NADAL A POLÒNIA

   Li havien dit que allò de que la seva empresa pensava deslocalitzar la producció era del tot seriós, i que fins i tot,  tenien intenció de començar la producció a Polònia abans de l’estiu

El Lluís Maria havia començat a treballar a l’empresa de cartonatges  Savall i Granera, quan tenia acabats de fer els 14 anys, i ara fet i fet, estava a punt de complir els 53.

Es deia que els costos a Polònia eren d’un 60% inferiors als d’aquí,    això li feia pensar al Lluís Maria, que els polonesos devien estar acostumats a una vida quasi monacal, perquè ell, aquí, tot i la gestió més que miraculosa que la Núria  feia dels diners del sou, tenia la sensació que arribar a fi de mes, era una autèntica proesa.

Els rumors – al capdavall, només eren això rumors – s’anaven fent més i més intensos, però ni la direcció de l’empresa movia peça, ni tampoc el delegat de personal manifestava tenir més informació que la resta dels treballadors. A darreries de gener, com si fos una trobada fortuïta, al començar la feina, el Sr. Josep Savall, Gerent de l’empresa, li va preguntar per la família, i de forma  amical, li va dir ; quan tingui un moment pugi a l’oficina Lluís. Ni cal dir-ho, tothom va entendre que havien escollit al  Lluís Maria per donar a conèixer les intencions de l’empresa, i a mig mati, com li havien demanat, pujava les escales que portaven al despatx.

El Josep Savall  havia començat ha treballar al mateix temps que el Lluís Maria, ambdós coneixien perfectament el procés que portava de la matèria primera a les caixes de cartró; el Josep, fill d’un dels propietaris, en tornar del servei militar, va començar a treballar a l’àrea d’administració, i desprès a la de vendes, i en aquell moment era el responsable de compres, alhora que el Gerent de  Cartonatges Savall i Granera. La conversa va ser planera, Lluís , tu ja saps, que el nostre producte deixa un marge molt petit, oi ?; hem arribat al màxim pel que fa a reduir els costos de producció, però així i tot, els productors instal·lats als països de l’est, ofereixen preus més baixos que els nostres, cal prendre decisions greus, i en aquesta hora, l’empresa confia, en que tu que coneixes perfectament el procés de producció, podràs explicar-ho a la resta de treballadors de la millor manera; per descomptat tenim intenció d’arreglar el màxim nombre de situacions personals possibles. En Lluís Maria, va preguntar per la data en què es volia fer el tancament de l’empresa, i el Josep li va confirmar que efectivament – com deia la gent  – tenien intenció de començar la producció a Polònia abans de l’estiu.

Quan va baixar del despatx, tota la fabrica estava esperant les noticies que duria Lluís ; va ser en la pausa del dinar, quan va comentar el que li havien dit : Que els productors de l’est ho feien més barat, que mirarien d’arreglar al màxim les situacions personals difícils, i que era del tot cert, que l’empresa tenia intenció de començar la producció a Polònia abans de l’estiu. A ell en particular no li havien aclarit, si el tractarien com una situació personal difícil, o si tenien per a ell altres intencions. Fet i fet, tothom va quedar encara més preocupat,  el delegat de personal, va prendre el compromís d’aclarir la situació el més aviat possible.

El Lluís no va comentar res del que li havien dit a la Núria, li va semblar que ja tindria ocasió d’explicar-li, i que si li podia estalviar algun dies o setmanes de neguit, tot això que tindria de menys en el seu pap. A ell però, ben al contrari, el coneixement d’aquesta situació l’amoïnava d’una forma creixent. Què faria si l’acomiadaven amb 53 anys ?, tenia molta experiència, tant en el treball en concret de cartró, com en  la conducció d’equips humans, però intuïa, que fora de la seva fàbrica, ni una cosa ni l’altra serien considerades de forma positiva.

A mitjans de febrer, el delegat de  personal, va comunicar als treballadors l’oferta de l’empresa, 50 dies  per anys treballat, més 18.000 € per a tothom, i per als majors de 55 anys, la possibilitat d’acollir-se a una pre-jubilació,en la que rebrien de l’empresa fins al 60 anys, el 80% del seu actual sou. Aquesta oferta per als de més de 55 anys, era alternativa, una cosa o l’altra, indemnització o pre-jubilació. La data en la que l’empresa donaria per tancat el procés era el dia 27 d’abril, justament la festa de la Mare de Déu de Montserrat.

