El passeig de les farigoles

Diumenge 10 de juny, m’havia passat el dissabte al llit, intentant covar el que semblava un constipat estacional, que cursava però, amb un tos seca persistent i improductiva.
Les molèsties – sobre tot a la nit – es feien extensives a la meva esposa, que alhora que no podia descansar, maldava en la recerca inútil d’algun remei per la meva aflicció.
Val a dir que no li va semblar estranya ni forassenyada , la proposta de fer una caminada curta, en la que tos el sentits, però d’una manera molt especial la vista, i l’olfacte, en serien beneficiaris.
Deixàvem el cotxe al darrer carrer de la Urbanització les Marines, anomenat camí del Davi, al costat de l’aparcament. el fonoll [ foeniculum officinale ] ens enviava la seva particular fragància, més endavant seria el romaní [ rosmarinus officinalis ] qui ens embolicaria amb la seva olor intensa; quan el camí tomba, just a la bifurcació que per la dreta ens menaria fins al camí del Davi, i al Pi de les Quatre Besses , o seguint en línia recta – com pensàvem fer – acabaríem al Turó de la Pregaria, era la farigola [ thymus vulgaris ] la que prenia el paper principal en aquesta fantàstica exposició que portava fins al summum la nostra capacitat olfactiva.
Els colors, verd, groc, blaus, liles, marrons, algun vermell, eren també un festival per a la vista, el camí ens porta sempre per la part alta, i tenim una perspectiva excepcional ; a la dreta dins la fondalada, el groc intens del camps que envolten la Masia del Dalmau, una mica més lluny, la masia del Davi; a les alçades la casa de La mola, on de ben segur en aquella hora del mati, hi ha gent esperant-se per poder esmorzar; per l’esquerra, les muntanyes cremades que envolten Sant Llorenç Savall, i la silueta particular dels cingles de Gallifa; seguim en suau descens fins quasi el Puig Rodó, al qui nosaltres anomenem també, Turó de la Pregaria.
La denominació, del tot escaient, li va donar l’Antoni Ibañez Olivares, l’escriptor sabadellenc, i habitual company de caminades.
Tenia la intenció d’afegir alguna pedra més, al munt que al llarg del temps, com una petita muntanya d’oracions havíem anat acumulant, damunt el cim pelat, amb vistes sobre l’Alt Vallès. No em va sorprendre trobar no un, sinó fins a tres amuntegaments de pedres; desconec si tenen també aquest fonament de pregaria permanent, i decideixo afegir algunes pedres a cadascun dels monticles ; son quasi les dotze del mati, l’hora de l’àngelus, a la funció mecànica d’arrossegar pedres, afegeixo la tasca mental d’elevar la meva oració.
El retorn en el que recolliríem alguns cards [ carduus ] que la meva esposa convertirà en un ram de flors que s’aniran secant, se’ns fa curt, plegarem també algunes farigoles, que ens serviran principalment en la tasca d’aromatitzar algunes menges, per fer justament sopes de farigola, i per prendre com infusió en les indisposicions lleus d’estómac, tant pròpies de l’estiu.
Mentre escric aquelles ratlles, l’efecte miracle fa la seva funció i sembla que ja estic millor, molts anys enrera vaig fer meves les paraules del Rabí Nachman de Breslau, que predico i practico :Tant sovint com puguis,Surt al camp a pregar.L’herba se t’unirà.Entrarà en les teves pregaries i et donaràforça per cantar lloances a Déu.
Us ho recomano de tot cor, amics lectors.
© Antonio Mora Verges

Països Sarraïns

El nom farà encara menys fortuna, que el nostrat “ Països Catalans”, que ha assolit el màxim nivell de rebuig possible, i que alhora ens ha col·locat en una situació encara més dolenta – tot i que semblava que no podia ser – en relació tant als nostres veïns valencians, com als balears, i ha ajudat – com cabia esperar si tinguéssim més seny i menys rauxa – ha fer augmentar l’odi visceral d’una part dels ciutadans de la resta de l’estat espanyol.
Dit això haurem de convenir que la presencia àrab arreu del territori del que avui es espanya, i fins i tot en alguna part del sud de França – presència aquesta que curiosament reivindiquen els nostres veïns del Rosselló, amb més força encara que la seva pertinença als “ Països Catalans “ , està més que acreditada, i tot i això, la major part dels manuals d’història, fan en relació a aquesta presència – en alguns llocs, de més de 800 anys !!! – un mutis escandalós.
El proppassat novembre, en un curt període de vacances, vaig poder resseguir aquesta presència per les terres de Mallorca, Alfabia, Bendinat, Alcudia, Magalluf, Biniaraix. Alaró,….i arreu, quasi omnipresents un reguitzell de “burgs” torres, i en força lloc les restes d’algun Qalat ( castell ), sense oblidar les torres que coronen algunes esglésies i que conserven encara l’espai des del que en temps àrabs es cridava a l’oració. De la presència a Catalunya, en podem citar des del noms d’alguna de les tribus pobladores, convertit ara en nom de poble, Mediona , Sant Quintin de, o Gelida ; i de ben segur, que tothom recorda : “Marata”, “Vinganya”, “Masmut”, “Minfami”, “Miravet”, “Alfarràs”, “Alacanar”, de la procedència àrab de molts cognoms tampoc caldran gaires proves : Messeguer, Gomà, Codina, Cassany, Galceran, Boada o Amat, entre els més corrents , i Ivorra, Jorba, Gassol, Massutí, Cadafau, Castellsaguer, Xexart, Zamit, Serreinat o Salem, potser menys habituals, finalment ,Beneseit, Benejam, Bennàser, Benimeli , ens fan evident la primitiva pertinença tribal dels seus portadors.
Del País València, on sembla que s’enraona una llengua peculiar que no te cap mena de relació, ni per origen ni per família, amb cap de les llengües conegudes, podem començar des del límit amb Catalunya, Alcanar, Benicarló , fins al límit amb Múrcia, Alacant ; d‘una punta a l’altra la presència àrab es una constant que no ens cal acreditar, tampoc a l’Alguer, terra reivindicada com a part dels “Països Catalans “.
Recordarem per cloure la columna, que son els àrabs, qui completaran la famosa “ dieta mediterrània “, alhora que els hem d’agrair haver estat tant i tant curosos amb aquest país que s’estimàvem més que la majoria dels seus actuals pobladors, i en el que varen conservar les restes romanes, mentre que les senyals del pas dels àrabs, eren sistemàticament , derruïdes, cremades, esborrades, en un intent absurd de negar l’evidència de la seva estada en aquestes terres , tot i tenint que fer servir la seva llengua, per poder-nos entendre, taula , gerra, rajola, sèquia, catifa, sofà, barnús, jupa ,… i un molt llarg nombre de paraules, que gràcies a la feina de Pere Balaña Abadia, entre d’altres en la seva obra , lèxic usual català-àrab, àrab-catalan , que dissortadament trobareu només en llibreries especialitzades, podreu constatar.
No volem reivindicar res, tot al contrari, ara i avui, els valencians i els balears, veuen com una amenaça de caire imperialista als “ Països Catalans “; hem deixar clar que hi ha altres “Països” que també es podrien reivindicar, però que el més assenyat es que tothom s’estigui a casa seva, i Déu a la casa de tots, oi ?©

