—Nens, mireu que us a portat el pare! — va dir el Ramon tot cofoi, dirigint-se als seus dos fills bessons, Ivan i Jordi.
Els dos trapelles, “ Zipi i Zape” per als amics, varen corre cap a la porta d’entrada de la casa, des de on sentiren la veu del pare esbufegant pel paquet tant voluminós que portava al damunt, i per l’esgotament d’haver pujat una pila d’escales fins el primer pis de l’edifici.
—Pare, que es això? Va, digues pare, digues, digues!
—Tranquils canalla, deixeu-me respirar i aneu passant cap el terrat.
Tos dos xicotets, varen obrir la porta del terrat de bat a bat i abans que el pare comences a fer la primera passa cap allà, els dos trapelles ja s’esperaven davant de la porta amb un estat de nervis que hauria pogut fer agafar un infart a la pobre mare si hagués estat pronosticada a tenir-lo.
La Mare Pilar, només tenia feina a dir-los —Tanqueu aquesta porta, beneits, no us adoneu del fred que fa?
—Dona, tingues una miqueta de calma —li digué el Ramon, que tot xino xano s’anava acostant a la sortida del terrat — No veus que els hi porto un regalet?
—I no el poden obrir a dintre del menjador? Aquí fa un fred que pela!
—Val mes que no, perquè t’asseguro que te’n penediràs si ho fan!
—Va pare, acaba d’arribar fins aquí i descarrega’t d’una vegada! — Els dos bessons es trobaven al límit de la seva paciència, i la mare també.
—Teniu canalla, una per a cada un, i que sapigueu tenir-ne cura, d’acord?
L’Ivan i el Jordi es varen trobar amb una gàbia cada un, a dintre de la qual si trobava molt ben acomodat un conillet, que ja feia temps que intentaven aconseguir, i que els pares els hi van prometre per quan es portessin una miqueta bé, perquè era molt difícil que ho fessin sense alguna recompensa que els motives.
La primera feina que varen tenir els germans, va ser la de triar el nom. El conillet del Jordi es diria “Stoik” un nom tret del seu caparró i que marcaria per sempre més la seva mascota de color marro amb unes pinzellades de blanc i negre. L’Ivan li va posar “Turki” al seu conillet blanc amb taquetes negres.
—De on han sortit aquests noms? — els hi va demanar la mare — D’aquí dintre, d’aquí dintre! — varen contestar-li els fills, assenyalant-se amb el dit índex el cap.
Els dos germans varen dedicar tot el temps lliure a criar les dues mascotes. Jugaven amb els conillets, com si fossin dos peluix, els raspallaven el pel, els netejaven les gàbies, en tenien cura nit i dia, la mare no en tenia cap queixa i n’estava prou orgullosa.
Un bon dia, quan els dos conills eren ben grossos, els dos bessons van sorprendre els pares tot dient que se’ls volien menjar, perquè ja tenien la mida dels conills que comprava la mare a la polleria.
El Ramon i la Pilar es varen quedar de pedra i el seu germà gran , l’Oscar, els hi va maleir els ossos, tot dient que no esperessin que els probes ni en broma; aquelles bestioletes no eren per menjar.
L’àvia va ser la única que els hi va fer costat, els va ensenyar com es matava un conill, com es pelava i fins hi tot el varen cuinar amb la recepta de la bona dona. Tots en varen menjar, menys el germà gran, que va fugir de la taula a l’hora del tall i encara l’esperen.
Al cap de pocs dies els dos bessons varen fer xantatge als pares, tot dient que si volien que es portessin bé, els hi tenien que comprar dos ànecs, i així ho varen fer. El pare estava ben segur que aquell Nadal en farien unes bones menges, i l’àvia hi col·laboraria.
FI
Eulàlia Molins Aragall