 A primers de març justament hi ha una peregrinació de la parròquia, en la que tradicionalment participaven sempre el Lluís i la Núria, i també en aquesta ocasió ho varen fer; tenien el costum d’anar a esmorzar aprop de la majòlica  de la Mare de Déu de les Arenes, quasi al bell mig del passeig pel camí dels Degotalls, que amb els anys s’havia convertit en un esplèndid mirall de la fe mariana dels diferents pobles de Catalunya i àdhuc d’Espanya. El Lluís mentre menjava en silenci, va demanar a la Mare de Déu, que es fes càrrec del farcell de preocupacions, que en relació a la seva feina, el neguitejava a ell, i a tants d’altres des darreries de l’any anterior; li va demanar que com havia fet a Qana, fes de mitjancera, també i des del fons del seu cor, com ella mateixa havia fet, va xiuxiuejar fiat mihi secundum verbum tuum , facis en mi segons la teva paraula ! . El dia , després d’aquella pregaria espontània, va semblar que s’il·luminava i malgrat trobar-se a primers de març, dins encara de l’hivern van gaudir d’un temps serè i quasi calorós.

El Lluís Maria sabia prou bé que els problemes no es solucionen sols, però no trobava ni l’ocasió, ni les paraules que havia de dir a la Núria; es plantejava la hipòtesi de marxar tot sol, i resistir com fos, els dos anys que mancaven encara per a la pre-jubilació, li semblava que obligar a la Núria a deixar el lloc on havia desenvolupat quasi tota la seva vida, era de fet, anar més enllà, del que hom va assumir en ocasió del casament.

A primers d’Abril va ser la Núria la que li va treure el tema, estava clar, que així com ell, no havia badat boca dels problemes de l’empresa, hi havia altres treballadors, que des del primer moment – potser de fet era el més correcte – tenien puntualment informada a la família, o com a mimin a l’esposa. M’ho pensaves dir, de camí a Polònia ?; el Lluís, li va explicar que de fet, encara no estava clar que finalment anés algú a Polònia, i en tot cas, ambdós n’havien de parlar ; la Núria li va voler deixar clar, si cal marxar a l’estranger, compta amb mi !

El Lluís Maria va rebre l’oferta de cartronatges  Savall i Granera, per anar a Polònia com encarregat a partir de juny; l’empresa es faria càrrec del lloguer d’una casa unifamiliar fins a fi d’any, i aleshores ell triaria si volia aquesta opció fins a la jubilació, o altrament, si  volia adquirir una vivenda en propietat; en aquest segons cas, l’empresa capitalitzaria l’import dels lloguers fins a la jubilació i els hi lliuraria de cop. L’empresa s’instal·laria a Katowice, dins la zona de màxima densitat de població; el Lluís Maria va veure en  el mapa, que aquesta població no estava gaire lluny de Czestochowa, on segons li semblava recordar hi havia també una Verge Negra

El 13 de juny, festivitat de Sant Antoni de Pàdua,  rebien les claus de la casa, situada en un barri perifèric de la ciutat; els va sobtar la grandària de Katowice que ultrapassava ja els 750.000 habitants, i donava aixopluc en el seus polígons industrials, a la majoria d’empreses multinacionals, algunes de les quals coneixen ja de Catalunya, U.H, A.B.B, i totes les del sector de l’automòbil, estava clar, que la opció de cartronatges  Savall i Granera, havia estat del tot correcta, era justament aquí, on calien ara, els productes d’embolcall i protecció de mercaderies que l’empresa fabricava.

El Lluïs Maria i la Núria, van començar de seguida les classes per aprendre la llengua del país, ells que gaudien d’un intèrpret, entenien com una obligació la d’aprendre la parla del lloc on vivien; el fet d’haver patit a Catalunya,  maltractaments, discriminació i àdhuc alguns episodis de violència  per part tant de les autoritats, com d’alguns emigrants que venien amb la convicció de que els catalans que encara romanien vius, els devíem la vida. A darreries d’agost [ aquell any no varen fer vacances, és varen perdre doncs l’XI Mercat Medieval de Guimerà, malgrat això van tenir coneixement per www.guimera.info, del gran èxit de públic, i del posterior Premi Culturàlia 2005, que els van atorgar a  Tàrrega, a la Comissió del Mercat Medieval de Guimerà ] ambdós es defensaven força bé, en la llengua polonesa. Polònia va ser la destinació aquell  any dels fills de la nostra parella, La Montserrat, la seva parella el Xavier, i el menut de la casa l’Oriol, com també de la Núria i l’Albert, els avis, el Manel, la Maria i l’Enriqueta no van viatjar perquè els semblava que Katowice estava a l’altra punta del món.

