Un dia qualsevol estava prenent el sol a la meva terrassa, des de allà veia el pati del veí. En aquells moments l’home estava agafant cireres d’un gran arbre i, de tant en tant em mirava a cua d’ull. Cada dia a la mateixa hora jo prenia el sol portant tan sols un petit bikini i ell em mirava des de casa seva mentre feia veure que treballava l’hort.
Aquell dia estava avorrida, les meves amigues estaven, unes ocupades i d’altres amb el grip. No les podia trucar per xerrar una estona com acostumava a fer a aquella hora del vespre així que, en més deteniment em vaig fixar en el veí.
Era un home d’uns 50 anys, alt i fornit, de mirada penetrant. Vaig dedicar la meva atenció a l’hort, des de la meva perspectiva es veia en la seva totalitat. Les plantes de les mongetes estaven lligades a les canyes fent un quadrat perfecte amb les seves fileres en línia recta, al costat els tomàquets, també lligats amb canyes hi donaven una nota de color vermell sobre la verdor de les fulles, també arrenglerats acuradament. Els enciams al costat i desprès les maduixes. Cap herba es veia entremig, era evident que li dedicava moltes hores i que treballava de manera eficient.
Desprès vaig dedicar la meva atenció al cirerer que estava al costat de la casa, les seves cireres estaven vermelles botides, brillaven al sol i semblaven cridar-me, devien estar delicioses.
Aprofitant que el Sr. Ramon em guaitava en aquell moment li vaig dir:
– Ramon, les cireres són molt madures.
– Si que ho són de madures. Si vens et donaré unes quantes.
– Vinc ara mateix.
Vaig agafar el barnús, me’l vaig posar per sobre i vaig sortir de casa.
El veí em va obrir la porta i amb veu amable em va dir:
– Vine, agafarem unes quantes i te les podràs endur.
Vam estar agafant les cireres més madures, les més grosses i apetitoses. Ell i jo, molt a prop, mentre el barnús s’obria a cada moviment . Quan es va omplir la cistella em va convidar a entrar a casa seva. Tenia una ampolla de cava a la nevera i segons em va dir, li agradaria compartir-la amb mi.
Entrant a la cuina havia un gran cabàs amb tapa on en Ramon abocava el cistell de les cireres que anava agafant del arbre. Va agafar dues copes i va obrir l’ampolla de cava .
Vam brindar i vam xerrar una estona. Poc a poc va començar a tocar-me el genoll mentre em parlava amb to íntim.
La seva mà pujava cada cop més amunt i jo sentia una gran excitació. Aquella seria una tarda memorable.
En aquell moment vam sentir un soroll, era una clau que girava al pany del pati. En Ramon es va sobresaltar.
– Es la meva dona. No et pot veure aquí. Ficat al cabàs de les cireres!
Jo el vaig obeir perquè la Marta, que així es deia la seva dona i jo mai no ens havien tingut massa simpatia. Jo crec que em tenia enveja.
Va obrir la tapa i em vaig ficar dintre amb la copa plena de cava que tenia a la mà.
Tota la meva excitació va marxar de cop. Em vaig beure el cava i em vaig ficar la copa dintre la butxaca del barnús. Vaig estar allà amagada fins que la Marta se’n va anar a dormir mitja hora més tard.
Ja no vaig tornar mai més a demanar cireres, però cada dia el veí em portava una cistella plena i ens les menjàvem mentre fèiem l’amor.
Aquí a la residència d’avis on visc des de fa deu anys hi ha un de cirerer, però les cireres no són tal dolces no….
La víctima mortal del xoc entre dos trens que succeïa a la línia IV, al terme de Castellgalí, a la comarca del Bages, el proposats divendres 8.2.2019, era la conductora d’un dels combois, una dona de 26 anys.
La causa del sinistre – més enllà de les explicacions que donin els polítics – és la manca de manteniment i d’Inversions en el trens de rodalies a Catalunya.
No es pot parlar– d’accident – , quan no existien les mesures tècniques per evitar-ho.
A la família de la conductora, el nostre condol, als ferits fer-los arribar l’anhel de que tinguin un prompta recuperació.
Als polítics ‘ professionals’, dir-los que no ens expliquin més mentides, i a la justícia el prec de que actuï amb promptitud i diligència.
El vent remou les fulles i vincla els arbres centenaris, les fulles donen voltes per damunt la teulada de teules de color marro. La casa isolada i no gaire gran esta a recer del vent del nord i de cara a la sortida de sol. Es dia de Quaresma, no se perquè el vent sol ser sinònim de Quaresma en aquesta apartada Vall dels Pirineus. A dins la casa se sent el vent que rebufa en les finestres que no ajusten prou. En alguna d’elles inclús i ha algun vidre trencat. Tot te aspecte abandonat i caduc. La pobresa es pot sentir com una flaire en l’aire . La llar de foc negra de sutge i cremen un parell de tions no gaire grans. Com que fa vent l’estança esta plena de fum i fa plorar els ulls tristos i plorosos, es te de tindre la porta oberta. Al costat hi ha una cuina no gaire gran . Es pot veure un plater ple de plats rústics i alguna olla de color negre, que de segur deu el seu color a les moltes hores passades als clemàstecs per coure alguna patata o inclús alguna escudella. Un gat de color negre i blanc fa migdiada quasi a tocar les brases damunt d’una de les pedres de la llar de foc. A part de tot això no es veu cap mes anima vivent. Un rellotge de paret toca les hores ,onze campanades tristes, les onze del mati.
