Per anar al meu treball passo cada dia pel carrer de la Lluna. En ell i hi ha una casa gran, de principis del segle passat. Tota ella és com una caricatura d’un passat gloriós.
La seva planta és senyorívola, el jardí abandonat amb un brollador, que fa anys que ni una gota d’aigua ha vist.
La façana de pedra conserva encara la solidesa de temps passats. Les persianes abaixades li donen un aspecte una mica fantasmal, sobre tot els vespres d’hivern.
Però el que a mi em crida més l’atenció són els testos de flors, antics amb rajoles de colors una mica escrostonades, sempre amb una flor raquítica i sense color. La greca de la façana de color verd, si devia ser bonica al seu temps.
La decadència, és l’esperit que impera en la casa .
Hem pregunto perquè les flors mai floreixen, els gladiols mai esclaten, els geranis les seves fulles són grogues i el lila , pobret el lilà fa pena. A un costat una perera que mai deu haver donat un fruit.
I jo sempre pregunto a mi mateixa el perquè de tot això.?
Ahir al final ho vaig entendre tot, una senyora molt gran , seguda amb una cadira de rodes, cridava Hortensiaaaaaa, m’ha caigut el llibre. Jo no sóc la Hortensia, i vaig entrar, la porta de ferro grinyola, li vaig collir el llibre i vàrem parlar llarga estona.
La senyora es diu Teresa, Hortensia és la cuidadora i el gat escanyolit de color negre en Tom.
Feia temps que no havia vist tanta solitud, quina ànima més trista, ella que fou bella i somrient, ha perdut el somriure. Tres fills, tots lluny, arraconada com un armari vell, Hortensia una noia peruana la cuida i ningú mes.
Li he promès que al passar si la veig aprofitant els últims raigs de sol, la saludaré, i un dia a la setmana vindre i tindre cura de les seves flors, jo tinc bona mà per això.
Ho faré a canvi de res, bé si, a canvi d’una mirada una mica més alegra d’un rostre vell, en el que als seus 95, he vist per un moment l’harmonia que devia tenir fa anys.
A vegades costa tant poc portar una mica d’alegria