DURA VIDA, VIDA DURA

despertar.jpg
Odio despertar-me! quan veig el sol quan aboca el seu primer raig a sobre del meu llit, ja voldria que fos de nit.
Cada dia la mateixa rutina, sobre tot a l’estiu, caminant amunt i avall, recorrent camins de terra empolsada, per aconseguir de mica en mica unes engrunes  d’aliment per omplir la meva despensa.
Després es tant dur el hivern…! però aquesta feina la faig tant a disgust…! la mandra pot mes que jo, després haig d’escoltar la cantarella de la mare cada matí: – Espavila noia, les teves germanes ja han sortit, després tothom arriba a casa a bona hora i tu encara voltes per aquests mons de Deu!
Cada dia la mateixa cançó, ja en començo a estar una mica tipa.
Moltes vegades penso que no he nascut en el lloc que hauria volgut, ni tampoc m’agrada la família que no he pogut triar… estic una mica disgustada per no poder decidir abans d’arribar on  i com hauria volgut que fos la meva vida.
A casa meva ningú es queixa de la sort que li ha tocat en la vida, jo dec ser una inconformista, perquè sempre tinc una queixa a la boca.
La mare es la que poc o mol m’entén, i hem diu que la vida es molt dura: – Que vols filla, has nascut formiga i has de lluitar per viure…! 

Eulalia Molins Aragall

INSTINT DE SUPERVIVÈNCIA

conill.jpg
—Nens, mireu que us a portat el pare!  — va dir el Ramon tot cofoi, dirigint-se als seus dos fills bessons, Ivan i Jordi.

Els dos trapelles, “ Zipi i Zape” per als amics, varen corre cap a la porta d’entrada de la casa, des de on sentiren la veu del pare esbufegant pel paquet tant voluminós que portava al damunt, i per l’esgotament d’haver pujat una pila d’escales fins el primer pis de l’edifici.
 —Pare, que es això? Va, digues pare, digues, digues!
 —Tranquils canalla, deixeu-me respirar i aneu passant cap el terrat.

Tos dos xicotets, varen obrir la porta del terrat de bat a bat i abans que el pare comences a fer la primera passa cap allà, els dos trapelles ja s’esperaven davant de la porta amb un estat de nervis que hauria pogut fer agafar un infart a la pobre mare si hagués estat pronosticada a tenir-lo.

La Mare Pilar, només tenia feina a dir-los  —Tanqueu aquesta porta, beneits, no us adoneu del fred que fa?
—Dona, tingues una miqueta de calma  —li digué el Ramon, que tot xino xano s’anava acostant a la sortida del terrat — No veus que els hi porto un regalet?
 —I no el poden obrir a dintre del menjador? Aquí fa un fred que pela!
 —Val mes que no, perquè t’asseguro que te’n penediràs si ho fan!
 —Va pare, acaba d’arribar fins aquí i descarrega’t d’una vegada! — Els dos bessons es trobaven al límit de la seva paciència, i la mare també.
 —Teniu canalla, una per a cada un, i que sapigueu tenir-ne cura, d’acord?

L’Ivan i el Jordi es varen trobar amb una gàbia cada un, a dintre de la qual si trobava molt ben acomodat un conillet, que ja feia temps que intentaven aconseguir, i que els pares els hi van prometre per quan es portessin una miqueta bé, perquè era molt difícil que ho fessin sense alguna recompensa que els motives.

La primera feina que varen tenir els germans, va ser la de triar el nom. El conillet del Jordi es diria “Stoik” un nom tret del seu caparró i que marcaria per sempre més la seva mascota de color marro amb unes pinzellades de blanc i negre. L’Ivan li va posar “Turki” al seu conillet blanc amb taquetes negres.
 —De on han sortit aquests noms? — els hi va demanar la mare — D’aquí dintre, d’aquí dintre! — varen contestar-li els fills, assenyalant-se amb el dit índex el cap.

Els dos germans varen dedicar tot el temps lliure a criar les dues mascotes. Jugaven amb els conillets, com si fossin dos peluix, els raspallaven el pel, els netejaven les gàbies, en tenien cura nit i dia, la mare no en tenia cap queixa i n’estava prou orgullosa.

Un bon dia, quan els dos conills eren ben grossos, els dos bessons van sorprendre els pares tot dient que se’ls volien menjar, perquè ja tenien la mida dels conills que comprava la mare a la polleria.

