EL SEMPITERN NADAL

 Les festes de Nadal, com cada any, han començat  per en Pere amb la il·lusió de muntar l’arbre. Després de sis hores voltant per la fira, buscant alguna idea nova, amb una criatura penjada a l’orella i l’altra estirant-li amb força i insistència el jersei nou de trinca, i esquivant els colzes, genolls i pitreres de les dues-centes mil persones que voltaven a la mateixa hora pels mateixos trenta metre quadrats buscant boletes, ponsèties o caganers, ha decidit tornar a casa i utilitzar la decoració de l’any passat, o potser, millor encara, la de l’anterior.

 Papa i els llumets?… Eh? Papa? …Eh? Papa?…i els llumets? Després de sentir set-centes vegades aquesta pregunta ha  muntat i desmuntat l’escala davant de tots els armaris i altells de la casa i ha trobat records rovellats, quincalla empolsegada i cartrons florits, però no ha localitzat la caixa amb els guarniments de Nadal, a peu pla, al moble del rebedor,  fins que ha fet cas al que li havia dit la dona des del principi. Mentre es barallava per treure la bombeta vermella del nas d’un dels camells,  i  lliurar al caganer del cable elèctric que li envoltava el coll,  el petit de casa esmorzava la purpurina de l’estrella i  deixava nua l’esparracada cartolina negra que servia d’ànima a l’imprescindible estel. Les piles del centre nadalenc que els va regalar la sogra fa sis anys i que podria tranquil·lament entrar al llibre Guiness de les “horterades”,  havien deixat anar el típic suquet enganxós i fastigós damunt la Verge que havia quedat irremeiablement adossada al pescador i a una oca, i les sis fileres de llumets,  que li estaven espatllant l’única estona lliure de la setmana, se sentien tan bé, les unes amb les altres, que no hi havia forma humana de distingir quines bombetes pertanyien a un o un altre cable.  Concentrat repassant els esparadraps de les empalmades  no ha vist la seva filla que nevava  les cintes de  Nadal amb crema de xocolata ni el  seu germà, que comprovava eficientment amb una cullera que totes i cada una de les boletes, es podien trencar. Desesperat, ha atordit els nens amb una bona dosi de televisió i els ha omplert les boques amb porqueries diverses per poder treballar tranquil trenta segons i aleshores, quan ja havia castigat les seves mans, cara, braços i aixelles amb les punxadetes torturants de les fulles de l’arbre ha comprovat, com cada any, que assegurar que les bombetes s’encenguin abans de col·locar-les , no garanteix, en absolut, que funcionin un cop situades. Ha tornat a enfilar-se a l’escala per treure les sis punyeteres filetes de llums i, en acabar-se l’educativa pel·lícula de dibuixos, on el menys agressiu i violent eren els cops d’escombra que una senyora ventava a una criatura que acabava de cremar-li la cabellera i d’electrocutar-li el gat, ha rebut la salutació afectuosa de les seves criatures que, després de tombar l’escala i fer-li menjar amanida d’avet d’Espinelves, li han decorat els pantalons amb esprai de neu i li han omplert les butxaques de molsa artificial. Quan, estès a terra i amorrat a les restes de l’arbre començava a envejar la sort dels contemporanis d’Herodes, de l’orella dreta  li han penjat un cartell daurat que deia:  “BONES FESTES”.

Convençut que la dramàtica posada en marxa de l’arbre no té perquè ser indici de que la resta de les festes no poden anar tot lo bé que tots desitgem, enclanxina les criatures i els posa les millors robes, colònies i sabates per portar-los, content i cofoi a casa l’àvia.

Allà, com cada any, el besavi s’ha adormit sobre el plat i s’ha cremat el bigoti dins l’escudella. Les cunyades, procurant no respirar per no rebentar la faixa que dissimula dos dels trenta-tres quilos que els  sobren, no paren d’agredir-se verbalment intentant, com sempre, demostrar que tenen més diners, més objectes de moda i més coneguts a la tele que ningú. El marit de l’una, que ha après a no sentir-la, es distreu menjant olives ofegades en riuades de cava , el de l’altra disfruta com un boig veient com la cera de les espelmes  fa malbé l’abric de pells de la cosina rica i l’àvia intenta que no sobrin canelons i va repartint beixamel per sobre les camises acabades d’estrenar de tots els que seuen a taula. Un fill únic crida i trenca totes les copes  perquè l’oncle no vol que li ompli les sabates de cansalada de l’olla i la seva mare, orgullosa, desperta a cops de colze el seu marit,  perquè el retrati en aquest moment tan tendre. L’avi, marejat de sentir la insuportable ferum de perfum que fa la seva jove, encén un cigar i el consogre, que fa tres dies que no fuma, li trenca el torró d’Alacant al cap. La tieta soltera, amaga les neules del lot de l’empresa on treballa i treu les caducades de l’any passat i, després d’haver dinat vegetarià, va a la cuina i es menja d’amagat i amb els dits tota la botifarra negra sobrada. El graciós de la família, amb els ulls més brillants del compte, explica tres acudits de l’any vint-i-nou i canta el “fum fum fum” amb una lletra “picant” inventada per a l’ocasió i, en el moment en què ja no es pot  respirar sense ensumar els continus rots dels parents més propers,  els nens treuen la ximbomba, destrossen els timpans de tothom amb quatre crits mal entonats i pretenen treure’n diners fàcils.