ANTONIO MORA VERGES

Menorca, l’illa del tresor

És un lloc comú de l’imaginari popular, les illes, totes les illes, són o poden ser, el lloc on els pirates i/o els contrabandistes, guarden el seu tresor, sia en forma de joies i objectes preciosos, sia en la forma més comú de generes d’alt valor. Menorca, com la resta d’illes de la Mediterrània no s’escapa d’aquest patró, i de ben segur que és aquesta concepció romàntica, la que any rere any, porta més i més persones a gaudir uns dies d’aquesta recerca del tresor.
Fa potser dotze anys que vàrem fer estada a l’illa durant uns dies d’estiu, aleshores les nostres filles, eren petites, i ens va costar Déu i ajut, sostreure-les de l’atracció dels animadors/es de l’hotel, i fer-les conèixer mínimament l’illa.
Navetes i talaiots perquè tot s’ha de veure, juntament amb cales i platges conformaven el record que teníem de l’illa.
En aquesta ocasió només la meva esposa i jo tornàvem a l’illa, coincidint amb el vint-i-cinquè aniversari del nostre casament, tenia no cal dir-ho, per una part la sensació de tornar a un lloc ple d’agradables records, i per l’altra la por de no trobar justament cap senyal d’aquells dies feliços del passat. L’arribada a l’aeroport de Menorca va començar a esvair la meva por, el trajecte amb el microbús que ens portaria fins a Son Xoriguer va acabar de dissipar qualsevol recança, únicament Alaior quedava fora de la carretera, però calia creuar encara per Mercadal i Ferreries, i arribar quasi fins a la bocana del port de Ciutadella per enfilar el camí que ens deixaria a la nostra destinació.
Al mati següent vàrem llogar un cotxe, i durant una setmana anant i venint per l’illa, el viatge d’enguany ens va confirmar en aquella agradable impressió del primer dia; petits canvis, potser necessaris, però bàsicament Menorca havia mantingut les seves essències.
Per la premsa, l’Última hora” de Menorca, ens arribava el batec conflictiu de l’illa; urbanitzar o no urbanitzar, aquesta és únicament la qüestió; els qui volen fer negoci a curt termini són partidaris d’urbanitzar a tort i a dret, de fer camps de golf, ports esportius, d’ampliar l’aeroport, i els port naturals, en definitiva, per a ells de situar Menorca al segle XXI ; els qui s’estimen l’illa creuen contràriament que potser fins i tot cal replantejar-se el desenvolupament que ja està consolidat.
Feia una certa gràcia veure com es volia personalitzar en els polítics locals, aquesta disjuntiva que de portes endins, viuen tots els menorquins. To be or not to be?.
Nosaltres que veníem d’una hiperurbanització, ho teníem clar, Menorca havia trobat l’equilibri necessari per consolidar- se com una destinació de qualitat, potser sí que caldria millorar els accessos a alguns llocs, potser, però el que sens dubte no s’hauria de fer, es posar ciment a tort i a dret, els illencs ho saben per intuïció, però molta gent com nosaltres ho sabem per comparació amb d’altres illes i llocs de la Mediterrània; només ens cal modificar el títol per deixar-ho palès.Menorca, l’Illa ES el tresor, o millor encara, Menorca, S’Illa ES el tresor.

