L’ESCAPADA DE L’ÀNGEL

Nadal tornava. L’ensurt de tornar a repetir i a viure i veure les mateixes històries de cada any li feien més por que una tronada.

N’Àngel, un any, innocent d’ell, havia intentat escapolir-se.

Va contractar un creuer. Volia conèixer les illes gregues. Sabia que com havia triat prou bé les dades, el dia de nit bona i de cap d’any es trobaria dins del creuer. Tot sol.Anònim. No desitjava en absolut tornar-lo viure dins del seu poble.

No volia tornar a veure les televisions solidàries amb maratons que lluitaven per copar la  màxima d’audiència. No volia sentir els anuncis de “ja arriba a casa pel Nadal” Ni el el “lobo que buen turrón”, ni tenir-se que empassar a aquell home d’algun país de l’est que tirava bolletes arreu, anunciant que a través de la loteria, teníem la panacea per resoldre tots els problemes.. I tampoc volia trobar-se el dia següent del sorteig amb les mateixes noticies i veure la gent que li havia tocat , com esbojarrats sense dos dits de front, començar a llançar-se cava pel mig del carrer.Havia dit un no rotund.

Tampoc s’havia deixat seduir per les propostes dels amics o familiars. No¡.I va mantenir  el secret d’on estaria ben igual que si es tractés d’una qüestió de vida o mort. No fos cosa, que algú per fer-li companya, se li ocorres proposar-li acompanyar-lo.

Dia 20 al vespre s’embarcaria ben igual que si fos un delinqüent perseguit per les forces de la llei. Ell no n’era d’això, malgrat a vegades, s’hi sentia. Es sentia aclaparat.

Parents i no tan parents, pretenien que es divertís. Que era temps d’alegria.I uns collons¡. Que anessin a predicar el mateix a Iraq, a Afganistan, a Palestina o a qualsevol barri degradat de qualsevol ciutat dels països del “primer món”. Segur que els farien fora a pedrades. En canvi amb ell si que s’atrevien. I no tan sols els parents.

Pareixia que la gent del carrer havia tornat boja. Persones que durant tot l’any l’havien convertit en un ésser invisible, ara de cop perquè era Nadal, li regalaven el seu millor dels somriures, per tornar-lo cobrir amb un vel de invisibilitat a partir de dia 6 de gener. Els Reis màgics, i fins al proper any.

Volia convertir-se en un ésser anònim. Sense cap tipus de compromís. Fer únicament el que realment li sortís del cor. Pobre innocent.

El dia abans de nit bona, quan va arribar a sopar se’n va dur una sorpresa ben desagradable. Un avís deixava ben clar que es celebraria un sopar de nit bona tal com calia. Que era imprescindible anar vestit d’etiqueta i que el seu començament seria a les nou del vespre amb un cocktail ofert per la direcció del creuer. En el menjador es començaven a veure paperines i ornaments nadalencs.

L’ànima li va caure als peus. No s’ho podia ni creure. L’atzar era terriblement cruel amb  ell.Per què a mi? Es demanava sense donar crèdit al que li estava passant. Tenia que prendre una decisió urgent. Tenia una mica el cervell enterbolit. Sortí a coberta perquè li donés una mica l’aire. Es va asserenar i la solució li arribà com per art de màgia. Si, realment,aquesta era. Fugir de la manera que fos cap a casa. I resclosir-se dins casa seva, a estalvi de tot el que li pretenien imposar.

Va anar-se’n a veure al capità del vaixell i amb un anglès xampurrejat  i una mica de castellà, li  fer entendre la seva tremenda dissort.

Com tots els àngels encara no l’havien abandonat. Estaven enfilant cap a Atenes i dintre d’unes hores estaríem amarrats al port. Això li donava la possibilitat d’agafar un avió i escapar-me d’aquell parany. Va partir  més aviat que de pressa, esperitat,  cap a la meva cambra a preparar  la maleta. Li era igual si li tornaven o no la diferencia del passatge, el que volia era fugir, fugir i fugir.

La resta no es va complicar gaire,  trobar un bitllet per un avió que el portà cap a casa, fent una escala a Madrid. Res importava.

Després de deixar la maleta, el primer que va fer, recen arribat, fou anar a mirar en el rebost i la gelera, per veure que necessitaria per estar tancat a casa fins dia 8 de gener. 

No era massa tard.  Sortí a corre-cuita a cercar un lloc de queviures per fer la compra del que li mancava, que no era massa. El que no compraria de segur serien torrons. No perquè no li agradessin. Però menjar-los tot sol i amb aquell estat anímic, no li feia gaire il.lusió.

Trià un lloc una mica enfora del seu barri, per no tenir que donar cap tipus d’explicació si es trobava algun conegut. No es sentia de cor per donar a algú “Bones festes i bon Nadal”.

De retorn a casa, tenia ben presa la decisió. Començà no tan sols a desconnectar la televisió sinó que tallà l’endoll amb unes estisores. No volia que la curiositat el fes posar ni el missatge monàrquic que ens transmeten   cada any, ni les elocucions d’un Papa nou, que just veure’l, sobre tot els ulls, el feien esfereir. Les ràdios no les toca, habitualment, tenia sintonitzada una emissora què sols programava música. Tancà hermèticament totes les finestres de casa i posar les cortines. Així quedaria reclòs, i el renou i remors del carrer no l’arribarien a pertorbar.

Pujà als porxos i tragué d’una capsa de cartró polsosa, una cova amb el naixement. Aquell que l’havia acompanyat des de la infantesa fins ara. Si alguna cosa no havia arribat a oblidar, edemes d’aquelles figures que apreciaren tant el seu pare com la seva mare, eren les ensenyances d’aquell gran mestre, no les manipulades i tergiversades pels qui han muntat el negoci més gran de la història. Volia recordar el seu naixement, que era moltes vegades el que menys es recordava per aquelles dates.

Col·loca la cova amb la Verge , Sant Josep, el nin Jesús, el mul, i la mula.

L’àngel anunciador, el deixà pel darrer i el travà amb una agulla de cap blanc, a sobre de la cova.

Amb cura, els posa sobre la caixa cantaranera en un lloc d’honor. Mentre ho feia, una llàgrima de nostàlgia li regalima galta avall.Havia perdut. Els records el traien. El transportaven a un món inexistent on la celebració de Nadal tenia un sentit màgic. Aquell sentit que s’havia anat per les clavegueres dels tópics i del consumisme. Reaccionà.

Tenia prou llibres pendents per llegir. Per la lectura no tenia que passar ànsia.

Aquell vespre, quan se n’anà a dormir, ho fé amb l’ànim molt més alleugerit.  Inclusiu va gaudir de bons somnis.

Josep Bonnín
Gener de 2006