Darrerament per qüestions relacionades amb el llibre Guimerà i el Mercat Medieval; la recuperacíó del Retaule de Guimerà ; la posada en marxa de l’edifici de la Cort del Batlle,…l’anar i venir d’aquesta Vila de l’Urgell és quasi constant, que si veure les proves, que si acordar la presentació a Lleida, a Barcelona , al mateix Guimerà, que si, que si, que aprofito per comprar botifarra negra amb pinyons, que m’ho passo bé, i que a més aprenc moltes coses, però així i tot, l’Urgell està un xic lluny , oi ?
En la darrera trobada el mossèn ens explicava que en el marc del Mercat Medieval presentaria un seguit de petits treballs que s’anirien succeint sense solució de continuïtat a l’església de dalt, alguna cosa de Jujol, arquitecte contemporani de Gaudi, de qui era bon amic, i que deixà alguns treballs notables a Guimerà, on va viure un temps, i sobretot un petita història relacionada amb la terrissa, que em va semblar deliciosa i que passo a explicar-vos :
Heu de fer l’esforç de pensar en un país, on l’aigua és escassa, i on encara la transporten damunt les esquenes els aiguaders per a vendre-la al mercat a la menuda ;de fet podria ser qualsevol de l’Àfrica perquè la figura de l’aiguader encara està present a quasi tots els països d’aquella zona. Imagineu-vos un homenet de llarga barba, i d’escasses forces, que transporta damunt de les seves esquenes dues gerres d’aigua, lligades a l’extrem d’una fusta. Una de les gerres presenta una ferida i va perdent aigua al llarg de tot el recorregut de forma, que únicament arriba – com a molt – la meitat del contingut al mercat.
Una nit la gerra sencera, li retreu a la gerra ferida, que ja no és apta per a fer aquesta feina, i que suposa una despesa innecessària per al vell aiguader, mentre que ella – la gerra sencera – fa perfectament la seva tasca, i es motiu de constant joia i alegria per al seu propietari. La gerra ferida, com us podeu imaginar va passar la resta de la nit pensant en les paraules de l’altra gerra i en el perjudici que comportava per a l’aiguader.
Al matí següent la gerra ferida, es disculpa davant l’aiguader, i li prega que sense dilació adopti les mesures que calguin per equilibrar la seva maltreta economia, incloent-hi és clar , la decisió de despendre’s de la gerra que per haver-se ferit no podia desenvolupar amb total eficàcia la seva feina.
L’aiguader li va demanar que parés atenció tant a l’anar com al tornar del riu, a les vores del camí, i la gerra ferida va veure que quan sortien del riu en direcció al mercat, els acompanyava un estol de flors que feia d’allò més bonic i que alegrava l’ànim de l’aiguader i de moltes de les persones que vivien en aquella zona. A la tornada la gerra va comprovar que l’estol de flors només estava en un part del camí, i que coincidia amb el trajecte en que molt a contracor , la gerra perdia aigua quan anaven al mercat.
L’aiguader li va explicar mentre descansava un moment sota un arbre frondós, que en comprovar que la gerra perdia aigua havia anat posant llavors al costat del camí, i com ell molta gent, quasi tots els habitants del poble, i li va dir que tothom apreciava molt aquest defecte seu, i més que la resta de la gent, ell mateix que havia recuperat la il·lusió per fer i refer el camí una i altra vegada, només pel fet de gaudir de les olors i dels colors de les flors. L’aiguader li va dir que de cap manera pensava en despendre’s d’ella, tot al contrari i que es sentia molt orgullós de tenir una gerra com ella.
Hi ha certament un comentari a la història amics lectors, i és tant senzill com entenedor, tots en alguna ocasió ens pensem com la gerra ferida que no fem amb l’eficàcia necessària la feina – que al nostre criteri pensem – que esperen de nosaltres. I el cert és que si aquest món és encara suportable, si és possible en ell la vida, no us càpiga cap dubte que ho hem d’agrair a totes les gerres ferides , que a vegades , potser sense saber-ho reguen pacientment el jardí de tots.
Que l’estiu us sigui profitós amics lectors, i per poc que us sigui possible, mireu d’anar a Guimerà els dies 11, i 12 d’agost, i podreu veure en imatges, entre d’altres meravelles aquesta història universal, que amb paciència i destresa ha preparat el mossèn de Guimerà.
© ANTONIO MORA VERGES