ANTONIO MORA VERGÉS

La tornada

L’hivern havia estat llarg, fred i solitari en les terres de la Catalunya interior, de l’anomenat “forat negre” ; el Jordi i la seva esposa Lourdes ,desprès d’anys i anys de pensar que viure en llocs com Guimerà, Vallfogona de Riucorb, l’Espluga Calba, la Pobla de Cérvoles o el Mas de Bon dia , per posar almenys un poble per comarca, seria tot un plaer, saludaven els primers dies del sol de març, amb gran alegria i alhora també, amb el sentiment cert, de que la vida quotidiana en poblacions com aquestes , demanava d’una fortalesa de caràcter quasi excepcional ; la major part dels dies durant desembre, gener i febrer, les boires i l’intens fred, els havien tingut reclosos a casa, en una casa en el seu cas, que lluny del que pensaven, no tenia els condicionament mínims de confort als que estaven acostumats, malgrat el foc a terra del menjador, i les estufes elèctriques al bany i a l’habitació, el fred se’ls va posar al cos i els havia fet companya al llarg de tot l’hivern, malgrat l’abundant roba d’abric, que literalment els limitava els moviments més habituals, dins de casa eren indispensables les samarretes i calçotets de màniga llarga ( el Jordi fins aleshores no n’havia fet servir mai ), la camisa de roba gruixuda i els pantalons de pana, i un jersei de llana, per sortir al carrer, calia com a mínim, un abric o cosa similar, guants, barret o capell, bufanda o passamuntanyes; ben cert que en el seu cas es tractava d’una adaptació al clima de la zona, però també era cert, que a la seva edat, 60 anys del Jordi i 55 de la Lourdes, l’adaptació es plantejava difícil, sinó clarament impossible.

Els dies de Setmana Santa el poble va rebre un gran nombre visites i també alguns dels que hi tenien casa, es van atrevir a anar a passar-hi uns quants dies; l’aire de festa, de retrobament del paradís perdut, es va tornar a fer present per al Jordi i la Lourdes, però el dimarts desprès de celebrar “la mona”, la solitud va tornar a ensenyorir-se de Viles i Pobles i llevat d’algun cap de setmana escadusser, aquesta seria la tònica, fins al començament de les vacances dels escolars, el període darreries de juny a darreries d’agost, tornaria a crear el miratge del paradís que havia enlluernat al Jordi i la Lourdes; tothom els deia que tenien molta sort de poder viure tot l’any en aquell lloc tan tranquil, i per descomptat amb aquell aire tant pur en comparació a Barcelona o qualsevol altra gran Ciutat de Catalunya ; com si el clima d’estiu fos permanent, pensava el Jordi, i com si formigueig que justament estava relacionat amb el període de calor, pogués en els cas dels humans, persistir més enllà de les darreres calors.

L’estiu va passar curull d’activitats, Festes Majors, Aplecs, Romiatges i fins el Mercat Medieval de Guimerà, van ser ocasions per gaudir a cor que vols, dels petits oasis de felicitat, que no sense una gran carrega de feina per a les minses poblacions de cada llogarret, s’anaven ofertant aquí i allà; el Jordi i la Lourdes procuraven en tot moment estar en un i altre lloc , ara com a col·laboradors, ara com a públic, en una frenètica activitat, en la que semblaven voler recuperar els dies d’aïllament de l’hivern anterior.

Finalment, com s’acaben totes les coses d’aquest món, com ens recorda Mn. Ramon Bergadà , guanyador dels Jocs Florals del Balneari de Vallfogona de Riucorb l ’any 1947, en el seu poema “Riu corb”, que amb els anys ha esdevingut una cançó popular ,

EL RIU CORB
( cançó segarrenca )

Del bell cim de les muntanyes
De Segarra tot baixant
Quines corbes més estranyes
Que fa el riu saltironant

Què bonic, què bonic
Quan comença bo i a córrer
Allà a Rauric !

Ple de sàlzers a la vora,
Con hi canten els ocells,
Com s’hi mira la pastora
Rodejada pels anyells.

Què és obac, què és obac,
Què és fresquivol quan decanta
Vers llorach !

Pels canyars de les fondades
En veure’l d’ací i d’allà
Els pagesos amb aixades
El torrent fan decantar

L’abundor, l’abundor
Va del riu a les parades
De l’Albió !

Pren les aigües saludables
De la Puda, i va baixant
Bo i regant les abundables
Hortalisses del voltant

Sens destorb, sens destorb ,
Dóna nom a Vallfogona
De Riucorb !

Com a platejada trena
Descabdella son corrent
I al molí de la Cadena
Va per dar-li moviment.

Baixarà, baixarà ?
Diu tothom, esguardant-te
Guimerà ?

Veu les runes de Vall Santa
Amb la Bovera al damunt
Per oir l’ocell com canta
Semblar parar a cada punt

Plana avall, plana avall
Va regant de Ciutadilla
L’amplia vall !

En creuar la carretera
Que de Targa va a Montblanch
Clou de sobte la carrera
Deixant eixut el barranc

Queda sec, queda sec
Enlluernat a la vista
De Nalec !

Per davall de la fondada
El riu Corb torna a sortir
I perquè la torrentada
Faci anar més d’un molí

Va tant tort, Va tant tort
Que contempla retorcent-se
Rocafort !

Què bonic el pla de terra
Que el riu Corb rega desprès ;
Quin contrast que fa la serra
Amb les planes d’olivers

Ben propet, ben propet ,
Fa el goig i les delícies
Del Vilet !

Horta avall el riu s’aterra
Perquè veu sortir un gegant
Un forçut gegant de pedra
Damunt del Gardeny vessant

Què vull, què vull dir ?
Ton cloquer, ton sentinella,
Sant Martí !

Tot marxant el riu albira
La presència de Maldà
A belianes l’Urgell mira
I s’espanta de passar.

I allí es fon, i allí es fon
Con ho fan totes les coses
D’aquest món.

Premi de la Junta del Museu de Reus
Jocs Florals del Balneari de Vallfogona de Riucorb, any 1947
Autor : Mn. Ramon Bergadà, canonge de la Catedral de Tarragona

L’estiu va arribar a la seva fi, i avui uns i demà uns altres, els veïns del Jordi i la Lourdes es can anar acomiadant, tot i insistint en la sort que tenien ambdós de poder romandre en aquelles terres, enlloc d’haver de viure dins de la contaminació , el brogit i les tensions de les grans ciutats.