El Ramon i la Pilar es varen quedar de pedra i el seu germà gran , l’Oscar, els hi va maleir els ossos, tot dient que no esperessin que els probes ni en broma; aquelles bestioletes no eren per menjar. 

L’àvia va ser la única que els hi va fer costat, els va ensenyar com es matava un conill, com es pelava i fins hi tot el varen cuinar amb la recepta de la bona dona. Tots en varen menjar, menys el germà gran, que va fugir de la taula a l’hora del tall i encara l’esperen.

Al cap de pocs dies els dos bessons varen fer xantatge als pares, tot dient que si volien que es portessin bé, els hi tenien que comprar dos ànecs, i així ho varen fer. El pare estava ben segur que aquell Nadal en farien unes bones menges, i l’àvia hi col·laboraria.

FI


Eulàlia Molins Aragall

 

ANEM DE CASAMENT!

bodaaperitiu.jpg

 Des de que s’han llevat, a casa del Jaume tot son corredisses…
 L’avia i la Mare a primera hora del mati han marxat plegades, i quan han tornat ho han fet amb uns pentinats molt macos, i molt ben maquillades.
Mentrestant,  el pare i l’avi han procurat que la canalla esmorzessin. Dos noiets i una nena, tots tres germans no han entès res de res, però la “teca” que els hi han donat era ben bona i ningú a gosat demanar per les dones.
 Pels vols de migdia, la Mare els ha banyat a tots tres i de seguida els ha vestit, l’avia ha col•laborat pentinant a la canalla.
 Tot seguit els grans també s’han mudat molt, i  la mare els hi ha dit que anaven al casament del tiet.
 Ostres, potser serà força divertit!  – els hi ha dit el Pep fent de germà gran – La Pilar en ser la més petitona s’ha apartat els cabells de la cara i ha dit: – si,  vols dir?
 Tots plegats han marxat cap a l’església i la canalla a estat pendent tota l’estona del que feia el capellà i dels nuvis. De seguida han notat que tothom anava mudat com ells, i han estat molt contents de trobar-se entremig de tota la colla.
 En arribar al restaurant, han trobat unes tauletes plenes de menjar al mig d’un jardí, i el Jaume que ja començava a tenir una miqueta de gana s’ha plantat davant d’una d’aquelles taules i davant d’un plat de mandonguilles. Els seus ulls tot just abrivaven a veure que hi havia al seu davant, però ha trobat una forquilla petita i ha començat a menjar mandonguilles sense parar. La mare anava xerrant amb la família i anava veien com el nen menjava. Els cambrers que estaven pendents de tot, en veure que el xicotet s’havia acabat les mandonguilles, ni han portat un altre plat i ell ha començat a menjar-ne novament.
 De cop i volta s’ha apropat a la mare i li ha preguntat: – Tota l’estona hem de dinar drets? – la mare li ha dit que tenia que voltar per tota la taula i anar picant d’aquí i d’allà. Tota la colla que estava present s’han posat a riure i el Jaume no ha entès res.
 Anar de casament era molt cansat. Si un altre dia no li posaven una cadira es quedaria a casa. I per descomptat, que ell no es casaria, menjar dret era molt incòmode.

 

