Ho reconec, tot, la preparació, el desenvolupament , la tornada de les excursions, tot això, té per a mi quelcom inefable, memorable. Hi ha amistat, descobriment, prova física i mental, incertesa i celebració final de la vida. No deixes de preguntar-te si ho resistiràs, si t’estàs fent gran, si tot sortirà bé. És una activitat que propicia la reflexió sobre tu mateix i sobre els altres.
 L’inesperat sorgeix: en la darrera excursió, el robust teix a la font, les espeltes de neu aquí i allà, els faigs, els pi -rojos, i no només això: mirar amb els prismàtics i descobrir que allà dalt, allà d’on véns, hi ha un paio singular, un ximple, corrent amb un gos. El goig de saber que encara tens corda i que has estat capaç de portar el teu cos a 1600 metres en línia recta cap amunt. I les confidències i tonteries havent sopat i la cervesa freda amb patates fregides tot mirant el cim al qual has pujat. Però per sobre de tot la companyonia que fas.
Tanmateix, allò memorable es la resolució dels problemes sobre la marxa: el company que s’ha esgotat a qui fem costat, li donem part de la nostra aigua ,  per sort avui n’hi ha abundància.  És el moment crític: falta molt i encara no hem encarat el camí de baixada. Les rampes no el deixen caminar i en un moment de ràbia i de defalliment llences la gorra a terra .
 Per sort sempre hi ha una dona, una mare de déu que porta analgèsics, barretes energètiques i administra l’aigua: et cuida realment com una mare: tingues mare ! penso mentre l’acompanyem.
I la mítica que es crea al voltant de passades excursions? De tant retocar i re explicar les històries acaben quedant relativament bé. Però aquest dia em tocarà desmuntar un mite: aquell que atribueix a determinat company avesat en la muntanya, la facultat d’orientar-se en la boira més espessa i sota la nevada. Tot sopant, em reconeix que aquell dia tenia por i va anar posant clandestinament unes marques sobre el terreny durant la pujada. Quan li van demanar si sabia tornar a la vall, va contestar que sí ,  però no gràcies a unes facultats miraculoses sinó a unes facultats previsores!
Veus aquell nuvolet allà al costat del pic ? els havien advertit , si?
Doncs, avui no arribareu a dalt, vaticinaren el vilatans!

T. Cargol

La mentida (la vida) començava a les sis i trenta-sis minuts de la tarda. El fabricant de bombolles de sabó es disfressava de jove alemany i començava a treballar. S’instal•lava al seu lloc particular, un racó al costat de la catedral, i començava a preparar la poció que ajudaria a fer sobreviure la seva esperança un dia més.

A les set i dos minuts acostumaven a arribar els primers malsons. Petits i entremaliats, no entenien que dins d’aquelles bombolles hi vivien les seves il•lusions, els petits contorns platejats que reflectien somnis de mil colors. No comprenien que elles havien de volar i enlairar-se per sobre dels edificis i la civilització per fer-se realitat, que havien de superar aquell món per arribar a un univers sense límits, sense regles…
(Al seu món no hi cabien conceptes com la pressió, vivia feliç fora de lògiques i raons.)

A les set i setze minuts la disfressa de felicitat i indiferència del (presumpte) jove alemany començava a transformar-se en subtils gestos de desesperació, però els nens continuaven corrent i saltant pel seu voltant, cridant frases sense sentit i jugant amb aquell “pallasso de carrer” que els divertia tant i tant i tant. I mentre mataven les bombolles amb aquells dits de quasi nadó, ell estava segur d’endevinar dissimulades espurnes de malícia en els seus ulls, una espècie de morbositat infantil que empenyia als petits grans monstres a destrossar-li cada una de les fantasies.

A les set i vint-i-nou, els pares, tant feliços i contents de tenir els nens entretinguts durant una estona, feien un petit discurs moralitzador als fills perquè deixessin que una bombolla pogués arribar a tocar el cel. Però no; els petits assassins innocents – jutges despietats amagats rere rostres de prínceps i princeses- no en salvaven una.

