Veure dos infants jugar al CAP. Un més gran el nin i la nina petita, asseguda a un cotxet-bicicleta, després de fer un màster de paciència i acceptació,
i que et regalin un somriure, no té preu.
Escoltar el plor d’un infant, al què segurament li ha tocat vacuna injectada, m’ha corprès.
No es calmava en absolut, hi havia desesperació i incomprensió manifestes.
Porto esperant cent cinc minuts de rellotge per l’injectable.
He aprofitat per descobrir coses noves.
Parlar amb una amiga pel Whasapp.
Escriure el poema que estau llegint.
Compartir reflexions, que sento seran profitoses amb amics, alguns virtuals i altres coneguts en persona.
De res m’hagués servit queixar-me d’una realitat que no puc modificar.
El què és, és.
Rendició total, com aconsella n’Ekhart Toole.
Pel que m’ha confirmat l’infermer ha anat de bòlid, amb injectables d’urgència.
S’han fet quasi les dues i he començat a tindre una mica de rusca.
Havia de tornar a casa per fer tasques de neteja.
Quan hi arribi, després d’anar a comprar, serà hora d’aperitiu i dinar.
Ja ho diu la saviesa popular: “Uns comptes fa l’ase, altres el carreter i uns altres l’amo de l’ase”
En aquesta vida,
tan na Rafela com jo hem après a improvisar
i a no posar-nos pedres al fetge, sinó surt com volíem, el que havíem previst fer.
Al manco l’espera, ha servit, a més d’altres coses per escriure això.
Gaudiu, si podeu, la calorada de l’estiuet de Sant Martí