A darreries de setembre, van començar les boires, els freds i les gelades, el Jordi i la Lourdes, es van plantejar si podrien suportar un altre hivern llarg, fred i solitari en les terres de la Catalunya interior, de l’anomenat “forat negre”, i ambdós van haver d’admetre que aquesta perspectiva ens emplenava de terror; el primer d’octubre, amb el cotxe curull de paquets, van acomiadar-se de la botiga, del forn de pa i d’alguns vilatans amb els que havien fet bona relació, tots i dient-los que a contracor havien de tornar a l’Hospitalet de Llobregat, perquè els fills – que treballaven tot el dia – els necessitaven per ocupar-se dels nets.

Tot i que els van rebre amb alegria, es veia clar que els fills, no estaven gaire contents d’aquella TORNADA.

© ANTONIO MORA VERGES

La terra dels Càtals

1500 anys abans del començament de l’anomenada Era Cristiana, al territori que avui s’anomena Catalunya, hi vivien els Càtals ; la seva organització social era la tribu, i la seva religió era animista.
Els Càtals eren caçadors i la seva zona de migracions seguint als animals, arribava al Nord, fins a l’actual Perpinyà , i al sud fins a l’actual Múrcia ; en el seu anar i venir constant, no era infreqüent que hi haguessin lluites entre les diferents tribus, que habitaven com ells, aquest territori tant ampli. En èpoques de gran sequera, en que la mortaldat dels animals era molt elevada, les baralles es donaven fins i tot, entre les diferents tribus Càtals.
Els caçadors no tenen altra manera d’evitar els altres depredadors que la seva eliminació física, i així les baixes en aquelles lluites eren sempre molt nombroses, això i la duresa de la vida dels caçadors, explica que el nombre de Càtals no fos molt elevat.
Corria l’any 1035 A.C. i la tribu dels Càtals que tenia com a territori tradicional, el naixement del que avui coneixem com Riu Ripoll, tenia un Cap anomenat Axel era aquest un exemplar humà impressionant, tenia una alçada de 1,70 metres, i pesava per damunts dels 80 quilos, el seu cos, era però, flexible com una canya , i en el seu cervell s’acumulava la saviesa del seu poble.
Des dels territoris del Nord, arribaven noticies de la irrupció de tribus, que ocupaven el territori permanentment, que començaven per desbrossar els boscos, que foragitaven els animals, i es dedicaven al conreu de la terra i a la ramaderia ; es deia també que havien desenvolupat defenses eficaces per a la guerra, i que eren lluitadors ferotges i valents. No mataven als seus contraris , sinó que els feien presoners, i els obligaven a treballar la terra, amb ajuda dels animals.
L’Axel va preparar una sortida d’exploració amb els millors dels seus companys, i a darreries de desembre es trobaven a la plana, que hi havia desprès de les altes muntanyes nevades. Certament era esfereïdor veure com havien modificat el món aquells individus, als que es referien sempre com a Bàrbars ; extensions immenses sense un arbre, terres remogudes, i a cada certa distància un curiosos campaments, encerclats amb llargues fustes acabades en punxa.
Dins del cercle hi havia una edificacions fetes també amb fusta, i al centre del cercle hi havia un tronc mort clavat a terra , que semblava ser objecte de veneració per a tothom. Tenien amb ells tota mena d’animals , bens , gallines , bous , vaques i fins tot cavalls. El més asombrós era però, que traslladaven grans carregues sobre una mena de llit de fustes, que restaven suspesos damunt dos disc de fusta rodons, que impulsats, ara per bous , ara per cavalls , giraven, fen fàcil i senzilla, la feina de transportar estris pesats d’un lloc a un altre.
L’Axel va copsar deseguida que aquella forma de vida, acabaria un dia o altre, amb el seu sistema tradicional d’organització social ; que la vida de caçadors dels Càtals estava condemnada a desaparèixer.
De tornada al seu territori va convocar al Consell, i els va exposar el que havien vist, i també la certesa de que el món tal com l’havien conegut sempre, estava acabant-se. El Consell va demanar que tota la tribu es reunís en Assemblea donada la gravetat de la situació, i va decidir que fos l’Assemblea qui prengués la decisió corresponent.
L’Assemblea va ser molt tensa, fins i tot algú va dir, que potser ja no era l’Axel l’home més indicat per a liderar la tribu , donada la seva visió apocalíptica. L’Axel va posar a disposició de la tribu – si aquest era el pensar majoritari – el seu lloc de Cap , però la major part dels Càtals varen decidir de confirmar-lo. Tot seguit l’Axel va dir a la tribu ” aquesta gent tenen una concepció diferent del món, els seus Deus estant representats en figures gegantines de fusta, però donats els seus coneixements , han creat eines que els permeten moure’ls , i transportar-los fàcilment ; el nostre món està lligat a la terra , els nostres avantpassats resten a la muntanya sagrada, i lluny del nostre riu , l’enyorança no ens deixarà gaudir de l’existència , tenim doncs dues alternatives : o fer-nos també nosaltres sedentaris, i aprendre les tècniques dels Bàrbars, o lluitar amb ells fins a la mort , amb la certesa de que d’aquesta lluita no en podem sortir guanyadors ; en una o altra decisió estaré amb vosaltres “
L’Assemblea va deliberar fins a l’alba, la decisió final, va ser que arribada l’hora, lluitarien tots , infants, dones, i vells . juntament amb els homes i joves, fins a la victòria total, o la mort !
L’any 1030 A.C. va tenir lloc la primera trobada entre els Bàrbars i els Càtals, a les planes del Vallès ; la millor tècnica dels Bàrbars que comptaven amb màquines de guerra, va fer una munió de baixes a les files dels Càtals; no hi van haver presoners, perquè els Càtals lluitaven fins a morir.
L’Axel va donar ordre de no presentar batalla cap vegada més en camp obert, els Càtals van començar – sense saber-ho – a fer la guerra de ” guerrilles “.
Les lluites sovintejaven, ara com escaramusses, ara posant paranys als Bàrbars , però malgrat aquestes petites victòries, sempre hi havia entre els Càtals alguna baixa ; baixa que no es podia reposar, i semblava altrament que els Bàrbars malgrat les seves pèrdues superiors en nombre, disposaven de forces il·limitades.
L’hivern de l’any 1014 A.C. va ser molt cru, i els Càtals van arribar a passar gana, donat que la major part dels animals del Vallès , havien fugit, d’una part pel rigor del clima , i d’altra per la constant desforestació que els Bàrbars aplicaven als territoris sota el seu control.
Va ser la primavera de l’any 1013 A.C. que l’Axel va convocar a tota la tribu, únicament ja 300 persones, la major part infants, dones i vells, els va fer saber a tots que havia arribat l’hora definitiva ; els Bàrbars s’havien assentat a la plana, davant mateix de la muntanya sagrada, i els barraven la sortida natural. Calia doncs preparar-se a morir !.
Un mati el campament dels Bàrbars es va veure sorprès per l’atac amb torxes enceses, d’un grup de 20 genets Càtals ; el grup un cop encès el campament va fugir cap a la muntanya. Els Bàrbars es van dedicar a apagar el foc, i van enviar emissaris per demanar reforços als campaments de més al Nord. Des d’aquell dia , als campaments Bàrbars es feia sempre guàrdia , de dia i de nit.
A meitat del més de juny, es van concentrar al campament dels Bàrbars uns 1500 genets armats ; van emprendre la marxa per cercar als Càtals a trenc d’alba ; els guaites Càtals van donar l’avís i a les angostures i congostos del Riu Ripoll, es va lliurar una aferrissada batalla, en la que van morir 1000 dels 1500 Bàrbars, i la totalitat dels Càtals.El Cap Bàrbar Extrem, va restar impressionat per la fermesa dels Càtals en la defensa – sense sentit – del seu sistema de vida, del món que coneixien i estimaven, i va decidir d’incorporar al seu vocabulari el mot CATALANDS, habitants de la terra dels Càtals.
Més endavant esdevindria CATALANS, com ens ha arribat a nosaltres, i en la llengua dels Bàrbars, es refereix als herois que van lluitar fins a la mort, però també a totes les persones que se senten tant lligades a la seva terra, a les seves costums, que s’estimen més, morir, que marxar !