I a les vuit menys vint-i-tres, per compensar, els pares donaven cinquanta-set cèntims i un somriure de recompensa al jove alemany mentre una nena li regalava un sugus de color lila -a compartir amb ella, per suposat- i li xiuxiuejava a l’orella que gràcies, que aquella tarda no l’oblidaria mai, mai, mai…

Irene Pujadas

A casa tot era normalitat, feia fred i la “Sisi” estava molt bé jaient al costat del radiador de la calefacció.

De cop i volta, un dia de matinada, els amos van marxar de casa a corre cuita, amb un parell de maletes i sense arreglar el llit. Aquella nit l’Alícia, ja no havia dormit a casa. La gosseta  estava molt calentona a dintre de casa i no era l’hora de sortir a passejar, així que va continuar dormint.

Al matí, l’amo va tornar sol, la va treure a passejar i li va donar la seva ració de pinso. Sense perdre el temps, va tornar a marxar. Al capvespre, l’amo va tornar, li va fer unes festes, la va treure a passejar i en tornar a arribar a casa, li va donar l’altre ració de pinso; mentrestant la gosseta menjava , va fer el llit i va endreçar una miqueta la cuina. De la mateixa manera que ho havia fet al matí, va marxar.

Aquest enrenou va durar quatre dies, amb les seves tres nits…! però de cop i volta, la porta de casa es va obrir, i van arribar els amos i l’Alícia, que portaven un paquetet molt petit a dintre d’un cabàs, que de seguida van deixar que la “Sisi” olorés; ella si va recrear, i a mida que anava olorant i mirant, se’n va adonar que a dintre del cabàs, hi portaven una altra Alícia, però més petitona.

L’amo li va dir a la gosseta: – Aquesta petitona es diu Núria, i també viurà a casa amb nosaltres, veritat que en tindràs cura i l’estimaràs?

La gosseta va fer un “guau” molt suau, que volia dir que tot el que l’amo li havia demanat, ho compliria al peu de la lletra.

La primera nit, va ser desesperant, tant com plorava la petita ho feia la gosseta; es va instal·lar a sota del llitet tant bon punt va notar que la nou vinguda descansaria allà, i no la van poder fer sortir de cap de les maneres. Les quatre o cinc nits restants varen ser molt complicades, ni la petita ni la gosseta s’adaptaven a la nova vida, i en aquella casa no dormia ningú.

Després van començar a arribar les visites, i la pobre “Sisi” no donava l’abast a protegir a la “peque” intentant que ningú s’acostés al cabàs amb uns grinyols ensordidors, molt amenaçadors.

Al cap de vuit dies dels nous esdeveniments, la gosseta va tornar a agafar un ritme de vida normal i a la casa es respirava tranquil·litat.

La Núria va començar a caminar agafada de la cua de la “Sisi”, i la bestiola no la va fer caure mai.

La canalla aprenen dels grans, per això el primer tros de poma que va menjar la petita, va ser de dintre de la menjadora de la gosseta, i també va provar de beure aigua del abeurador, sense gaire èxit, perquè la mare no li treia la vista del damunt!

El pare, entre rialles deia: – el que no mata, engreixa!

Continuarà… 

Eulàlia Molins Aragall

            Ja feia dies que s’havien acabat les vacances de la gosseta “Sisi” i la vida anava passant sense cap novetat.

            L’Alícia tornava a marxar cada matí cap a l’escola, i la mare l’acompanyava, aprofitant per a treure a la gosseta a fer els pipis i les caques.

            Aquells dies la gosseta es portava bastant be, sobre tot quan sortia a passejar, si la portava la mestressa no feia cap estrebada amb la corretja i anava fent tot xino-xano.

            Per a la mestressa era molt important el comportament de la gosseta, perquè estava embarassada i ja anava bastant pesada. A la bestiola ningú li havia dit, però el seu sisè sentit li feia intuir que allà dintre de la panxa de la seva cuidadora hi passava alguna cosa.

            Però un dia “tonto” el deu tenir tothom, i un matí del més de gener, tot fent la passejadeta pel descampat on normalment la “Sisi” feia les seves necessitats, es va creuar pel seu davant un gat siamès, que tot estarrufant-se li va plantar cara a la gosseta, que sense poder-ho remeiar, va estibar la corretja amb tanta força, que la pobre mestressa va anar a parar de cul a terra, sent arrossegada uns quants metres per la voluminosa fera.

