Començo a adonar-me que em faig vell. Cada vegada més, reconec que les meves forces em van deixant, encara que algú , de tant en tant, em vagi dient … Si jo a la teva edat em trobés com tu, que conten estaria! Es a aleshores quan començo a pensar com serà el meu futur, com acabaré els meus dies …
Aquesta idea m’espanta, llavors és quan em poso trist i m’imagino estant separat de tot allò que més estimo. No poder tenir el calor dels meus fills i sobretot dels meus nets, dels amics i de tantes i tantes coses que m’omplen d’alegria i de satisfacció … La casa on em viscut, aquell quadre que penjava al centre del menjador, o aquella fotografia del dia en que ens vam casar, aquell menjador on tantes festes i havíem celebrat, del llit on i van nàixer tots els meus fills i de cada racó de la casa, amb la seva història de moments tristos i d’altres d’alegres, com així és la vida de cada persona.
El que més em neguiteja és quan t’anuncien la trista notícia… Pare, mare, nosaltres no podem tenir-vos a casa doncs no podem deixar de treballar, la casa és molt petita, no podem permetre’ns una senyora de companyia per què no la podem pagar, i encara que no t’ho diguin també pensen en que no podrien anar de vacances… No recorden que la majoria dels fills que avui tenen estudis i un futur brillant és gràcies a l’esforç d’aquests avis que, treballant de sol a sol, amb fred o calor, un dia darrera l’altre, al camp, al taller, un any i un altre, estalviant molt…
No em cap al cap la idea, i no m’ho explico, segurament serà que els humans em perdut l’amor i l’esperit de sacrifici. He sentit dir en alguna ocasió dir… Si l’hem portat a una bona residència! I ho diuen amb orgull, i potser ho senten de veritat, però ells allà no hi viuen, ells no pensen que per molt be que estiguin, en mig de tanta gent, la majoria de vegades et trobes molt sol. Encara que el menjar sigui bo, i que et tractin be, mai no pots decidir per tu mateix, quan tens que llevar-te, l’hora d’anar a dormir o be si et vols quedar al llit,… et veus obligat a tenir totes les coses en comú,… debilitat, malaltia, manca d’una mica de intimitat,… una infinitat de coses que a casa o be no tindries o no et faltarien…
A vegades em faig aquesta pregunta… Perquè tantes residències noves? No seria millor destinar aquests diners a ajuts domiciliaris per poder tenir una persona al costat que et fes companyia? No seria més humà i gratificant? Fins i tot qui fes aquests serveis, a més de cobrar uns diners, sentiria la satisfacció i l’alegria de fer una bona obra.
El que jo desitjo, és la llibertat de poder escollir, si passar el final de la meva vida en una residència o a la meva casa, per humil que sigui.
Per acabar voldria donar un toc d’alerta a la gent jove, recordant aquell refrany que diu… Tal fas, tal trobaràs…
Josep Balcells