aquell gran mestre, no les manipulades i tergiversades pels qui han muntat el negoci més gran de la història. Volia recordar el seu naixement, que era moltes vegades el que menys es recordava per aquelles dates.

Col·loca la cova amb la Verge , Sant Josep, el nin Jesús, el mul, i la mula.

L’àngel anunciador, el deixà pel darrer i el travà amb una agulla de cap blanc, a sobre de la cova.

Amb cura, els posa sobre la caixa cantaranera en un lloc d’honor. Mentre ho feia, una llàgrima de nostàlgia li regalima galta avall.Havia perdut. Els records el traien. El transportaven a un món inexistent on la celebració de Nadal tenia un sentit màgic. Aquell sentit que s’havia anat per les clavegueres dels tópics i del consumisme. Reaccionà.

Tenia prou llibres pendents per llegir. Per la lectura no tenia que passar ànsia.

Aquell vespre, quan se n’anà a dormir, ho fé amb l’ànim molt més alleugerit.  Inclusiu va gaudir de bons somnis.

Josep Bonnín
Gener de 2006

Nadal a Catalunya

catal..gif

Corria l’any 2006, de nou a Catalunya és trobava el bo i millor de cada casa; anglesos, francesos, italians, alemanys, danesos, suecs, russos ,… de quasi tot el món amb l’excepció de les tropes mercenàries àrabs, que una vegada més, com ho havien  fet l’any 700, envaïen Espanya, amb l’excusa d’ajudar a alguns dels mal anomenats “nobles” , en les seves míseres ambicions; en aquesta ocasió l’excusa, havia estat el plantejament pels catalans de revisar el seu Estatut d’Autonomia, que se’ls havia atorgat “manu militari” a la mort del General Franco; això de queixar-se de que els venia estreta la cotilla, quan només feia vint-i-cinc que la duien posada, no havia agradat gens als nobles del sud, que una vegada més, trobàvem lògic lliurar la pàtria sencera als àrabs, abans de compartir-la amb la resta dels espanyols. 

En aquesta ocasió obviarem els noms i cognoms dels traïdors, perquè de fet, això de donar-los publicitat, està comprovat que els esperona en la comissió de les seves accions delictives; ben aviat els àrabs tornaven a senyorejar des de Medinaceli a Gibraltar, confirmant quasi sempre en els seus càrrecs als nobles espanyols, que de forma escandalosa – fins i tot pels àrabs – feien professió de fe en les doctrines de l’Islam, i en algun cas, reconvertien a cuita corrents , en Mesquites les Catedrals, les Col·legiates i les esglésies grans i petites de les antigues terres de Al-Andalus.

Només és va organitzar la resistència – com sempre – en les terres del nord, des de Catalunya, fins a Galícia, i  encara que de forma inestable, la frontera de l’Ebre, va tornar a dividir, l’Espanya democràtica, de la resta.

L’hivern ensenyava la seva cara més crua, a la comarca dels Ports de Beceit, on  hi havia un important contingent d’unitats de voluntaris internacionals; els àrabs havien pres Morella i controlaven quasi en la seva totalitat les alçades, disposaven d’una potent artilleria, regal enverinat del rei de l’Aràbia Saudita, i tenien literalment enganxats a terra – millor al llot – als voluntaris internacionals, que complien fil per randa, les normes ecològiques de guerra, i havien renunciat a l’artilleria pesada, l’aviació i les municions susceptibles de contaminar el medi natural; tot el contrari òbviament que les forces àrabs, on els cognoms Ibarra, Chavez, Bono, Aznar, Rajoy, Zaplana ,…sovintejaven entre la oficialitat “provisional”.

Les tropes internacionals tenien un primer destacament a Castell de Cabres, i el fort dels efectius a Fredes;  la comunitat de la Tinença de Benifassà, havia manifestat la seva voluntat i intenció de romandre en el seu convent, assumint la possibilitat de morir pel foc d’uns o dels altres, la majoria de poblets, el Ballestar, El Boixar, la Pobla de Benifassà, havien estat abandonats i els seus habitants amb l’excepció d’aquells que podien servir per les armes, és trobaven ja en terres catalanes; resistien amb força, Rossell, Canet lo Roig, i les poblacions litorals, amb l’ajut de les forces navals dels països democràtics, amb les excepcions habituals dels EE.UU i Anglaterra, que esperaven reconèixer al guanyador, fos qui fos, i que una vegada més, deixaven clar al món, que tenien al capdavant els individus més miserables que la ment humana podia imaginar.