            Tota la gent que hi havia pels voltants, de seguida van anar a socórrer a la pobre dona, que sense deixar anar la corretja havia aconseguit de frenar a la peluda enrabiada.

            Uff! Quina vergonya i quina angunia de trobar-se en aquella situació. Per un moment li va semblar que la criatura naixeria allà mateix, però de cop se’n va adonar que el que tenia era només un disgust i unes ganes de plorar i de tornar a casa tremendes.

            Al migdia, a l’hora de dinar, tot parlant-ne amb el seu home, varen decidir que de moment la gosseta no sortiria més amb la mestressa i que fora l’amo que ho faria fos l’hora que fos. No podien arriscar-se de patir cap més ensurt si ho podien evitar.

            Els horaris de la “Sisi” varen canviar de cop, però s’hi va acostumar de seguida. Sort que tenien la terrassa per a casos d’urgència, i alguna vegada l’havia salvada de no ser castigada per embrutar a dintre de la casa.

            Per poder conviure amb un gos de mides gegants, només cal organització i moltes ganes de tenir-lo i estimar-lo.

            Continuarà…

Eulàlia Molins Aragall

Un matí del més d’agost, la gosseta “Sisi” en despertar-se de dormir, va notar que a la casa dels seus amos hi havia molt enrenou, i del que estava ben segura, es que ella no ho havia organitzat!

            Al passadís de  casa, hi havia una pila de maletes, entre elles, hi va reconèixer les seves pròpies pertinences. Els abeuradors, el llitet per dormir, les seves joguines i sobretot el collar i la cadena, tot semblava apunt per marxar… però on? 

            Quan tots els de casa varen estar preparats, varen col·locar tots els paquets al cotxe i tots plegats es varen instal·lar als seients, l’amo va dir amb una veu alegre: – comencem les vacances!

            Després d’una hora interminable de viatge, varen arribar al poblet vora mar, on hi passarien un més relaxat i tranquil en una caseta de dues plantes amb jardí, que compartirien amb uns veïns que també tenien una gosseta. “Sisi” va pensar que serien les millors vacances de la seva vida. També ho serien per als seus amos?

            Quan varen estar instal·lats, tota la família va anar a donar una volta per la platja, i la gosseta s’ho va passar molt bé, però en tornar a casa i deixar-la al jardí,  va sentir curiositat per conèixer  la seva veïna, i sense dubtar-ho va saltar la tanca que separava els dos jardins i es va posar a jugar amb l’altre gosseta, que essent molt més petita, va resultar ferida d’una orella. L’amo de la gosseta i veí, va avisar el amos de la “Sisi”, alertant-los de que no podia anar sola pel jardí, i que a partir d’aquell moment la tinguessin estacada o a dintre de casa. La “Sisi” va se castigada, lligant-la a la soca d’un arbre, i només movent-se pel jardí quan hi era tota la família per a vigilar-la.

            De totes les maneres, un migdia, mentre que els amos feien mandres, ella va sortir al jardí per la porta de la cuina que romania oberta, en sentir una oloreta molt bona que provenia del jardí veí; sense pensar-ho dos cops, va tornar a saltar la tanca i es va plantar davant d’una barbacoa, on els veïns i  rostien unes sardines que ja fumejaven i començaven a estar apunt. D’una revolada, es va cruspir sis o set sardines tot saltant altra vegada la tanca, però… el veí se’n va adonar de seguida i cridant com un boig, va alertar els seus amos, que la varen castigar de valent; per la resta de les vacances va fer vida al garatge, i només sortia per a passejar i menjar, però sempre estacada.

            Entre tant la gosseta pensava: – aquestes vacances no les oblidaré mai més! Ho faran els meus amos?

            Continuarà…

Eulàlia Molins Aragall

            Quina idea més bona! Va pensar l’Alícia, en veure que el pare portava a casa una gosseta negre. Quina joguina més bonica! No varen haver de passar  gaires dies per a fer-se molt bones amigues…! L’Alícia va decidir que la gosseta es diria “Sisi”. Li agradava força el nom tant curtet.