La tardor va arribar amb més celeritat que a Catalunya, i els seus efectes també van ser més radicals, a darreries de setembre, ja calia portar robar d’abric, i durant el mes d’octubre les nevades i subsegüents gelades, començaven a sovintejar; els polonesos estaven molt acostumats a aquest clima, però el Lluís i la Núria no, i aquesta adaptació els va fer patir. La gent sortia poc de casa, el temps no convidava a fer-ho, però l’un per  treballar, i l’altra perquè volia conèixer més la cultura del país, es passaven la major del dia fora de la llar; l’un i altra, tot i no confessar-ho havien trobat en l’excés d’activitat, l’aturador – si més no, momentani – d’una fonda melangia que els anava corcant l’ànim.

Desembre va arribar a la catòlica Polònia, i val a dir que els pessebres de la Núria, van triomfar a Katowice, tant o més, que el pa amb tomàquet que habitualment és servia al menjador de  cartronatges  Savall i Granera; sense saber ni com, ambdós estaven ja a la llista de persones que assistirien a la missa del Gall a Czestochowa; els fills s’havien excusat per raons diverses [ entre elles, l’extrem fred d’aquell hivern i els pocs dies de festa en aquelles diades ]. El santuari de proporcions magnífiques, en el que destaca la torre de fins a quatre balconades, és manifestament insuficient per donar cabuda a tothom en aquestes diades, i per aquesta raó, cada parròquia te assignat un nombre màxim de peregrins; sens dubte el fet de trobar-se entre els escollits per al Lluís i la Núria, va se considerat com un especial honor. La cerimònia va ser particularment emocionant per  la nostra parella, milers de peregrins al voltant d’una Verge Negra! Només calia forçar una mica la imaginació, i hom creia torbar-se al vell cim de Montserrat als peus de la Morena de la Serra !. El seu estat emocional no va passar inadvertit per als seus veïns de banc, i alhora també veïns a Katowice, que els van consolar tots dient-los que a Polònia, quan tot semblava perdut, quan fins i tot s’ esvaïen les esperances, hom acostumava a dir, si Catalunya ha pogut resistir, també Polònia podrà fer-ho !, si els catalans poden, també nosaltres els polonesos podrem !, aquell Nadal, el consol venia de Polònia, que els acollia amb tendresa i amor !. Desprès de la missa, com ho feien a Montserrat, van voler passar per davant de la imatge, la cua – amic lector t’ho deus imaginar – era molt i molt llarga, però finalment per un període breu, ambdós es van  deturar davant la Verge Negra, i mentre les llàgrimes solcaven silenciosament el seu rostre, només van saber dir fiat mihi secundum verbum tuum , facis en mi segons la teva paraula !.

El dia següent, Sant Esteve, era diumenge, i els va sobtar la trucada telefònica a les 6,00 del mati, era la fila petita, la Núria que els feia saber que els havia tocar l’Euromilió, havien comprat un número amb la Montserrat i havien decidit  que si tocava – el premi era un desideràtum 100.000 milions d’€uros ! –  en farien  tres part, i els havia tocat !

El Lluís Maria va convèncer al Josep Savall, per obrir una planta a Catalunya que bàsicament tingués cura d’investigar i desenvolupar materials i mètodes d’embalatge, i ell, el Lluís se’n faria càrrec de la seva direcció; altrament però, compraria la casa de Katowice, perquè volia també estar present, en la implementació dels nous materials i mètodes. I amics lectors, tot i que no li ho va dir al Josep Savall, perquè tant ell com la Núria, sentien que durant aquells mesos, el seu cor havia posat arrels a la dura terra polonesa.  També , i potser això cal dir-ho expressament perquè els catalans som racistes, ens agraden les Mares de  Déu negres, oi ?.

Al camí dels degotalls, ben aviat hi podreu trobar una imatge més, la Mare de Déu de Czestochowa.

Antonio Mora Vergés
Desembre de 2005