© Antoni Mora Vergés

El Corb, un riu d’història

L’agricultura com quasi totes les activitats que desenvolupem es veu condicionada per l’economia; així en èpoques de bonança econòmica – com l’actual – en aquestes terres de la Baixa Segarra i de l’Urgell es freqüent veure plantacions de vinya, fins i tot en el mateix fons de la Vall del Corb, abans i desprès del Coll de la Portella, la vinya domina sobre qualsevol altre conreu.
Certament no sempre ha estat així, des de l’època grega i/o romana s’introdueix en aquestes contrades l’olivera, fent companyia durant molt de temps únicament als cereals, i potser a algun arbre fruiter com l’ametller.
Amb l’arribada dels sarraïns que s’instal·len a Kalat Al Malla, ara en diem el Castell de Maldà, la fisonomia de la vall s’omple de colors i de sabors, amb ells vindrà l’horta, el blat de moro, la síndria … tot un món nou de gustos.
El Duc de Cardona, virrei de Nàpols i Senyor d’Arbeca , on es feu construir un castell, que diu la fama que fou el més formós que el segles recorden, i del que es conserven únicament alguns trossos de muralla i d’una de les torres, re-introduirà l’olivera, sembla que desprès d’una secada general possiblement com a conseqüència d’un hivern molt fred, els arbres procedents d’Orient, rebran el nom del lloc on es planten i d’aquí es generalitzarà la denominació arbequina.
Al començament de la Vall, en els termes de Rauric, Llorach i Savallà del Comtat, el bosc ha tornat a prendre possessió de moltes de les terres de les que fou foragitat en benefici de l’agricultura, fins a Vallfogona de Riucorb la progressió del bosc es constant i plantejarà a mig termini problemes de seguretat per algunes propietats si no si posa l’oportú remei.A l’alçada de Guimerà, es recupera la visió més tradicional dels conreus, amb algunes hortes, tot i la constant progressió de la vinya.
En la magnifica selecció de fotografies que s’ofereixen en aquest llibre, podreu endevinar en alguns dels fons si el moment que vivien els protagonistes era de bonança econòmica o d’estretor.
En molts moments de la seva història, el riu Corb ha viscut grans tensions per la qüestió de l’aigua i la seva distribució entre les poblacions que es troben al llarg del seu recorregut, ara més enllà del coll de la Portella, es infreqüent que corri l’aigua fins i tot en èpoques de fortes pluges, no està però de més recordar-ho i fixar l’atenció en les moltes restes, de basses, canalitzacions, molins i sèquies que a poca atenció que hi poseu anireu descobrint. El Corb te molta història, i hem d’agrair l’esforç de la bona gent de Guimerà per donar-ho a conèixer
Antonio Mora Vergés

El pi de les Quatre Besses ” El vell guerrer “

Dissabte dinou de juliol, havíem quedat per anar a veure el Pi de les quatre Besses del Dalmau, per a algunes persones només un pi pinyoner, encara que de proporcions magnifiques :

Mides (en metres)
Alçària
28,0
Volt del canó (a 1,3 m)
4,40
Volt de la soca
4,70

Per a nosaltres era també, retrobar-nos amb el nostre passat ; explicava fa ja molt de temps, que aquestes havien estat les terres en que la tribu dels catals s’havia fer forta, i on havia acabat desapareixen a mans dels bàrbars del Nord, explicava també que en reconeixement del valor amb que havien lluitat fins al darrer individu, els bàrbars parlaven d’aquesta terra, com el land dels catals, i que amb el pas dels segles, s’havia acabat parlant dels catalans.