En qüestió de molts pocs dies, la gosseta va posar la casa potes enlaire. Va esgarrapar el sofà fins a veure el terra des de sobra dels coixins. Va mossegar les cortines del menjador fins que les va deixar ben espatllades, es va dedicar a rosegar les potes de la taula i de les cadires, fins que no hi va quedar ni una gota de vernís. Es va menjar llapis  de colors, plastilina, els peus de la nina “Barbie”, les orelles de l’osset de peluix. No hi havia un racó a la casa, on el gosset no hi hagués deixat la seva empremta.

La mare treia foc pels queixals, no podia suportar que un gosset mal educat destrosses tota la casa…!

Però la gosseta es va  cuidar molt bé de treure a la mare de polleguera, el dia que estan tota la família apunt per dinar, va anar cap a la cuina i des de les brases estant, va enganxar un bistec de vedella a mig coure i se’l va menjar en un tres i no res.

La mare es va encarar a la seva filla tot dient-li: – Si no pots educar a aquesta gosseta com cal, em veure obligada a fer-la fora de casa!

L’Alícia es va veure amenaçada, i sense voler separar-se de la gosseta, es va proposar d’ensinistrar a la bestioleta com una professional.

A partir d’aquell dia, la gosseta faria vida al terrat; allà li va posar una casseta de fusta que el pare li va comprar, i no entrava a dintre de casa fins que hi era tota la família.

Al cap de deu dies d’haver pres la decisió d’educar a la gosseta, es va acabar l’escola, i l’Alícia es va dedicar en cos i ànima a l’ensinistrament de  la seva col·lega i amiga “Sisi”; tot sigui dit, li va costar més del que es pensava…

Encara passarien moltes peripècies juntes, abans de poder declarar a la gosseta “ADULTA”.

Continuarà…

Eulàlia Molins Aragall

Vídua. La Montserrat vivia sola ja fa molts anys en el seu pis, d’aquell poble que l’havia vist néixer. Un poble petit, d’aquells on cada dia hi ha menys jovent i més gent gran que renuncien a perdre la identitat de la terra.

El poble, pintoresc, bucòlic, i terriblement perdut al bell mig d’aquelles vastes terres de secà. Com una talaia, dalt del turó de no gaire més de quinze metres d’alçada, dominant tota la plana. Totes les cases arraulides al vol del campanar de l’església, símbol altiu de temps històrics.

El pis de la Montserrat, a la primera planta, guardava un secret que la Montserrat mai havia revelat a ningú. Allà sobre una tauleta al costat del balancí, una caixeta de cartró, folrada i decorada de fa molts anys. Amb la tapa ja una mica renegrida de tan agafar-la amb les mans. Allà, sobre la tauleta, ben posada.

La Montserrat s’hi passava hores en aquell balancí, mirant per la finestra. Molt sovint, agafava la caixa, l’obria, mirava a l’interior, la tornava a tapar amb molta cura, i la tenia una estona a la falda, acaronant-la amb la punta dels dits.

La Montserrat, cada dia a la mateixa hora, com un ritual, sortia al carrer amb el seu moneder negre entre els dits, i després de saludar a la Maria, la seva veïna de tota la vida, i una mica més amunt al Ton, entrava al forn a comprar el pa.

En una cadira, al costat de la porta, en Miquelet, l’avi forner, ja retirat, però que cada dia és allà al forn com per vetllar pel negoci, com per no perdre el contacte amb el mon real.

– Dos llonguets.

I buscant les monedes dins el moneder, difícil procés quan no es reconeixen bé les monedes i quan la vista ja no és com era, llueix tota la col·lecció d’estris que hi porta. El carnet d’identitat, una fotografia del seu fill de fa una pila d’anys, l’estampa de Sant Eudalt, que li va donar el rector, una fotografia en blanc i negre, mig borrosa del seu difunt, una factura d’alguna cosa que va comprar fa anys i que, mira, no sé per què però encara la porto, el bitllet del tren de quan va anar a Barcelona com a record, i no vulgueu saber quants papers més d’aquells que qualsevol pot quedar-se amb cara de babau per no entendre el sentit de portar-los al moneder.

