LA CLAU TRENCADA

Fa un grapat de vespres,

ja partint a dormir,  com cada nit,

tanc les vidrieres de la cuina amb clau.

La primera va anar bé i la segona , es va resistir.

La clau ronsera no volia tancar.

Se’m va ocórrer,  una mica d’oli i fer un poc més de força i ja estarà.

Idò, un be negre amb potes roses.

Vaig fer la força massa contundent i es va trencar la clau.

Una part em va quedar en  la mà i l’altra dins el pany,  que vaig poder treure.

Sorpresa,  enlloc de llautó era de fusa.

Vaig haver de deixar obert.

Dins la vida passa el mateix, si forcem alguna clau per obrir una porta o tancar-la  tal volta és un avís,  de què el camí no és per aquí.

Caldrà triar una altra porta, en què  el pany  vagi més fluid i no oposi tanta resistència.

Sent que tot el que ens passa a la vida, té un missatge.

Cal esbrinar el significat i aprendre d’ell.

 

Josep Bonnín i Segura. Vilafranca de Bonany .6 de novembre de 2023

SENSE ALÈ

En Ariel és fuster, un bon professional, avui és soldat. En Ariel va perdre el pare i un germà en un atemptat. A l’Ariel li fa mal el cor, li plora l’esperit i té por que matin als seus fills. El fusell de l’Ariel porta mira telescòpica. Tremolós apunta a Mahmud. En Mahmud és sabater, un bon professional, avui és soldat. En Mahmud va perdre la seva mare i un germà en un bombardeig de l’aviació. Li fa mal el cor, li plora l’esperit i té por que li matin als fills. El fusell de Mahmud té una mira telescòpica des d’on tremolós apunta a Ariel. Un dels dos tirarà abans i viurà amb el cor adolorit, l’esperit plorant i la por que li matin als fills. Qui perdi ja no tindrà mal al cor, ni l’esperit plorarà, ni tindrà por. Digueu-li al vent, que porti per tot arreu el nostre missatge, volem que la guerra s’aturi, perquè fa molt mal.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: la crueltat de la guerra no s’explica en paraules, sinó en sensacions.

Francesc Estival Vilardell

TOTS SANTS I LA CASTANYERA

Tots Sants ens invita, amb castanyes i moniatos torrats,

no oblidar la família que ja no hi és. Visitarem el cementiri,

i els portarem flors, o ens mirarem  el columbari,

ple d’històries familiars.

El fred no acompanya, però l’ànima sí.

Amics i família comparteixen menges, rialles, records,

 i llàgrimes que busquen consol.

De difunts, els cors en són plens.

La canalla pregunta tot menjant els panellets:

Per què en parlen si són morts?

“Perquè aquest dia és per recordar-los”,

respon la més gran de la casa.

La Rita, la castanyera, torra castanyes

 i cou moniatos; en cada castanya recorda un petó,

i en cada moniato sent la veu de la mare.

A qui passarà el seu llegat?,  el torrador de castanyes,

els molls per a donar-los volta i la cantarella: “”Calentes i grosses;

qui en vol, ara que fumen?”

La Rita ja és vella, qui seguirà la tradició?, ella no té família.

I la canalla, que ensenya la moneda, i espera amb il•lusió,

la paperina plena de castanyes calentes…, llavors, qui l’omplirà?

Maria Teresa Galan Buscató

L’ARRIBADA DE L’HORARI D’HIVERN

Més prest,

ens arriba la fosca.

L’horabaixa és curt i la nit s’avança.

Temps d’introspecció i encara no ha arribat el fred.

No sé a qui beneficia aquest horari modificat.

Els adults sans, ens provoca un “jet lag”,

trencada la rutina,  devem retornar a l’equilibri.

A les persones amb malalties mentals les trastoca.

A les persones velles i als nadons,  avesats a les seves rutines també.

En ple segle XXI, no li veig el sentit.

El primer en donar-li suport fou en Benjamin Franklin,  l’inventor del parallamps.

Tal volta  va tindre sentit  durant la Guerra del 14, per estalviar carbó;

inclús a la II Guerra Mundial,  imposat per  Alemanya.

Per afinitat,  l’Espanya franquista,  s’hi apuntà.

Dues vegades a l’any, provoquen que el nostre organisme,  s’hagi d’adaptar i hi ha metges que ho veuen nociu per la nostra salut.

Jo procuro funcionar amb la llum solar.

Tot i que gaudeixo de dormir.

No sóc massa matiner ni d’anar a dormir massa tard.

No se quan temps fa, ens diuen, que els experts aconsellaran,  que es deixi estar.

Fins que no ho vegi,  no ho creuré.