El 24 de desembre, les tropes àrabs de l’anomenada “Divisió Impopular” pels Internacionals, varen iniciar un atac esfereïdor, primer l’artilleria amb napalm i  totes les municions prohibides, va ensorrar literalment Castell de Cabres, i tot seguit les unitats àrabs, amb la consigna de no fer presoners es van llençar contra la Vila; els defensors s’havien parapetat ordenament, i les primeres baixes de la Divisió Impopular varen ser d’importància, les Divisions del Sud, vindrien ràpidament a  cobrir aquestes baixes i ben aviat Castell de Cabres, va quedar envoltat per les tropes invasores; el Comandant Ibarra conegut per la seva extrema crueltat, va donar ordres de fer servir els cremadors ( és tractava d’armes que llençaven flames fins a vint-i-cinc metres de distància, i que s’alimentaven d’un petit dipòsit que a manera de motxilla duien els soldats de les unitats de cremadors ); els internacionals van patir moltes baixes, però tampoc els va anar gaire bé als homes d’Ibarra, que és convertien literalment en bombes, quan els explotava el dipòsit en rebre un tret. Finalment va caure la nit al Castell de Cabres, els internacionals tancats dins del poble, entre les runes, i les forces anti-espanyoles encerclant-nos.

Durant la nit, les tropes estacionades a Fredes, es van anar desplegant a peu, per tot el perímetre del Castell de Cabres, de forma que a les primeres llums de l’alba, els invasors, no tenien comunicació per terra, amb Morella i es trobaven ells també, encerclats al voltant del Castell de Cabres. Els altaveus van comminar a la rendició als homes que quedaven de la Divisió Impopular i de les Divisions del Sud;  el compromís era respectar-los la vida i garantir per a tothom un judici just, els soldats àrabs es van lliurar a les tropes internacionals, i en trobar-se sols, els Ibarra, Chavez, Bono, Aznar, Rajoy, Zaplana ,…. de naturalesa manifestament covarda, no van tenir el valor de treure’s la vida, i és van lliurar també als soldats internacionals.

El dia de Nadal de 2006, els capitostos anti-espanyols , van ser lliurats al Tribunal Penal Internacional, sota l’escorta d’una unitat de catalans, que va vetllar en tot moment, perquè aquelles desferres humanes, arribessin sans i estalvis davant la Cort Europea.

A la Tinença de Benifassà, desprès de la missa de Nadal, els voluntaris Internacionals van dinar escudella i carn d’olla.

Castell de Cabres va ser declarat Cementiri Internacional de la Pau, i desprès de donar sepultura als morts de tots els bàndols, és va acordar deixar el poble en l’estat ruïnós en que havia quedat, com a testimoni de perpetua memòria de la bogeria que pot envair i envaeix malauradament amb excessiva freqüència als homes.

Estem a l’espera de conèixer la Sentència del Tribunal Penal Internacional.

Antonio Mora Vergés 
Gener de 2006

NIT DE REIS

reis.gif

Avui és dia cinc de gener, i tots els pobles i les ciutats estan preparats per rebre els tres Reis de l’Orient. Tothom ha sortit al carrer per poder gaudir de les cavalcades que tots els ajuntaments han preparat amb molta cura. Totes les carrosses ja fa dies que són guarnides per a l’ocasió, esperant que els reis les omplin de joguines, de llaminadures i de il·lusió.

És molt important que la nit de Reis sigui una nit molt clara. Convé que no plogui, per poder facilitar la tasca de Ses Majestats i de tots els seus patges. Que faci fred, no té gaire importància, però el mal temps és un obstacle molt perillós.

A causa del mal temps, hi ha una vila al Berguedà, que es diu Casserres,  que té tots els seus habitants tristos i ensopits.

Fa molts dies que damunt del poble s’hi ha establert una  boira espessa, que no desapareix ni de nit ni de dia. Els homes i les dones de la vila no veuen el sol des de fa dies i dies; per això, el fred es nota més que mai. Les glaçades no desapareixen en tot el dia i, a les nits, no es veu ni la lluna ni les estrelles .

La gent del poble ja ha viscut altres hiverns com aquest, fred i cru, però mai la boira s’hi ha quedat estancada tant de temps.

– Just avui que han d’arribar els reis -diu tothom.

– Si l’estrella de l’orient no els assenyala el camí, mai no trobaran l’entrada del poble, no sabran arribar-hi! -es queixen tots plegats.

– I tantes cartes que han escrit els nens i nenes per donar-los! I s’han portat tan bé!

L’ajuntament convoca una reunió d’urgència.  Hi són presents l’alcalde, els regidors, el secretari… Tothom ha corregut a la cita. Han de trobar una bona solució per  poder aixecar la boira i poder aclarir el cel. Volen veure els estels, com més aviat millor: el temps passa depressa i corren el perill que els reis passin de llarg.

L’alcalde proposa que cadascun dels allà reunits doni el seu parer i una possible solució. Comença ell mateix:

– Mireu, jo he pensat que si sortim tots els casserrencs al carrer amb ventalls, i ventem, ventem…pot ser que la boira s’alci.

