ESTIMAR LES COSES I LES PERSONES, MALGRAT LES DIFERÈNCIES

 

abra_1.gif

El que és més humà, és també el que és més diví.  Estimar les coses que són nostres es quelcom natural en la nostra vida. Des de sempre els pares ens han estimat. Amb els amics hem compartit molts bons moments i els apreciem. La nostra família també ens l’estimem: la nostra parella, els fills, els nets… És bo de fer-ho i d’aprofundir sempre aquesta relació. També ens estimem el nostre poble. Perquè  és el nostre, és el millor del món. Tot el que és nostre ens ho hem d’estimar, sembla tant senzill i evident.  Els nostres veïns, els nostres parents, els nostres companys de treball també els hem d’estimar perquè són els nostres pròxims, i passem moltes estones amb ells, els necessitem i ells també ens necessiten. És bo de fer un esforç i de superar les diferències, valorar el que ens uneix, més que no el que ens separa.   Sempre hauríem de potenciar aquests sentiments i fer-los créixer.  Hem de saber estimar tot el que ens rodeja tant les coses com les persones.  Hem de ser conscients que no tots som iguals, però això fa que el món sigui més interessant, i dóna més riquesa a la realitat amb aquesta diversitat. Respectar l’altre ja és estimar, perquè és acceptar-lo tal com és i no pretendre canviar-lo. Té dret a ser com és.  Estimar el nostre país i també els països que ens envolten vol dir sentir-se membre de la gran família humana, amb tota la seva diversitat de cultures races i llengües.  Així ho ha volgut Déu, que la família humana fos tan diversa i variada. L’amor supera les diferències i es fixa en les coses que ens uneixen, fa sorgir les coses bones que tots tenim, per valorar-les més i enriquir-nos amb la col·laboració del l’altre.  Estimar l’Església és estimar-se també un mateix, sense pretendre canviar-la,  perquè dins de l’Església cada u té dret a ser com és. El respecte i l’estimació ha de ser la moneda de canvi, de tots els qui la formen. Sempre hauríem de sospitar de les nostres intencions, quan ens mouen  sentiments de domini, quan volem dominar els altres i de fer-los fer el que nosaltres volem, el que a nosaltres ens agrada més. Al nostre cor es produeix un dilema:  estimar els nostres ideals: allò que ens agradaria que fos l’altre, l’Església o la realitat…  ( és a dir, allò idealitzat que no existeix);   ho estimar les coses concretes, que tenim al davant realment: el nostre veí tal i com és, la nostra Església tal i com és, el nostre món tal i com és.  Estimar la realitat és millor, perquè ens fa tocar de peus a terra. Jesucrist va estimar les persones concretes i va donar la seva vida per elles, tal i com són. Déu ens estima  tal i com som, fa sortir el sol per bons i dolents.  És des de l’amor i amb amor, que el món i les persones poden canviar. Mai des de la coacció externa, ni per la força, ja que sempre serà una agressió.  I si no aconsegueixes fer canviar el món o l’altre, amb l’amor, no et consideris pas un fracassat,  sinó un gran vencedor. Perquè hauràs vençut la més gran de les victòries, t’hauràs vençut tu mateix.                                                                                                 

Mn. Joan Francesc Amigó
Desembre de 2005