Eulàlia Molins Aragall

EN POL FA EL SALT DE L’ÀLIGA

saltaguila.jpg

Era dijous de Corpus. Tot Berga amb els  berguedans estava de festa. El meu pare, enganxat al salt de l’àliga des de feia molts anys, es frisava per anar a la plaça de Sant Pere. La mare estava tan embarassada de mi, que no es veia en cor de seguir la Patum si no era per televisió.
L’àvia els hi feia companyia i engrescava el pare perquè marxes a fer el salt, volia que es desfogués; a casa no hi feia res i la mare estava nerviosa veient com es perdia tota la festa sense cap necessitat.
– Marxa home!– Li digué – et mirarem per la televisió, deixa el mòbil connectat,  per a qualsevol novetat, et farem una trucada.
El pare es va deixar convèncer i va engegar a córrer cap a la Plaça de Sant Pere.
La mare estava cansada i volia anar a dormir, per això varen decidir que fos el vídeo el qui gravés els salts d’aquella nit,  l’endemà més descansats en gaudiren tots plegats .
L’àvia va posar la cinta de vídeo a la gravadora i també va anar a dormir.
Encara no feia deu minuts que havien ocupat els respectius llits, quan la mare es va presentar davant  de l’habitació dels avis, tot avisant de que havia trencat aigües i que el salt de plens havia començat abans d’hora.
L’àvia va telefonar de seguida el pare, que es trobava al mig del salt de l’àliga. La Plaça de Sant Pere, estava en silenci absolut, apunt perquè l’àliga saludes a la Mare de Deu de Queralt i a totes les autoritats, quan es va sentir el sonar del mòbil del pare; l’àliga es va aturar i va esperar que el pare contestes a la trucada. Quan va haver acabat, l’àliga va fer la salutació i va abandonar la plaça, juntament amb el meu pare, que sense perdre passada, va arribar a casa suat i nerviós, apunt per marxar cap a l’hospital.
Abans d’acabar el dia de Corpus, jo havia nascut, quedant constància en l’enregistrament del salt en el vídeo, què era jo, en Pol, qui volia estar present al salt de l’àliga d’aquell dijous, juntament amb el pare. 

Eulàlia Molins Aragall

SENTIR ELS MORTS

 ingra.jpg

Sona una mica malament, però jo ho hauria pogut fer allà pels anys seixanta.

Un cosí de la meva mare, molt afeccionat a conservar fotografies i records familiars, ens va dir que tenia una gravació de l’oncle Quimet, en pau descansi, ara, i també en aquells temps.

L’oncle en qüestió era el marit d’una tieta carnal de la meva mare i també d’aquest cosí que en tenia aquell tresor.

Un dissabte a la nit, podria molt ben ser de l’any 1964, el cosí Manel ens va venir a visitar, abans o després de sopar, no ho recordo, i va portar un magnetòfon, de la marca Ingra, que funcionava amb unes bobines de 8 centímetres de diàmetre, que a mi em recordaven les cintes de les màquines d’escriure. Aquest aparell va ser estrenat el Nadal de l’any 1960. Allà a dintre, ens va dir el cosí, hi tenia enregistrada la veu de l’oncle, barrejada, entremig d’una conversa familiar, on també hi sortia la meva avia Lola, però que no tenia cap valor, perquè els altres dialogants eren tots vius.

A mi em va fer molta il·lusió de poder sentir aquella veu d’un mort. Tot i que havia conegut el final en vida, no recordava pas la seva parla.

Després d’una llarga conversa familiar, de records, de parlar d’aquells i dels altres, amb els meus pares i amb l’àvia Lola, el cosí Manel va posar en marxa el magnetòfon, i es va començar a sentir a parlar un munt de gent; les que semblaven portar el protagonisme d’aquell enregistrament, eren la iaia Lola i la tieta Teresina, dona del tiet Quimet, que acabava recitant en vers un fragment de l’obra teatral de Josep Maria de Sagarra titulada “L’Hostal de la Glòria”. La cinta era molt llarga, i la veu de l’oncle no acabava de sortir; jo, que devia de tenir set anyets, ja començava a avorrir-me, moltíssim! La meva germana, de cinc anys i mig, ja feia hores que dormia, i entre tot l’enrenou, ja s’havien fet les dotze de la nit.

De mica en mica totes les veus em sonaven allà a la llunyania; ja no sentia gairebé soroll. No puc calcular el temps que vaig dormir, però quan la mare em va despertar per posar-me al llit, el cosí Manel ja no hi era, ni el magnetòfon tampoc, i jo havia perdut l’única oportunitat de sentir la veu des del  més enllà de l’oncle Quimet, en pau descansi, ara, i en aquells temps.

La Mare se’n va adonar, de la meva decepció, i em va fer cinc cèntims del que m’havia perdut:

—Mira filla, cap al final de la gravació, s’ha pogut escoltar una rialleta del tiet Quimet i ha dit: “Bueno, va!…” i així s’ha acabat la apreciada bobina. 

Jo no vaig saber apreciar el profit que m’havia fet la dormideta, i vaig pensar que el millor de l’enregistrament me l’havia perdut.