Dos regidors s’han posat d’acord a dir que tothom hauria de posar llums de colors als punts més alts de les cases, a les antenes de la televisió, a les teulades, dalt del campanar, damunt les copes dels arbres, dalt dels terrats… i així la claror travessarà la boira i els reis podran seguir els llums, i arribaran al poble.

El secretari, que és el més jove de tots, proposa un mètode més modern:

– Podem col•locar un radar a dalt de tot del carrer Sant Jordi i emetre unes ones que arribin fins a Ses Majestats; d’aquesta manera aconseguiran localitzar-nos.

Un altre regidor diu que a casa seva, hi té una escopeta de dos canons, de quan el seu avi anava a caçar, i que ell pensa que si dispara uns trets enlaire els reis també podran seguir la pista don es troba situat el poble, amb el soroll que sentiran.

Mentre es duu a terme aquesta reunió van arribant a l’ajuntament alguns veïns que també volen exposar el seu criteri.

L’amo de la Fonda proposa:

– A casa tenim molts ventiladors que fem servir a l’estiu per  refrescar el menjador. Penso que si els posem en marxa al mig del carrer i els encarem tots mirant cap al cel, pot ser que la boira s’alci, com si d’un cop de vent es tractés.

Els amos del cafè La Plaça pensen que si posen en marxa les cafeteres exprés a tota màquina, amb la força que té el vapor, la boira pot anar pujant, i pujant, i es trencarà en forma de núvols escumosos i entremig hi apareixeran els estels.

Fora de l’ajuntament, la resta de vilatans es troba a l’espera que surti el senyor alcalde al balcó principal de la casa de la vila i els comuniqui la solució miraculosa, que esperen que pugui sorgir de la reunió.

Els nens i les  nenes ja comencen a tenir molta soneta, però el greu problema que pateix el poble els fa estar palplantats, al costat dels seus pares, sense badar la boca i sense aclucar els ulls: tots els caparrons miren cap el cel, tots volen veure l’estrella dels reis, però ningú pot travessar  aquella boira tan espessa amb la mirada.

Els nois de la Banda de Cornetes i Tambors fa hores que vesteixen les seves millors gales. Cada any fan la desfilada que encapçala la cavalcada reial. Porten unes capes de color verd, amb un barret de copa negre, del mateix color que porten els pantalons, els guants de color blanc, i cada un d’ells aguanta entre les mans els instruments que hauran de tocar si poden començar la desfilada.

De tant en tant es pot sentir alguna nota que deixen escapar alguns músics impacients per la llarga espera.

També es troben agrupades la colla de majorettes, vestides de color blau cel, amb les capes de color blanc, del mateix color que porten les bótes, els barrets i els guants. A les mans hi tenen els bastonets que fan bellugar amunt i avall, sense cap disciplina, ja que fa massa estona que esperen entrar en acció; fins i tot alguna d’elles seu al terra, ben avorrida de no fer res.

Mentre  que tot el poble segueix a l’espera dels resultats de la reunió, en un garatge d’una casa particular s’està solucionant el problema.

Tot plegat s’ho trobarà el Pitre, el paleta del poble, que cansat perquè no hi troba cap sortida, al fatídic dia que estan vivint, marxa cap a casa seva. Vol anar a dormir; els seus fills ja són grans i ell es troba cansat i trist. Creu que la canalla aquest any es quedarà sense joguines, però pensa que ningú  no ho pot remeiar. Aquest any el mal temps els està jugant una mala passada. Avui ha treballat tot el dia i està esgotat. Demà al matí ja es trobaran tots plegats amb el desengany dels més petits i, fins i tot, el desengany que tindrà la seva néta per la mancança de joguines!

Però, en arribar a casa seva, i per sota de la porta del garatge, veu una llum molt potent.

– No pot ser que hagi deixat la llum oberta; no ho faig mai, això! –pensa el Pitre mentre s’acosta molt a poc a poc a la claror.

Quan està just davant mateix del garatge, obre la porta de ferro i una llum enlluernadora el cega. Quan aconsegueix acostumar-se a la claror, es troba a dins del recinte amb tota una colla de patges que parlen una llengua molt estranya. Són patges de veritat, els patges dels tres reis. Se’ls veu prou bé qui són, mirant els vestits que porten, de molts colors, i els pantalons bombatxos lluents, platejats i daurats, amb flors que canvien de color segons es van bellugant!

Tots plegats estan molt enfeinegassats, decorant el dúmper del Pitre. És la seva millor eina de treball, i ara està tota coberta amb unes robes molt elegants, que fan joc amb les vestimentes dels patges, lluents i alegres, de moltes coloraines.

Damunt la xemeneia del dúmper hi ha l’estrella de l’orient, que desprèn una claror mai vista, la claror enlluernadora que l’ha cegat en entrar al garatge.

