El mes de febrer s’havia tornat boig. Aquell dia feia molt fred. Vaig entrar en un bar per fer unes xarrupades de conyac i escalfar el cos. A la sortida del bar el món tenia altres colors. De tornada cap a casa, en un carreró poc transitat, vaig trobar un pingüí suat i atabalat. Nerviós em va preguntar – on està el fred? – Vaig tenir la impressió que se’n mofava de mi. Per estalviar-me la molèstia de discutir-me amb un pingüí li vaig dir secament – per tot arreu -. El pingüí se’n va anar queixant-se de la calor, enfadat i buscant el camí de tornada a la seva terra d’origen. Aquell pingüí em va fer dubtar si feia fred o era mania meva. Avergonyit vaig treure’m l’abric i vaig arribar a casa tremolant. Al dia següent estava en el llit amb febrer i refredat. Els dies que van seguir van ser d’esternuts i reflexions. M’havia posat malalt per fer cas a un pingüí… fent veritat que l’experiència arriba pel camí del dolor. Ara ja ho sé… mai has de fer cas a un pingüí.
Cita d’en Svileta de Tessàlia: totes les coses tenen moltes interpretacions, tu has de viure dins de les teves.