Després cap a casa, fent petar la xerrada amb qui es trobés pel camí. Era una dona afable, alegre. No tenia pressa. No l’esperava ningú. Però ella tornava a casa i feia la seva. Quan la tristor de la solitud l’envaïa, s’assentava al balancí, agafava la caixeta de cartró de la tauleta, la destapava, se l’acostava a la cara, somreia i la tornava a tapar amb molt de compte. I allà es quedava un bona estona, balancejant-se suaument, amb el somrís retrobat i el pensament en el record.

Després que el seu marit la deixés vídua, va tenir que pujar ella sola el seu fill. Ja li havien sortit altres pretendents, ja. Però el seu cor i el seu pensament sempre havia estat amb el record del seu marit, el seu únic amor. El seu fill era petit i molt entremaliat. La feia patir molt. Quan sortia de l’escola sempre el tenia que anar a buscar pels vols del poble perquè marxava a jugar amb altres companys per aquells camps. Jugaven a guerres, fent dos bàndols i tirant-se terrossos de terra. Era molt divertit, el terrossos al fer impacte es destrossaven fent una mica de polseguera. Això feia ser més real la batalla. I mai tenia hora per tornar a casa. I la mare patint. Després va anar a estudiar al poble del costat, que és més gran i té institut. I després a Barcelona a la universitat. És un xicot llest que val pels estudis. La mare, fent sacrificis i amb els ajuts que va poder aconseguir, va donar-li al seu fill de l’ànima una carrera. N’estava molt cofoia.

Però com és natural, el poble era massa petit per aquell noi tan llest. A Barcelona hi va trobar feina i parella, i la mare es va quedar sola al poble per sempre més.

La Montserrat, al poble, parlava molt del seu fill amb la Maria, la veïna. Que si ha tingut molta sort, que fixa’t quina feina més bona ha trobat a Barcelona, que si està tant content.

– Però, Montserrat, si no ve mai a veure’t – feia la Maria.

És que té molta feina, va molt atabalat, pobret meu. Que si treballa molt i a més ha de continuar estudiant, que si el cap de setmana ha de sortir amb la seva parella, que si ha d’anar de viatge de tant en tant, que si ara s’ha comprat un cotxe nou, que si el pis on viuen es petit i ara volen comprar-ne un de més gran.

Tantes explicacions li donava a la Maria, amb tanta alegria per la sort que havia tingut el seu fill que, després, quan tornava a quedar-se sola, cansada, s’assentava al balancí, agafava la caixeta de cartró de la tauleta, la destapava, ficava el nas dins, somreia i la tornava a tapar amb molt de compte.

Qui sap què hi trobava la Montserrat dins aquella caixeta. La Maria, la veïna, li ho havia vist fer moltes vegades, però mai no li va preguntar per què ho feia. Manies de la gent quan ens fem grans, pensava. Fins i tot li ho havia comentat al Ton, però ell no volia donar importància a aquestes cabòries de vella. Però Ton que és molt estrany. I que si sempre ho fa, i que què deu ensumar. Que què vols que ensumi? Tonteries! Que si això o que si l’altre. Però mai en treien res en clar.

I passaven els dies, i els mesos i els anys. I un dia de cel transparent per l’aire de tardor, fresc, sec, amb aquell sol que s’agraeix, la Montserrat no va anar a buscar els llonguets, ni a xerrar amb la Maria ni amb en Ton. La Maria, la veïna va anar a veure què li passava a la Montserrat, però la Montserrat ja els havia abandonat. Se la va trobar assentada al balancí, amb la caixeta de cartró a la falda i amb un somrís pàl·lid als llavis.

Aquesta vegada el seu fill sí que va venir. La Maria li va explicar com havien trobat a la seva mare, al balancí, amb aquesta caixeta a la falda. Li va explicar al fill el misteri que tenia la seva mare amb la caixeta, que quan es notava trista feia tot aquest ritual, s’assentava al balancí, agafava la caixeta, la destapava i se l’acostava a la cara. I que li passaven tots els mals.

Al fill, aquell home important de Barcelona, amb tantes responsabilitats, tant ben considerat pels col·legues de la feina, se li negaren els ulls. S’assentà al balancí de la seva mare, agafà la caixeta de cartró i es va adonar de la realitat. Esclatà a plorar.

La Maria, desconcertada pels plors del fill de la Montserrat li preguntà si en aquella caixeta de cartró buida hi havia algun encanteri.

Jordi Butxaca Gumila