Com si d’un somni es tractés, el Pitre, sense tocar de peus a terra i guiat pel toll de llum que desprèn l’estel, es troba assegut damunt del dúmper. Els patges l’han vestit amb una roba de molta categoria, com si fos el príncep dels patges. Els pantalons bombatxos són del color de l’or i la camisa vermella, molt lluenta. L’hi han posat una capa negra amb uns filets de plata damunt de les espatlles, per a resguardar-lo del fred i al cap, un barret amb plomes de gall dindi, precioses, molt ben pentinades i de molts colors. Als peus hi porta unes botes de color negre, folrades de pell de xai.

Un cop vestit i assegut al seient del conductor, just davant del volant, el Pitre surt del garatge, conduint el dúmper, molt a poc a poc, cap a la plaça de l’ajuntament.

Darrere seu l’estel, amb la seva claror, fa que la boira pugi amunt, amunt, i els petits estels del firmament es van descobrint, obrint-se pas, lentament, entre  la boira , i lluny, molt lluny, totes les constel•lacions es fan visibles.

Al seu pas, tota la quitxalla obre unes boques com calaixos, els pares i les mares es veuen contents, als avis se’ls reconeix l’emoció només mirant-los a la cara.

Tothom  es posa a picar de mans perquè darrere del dúmper, hi van les carrosses dels tres reis, Melcior, Gaspar i Baltasar, seguint la llum de l’estel, i carregats amb molts regals.

Mentrestant els reis saluden els casserrencs, amb les mans e nguantades. Els patges els tiren caramels i els nens encenen els fanalets, com és tradició al poble.

El dúmper, conduït per un Pitre emocionat, amb els ullets lluents, va caminant majestuós al compàs de la música que fan sonar els components de la Banda de Cornetes i Tambors i que també fa ballar  les majorettes.

I ja us podeu imaginar que demà, dia sis de gener, a totes les cases hi trobaran joguines, llaminadures i regals.

 

Eulàlia Molins Aragall

Abril de 2006

EL PATINET

                                                              

patinet.gif

…i l’estrella els va guiar fins una cova feta de joncs i de boga. A dins hi havia un pessebre on     jeia el nen Jesús, i Ses Majestats li feren ofrena d’encens, or i mirra. Des d’aquell dia, els tres Reis d’Orient, i per commemorar el naixement del fill de Déu, totes les nits del dia 5 de gener de tots els anys, porten regals a tots els nens i nenes que han estat bons durant l’any.

La mestra tancà el llibre i aixecà la mirada. Donà gràcies al cel per tenir una professió com la seva que li permetia viure moments com aquell; va veure tots els nens de la classe mirant-la amb uns ulls oberts de bat a bat, la mandíbula caiguda i quiets com estàtues, semblava com si esperessin que continués llegint. Però aquell instant ple de màgia es trencà de cop i tots varen començar a parlar alhora.

Senyoreta, senyoreta, a mi em portaran una nina.

– Jo he demanat una cuineta, un telèfon, un…

– Ja tinc a punt la carta per dur-la al Patge Karim.

Uns l’estiraven per la bata i els altres se li penjaven literalment del coll per tal d’aconseguir la seva atenció.

La mestra va veure que seria impossible continuar la classe amb normalitat i els va fer anar a acabar de guarnir el pessebre que havien fet a la classe amb figuretes de plastilina.
Quan estaven tots voltant el pessebre, va notar que algú l’estirava per la bata, es va girar i va veure la cara rodona i morena d’en Selim. En Selim havia arribat al poble cinc anys enrera, quan només en tenia un, i malgrat la dificultat que suposava el desinterès dels seus pares que ni tan sols li compraven una trista goma, en Selim era un alumne exemplar, sensible en extrem i tan responsable per la seva curta edat que la senyoreta li tenia un especial afecte.

Senyoreta, que no he estat bo jo?

I és clar que has estat bo, Selim! -va contestar la mestra tot fent-li un pessic a la galta.
Però en Selim no es va moure i continuà mirant-la amb aquells ulls tristos, que li deien ben clarament que esperava alguna cosa més de la seva resposta.Llavors la senyoreta es va adonar de tot el que comportava aquella innocent pregunta. I les mirades d’ell i d’ella es mantingueren durant molta estona, durant tota l’estona en què la mestra va buscar desesperadament dins seu alguna explicació per donar-li del perquè els Reis Mags passaven cada any de llarg de casa seva.No va ser capaç de trobar-ne cap, i finalment va haver d’abaixar la mirada, avergonyida i frustrada davant del seu alumne. En Selim, com si hagués entès el que ella no era capaç de dir-li amb paraules, va anar lentament cap a la seva taula amb el cap cot, i es va posar a pintar un dibuix d’un patinet, com el que li deixava a vegades en Marc, a la carta als Reis que havien fet aquell matí de l’últim dia de classe abans de les vacances. Mentrestant, a l’altra punta de l’aula, el xivarri anava en augment En Selim va passar les vacances vagant pels carrers, aturant-se davant dels aparadors de les botigues fascinat per les llums de colors, la neu artificial que resseguia els marges dels vidres, els mil-i-un pessebres… i, sobretot, per les muntanyes de joguines, especialment per aquell patinet amb rodes de color lila que duia una cinta daurada al manillar, a punt per ser regalat.

