JOVENTUT SEGADA

Som l’any del senyor 1623 i amb angoixa i por espero la mort reclosa fa tres dies en l’humit i brut calabós de la presó de la Vegueria. Tinc sols divuit anys complerts i no sóc bruixa, ells diuen que sí.

El meu nom es Roser, com ma mare morta fa un any, millor per ella que no ha tingut la vergonya de veure a la seva filla acusada de bruixeria

Jo sóc la quarta dona que volen penjar a la forca . L´any 1616 va començar tot i el “Tarrago” que diuen entén de dones bruixes ,va trobar tres noies amb la marca del diable. Vergonya de poble , ara que l´Inquisició ja no actua ho fan ells amb total impunitat, parlen de samaniats i trobades amb el diable.

He jurat que sóc innocent, jo sols vaig ajudar la Rosa a venir al món al seu fill. Era estrafet i va néixer mort, pobre nen, però era fill del batlle i el poble va començar a murmurar de si jo l’havia embruixat i mort al nen. Sóc llevadora i remeiera com la meva mare i filla del pecat, la mare mai es va casar. No he sabut mai qui era el meu pare, però el diable això segur no ho és, la mare era la millor persona que he conegut, treballadora llesta i humil.

Diuen que  tinc llibres. I que?. Ma mare m’ensenya a llegir , com el rector  la va ensenyar a ella de joveneta, segons em va explicar.

La forca es a punt al serrat més alt de la vila, he sentit les comares murmurar, que serà avui el penjament. Reien, elles si que son bruixes alegrant-se de la meva poca sort.

Avui ha vingut el rector perquè confessi els meus pecats. L’home ja és vell i tenia llàgrimes als ulls i em digué. Ja sé que tu ets bona noia, però no pots escapar, cap de les tres abans que tu ho ha fet. Sigues forta i encomana l’ànima al Bon Jesús . Tu no tens la culpa, la bogeria s’ha apoderat d’ells, els únics dimonis són ells, i a tu et fan pagar la seva maldat.

En part també sóc responsable perquè ara que et queden poques hores de vida et puc confessar que jo en tinc la culpa, de jove vaig estimar la teva mare. Tu ets fruit d´aquell amor, sóc jo el teu pare. Em podràs perdonar filla meva?

Els crits han fet fugir el rector, ràbia immensa dins meu, jo no he fet res, jo no sabia res.

Maleïts sigueu per sempre, jo no volia tenir un pare rector covard, jo sols volia viure la meva joventut, com qualsevol altra noia del poble. Que he fet jo ? Perquè em tracteu així ?

Montserrat Vilaró Berenguer

Deixa un comentari