Es tractava doncs d’anar a veure un arbre monumental, i alhora l’exemple viu, d’una vella llegenda; els catals si ho recordeu eren animistes, no podien entendre l’existència lluny del seu riu, de les seves muntanyes i dels accidents naturals que conformaven el seu món; per això havien decidit en assemblea, i així ho van fer, lluitar fins a la mort , i ens diu una llegenda que el Cap catal Axel, greument ferit i conscient ja de que era el darrer de la seva tribu, ens veure’s encerclat pels barbars, i volen ser fidel al jurament de no deixar-se agafar viu, es va treure les sandàlies, i va remoure la terra amb la planta dels peus, al temps que demanava als deus que li permetessin desaparèixer de la vista dels bàrbars, esdevenint alhora un símbol del seu poble i del seu món. La llegenda ens explica que tot d’una , del lloc que ocupava el cos del Cap catal, va sorgir un arbre poderós amb quatre branques que s’alçaven orgulloses vers el cel, era us ho deveu imaginar ;

Nom
Pi de les quatre besses del Dalmau
Protecció
Ordre de 30 d’agost de 1988 DOGC 1042, 12-09-1988
Número d’identificació
04.16.01
Espècie
Pinus pinea

Com veieu no va ser fins molts i molts segles desprès, que els descendents d’aquells bàrbars que havien exterminat la tribu dels catals, tot i viure sempre més fascinats per la gesta dels herois que van lluitar fins a la mort, van prendre la decisió de reconèixer si més no, el valor monumental del Pi de les Quatre Besses. El nom de catal que esdevindria amb el temps CATALANS , en la llengua dels Bàrbars , designa alhora a aquells herois, però també a totes les persones que se senten tant lligades a la seva terra, a les seves costums, que s’estimen més, morir, que marxar.

Nosaltres varen saludar amb tot el respecte al vell guerrer.

Nota d’especial interès ;
El Pi de les Quatre Besses està malalt, molt malat, i dissortadament els actuals bàrbars, més enllà dels discursos bonics, estan entestats en esborrar fins al darrer vestigi del món dels catals; tothom que vulgui veure al Vell Guerrer, caldrà que contacti amb : mora.a@guimera.info , acordarem una data per la visita, i només recomanen que no es porti – per part de les senyores – calçat amb tacons dels tipus “ Letizia “.

