L’Hospital de la Mare de Déu de la Salut
El primer antecedent de l’actual Hospital de Sabadell és la fundació l’any 1283 d’un petit hospital en el centre de la ciutat
Aquest centre tingué un caràcter essencialment humanitari de tipus asilar, com era habitual en els hospitals medievals. Fou iniciativa de Pere Sa Muntada, a qui Miquel Carreras descrivia com : «Un home memorable que va fer un gran benefici al comú, Pere Sa Muntada. Era veí de Sabadell i pels volts de l’any 1283 va fundar l’Hospital. Li va donar per estatge una casa de la seva propietat que estava situada a la cantonada que feien els carrers Alt de Pedregar i travessia de l’Església, abans d’obrir-se la [actual] plaça del doctor Robert…».
Els pacients ingressats estaven afectats de malalties cròniques i, gairebé des del principi de la seva creació, l’hospital va compartir edifici amb la Casa de la Caritat, que s’encarregava de l’atenció de gent gran sense recursos i de l’escolarització de menors desemparats
L’hospital romangué en aquesta localització fins l’any 1698, quan les creixents necessitats el portaren a un edifici més gran del carrer del Pedregar. El canvi fou possible gràcies a la generositat de mossèn Pere Joan Llobet, qui va fer donació d’una casa per fer possible un canvi que havia decidit el Consell General de l’Hospital l’any 1598
L’any 1725 l’Ajuntament va comprar al mateix mossèn Llobet unes cases annexes a l’hospital per convertir-les en casernes, però les necessitats de l’exèrcit augmentaren i acabaren ocupant l’hospital, raó per la qual es cercà un nou emplaçament per traslladar-lo. De fet, pràcticament no hi hagué hospital entre 1730 i 1751, fins que finalment el trasllat es completà a una finca anomenada el Retir que es trobava entre el carrer Alt de Pedregar i el que més tard s’anomenaria carrer de Sant Joan
. Les instal•lacions no eren encara les adequades i l’hospital passà amb penes i treballs els anys següents fins que l’any 1816 s’iniciaren les obres de reparació i ampliació de l’edifici
El creixement de la població obrera pel desenvolupament de la indústria tèxtil durant el segle XIX i la seva precària situació féu que augmentés el nombre dels que necessitaven assistència pública i el Retir aviat fou també insuficient. La població dirigí els seus ulls cap al convent del Caputxins, abandonat pels frares l’any 1834, incendiat l’any següent i convertit en caserna pel govern espanyol arran de la desamortització de Mendizábal. La pressió de ’Ajuntament i de l’alcalde Pere Turull, el ric de Sabadell, va permetre que el govern accedís a cedir-lo l’any 1843 i l’Ajuntament el dediqués a hospital i centre de beneficència, cosa que va permetre la seva inauguració amb aquest ús l’any 1856
Al 1854 l’Ajuntament de Sabadell demana que les Carmelites es facin càrrec de la Casa Caritat (l’edifici que estava a l’actual Plaça Marcet). En aquell temps tan sols era Casa Caritat, i al venir la Germanes es va afegir l’Hospital i l’Escola gratuïta.
La Casa de Beneficència es va inaugurar el 25 de març de 1854. Vingueren a encarregar-se’n quatre Germanes Terciàries del Carme del convent de Vic. Ara fa, doncs, 150 anys de l’arribada de les Germanes Carmelites a Sabadell.
El conveni el van constituir tres parts: les Carmelites, l’Ajuntament i la Junta de Beneficiència. Per una banda hi havia la germana Veneranda Font en representació de la fundadora Joaquima de Vedruna, que estava impossibilitada (va morir el 28 d’agost de 1854) . Per part de l’Ajuntament de Sabadell hi havia l’alcalde Pere Turull i els regidors Joaquím Casanovas i Josep Durán i Sorts, i la Junta de Beneficència va estar representada pels senyors Pau Vilarrubias, Agustí Durán i Joan Sallarés. Com a Superiora va ser escollida Magdalena Torrents de Sant Albert, i la van acompanyar les germanes Eulàlia Font del Salvador, Maria Noguera del Salvador i Carme Casals de la Santíssima Trinitat.
Va ajudar molt a la beneficència municipal l’anomenada junta de Desperdicis fundada el 1856 pels fabricants, que, per tal d’evitar els abusos que es feien amb el comerç de filots, acordaren no vendre’n a ningú i només a la Casa de Beneficència, que els treballava i en feia un mòdic negoci.
De mica en mica es van anar millorant les condicions d’aquesta Institució i fins i tot van poder fer noves adquisicions, en les quals també hi va contribuir la classe benestant industrial que hi va portar a estudiar a les seves filles mitjançant classes retribuïdes, a més de continuar amb l’ensenyament gratuït a noies sense recursos. L’edifici es va enderrocar el 1969
Malgrat disposar d’un edifici més ampli, l’hospital seguia essent poc menys que una institució asilar dedicada a rebre malalts necessitats que no podien ser atesos en els seus domicilis.
L’Ajuntament intentà millorar la situació el 1865 signant un conveni amb els metges de la ciutat que els obligava a dedicar unes hores del seu temps a visitar els malalts ingressats. No obstant això, el centre continuava essent precari. Per exemple, no tenia la possibilitat de realitzar intervencions quirúrgiques, al no disposar de quiròfan ni d’instrumental adequat, i tampoc podia atendre dones embarassades. La crisi començà l’any 1891 quan, arran d’una epidèmia, es negà a admetre pacients infecciosos pel risc que suposaven per a la resta dels residents.
Tot això portà que dos metges sabadellencs, Ignasi Ubach i Josep Mir, elaboressin el projecte de creació d’una unitat d’infecciosos, separada de l’hospital. Tot plegat conduí, cap a l’any 1894, a la decisió de construir un nou hospital, lluny dels asilats de la casa de beneficència, que fou finalment acceptada per la Junta de la institució quatre anys després i aprovada per l’Ajuntament. La idea es materialitzà l’any 1901 amb l’escriptura de donació d’un terreny propietat de Josep Cirera Sempere en el paratge del Taulí
El nou hospital quedà llest a principis de 1903 però no fou fins 1923 quan s’autoritzà finalment la instal•lació d’un hospital per a malalties infeccioses. L’any següent, els pavellons d’aquest centre passaren a anomenar-se Clínica de Nostra Senyora de la Salut). A Sabadell, però, era més coneguda per «els Eucaliptus» o «els Caliptus», pels exemplars d’aquests arbres que envoltaren les instal•lacions fins l’any 1956, quan van desaparèixer pràcticament tots arran d’un llarg període de gelades.
L’any 1969 no desapareixia només l’edifici anomenat Hospital i Casa de Caritat i Beneficència, sinó que per llei ho feien també els pobres.
Ah!, Si teniu una fotografia d’aquest edifici sou pregats d’enviar-la a coneixercatalunya@gmail.com