Josep Bonnín i Segura. Vilafranca de Bonany. 29 d’octubre de 2023

EL CEMENTIRI

Al cementiri  si anava per un camí al mig d’una terra agresta , no s´hi sentia cap soroll , li feia l´efecte que havia caminat molts i molts quilòmetres. Era una tarda quieta on no s’escoltava cap remor vital  , sols el paisatge. L´aire era fred  i encara que anés molt abrigada no va poder aturar una esgarrifança. Va alçar el cap per veure si es veia algun ocell i sols va percebre boira i res mes.

La noia va pensar en la pel·lícula “Los otros” i en el llibre Cims borrascosos , tot li va venir al cap de sobte, no es veia ni una ànima.

Al cap de caminar molt mes va entreveure la porta del cementiri de color fosc i la tàpia que l´envoltava, va ser com si de prompte es digues a si mateixa,  Mira ja he arribat a casa.

La noia era alta prima amb la pell molt blanca i amb uns ulls entre blau i verd i la seva cabellera rosa li arribava quasi a mitja esquena, no era ni maca ni lletja, era vulgar com es deia ella en mirar-se al mirall.

Va empentar la porta amb una mà , ja que a l´altre portava un pom de flors grogues, potser crisantems. De mica en mica va anar trepitja’n una terra que no feia gens de soroll  Malgrat les seves sabates amb talons no gaire alts.

Estrany, va pensar ella, ni una mica de soroll ni de vent sols pau i silenci. Va passar entre sepultures baixes i nínxols esquerdats, algun ram de flor de plàstic pocs de naturals. Es va adreçar al fons de tot del cementiri, allí hi tenia la seva tomba el seu estimat.

La va veure de lluny i si apropa, Miquel Tort Llanars deia la làpida 1853-1876 i a sota de tot un altre nom, Angelina Llinars Mateu  1855-1876.

La noia s’agenolla enfront de la tomba que veu descuidada i vella i de prompte ho va entendre tot,…,  el silenci , ella era l’Angelina , ella era morta també , varen morir tots dos, quan un llamp els va tocar prop de l’ermita de Sant Segimon, el que no entenia és que ella vagues sempre amb un ram de flors a la mà, després ho recorda,  era el mateix ram que duia aquell dia a l’aplec de Sant Segimon, no feia gaire que  en Miquel li havia comprat.

Cóm és que no em sento morta , es pregunta . I no sap respondre’s.

Montserrat Vilaró Berenguer

EL CANT DELS MINAIRONS

A principis de la tardor, per tot el Pirineu, es poden escoltar uns xiuxiuejos que es confonen amb el brogit del vent. Tanmateix no és el vent, sinó els Minairons. Els Minairons són follets de bosc que habiten per tot el Pirineu. Quan s’acosta la tardor canten una cançó de bressol. El motiu és endormiscar a tota la natura per passar l’hivern. Els Minairons canten apassionadament i tant fort com poden, però són tant petits que per la natura és un xiuxiueig que provoca somnolència. Avisades pels savis esperits, les plantes perden el color, les fulles i s’encongeixen preparant-se per guardar-se del fred. Els animals s’aixopluguen en els seus caus. I els ocells volen cap a llocs més temperats. Arriba el cruel fred que tot ho glaça. Tanmateix la vida és circular i tot el que arriba se’n va. A la propera primavera les plantes tornaran a fullejar, donar fruits i omplir de colors la terra. Els animals tornaran a sortir dels seus refugis i bellugadissos donaran vida per tot el Pirineu. Els ocells voletejaran pel cel. I la vida haurà tornat.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: la vida neix i mor constantment. Esborrant el record de totes les vanitats.

Francesc Estival Vilardell

APRECIACIÓ VENTIVOLA

Encara no conec ningú,  que li agradin les ventades.

A mi me malhumoren.

Segur que té una funció dins la Natura, desconeguda per mi.

Durant els dies ventosos,

tinc el cervellet ben espès.

Podria dir que espitja i malmena les meves neurones,  fent-les ballar una dansa frenètica sense cap ni sentener.

Mal de cap? Si a vegades, a més de la incomoditat.

M’escambuxa de manera evident.

Suposo també que hi ha refregada d’electrons i el camp electromagnètic funciona com bonament pot.

Amb ventolades fortes i severes, la força de la nostra mar impressiona.

És un bell espectacle.

Fa infinitat de remors distints,  com si fos una orquestra sense director.

El vent, fa música.

Amb tot, en la vida li hem de veure les parts agradables i desagradables,  i

fer un exercici d’acceptació.

 

Josep Bonnín i Segura. Vilafranca de Bonany . 26 d’octubre de 2023

ESCOLA D’ESPONELLA, DEDICADA A UN DELS BARONS CARLES DE FORTUNY. PLA DE L’ESTANY

Sempre hi ha un primer lector, o un lector que s’adona que incorporo enllaços a la meves publicacions, a manera de “ notes de peu de pàgina “ en les publicacions en paper.  Si voleu ampliar informació cliqueu al damunt i se us obrirà un altra publicació

Carles de Fortuny i de Miralles (Barcelona, 1872 – 1931, fou el III Baró d’Esponella, i amb el mateix nom, el V Barò, Carles de Fortuny i Cucurny, ens agradarà saber a l’email castellardiari@gmail.com a quin d’ambdós es dedicava l’escola.