El dia de la cavalcada, va seguir-la des d’una distància prudencial, convençut com estava que ell no tenia part en aquella festa. Ni tan sols gosava arreplegar els caramels
que li queien a la vora.

Quan tothom anava cap a casa, ell va anar a donar una última mirada al «seu» patinet. Es va endur la decepció més gran que mai hagués tingut, i això ja és dir per un nen com ell: El patinet ja no hi era! Tot i això, es va quedar mirant l’espai on havia estat, pensant que fins i tot li era negada la petita satisfacció d’imaginar-se d’alt del patinet. A poc a poc el fred va travessar la prima i esparracada jaqueta, i se li anà calant als ossos. Llavors, tremolant com una fulla se n’anà cap a casa a dormir, desitjant que l’endemà tots els pessebres del poble, l’arbre de la plaça, les llums de colors… tot, hagués desaparegut.

Al matí el despertà una cridòria al menjador. El seu pare entrà d’una revolada a la seva habitació i li preguntà si sabia d’on havia sortit allò que havia trobat en obrir la porta del pis. I tant si ho sabia! Era el patinet! El patinet de rodes lila i amb la cinta daurada al manillar! Però… llavors… això volia dir que… No va tenir temps ni de pensar, es va aixecar com un llampec, es vestí amb una esgarrapada i sortí al carrer amb el seu preuat tresor. A tots els qui anava trobant els cridava:

És veritat! És veritat! Mireu que m’han dut a mi també!

I mentre anava amunt i avall de la vorera, li va semblar entreveure algú conegut dins d’un cotxe aparcat davant de casa seva, a l’altre cantó de vorera. Semblava… sí, era el cotxe de la senyoreta! Es va posar a córrer amb el seu patinet com un esperitat per explicar-li que ella tenia raó, i que el conte deia la veritat, li volia dir que els reis finalment s’havien recordat d’ell. Però llavors el cotxe arrencà i passà pel seu costat a tota velocitat. En Selim tot just va tenir temps d’entreveure el rostre de la seva mestra. El que li va estranyar però, va ser que li va semblar veure que plorava.

Ricard Bertran Puigpinos

EL SEMPITERN NADAL

 Les festes de Nadal, com cada any, han començat  per en Pere amb la il·lusió de muntar l’arbre. Després de sis hores voltant per la fira, buscant alguna idea nova, amb una criatura penjada a l’orella i l’altra estirant-li amb força i insistència el jersei nou de trinca, i esquivant els colzes, genolls i pitreres de les dues-centes mil persones que voltaven a la mateixa hora pels mateixos trenta metre quadrats buscant boletes, ponsèties o caganers, ha decidit tornar a casa i utilitzar la decoració de l’any passat, o potser, millor encara, la de l’anterior.

 Papa i els llumets?… Eh? Papa? …Eh? Papa?…i els llumets? Després de sentir set-centes vegades aquesta pregunta ha  muntat i desmuntat l’escala davant de tots els armaris i altells de la casa i ha trobat records rovellats, quincalla empolsegada i cartrons florits, però no ha localitzat la caixa amb els guarniments de Nadal, a peu pla, al moble del rebedor,  fins que ha fet cas al que li havia dit la dona des del principi. Mentre es barallava per treure la bombeta vermella del nas d’un dels camells,  i  lliurar al caganer del cable elèctric que li envoltava el coll,  el petit de casa esmorzava la purpurina de l’estrella i  deixava nua l’esparracada cartolina negra que servia d’ànima a l’imprescindible estel. Les piles del centre nadalenc que els va regalar la sogra fa sis anys i que podria tranquil·lament entrar al llibre Guiness de les “horterades”,  havien deixat anar el típic suquet enganxós i fastigós damunt la Verge que havia quedat irremeiablement adossada al pescador i a una oca, i les sis fileres de llumets,  que li estaven espatllant l’única estona lliure de la setmana, se sentien tan bé, les unes amb les altres, que no hi havia forma humana de distingir quines bombetes pertanyien a un o un altre cable.  Concentrat repassant els esparadraps de les empalmades  no ha vist la seva filla que nevava  les cintes de  Nadal amb crema de xocolata ni el  seu germà, que comprovava eficientment amb una cullera que totes i cada una de les boletes, es podien trencar. Desesperat, ha atordit els nens amb una bona dosi de televisió i els ha omplert les boques amb porqueries diverses per poder treballar tranquil trenta segons i aleshores, quan ja havia castigat les seves mans, cara, braços i aixelles amb les punxadetes torturants de les fulles de l’arbre ha comprovat, com cada any, que assegurar que les bombetes s’encenguin abans de col·locar-les , no garanteix, en absolut, que funcionin un cop situades. Ha tornat a enfilar-se a l’escala per treure les sis punyeteres filetes de llums i, en acabar-se l’educativa pel·lícula de dibuixos, on el menys agressiu i violent eren els cops d’escombra que una senyora ventava a una criatura que acabava de cremar-li la cabellera i d’electrocutar-li el gat, ha rebut la salutació afectuosa de les seves criatures que, després de tombar l’escala i fer-li menjar amanida d’avet d’Espinelves, li han decorat els pantalons amb esprai de neu i li han omplert les butxaques de molsa artificial. Quan, estès a terra i amorrat a les restes de l’arbre començava a envejar la sort dels contemporanis d’Herodes, de l’orella dreta  li han penjat un cartell daurat que deia:  “BONES FESTES”.

