Indubtablement, i
em sembla un privilegi,
vaig tenir una infantesa
encantadora i carinyosa.
Vaig ésser un infant mimat i,
no massa consentit.
Les circumstàncies de vida, m’afavoriren.
El meu cosí gran, en guanyava de sis o set anys, quan vaig nàixer.
Em vaig convertir amb el nadó, net, fillol i nebot de la família materna i paterna.
Vaig ésser molt mimat
per les tietes fadrines, em portaven dins d’un vermell d’ou i
em cuidaven com si fos fill seu.
Dels padrins i padrines, que hi vaig poder viure, no massa temps, tinc records contats, excepte de la materna amb qui tinc moltes vivències i records.
14 anys tenia, quan va partir i feia molta vida a ca seva.
Era molt extravertit,
en relacionava fàcilment amb tothom.
El meu germà Xim, era més retraigut.
Molts records d’aquella infantesa tinc amb ell i avui si no hagués partit massa prest, ell faria 68 anys.
L’enyor.
Jo era un tant trapella,
un polissó que feia gràcies amb els seus acudits.
A més ,cabell ros i ulls blaus i bastant deixondit, se’m mostrava com una espècie de tresor.
Tenia una gran desimboltura, xerrava, cantava, explicava coses i no aturava; pot ser encara en dura aquest tarannà.
Diuen, que hi ha moments que es magnifiquen, per a mi fou magnífic i ple de records.
Desitjaria, que tots els infants del món, poguessin dir el mateix i
sé i sent al cor que no és així.
A lo llarg de la vida, he estat molt proper als infants, i com no amb el nostre fill Ricard i ara amb el nostre net n’Hugo.
M’he comunicat amb ells a través de la fantasia.
He inventat jocs, contes, personatges…
Sent que qui és capaç,
de treure un somriure
o una bons rialla d’un infant,
té un trosset de cel guanyat.