 

 

Eulàlia Molins Aragall

 

MEL, PERÒ DE QUÈ?

mel.jpg           

 

            La Maria, com cada tarda, entra a comprar a la botiga del poble, passeja tranquil·lament amunt i avall, ressegueix tots els passadissos, agafa una cosa d’aquí, una altra cosa d’allà, això s’ho mira, allò altre no li agrada… passa una bona estona fent la compra.

            De cop i volta, es planta davant de la postada on hi ha els pots de mel, i comença a llegir en beu alta: – Mel de mil flors; mel de taronger; mel de romaní; mel d’eucaliptus;  mel d’acàcia; mel d’espígol; mel de farigola; mel de marduix ; mel de castanyer; mel de colza, mel de cotoner… es tomba cap el taulell i li pregunta a la dependenta: – Escolta nena, les abelles que fan aquesta mel, son de granja o volen lliurement?

– No ho sé, Maria, perquè m’ho dius?

– Es perquè  em sembla que les abelles volen de flor en flor, i van pol·linitzant totes les plantes en general, i en llegir tots aquests tipus de mel em bé una pregunta al cap: Com saben les abelles d’equina flor han de menjar per fer el tipus de mel que ha d’embassar-se a cada pot? Com saben les empreses empacadores quina mel ha fabricat cada abella per poder-la nominar a les etiquetes? Oi que es ben curiós això que et dic?

La dependenta diu: Ostres Maria, que n’ets d’observadora, jo en això no m’hi havia fixat mai! Ara reflexionant, crec que et puc aconsellar la mel de mil flors, suposo que es la més natural i la que de veritat fabriquen les abelles.

– Ja ho crec que sí! Si vull eucaliptus em faré una infusió, tanmateix faré amb el romaní, l’acàcia, l’espígol, la farigola i el marduix; si em bé de gust la taronja me’n faré un suc, i de les altres mels que no conec potser ni les tastaré, això sí, per a cada infusió que em prengui i per a cada suc de taronja, hi posaré una bona cullerada de mel de mil flors, oi que pinta bé?

– Així Maria et poso un pot de mel, però mel de què?

– Mel natural, nena, de la que fan les abelles, el gustet ja li posaré jo!

FI

 

 

Eulàlia Molins Aragall

 

SER MESTRE

caramestre.jpg

Si un fill meu digués un dia:
i ser mestre, què vol dir?
Tal vegada respondria
dient: Ensenyar és servir,
posar-se a disposició
de l’infant que ho necessita,
desvetllar la vocació
per aprendre n’és la fita.
Que s’estimi la Cultura,
Llengua i Pàtria com sagrats,
tot respectan la natura…
Coneixes serveis més grats?

Si un fill meu digués un dia:
I tot aixó ès educar?
Tal vegada respondria:
També servir és estimar.
Conèixer com és l’alumne,
comprendre el seu tarannà,
és pilar i és columna
I el bassament del demà;
I les virtuts i els defectes,
enlairant o corregint,
fan realitat els projectes
I d´amor es van nodrint.

Si un fill meu digués un dia:
I tot aixó és estimar?
Tal vegada respondria
que estimar també és donar.
Si la feina es vol ben feta,
si es cerca la perfecció,
cal una entrega concreta,
cal íntegra donació.
I més en afers lloables
que marcaran un destí
per damunt d’imponderables…
I els mestres en saben, sí!

Si un fill meu digués un dia:
Cal donar, estimar i servir?
Tal vegada respondria
que també donar és morir.
Dia a dia, hora a hora,
començant a cada instant…
Quan un deixeble és fora
ocupa el lloc altre infant…
Com la flor esdevé fruit
i la llavor engendra vida
tot morint per omplir el buit
el mestre en coneix la mida.

Si un fill meu em diu un dia:
De mestre, pare, vull fer!
Tal vegada li diria:
Pare i Mestre m’has fet ser.

Crec que per a molts una quimera és el millor mestre que tenim.

Joan Pérez Garcia

CONQUERIDORS, O CONQUERITS?

cambrer.jpg

 

            Vaig anar amb la meva amiga Marie Chantal, a la terrassa d’un bar de platja amb la intenció de prendre un cafè i xerrar una estoneta.

            El cambrer, un noi Peruà d’uns vint i pocs anys, es va apropar a la nostra taula amb la intenció de fer-nos la comanda, però davant la meva sorpresa, em va apartar una mica de cabells de sobre de l’orella i amb el dit índex posant-lo a sobre de la meva arracada va dir:

            – Portes unes arracades de l’or que ens vareu robar als Peruans quan vareu venir a conquerir les nostres terres.