ANTONIO MORA VERGES

qat´a al-gunya VIATGE A L’OBLIT

Maldava per trobar alguna informació precisa sobre la presència àrab a Catalunya, de primer – innocent de mi – vaig pensar que ho trobaria fàcilment en una bona biblioteca pública, i vaig anar a l’anomenada Biblioteca Vapor Badia de Sabadell, la més nova, la més gran, la més recent de les biblioteques construïdes per la Diputació de Barcelona ; la meva sorpresa va ser majúscula en les enciclopèdies generals, es passa del període roma al món feudal sense transició, únicament desprès de moltes consultes, vaig trobar en una de les enciclopèdies que parlava d’aquest període, encara que fent servir només generalitzacions i de forma molt breu, com us podeu imaginar això em va esperonar d’allò més, calia ampliar informació sobre la presencia àrab a Catalunya !
Unes gestions per Internet i des de l’ajuntament de Balaguer m’adrecen al Museu de la Noguera ; concerto al telèfon 973.445.194 una visita i rebo com a resposta que hi puc anar de dilluns a divendres de 8h. a 15h.i que demanant per la Carme o l’Eva m’atendrien amb molt de gust. Agrair l’atenció de la Carme i l’Eva i les facilitats per a consultar el fons documental del Museu, un oasi ( valgui la cita àrab ) en un desert d’informació en relació al període 700-1100 a Catalunya, es obligació que em plau de complir.
Confirmat en el viatge al Museu de la Noguera, a Balaguer, que devem als àrabs ( hi a tota la gent que va venir amb ells que no ho eren, malgrat haver quedat tots inclosos dins d’aquesta denominació), molt més del que creu la majoria de nosaltres.
Sense la seva vinguda estaríem encara amb els números romans ,els recordeu, I, II, III, IV, V,VI.VII, VIII,IX,X , L;C, DM…?, algú pot imaginar-se un món sense el zero (0) ?, doncs si, ens el van portar els àrabs, com també no poques de les aplicacions pràctiques de l’aritmètica i l’àlgebra, paraula aquesta darrera d’arrel clarament àrab.
En el terreny agrícola, ultra l’aprofitament de l’aigua – eren uns experts en trobar-la i distribuir-la – ens van portar menges com l’arròs ,les taronges, i no pocs dels fruits de l’horta, i que podem dir dels estris més freqüents com la gerra, o la rajola, la sèquia, la catifa, el sofà, el barnús, la jupa ;i la presència en la toponímia d’arreu de noms d’origen àrab malgrat els esforços d’anys i anys, per esborrar de la memòria col·lectiva tot aquest patrimoni cultural.? podem posar aquí des de Calafell, fins a la Pobla de Mafumet, passant per tots els que comencen amb al (ALBI,ALFORJA), vin (VINAIXA, VINEBRE) o ben (BENICASSIM, BENIDORM).La nostra parla, i àdhuc la nostra forma d’entendre el món, no seria entenedora sense l’aportació dels àrabs.
En el terreny agrícola, està confirmat que practicaven una agricultura col·lectiva de base tribal, això els permetia optimizar els recursos disponibles, tothom treballava un tros determinat, però alhora participava també en tasques de la comunitat, tasques que podien anar en participar en la plantació i/o recollida de les collites, o en formar part – temporalment – dels qui s’ocupaven de tasques de protecció i defensa, en els territoris propers a la frontera. Es solien concentrar al voltant d’un castell o una torre de defensa, que en consolidar-se la situació i allunyar-se el perill de guerra, era ràpidament acompanyada d’una mesquita, d’un molí, i d’altres elements de millora de la vida de la comunitat.
Entrem ara al terreny de les hipòtesi i les teories , n’hi una que sosté de que des de Lleida fins a Tortosa, existia una línia de torres de defensa; la dificultat d’identificar les restes de l’edificació i sobretot el pas del temps, estem parlant dels segles VIII a XI, fa més de 10 segles ! fa difícil , quan no impossible provar aquesta hipòtesi, no hi ha però cap dubte de la continuïtat de les Borges (Torres) Blanques, fins a les muntanyes de Prades, i des d’aquestes fins novament Les Borges ( torres ) ara del Camp, i des aquí amb la línia de torres litorals de defensa, que han resistit en algun cas, l’explotació salvatge del litoral tarragoní.
qat´a al-gunya , Això vol dir ( la terra de les riqueses ), així es com ells definien el nostre país i algú i vol veure el antecedent del nom de CATALUNYA que per cert no se sap d’on prové, la teoria de la tribu dels Càtals, alguns dels lectors ja la sabeu, però sembla tant poc solida, com la d’aquest nom àrab. Contra el pensament popular més estes aquesta frase, ens indica que els àrabs s’estimaven la nostra terra, potser més que alguns dels que no es treuen mai el seu nom de la boca, oi ?
Ara els problemes : A la poca documentació i les poques restes que es poden trobar d’aquest període, ( Al Museu de la Noguera hi ha una exposició del tot recomanable ) cal afegir el fet de que els estudiosos catalans, es preocupen en la seva majoria pel període romà, això es particularment cert per les universitats de Barcelona, i malauradament també per la nova Universitat de Lleida. S’explica aquest fenomen per l’escassa demanda d’informació sobre la presència àrab a Catalunya, i d’altra per la manca de formació de la major dels investigadors actuals, formats en les llengües mortes, llatí i grec, i desconeixedors absolutament del lèxic i la grafia àrab, hi ha alguna excepció com no podia ser menys, i podem trobar amb molta dificultat els llibres, lèxic usual català-àrab, àrab-catalan, i, els noms de lloc de Catalunya , de Pere Balaña Abadia, autor també d’alguna monografia més sobre la presència àrab a Catalunya.
Ara les preguntes : Com es possible que trobem avui, en un estat tant i tant miserable, als descendents d’aquells que varen fer possible que els avantpassats del President del Tribunal Constitucional poguessin gaudir d’una neteja en profunditat ?
Tinc la convicció personal, de que hi ha almenys dues explicacions : La primera fora que la tecnologia durant el segles XIX i XX ha permès un ràpid desenvolupament del món occidental, que sense cap escrúpol ha fet servir aquest avantatge per expoliar a la resta del món, àrabs i no àrabs, i el segon fora potser que la persistència en el món àrab de formes caduques de govern, caduques i corruptes, val a dir-ho, ha ajudar a desfer aquell esperit de col·lectivitat que els va permetre colonitzar una vegada qat´a al-gunya.
A la sortida del Museu de la Noguera, vaig veure que novament Balaguer tornava a tenir habitants de religió musulmana; la gent allà i aquí se’ls mira amb un cert temor, però en el seu ulls brilla l’esperança i s’endevina en ells una forta decisió d’assolir millores en la seva vida quotidiana ; tornaran a agafar el testimoni d’un sistema de vida, en el que no priva únicament la satisfacció de les necessitats personals d’una minoria ?, pel be del món necessitem una vegada més, que algú tingui la sensibilitat suficient per a recordar-nos a tots els que vivim a qat´a al-gunya. Que amb una mica d’esforç aquesta definició es aplicable a qualsevol racó del món, només ho hem de voler la majoria.

ANTONIO MORA VERGÈS

El Corb, breu història d’un espoli més


He aprofitat un dia fred i plujós de Novembre , un dia d’aquestes vacances escadusseres i sense sentit, que any rera any, ens toca fer, fora de temps , als qui treballem en empreses que no tanquen cap dia laborable, estiu o hivern sempre hi trobareu diligents empleats que us atendran. Dels problemes que això comporta en relació a gaudir d’uns dies de lleure comú amb la família en podríem fer, no un article sinó un llibre sencer, però això es clarament un altre tema, i avui toca parlar-vos del riu Corb, de la seva història passada, i del seu miserable present.

Diu l’enciclopèdia catalana ( com li sobra lo de Gran, a aquesta obra, monument escrit al cofoisme més ranci ! ), que neix a 726 metres d’alçada sobre el nivell del mar ,a la font de Rauric, municipi que administrativament pertany a la conca de Barberà, però que de totes, totes te el trets inconfusibles de les terres de la Baixa Segarra; l’únic vestigi del riu que poden intuir – no pas veure -, és al costat de la carretera , una minúscula edificació, sense cap senyal identificador, on veiem a traves d’una reixa oxidada, unes escales que s’endinsen a la terra i que volem creure que portaven fins al naixement del Corb.

