Els claus rovellats

Tot sovint parles amb persones que pateixen afliccions greus, que no troben l’alegria, que han perdut tota esperança; en moltes ocasions l’efecte ens parla de la causa, aquella persona porta des de fa potser anys y anys, un clau profundament inserit dins la seva ànima, que s’ha anat rovellant, i que finalment ha provocat aquell estat quasi catàrtic en que la trobem avui.

Que podem fer per ajudar a aquestes persones ? .

Els nostres avis acostumaven a dir que un clau, treu un altre clau, en llenguatge senzill i planer, que un cop aclarida la causa, cal únicament cercar el remei, i intentar inserir-lo – no és feina fàcil, val a dir-ho – en el lloc que ocupa el clau rovellat.

I per damunt de tot, el que cal fer, és donar-li a aquesta persona, tot el nostre suport fins que aconsegueixi superar aquesta catarsi.

Aquí una breu relació de claus, potser per així dir-ho els que més habitualment trobem en el mercat, i els respectius remeis que cal aplicar en les dosis adequades, i per damunt de tot, amb molta paciència, perquè és del tot freqüent que els tractaments siguin de llarga durada, i fins en algun cas, que malgrat tot, no reeixim en el nostre intent de curar el malalt.

CLAU REMEI

la rancúnia amb el perdó
l’odi amb l’amor
La tristesa amb l’alegria
La inseguretat amb la confiança
La ira amb la serenitat
L ’autocompassió amb l’acceptació
la por amb la pau
l’enveja amb l’estimació
La desesperació amb la pregaria

N’ hi ha més oi ?,

dissortadament molts més !, i aquí amics lector ve la teva feina; identificar més claus rovellats i trobar – que de veritat no és tant difícil – el remei corresponen.

El que si que assumim que costa, és justament intentar aplicar el remi, i oblidar QUI o QUE ens va clavar el clau i perquè ho va fer.

Un pensament per animar-vos !, només aquelles coses que ens costa d’aconseguir, tenen i mantenen passats molts i molts anys, el reconeixement de coses valuoses !. Allò que no ens costa, tendim a desvaloritzar -ho, de forma que el que res costa, res val, oi ?

Ànims !

© Antonio Mora Vergés