            Jo molt sorpresa pel comentari del agosarat cambrer, vaig reaccionar de seguida tot dient-li:

            – No saps que el Perú va ser conquerit per uns Espanyols? Nosaltres amb això del robatori no hi varem tenir res a veure! Vosaltres si que a mi meu robat mil euros!

            – Com pot dir això senyora? Va dir el xicot una mica ofès.

            Jo que tenia molt fresca la imatge del dia que anant amb el cotxe de la Marie Chantal per l’autopista de Tarragona,  ens varen robar la meva bossa de ma a l’autopista amb els mil euros a dintre i tota la documentació, li vaig contestar:

            – En plena autopista, uns compatriotes teus, anomenats la banda dels Peruans, inventant-se no que què d’una roda punxada, ens varen fer parar i amb molta habilitat van agafar-me la meva bossa de ma de dintre del cotxe, deixant a la meva companya de viatge de pasta de moniato, sense poder reaccionar ni la una ni l’altre.

            – Com ho sap senyora de que els lladres eren Peruans?

            – Miri jove, perquè tinc ulls a la cara i ja se diferenciar les diferents nacionalitats que ens visiten, i perquè la policia m’ho va confirmar quan els varen poder enxampar per tancar-los a la presó!

            – Ara li faria res d’avisar algun company seu perquè ens serveixi les begudes? O potser s’estima mes que li doni les meves arracades i així podrà revendre-les i amb els diners que en tregui tornar-se’n al seu Perú natal?

            – Vostè mateix jove, jo d’arracades en tinc més i no precisament robades!

            FI

 

Eulalia Molins Aragall 

 

UN MAL ANY, EL TE TOTHOM

007.gif 

Vaig pensar que aquest any començava malament, quan en tocar les dotze campanades, jo m’estava al llit, i del llit al lavabo. Portava tot el dia amb una passa d’estomac que només hem feia vomitar…
 Entre que vaig anar al metge, que hem van fer efecte els medicaments, i que hem vaig posar bona, ja s’acabava el mes de gener i havia perdut set quilos…
 Bé, els quilos ja els recuperaria, i el proper any esperava poder menjar-me el raïm amb tota la meva família, però alguna cosa hem deia que la xifra que acabàvem d’encetar no hem seria pròspera.
 Havia sentit a dir, que seria l’any “Bond” per allò del 007. Potser si que ho seria, però a mi no m’afectaria la màgia d’aquest investigador privat.
 Uns dies abans de la Setmana Santa, tot circulant amb el cotxe per l’autopista de Tarragona amb la meva amiga Marie Chantal, francesa de naixement i amant de la costa catalana des de tota la vida, a l’alçada de Comarruga, un cotxe se’ns va posar al costat, tot assenyalant que havíem punxat una roda. Nosaltres, ingènues,  varem aturar l’automòbil a la vorera, i jo mateixa que anava de copilot, vaig baixar del cotxe per comprovar quin era el problema que teníem i que tant havia cridat l’atenció d’aquells automobilistes.
 El copilot del vehicle avisador, també va baixar, i mentre jo comprovava totes les rodes del cotxe, ell, abocant-se a dintre del nostre automòbil per la ventanilla que vaig deixar oberta, va agafar d’una revolada la meva bossa de mà, sense donar-li temps a la Marie  Chantal de reaccionar. Al moment, la copilot del lladregot, va arrencar el seu cotxe, esperant que el seu company saltes a dintre per la ventanilla, tot portant la meva bossa de ma penjant per fora uns quants metres.
 Ens varem espantar moltíssim, però donàvem gràcies a Deu de que no ens haguessin fet cap mal, ni ens haguessin amenaçat amb cap arma. Quan la calma va regnar a dintre dels nostres caps, varem telefonar a la policia, que fent acte de presencia de seguida, ens va dir que hi havia una banda de Peruans , que es dedicaven a cometre aquests delictes.
 Al cap de vuit dies, hem varen telefonar, dient que a la comissaria de Torredembarra, hi havien portat la meva bossa de mà i que només hi faltaven els diners, perquè tota la documentació hi era.
 Parlant amb gent coneguda, ens van dir a la meva amiga i a mi, que per la televisió han fet programes específics explicant aquests tipus de robatoris; nosaltres com dues bledes no ho havíem vist  mai.
 Ara que ja ens trobem a la meitat d’aquest any “Boond” espero que vingui el proper, sense haver d’explicar cap més desventura del tipus 007.
 FI   

