El dia 8, plovia i, a més, sant Alexandre, segon l’agenda made in Xina i comprada al super de la cantonada per 2 €-. Dia fosc i humit. Des d’un parell de dies abans sabia que ens mullaríem si sortíem a passejar, doncs les frontisses em feien mal. Sort en tinc de poder anar del llit a la cadira de davant del PC amb el caminador de rodes. Un dia dedicat a escriure, llegir i dibuixar. A estones, al costat de Teresa, veient i comentant les notícies de la TV3 i, en cert moments, veient i gaudint -com infants badocs- els dibuixos de la pantera rosa pel canal Super…
El dia 14, va haver-hi votacions: polítics humiliats; altres excessivament satisfets; els ponderats ja veurem; tots resignats… El ciutadà de a peu, preocupat si la pandèmia mostrarà encara més la seva esgarrapada, mentre fa cua pel seu torn a votar: massa gent junta… es capfica.
Seguim tancats, sense poder anar més enllà del municipi: ens pesa molt no connectar personalment amb la família i els amics de sempre.
Quan he citat al sant del dia 8 i ens vam quedar a casa perquè plovia, vaig recordar a l’insigne escriptor Alexandre Deulofeu Torres (L’Armentera, Empordà 1903 – Figueres 1978), farmacèutic, matemàtic, expert en art romànic i història, autor -entre altres llibres- de La Matemàtica de la Història, on exposa un mètode per mesurar el temps exacte de vida de les civilitzacions i imperis.
Si bé sona a pel·lícula de ciència ficció, va deixar escrit, a meitat del passat segle XX, que Espanya s’ofegaria en les seves pròpies contradiccions territorials en el 2029 i s’obriria el camí a la independència de Catalunya.
Exiliat a França després de la Guerra Civil (havia sigut alcalde de Figueres), Deulofeu va calcular el que durarien l’URSS o Espanya mitjançant fórmules matemàtiques d’encuny propi. Els imperis, segons ell, tenien una durada màxima de 550 anys.
El 1954, ja tornat de l’exili, va editar el llibre La Matemàtica de la Història, on aplica la seva llei de la història als pobles ibèrics. Anuncia la fi de l’imperi espanyol, 550 anys després de la seva creació al 1479, amb la unió dels regnes de Castella i Aragó.
Per tant, en l’actualitat, Espanya es troba al final pel darrer cicle inevitable: la desintegració, la fi de la imposició unitària i l’adveniment d’una fase caòtica, plena de divisions polítiques internes.
El poder central viurà un autèntic drama, l’evidència de l’enfonsament imperial a favor dels pobles peninsulars sotmesos durant tants anys; un procés de descentralització, que transformarà l’Estat en una confederació de petites comunitats hispàniques, que es porten molt bé entre elles i en plena comunió: Catalunya, Andalusia, Castella, País Basc, Aragó, València, Galícia, amb la inclusió de Portugal, depenent del grau de maduresa de cadascuna i sempre sota el paraigua d’Alemanya. Totes viuran uns anys de plenitud política, econòmica i cultural després d’un període de caos impressionant, amb episodis inesperats i potser també la independència de les Illes Canàries…
Feia anys que coneixia al Dr. Deulofeu i la seva matemàtica aplicada a la història. Sempre m’ha sorprès i encara avui, no puc desfer-me de la coincidència de les afirmacions i la realitat del pas de la Història del nostre País: avui, inclòs, he tingut ocasió de veure per les TVs com es desfeia la Pau i el Benestar de moltes de les nostres ciutats i viles al pas de les manifestacions en defensa de la llibertat d’expressió arran del empresonament d’un músic en haver afirmat que el fugit era un lladre…
Enric Sànchez-Cid . 17 febrer 2021