Convençut que la dramàtica posada en marxa de l’arbre no té perquè ser indici de que la resta de les festes no poden anar tot lo bé que tots desitgem, enclanxina les criatures i els posa les millors robes, colònies i sabates per portar-los, content i cofoi a casa l’àvia.

Allà, com cada any, el besavi s’ha adormit sobre el plat i s’ha cremat el bigoti dins l’escudella. Les cunyades, procurant no respirar per no rebentar la faixa que dissimula dos dels trenta-tres quilos que els  sobren, no paren d’agredir-se verbalment intentant, com sempre, demostrar que tenen més diners, més objectes de moda i més coneguts a la tele que ningú. El marit de l’una, que ha après a no sentir-la, es distreu menjant olives ofegades en riuades de cava , el de l’altra disfruta com un boig veient com la cera de les espelmes  fa malbé l’abric de pells de la cosina rica i l’àvia intenta que no sobrin canelons i va repartint beixamel per sobre les camises acabades d’estrenar de tots els que seuen a taula. Un fill únic crida i trenca totes les copes  perquè l’oncle no vol que li ompli les sabates de cansalada de l’olla i la seva mare, orgullosa, desperta a cops de colze el seu marit,  perquè el retrati en aquest moment tan tendre. L’avi, marejat de sentir la insuportable ferum de perfum que fa la seva jove, encén un cigar i el consogre, que fa tres dies que no fuma, li trenca el torró d’Alacant al cap. La tieta soltera, amaga les neules del lot de l’empresa on treballa i treu les caducades de l’any passat i, després d’haver dinat vegetarià, va a la cuina i es menja d’amagat i amb els dits tota la botifarra negra sobrada. El graciós de la família, amb els ulls més brillants del compte, explica tres acudits de l’any vint-i-nou i canta el “fum fum fum” amb una lletra “picant” inventada per a l’ocasió i, en el moment en què ja no es pot  respirar sense ensumar els continus rots dels parents més propers,  els nens treuen la ximbomba, destrossen els timpans de tothom amb quatre crits mal entonats i pretenen treure’n diners fàcils.

Cap a les vuit del vespre, quan l’aparell digestiu, l’auditiu, i sobretot, la paciència comencen a estar esgotats per l’esforç que els ha estat exigint durant tot el dia , recull el regal de segona mà que li ha ofert l’amic invisible i després de passar el calvari dels petons falsos, dóna una abraçada als qui estima de debò i se’n va cap a casa.

Finalment, relaxat, tranquil·litzat i superant la pesada digestió dels tres dies que ha passat  menjant les restes d’escudella, marisc, capons, neules , torrons, “polvorons”, grana i vins i caves de totes les marques d’oferta, es  prepara per a la rematada final del trenta-un de desembre. Amb l’estómac destrossat, el colesterol  “a tope”, la boca rasposa com una manifestació de fregalls i el fetge a punt de sortir-li per les orelles, es disposa a llençar per la finestra les últimes espurnes de salut que li queden. Amb molts esforços, intenta seure a taula sense descordar-se els pantalons i intentant no  deixar de respirar  i veu, amb espant i desesperació, la llauna de “foie d’oie” importada d’Andorra, caviar iranià d’imitació,  percebes congelats, escamarlans criats a Valladolid, dues mil torradetes remollides i quinze tones de mantega. Lentament i amb l’ajut de desengrassants i desembossades, va introduint tot el que li ofereixen, desitjant desesperadament que es trenqui la cassola del pollastre amb prunes per estalviar-se una imminent rebentada corporal. Superades totes les proves, aguantarà pacientment a la cadira, entre neula i neula i copeta de cava i copeta de cava fins que els famosos televisius de la temporada, enfilats a qualsevol campanar del país, els expliquin, una altra vegada, que les quatre primeres campanades indiquen els quarts, la qual cosa desencadenarà la repetida discussió sobre en quin moment cal començar a menjar els raïms, amenitzada, com cada any,  amb totes les originals anècdotes sobre escopides i ennuegades. Quan faltin dos minuts, algú,  l’obligarà a comptar i tornar a comptar els dotze grans de la sort , se’n adonarà que ja se n’ha cruspit tres, i correrà a la cuina a buscar els  que li falten , en el moment en què  aquella que més necessita ser el centre d’atenció, trencarà la copa de cava, omplint de vidrets molls i enganxosos les seves sabates de pell, el seu xicot recollirà les boletes de caviar per ingressar-les a la Caixa i la mestressa de la casa li demanarà que vagi fins al cotxe a buscar la cinta de música que tant li agrada. Fent un esprint des del pàrking i menjant tots els granets durant les últimes quatre campanades, es prepara per l’espectacular repartiment  de petons regalimant suc, pinyols, pells i pintallavis de diversos colors i és tristament conscient que són només el preludi de l’esgarrifosa obertura de les bosses plenes de barretets de punyeteres gometes, de màscares que li inflamen els ulls, d’espanta-sogres amb què s’entestaran a omplir-li el clatell de capellans , de trompetetes que li proporcionen una estrident i estressant entrada d’any, de serpentines que poden oferir-li una fantàstica entrebancada i, evidentment, de paperets especialistes en introduir-se als racons més impensats del seu cos i que trigaran un trimestre en desaparèixer definitivament de la seva vida. Convençut que no pot haver-hi pitjor tortura, se n’ adona de la seva equivocació quan algú apuja el volum de l’aparell de televisió i es veu obligat a escoltar Sergio Dalma, María del Monte, Arévalo o Raphael.