Cap a les vuit del vespre, quan l’aparell digestiu, l’auditiu, i sobretot, la paciència comencen a estar esgotats per l’esforç que els ha estat exigint durant tot el dia , recull el regal de segona mà que li ha ofert l’amic invisible i després de passar el calvari dels petons falsos, dóna una abraçada als qui estima de debò i se’n va cap a casa.

Finalment, relaxat, tranquil·litzat i superant la pesada digestió dels tres dies que ha passat  menjant les restes d’escudella, marisc, capons, neules , torrons, “polvorons”, grana i vins i caves de totes les marques d’oferta, es  prepara per a la rematada final del trenta-un de desembre. Amb l’estómac destrossat, el colesterol  “a tope”, la boca rasposa com una manifestació de fregalls i el fetge a punt de sortir-li per les orelles, es disposa a llençar per la finestra les últimes espurnes de salut que li queden. Amb molts esforços, intenta seure a taula sense descordar-se els pantalons i intentant no  deixar de respirar  i veu, amb espant i desesperació, la llauna de “foie d’oie” importada d’Andorra, caviar iranià d’imitació,  percebes congelats, escamarlans criats a Valladolid, dues mil torradetes remollides i quinze tones de mantega. Lentament i amb l’ajut de desengrassants i desembossades, va introduint tot el que li ofereixen, desitjant desesperadament que es trenqui la cassola del pollastre amb prunes per estalviar-se una imminent rebentada corporal. Superades totes les proves, aguantarà pacientment a la cadira, entre neula i neula i copeta de cava i copeta de cava fins que els famosos televisius de la temporada, enfilats a qualsevol campanar del país, els expliquin, una altra vegada, que les quatre primeres campanades indiquen els quarts, la qual cosa desencadenarà la repetida discussió sobre en quin moment cal començar a menjar els raïms, amenitzada, com cada any,  amb totes les originals anècdotes sobre escopides i ennuegades. Quan faltin dos minuts, algú,  l’obligarà a comptar i tornar a comptar els dotze grans de la sort , se’n adonarà que ja se n’ha cruspit tres, i correrà a la cuina a buscar els  que li falten , en el moment en què  aquella que més necessita ser el centre d’atenció, trencarà la copa de cava, omplint de vidrets molls i enganxosos les seves sabates de pell, el seu xicot recollirà les boletes de caviar per ingressar-les a la Caixa i la mestressa de la casa li demanarà que vagi fins al cotxe a buscar la cinta de música que tant li agrada. Fent un esprint des del pàrking i menjant tots els granets durant les últimes quatre campanades, es prepara per l’espectacular repartiment  de petons regalimant suc, pinyols, pells i pintallavis de diversos colors i és tristament conscient que són només el preludi de l’esgarrifosa obertura de les bosses plenes de barretets de punyeteres gometes, de màscares que li inflamen els ulls, d’espanta-sogres amb què s’entestaran a omplir-li el clatell de capellans , de trompetetes que li proporcionen una estrident i estressant entrada d’any, de serpentines que poden oferir-li una fantàstica entrebancada i, evidentment, de paperets especialistes en introduir-se als racons més impensats del seu cos i que trigaran un trimestre en desaparèixer definitivament de la seva vida. Convençut que no pot haver-hi pitjor tortura, se n’ adona de la seva equivocació quan algú apuja el volum de l’aparell de televisió i es veu obligat a escoltar Sergio Dalma, María del Monte, Arévalo o Raphael.

El rata del seu cunyat té penjat damunt la tele un ”Feliç mil·leni” des de fa ja uns quants  anys.

En Pere pensa que  intentarà disfrutar-lo al màxim, especialment durant els últims dos-cents o tres-cents anys, però no pot deixar de pensar que a partir de l’any dos mil cinc-cents serà fàcil patir alguna fractura de fèmur perquè la seva musculatura ja no serà allò que era i potser estarà un xic massa prim.

Sara Dauder
Desembre de 2005