Desprès i seguint el curs del riu, constatem que a Llorac, fa anys i anys, que no i veuen una gota d’aigua, com tampoc a Vallfogona de Riucorb, ni a Guimerà. En aquesta població ens expliquen gent d’una certa edat, que hi havia encara a la seva infantesa, gorgs profunds on anaven a banyar-se, i en un d’ells trobaria la mort el fill de c’al Pardalet ; a l’hostal Sant Jordi, que es troba just al costat del pont en la seva marge sud, i que constitueix un mirador excepcional de Guimerà, veiem alguna fotografia antiga , que ens parla alhora, dels precaris mitjans de transport d’aquell temps, i de la realitat d’un riu que precisava – aleshores si – del pont per a creuar-lo.

Aquí i allà en tota l’allargada de la Vall, veiem encara les runes dels molins de gra, que el riu feia treballar a cor que vols. Un camí molt accessible us portarà des de Guimerà fins a les runes del molí i la bassa del senyor de Guimerà.

El curs de la Vall continua per Ciutadilla , Nalec, Rocafort de Vallbona , Sant Martí de Maldà , Maldà i fins a Belianes, on canvia de direcció i continua vers al nord, , i es perd entre les vinyes i els olivers ; prop de Bellpuig d’Urgell, podem retrobar de nou l’antic curs del riu, que a traves dels termes de Castellnou de Seana, el Poal, Linyola, Bellvís i Térmens , arriba fins a Vilanova de la Barca on desembocava desprès d’un recorregut de 57 quilometres.

Perquè es perd un riu ?, i perquè concretament s’han perdut aquests rius interiors ?, de ben segur que els experts ens donaran tota mena d’explicacions tècniques, però per a mi que entenc el circuit de l’aigua a la terra, com un exemple palès de la teoria dels vasos comunicants, quan hi ha una demanda desmesurada d’aigua a nivells inferiors, – pensem que la major part de l’activitat humana, en aquest país nostre es fa per sota dels 700 metres d’alçada sobre el nivell del mar – , l’aigua que corria pels nivells superiors senzillament desapareix. Amb l’aigua però també marxa tota l’activitat que hi estava relacionada, adéu molins, adéu agricultura intensiva, i sense solució, adéu població.

L’avui d’esplèndida – encara – Vall del riu Corb, no te més que història, i sinó si posa remei, no passarà gaire temps, en que fins i tot això, la història, també es perdrà.

ANTONIO MORA VERGES

Tenes Paradis

L’inici de la primavera, amb els primers dies de calor, posaven data de caducitat a la visita que volia fer, als darrers quilometres del Riu Tenes [ Per a mi però, serà sempre el riu de la Sauva Negra ]; volia trobar l’antic molí, dit de la Bauma, que ja ni s’anomena en el darrer mapa de la editorial barcelonina Piolet [ El Moianes necessita urgentment dotar-se d’eines pròpies per conservar la memòria històrica, i àdhuc per defensar des del present, un futur possible ].
Deixàvem el cotxe al costat del riu, en el darrer tram en que transcorre encara per l’altiplà , abans de despenyar-se pels cingles del Fai, seguíem en un primer moment, la pista que permet l’accés dels vehicles a la represa en que és reté l’aigua, per tal de permetre allargar fins on sigui possible la “temporada” de visites turístiques al Monestir de Sant Miquel. Ben aviat un cop superada la porta de ferro, a l’esquerra un corriol ens permetia anar guanyat alçaria; en la llunyania en algun moment Puigdolena, més aprop tot just a l’altre costat dels penya-segats una magnifica finca que podria ser el Serra, i al fons omnipresent – encara – el riu Tenes.
Com sempre el camí està orfe d’indicacions, únicament el sentit comú – facultat que hores d’ara posseïm un reduït nombre d’éssers humans – em fa decidir per un lloc determinar per iniciar el descens fins al llit del riu – mai ens queixarem prou d’aquesta desídia col·lectiva, que possibilita la pèrdua de camins públics, i facilita alhora, les accions facineroses de tants i tants propietaris particulars sense escrúpols – ; el molí conserva encara alguna part del sostre, i una habitació en la que no fa massa temps s’ha fet foc, la resta de l’edifici que hom s’imagina quasi majestuós, està cobert per la vegetació que de ben segur acabarà engolint-ho tot en un curt període. Només l’acció decidida de l’Ajuntament de Sant Quirze de Safaja, del Consell Comarcal, i àdhuc del Consorci del Moianes, poden evitar aquest final tan i tant tràgic !
Per deixar-ne constància a la Galeria d’imatges de moianès.net, vàrem fer les fotografies que acompanyen aquest relat, i que adreçarem al Feliu Añaños Masllovet, amb el prec d’incloure-les amb la resta de fotografies que ens recorden com n’era de bonic Sant Quirze de Safaja i el seu terme Municipal.
La remor del tsunami especulatiu que puja des de Barcelona, és espaordidora !, demanem a tothom, Alcaldes, Regidors i veïns del Moianes, que amb els peus damunt la terra, tinguin ben clar, que únicament l’acció decidida de tots, farà possible deturar la màquina destructora, que sota el nom de progrés, ja ha deixar només en el record, els versos del Joan Oliver :

En ma terra del Vallès
Tres turons fan una serra
Quatre pins, un bosc espès
Cinc quarteres , massa terra
Com el Vallès, no hi ha res !

© Antonio Mora Vergés