El rata del seu cunyat té penjat damunt la tele un ”Feliç mil·leni” des de fa ja uns quants  anys.

En Pere pensa que  intentarà disfrutar-lo al màxim, especialment durant els últims dos-cents o tres-cents anys, però no pot deixar de pensar que a partir de l’any dos mil cinc-cents serà fàcil patir alguna fractura de fèmur perquè la seva musculatura ja no serà allò que era i potser estarà un xic massa prim.

Sara Dauder
Desembre de 2005

HO DONARÍEM TOT

Arriba el Nadal. Una línia d’horitzó creix al front d’un pilot de persones que, un any més, deixen volar els seus somnis, sovint concretats en desitjos de pau i amistat que es repeteixen mecànicament. Els amants, aliens a les convencions, continuen jugant sota els llençols. El vint-i-cinc de desembre i un grapat de derivats sonen pels carrers, per tot arreu, amb una obstinació insufrible per a la multitud capficada en absències i solituds.Però la troca del temps es desfà per a tots. I roda. I giren els planetes, indiferents al Nadal, a les ferides i alegries, a la diversitat d’uns éssers tan semblants que ho donaríem tot per atrapar per sempre més uns fragments de felicitat tan fugissers com desitjats.

Josep Pastells
Desembre de 2005

TORRONS PEL DIA DE NADAL

turrones.jpg

 —Mama, em deixes tastar els torrons?
—No, filla, que són pel dia de Nadal.
—Però jo els vull tastar ara.
—No, dona, que el dia de Nadal ja no en quedaran.
—Només una miqueta. I després els tornem a desar.
—Que et fan il·lusió?
—Sí, molta. Va, sisplau!
—Està bé. Però només una punteta, eh? I els encetarem d’amagat. Sabràs guardar el secret?
—Sí.
La Lena torna a punxar la coca, mig treta del forn, amb un escuradents.
—Encara no està cuita. Veus? L’escuradents encara surt tacat. Perquè estigui ben cuita ha de sortit net del tot.
–La Maria s’aixeca i s’acosta a la seva mare per mirar l’escuradents més de prop. Tota la petita cuina és plena de l’olor calenta de la coca, i el forn encès omple d’escalfor l’estança. A l’ampit de la finestra hi ha el gat que pica delicadament el vidre perquè el deixin entrar.
—Mama, anem a buscar els torrons?
—Va, sí.
La Lena obre la porta del bufet del menjador i treu les tres taules.
—Saps què? Encetarem els de fruita, que són els que es notarà menys.
—Els de fruita són aquests?
—Sí, aquest és de Xixona, i aquest es diu d’Alacant.
—Quins són, els més bons?
—Tots ho són, de bons. Ja veuràs com els de fruita t’agraden molt.
La Lena agafa un ganivet del primer calaix de la cuina. Amb un gest curós en talla un tall i el dóna a la Maria.
—Quina olor més bona que fan! Va, jo també me’n tallaré una mica —diu per a si mateixa—.
—Són boníssims, mama. Me’n dones més?
—No, no, que si ho sap el teu pare em matarà.
—Només una miqueta de no res.
—No, no…
—Va, sisplau!
—Està bé, vinga, però ara prou, eh?
En talla una altre tallet per a la Maria i, abans de desar-los, se’n talla per a ella un bocí més.
—Però no diguis res a ningú, eh?
—No, mama.
El gat segueix demanant amb gran sol·licitud que el deixin entrar, i ara acompanya el gest impacient amb un miol delicat.
—Mama, obre el Brillant, que vol entrar.
—Filla, que és pesat aques
t gat! —diu la Lena mentre obre la finestra per deixar-lo passar.
La Lena ha apagat el forn i s’ha posat a triar la verdura per fer el dinar.
—Mama, et puc ajudar?
—Sí, dona. Mira, agafa el cap de la mongeta i trenca’l. Després vés estirant el fil fins que arribis a l’altra banda, i escapça aquesta punta, també.
La Maria, encara que maldestra, s’hi esmerça.
—Ho faig bé, mama?
—Molt bé, reina.
—Aquesta és massa difícil. M’ajudes tu?