Eulàlia Molins Aragall

TARDA DE DIUMENGE

 donapensant.jpg

La feréstega tarda del diumenge ja ha arribat. A casa, tota sola, sense ganes de fer absolutament res i que arribi d’una puta vegada el dilluns dematí. A vegades desitjaria esborrar aquesta part de la setmana. Buida, inútil, plena de silencis i retrets. No em queda més remei que quedar-me tota sola amb mi mateixa. Això m’espaordeix. Em fa entrar calfreds quan després de dinar la sent arribar sigil•losa com cada diumenge. Sé que estarà allà, esperant-me amb les seves hores mortes plenes de nostàlgia i melangia. Podria intentar telefonar a algú, però tots els meus amics i amigues, tenen la vida muntada. I jo, aficada dins el sofà, ben igual que si m’intentés devorar, em barallo amb el comandament a distancia de la televisió, l’apret cruelment, fent un zàping absurd, sense adonar-me de res.

No puc llegir, em desconcentro molt fàcilment i el meu cap se’n va cap a uns records que ja no sé si em fan bé o em fan mal. Ploraria si tingués esma per fer-ho i no en tinc.

Encenc l’ordinador, miro els Fòrum, faig una mica l’aguaitadisa, sense tenir cor de xerrar, sense voler. Que dir?. Què contar d’aquest diumenge que em fa sentir aixafada ?

Al manco el dematí, ha passat més de pressa. Un bon esmorzar. Després una dutxa relaxant i sense cap tipus de pressa, no com els altres dies de la setmana. Sortir al carrer i veure la llum del sol. Arribar a comprar el diari i seure’m en el parc gaudint dels tebis raig de sol, mentre vaig fullejant, sense massa interès, el que va passà el dia anterior.

Una volta, sense pressa, contemplant com quasi tot ha florit i adonant-me que ha arribat una primavera esponerosa, però sense alegria. Cansada, arribar a casa. Ningú que et digui: Ja has arribat?. Ningú, ningú, ningú….

La soledat del diumenge a la tarda és ofegadora. Crec que té vida pròpia i s’alimenta de la meva. Demano que enfosqueixi aviat. Però no, ara els dies son més llargs, hi ha llum fins a les vuit o les vuit i mitja. Saps que al carrer hi ha vida. I tu, t’estàs consumint poc a poc.

Res et forma aquí. Deuries de prendre una decisió dràstica. Vendre-ho tot. Ficar quatre pertinences que et cabessin dins una maleta i una bossa. I desaparèixer. Cap on?. Qui ho sap?. Cap a un altre poble, un altre país, un altre continent. I que més donaria. Qui fuig se’n du amb ell els seus problemes. Venen incrustats en el cor i en la pell. No serveix de res. De totes maneres,et trobessis on et trobessis , les tardes dels diumenges serien iguals de pudentes. Per tant, ni em moc. Desitjaria que el sofà obris una gran boca i m’engolís sencera. Caure així dins d’un gran pou d’oblit, sense dolor, sense aquest dolor de l’ànima contra el que no existeixen ni bàlsams ni calmants.

Mentre he escrit tot això, s’ha fet l’hora de sopar. No tinc massa gana. Vaig fins la gelera i em menjo un tros de pastís que ha sobrat d’avui mig dia. Me’n vaig cap a la meva cambra i decideix no llegir, total, perquè?. Si demà vespre hauré de repetir les mateixes pàgines perquè no me n’hauré adonat de res.

Aixec els llençols, una mica freds, m’afic al llit, tanc la llum de la làmpada de nit i tanco els ulls amb força, amb pressió, ben igual que si fos una ordre de que vull dormir.
Son les set. Ha sonat el despertador. Arreplec com puc les sabatilles. El primer pensament que em ve al cap, és que encara manca una setmana per la propera tarda del diumenge. Somric per a mi mateixa. Al manco avui, tinc una mica més d’esperança. És dilluns.

Josep Bonnín Segura