De la història de l’escola no en diuen res a :

https://agora.xtec.cat/esc-esponella/lescola/historia/

Tampoc els del C.O.A.C Girona que fan referència a un únic element a Esponellà :

http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/resultats.html?autor=&denominacio=&registre=&adreca=&poblacio=Esponella

El Francesc Pardàs i Grau, responsable de l’arxiu municipal d’Esponellà,  em feia arribar una imatge de l’escola d’Esponellà, del dia de la seva inauguració l’any 1944.

L’arquitecte Francesc Figueras de Ameller (Banyoles, 1902-1992) fou l’autor del projecte tècnic de l’edifici, i autor també de l’Altar Major i del de la Candelera de la parròquia dedicada a Sant Cebrià d’Esponellà als anys 1940.

https://plaestanydigital.cat/index.php/arxiu-informatiu-2012-2018/item/1801-el-fons-personal-del-primer-arquitecte-municipal-de-banyoles-francesc-figueras-i-de-ameller-a-l%E2%80%99arxiu-municipal-de-banyoles.html

M’explica que continua actiu en l’actualitat, havent estat reformat per a adequar-lo a les necessitats de l’escolaritat actual.

El meu infinit agraïment al Francesc Pardàs i Grau.

Pensem que fora adequat, que si mes, l’escola incorpori aquesta informació a la seva” història”, oi?.

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA DEL VILERT.  ESPONELLÀ.    L’ESTANY. GIRONA. CATALUNYA

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2017/01/in-memoriam-de-lescola-del-vilert.html

IN MEMORIAM DE L’ESCOLA PÚBLICA DE CENTENYS ANTERIOR A LA DICTADURA FRANQUISTA. ESPONELLÀ.  EL PLA DE L’ESTANY. GIRONA. CATALUNYA

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2016/12/in-memoriam-de-lescola-publica-de_13.html

ESCOLA D’ESPONELLA, DEDICADA A UN DELS BARONS CARLES DE FORTUNY.  PLA DE L’ESTANY 

Alguns lectors voldrien veure les publicacions en un llibre, des d’aquí esperono a qualsevol persona a endegar un procés de crowdfunding per aconseguir el finançament necessari, , les imatges i dades que hem anat recollint al llarg dels anys podran ser incorporades lliurement

APRENDRE, ENSENYAR I TRANSMETRE L’APRENENTATGE

Vaig estudiar magisteri.

Ha plogut molt, i per diversos motius (dignitat) no vaig acabar la carrera.

Les classes eren feréstegues i dictatorials.

Les de música,  una purga.

Vaig arribar a odiar l’assignatura,  tot i que sempre m’ha encantat la música, I humilment puc dir, que posseeix un gran bagatge.

Ja d’adult, vaig decidir posar-m’hi seriosament.

Vaig estudiar,

per més de sis anys, llenguatge musical i flauta travessera.

Un gran goig.

He tingut gran sort amb les professores.  D’unes en soc amic, encara.

Ahir, part bàsica dels meus coneixements,  els vaig poder  transmetre al nostre net n’Hugo.

Ha començat a estudiar llenguatge musical bàsic amb la flauta dolça.

La vida va per viaranys increïbles.

L’estic ensenyant d’una manera calmada i tranquil·la,  perquè gaudeixi del què fa.

Sense cap presa,  tot i que adonant-se dels errors i que sigui ell mateix,  que els percebi i els corregeixi.

No sóc el mestre d’escola, sóc el seu padrí,  que comparteix el que ha après.

Ho tinc molt clar i ell confia amb mi.

Ahir, feu 50 anys que Pau Casals, partí al cel dels músics i de les persones honestes.

Li vaig posar a n’Hugo,  “El cants dels ocells” li va agradar.

L’escoltava amb atenció.

L’educació musical,  és molt especial com qualsevol educació. Por portar a una estimació,  o a un rebuig segons es faci.

Cal que qui ensenya, ajudi a descobrir les potencialitats a qui li transmet l’ensenyança,  i activar dins d’ell, el seu propi motor de recerca.

 

Josep Bonnín i Segura.  Vilafranca de Bonany. 23-10-2023

 

NOSTÀLGIA

Si un dia,

m’oblidés de les paraules, 

inclús

del seu significat;

llegiu,

les que he deixades

de llegat

amb veu ben alta.

Serà

un gest d’estimació

del qual,

 qui sap

si ens seré

plenament conscient.

El meu cor, però

el percebrà,

i la meva gratitud

serà immensa.

 

Josep Bonnín i Segura. Vilafranca de Bonany.  14 d’octubre de 2023