Mentre feinegen, se sent com a la porta del carrer burxa la clau.
—Ara hi ha el teu pare.
La Maria pensa que li agradarà que el seu pare la vegi concentrada en la important tasca de preparar el dinar.
El pare treu el cap per la porta de la cuina. La Maria s’atrafega més.
—Fes-me un cafè —diu per tota salutació—. Què fas, nena? —pregunta inquisitivament a la Maria-.
—Ajudo la mama a fer el dinar —diu la Maria amb tota la dignitat.
La Lena deixa el que està fent i s’acosta als fogons. Posa aigua a esclafar i treu el pot del cafè mòlt de l’armariet. Després agafa un got i el deixa damunt del marbre de la pica. La Maria nota el silenci en què s’ha tancat la seva mare i es remou inquieta.
De cop, els crits vibrants d’odi del seu pare, eixordadors, esclaten del menjador. La Maria es contrau en un sotrac. La Lena es paralitza, amb els ulls esbatanats.
La Maria no ha entès què ha dit el seu pare amb aquells crits. Ara ell obre d’una revolada la porta de la cuina. La Maria té un sotrac més intens.
—Qui t’ha manat tocar els torrons? —vocifera, escopint saliva, els ulls desorbitats.
A la Lena li vacil·la la veu.
—Només n’hem tallat un trosset per tastar-los —diu sense esma.
—Un trosset per tastar-los! -—escarneix el pare expulsant més odi mentre s’acosta a la Lena. Què t’has cregut, desgraciada! Es veu que no els has pagat tu! Filla de puta!
A la Maria li tremola la barbeta abans d’arrencar el plor. Té por fins i tot de plorar per no fer-se notar més. Tem per la seva mare i pel Brillant, que no sap on s’ha ficat.
—M’has sentit? —torna a vociferar el pare a l’orella de la Lena, amenaçant-la.
L’aigua bull, però la Lena no es mou.
—Desgraciada, no et mereixes res! —ultratge el pare mentre dóna un cop de puny damunt la taula. Tavelles de mongeta i pells de patata salten i cauen a terra. El pare els dóna puntades de peu cap a la Lena, que li salten a les cames. La Maria s’arrapa a la paret per protegir-se.
—Desgraciada! —repeteix, donant un cop de puny sobre els fogons que fa vessar l’aigua bullent.
La Lena ha acotat el cap i ha començat a sanglotar. Amb mà tremolosa comença a preparar el cafè.
El pare dóna voltes pel menjador renegant. La Maria no entén què diu, però la vibració dels crits li adoloreix el cervell.
La Lena surt de la cuina amb el cafè preparat.
—No vull el cafè d’una desgraciada!—sent la Maria que crida el seu pare—. Filla de puta…!
El pare s’ofega en el seu odi.
La Lena torna a la cuina trasmudada. Es posa a recollir les despulles de verdura de terra mentre tremola. La Maria té el cor en un puny.
—Mama, és per culpa meva? —xiuxiueja.
—No, no pateixis.
El pare torna a obrir la porta de la cuina.
—D’aquesta te’n recordaràs, tros de carn! —crida amb ulls de boig.
I abans de marxar dóna una altra puntada a la taula, que rebota i pica contra la Lena, que no es mou. Després se sent el so adust de la porta del carrer.
La Lena s’asseu al tamboret com si fos un embalum. Tanca les mans damunt la cara i es posa a plorar desesperadament, sacsejant el cos.
Quan els plors de la mare s’apaivaguen, la Maria torna a preguntar fluixet:
—És per culpa meva, mama?
La Lena triga una mica a contestar-li:
—No, tu no tens la culpa de res. És per culpa d’aquest boig.
—No deu haver pas fet mal al Brillant, oi?
—No, l’haguéssim sentit.
—Vaig a veure si el trobo.
La Maria mira a sota els mobles del menjador. Després mira a sota del seu llit i després mira a l’habitació dels seus pares. A sota del llit de matrimoni, arraulit, hi ha el gat, que no gosa sortir. Ella el va cridant amb paraules amorosides.

Carme Cabús
Desembre de 2005