Fa molt de temps que vaig conèixer un tren que portava de tot. El comboi el conduïa una màquina negra de vapor amb una vagoneta de carbó darrera. Obedientment la seguien uns quants vagons. Hi havia un gran vagó amb dues sitges de carburant. Arribava a totes les benzineres per proveir d’essència als cotxes i tota la gent podia viatjar allà on desitges. Un altre vagó era de fardells de palla. Abastia a totes les granges i els grangers podien cuidar el seu bestiar. Un vagó amb troncs d’arbre. El més llarg era de passatgers. El meu preferit era igual que els carros dels pioners de les pel•lícules de l’Oest americà. Aquest vagó era el més afortunat, havia sortit en algun film i repartia il•lusió als espectadors. El meu tren mai va travessar valls, pujar muntanyes, ni va córrer sota el cel blau. Per més voltes que donés no sortia de la taula del menjador. Malgrat això arribava a tot arreu. Era un tren elèctric, la meva joguina favorita que va omplir de fantasia la meva infància.
Cita de Svileta de Tessàlia: els records d’infància queden marcats dins la ment, t’acompanyen sempre i arriben a tot arreu.