Sembla que tot s’hagi aturat, sols el remor del vent. De cop i volta se sent el lladruc de un gos i es pot sentir com puja per l’escala una persona. Va vestida de negra , es alta prima amb el cabell blanc completament esbullat. No deu tenir mes de cinquanta anys mes el seu rostre esta ple de multitud d’arrugues que li donen a la seva fisonomia mes anys dels que realment te. Es treu un gran mocador que embolcalla i el deixa sobre la taula del racó, junt a un porró de vi negre. Atia el foc i amb un manxo fa que els tions tornin a cremar, aparta el gat de la pedra i penja una olla negra al foc. Se sent flaire de col amb patates. Remou el menjar amb un gran cullerot de fusta.
Quan toquen les dotze se sent pujar feixugament les escales i entra un home amb una gorra de color gris. L’home acosta les seves mans aspres al foc i pregunta.
– Maria , ha sigut nen o nena el fill del Pasqual ?
– Era noi Manel , mes ha mort al poc de alenar, no he pogut fer res, es veu que soc mala llevadora o la desgracia ens persegueix, sort que la mare és jove i esta viva.
En Manel li marxa tota la gana i a la gola se li fa com un nus. Dos nadons morts, a veure si a la Maria li passarà com a la pobre Teresa que varen penjar per bruixa, en aquest maleït i rònec poble amb les remeieres que no saben guarir i no saben ajudar a venir fills vius al mon aviat ho tenen arreglat. A la forca per bruixes, i una llàgrima li cau pel seu rostre mal afaitat que la Maria mira i es diu que sap el que pensa el seu home. Més per viure aquesta miserable vida tant li fa estar viva com morta. I amb un sospir treu l’olla del foc i pensa, amb l’infantó mort, ella no ha cobrat ni una sola moneda, això tampoc ho dirà al seu home. Maleïda Quaresma que de moment sols els ha portat mort i tristor.
Llegia ; el conjunt de naus modernistes construïdes l’any 1920, conegut com a Cal Berger, està recollit i protegit pel Pla Especial i Catàleg del Patrimoni Històric, Artístic i Ambiental de Vilafranca del Penedès
L’any 1919 es presenta una sol·licitud d’obres per a construir uns magatzems destinats a la producció vinícola a càrrec de Josep Maria Juvé i Arnabat, segons projecte arquitectònic d’Antoni Pons i Domínguez. L’any 1927 es fa una ampliació.
El darrer propietari fou J. B. Berger S.A. Actualment, s’estan realitzant unes obres promogudes per CT ORBIS, S.L amb número d’expedient 1117/06.
Vilafranca del Penedès té força patrimoni històric i/o artístic per documentar, això dissortadament és MOLT comú a d’altres pobles, viles i ciutats de Catalunya, que han patit l’espoli i/o la destrucció de les fonts documentals del Patrimoni en el llarguíssim període que va des del PRIMER AÑO TRIUNFAL 1939, fins al dia d’avui.
Si rebeu un email de , 60293@zns-kiel.deen el que us diu ;
Ningú no m’ha pagat per comprovar-te. No em coneixeu i probablement us preguntareu per què esteu rebent aquest correu?
Només tindreu dues possibilitats. Anem a analitzar les opcions en particulars:
La primera opció és deixar de banda aquest missatge. Després, segurament, enviarà la cinta a tots els vostres contactes i, a continuació, visualitzarà la vergonya que obtindreu. o ha d’estar en una relació compromesa, exactament com va a afectar?
La darrera opció hauria de ser pagar-me 1000 dòlars americans. Referim-nos-hi com a donació. com a conseqüència, eliminaré immediatament el teu vídeo. Seguireu la vostra vida quotidiana com aquesta mai no es va produir i mai no tornareu a escoltar de mi.
Realitzaràs el pagament de Bitcoin (si no ho saps, busqueu ‘com comprar bitcoin’ al motor de cerca de Google). Adreça
I want 1000 USD. In Bitcoin
My wallet BTC Address:
16e6KPCPGy5RNAmsBFKKChe91PcjgLDN6o
Bé amics lectors, el missatge està en un angles macarrònic tipus ‘relaxing cup of café con leche’ de l’Ana María Botella Serrano (Madrid, 23 de juliol de 1954).
Els lladres també són honrats. Aquest col•lectiu, d’especial codi deontològic, està cansat de que l’estafin. Els objectes que roben sovint no funcionen. Per aquest motiu han fet la seva reivindicació. Han demanat que hi hagi una garantia de bon funcionament dels objectes robats. La proposta és de dos anys, igual que el meu aspirador. Per mi tenen raó, tots som iguals davant la llei. No podem negar que aquest és el seu treball. Amb ell alimenten a les seves famílies. La no existència de garanties converteix el seu treball en precari. Una altre de les seves velles reivindicacions és encaixar-se dins la llei i pagar autònoms. De moment no es plantegen la vaga.
Cita de Svileta de Tessàlia: la honradesa és un concepte abstracta. Aquest és el gran problema de la humanitat.
Fa 68 anys que cada primer d’any el visc amb aquella il•lusió infantil d’estrenar calçat, que sovint els primers dies ens feia mal, i que se’ns acabava adaptant tant perfectament al nostre peu, que ens sentíem incomodes quan anàvem descalços.
A tots, homes, i dones, que heu caminat al meu costat, gaudint també de les vostres sabates noves, i de la curiositat pròpia dels infants, alhora que el meu agraïment, us faig arribar el desig de trobar-nos en aquest 2019, i fer camí fins aquella esglesiola, o aquell bosc de faig, o al moli de.., o … Catalunya és una meravellosa caixa de sorpreses com ja sabeu.
Hem de viure encara, tants i tants racons !!!!
Gràcies des del fons del cor, coneixercatalunya@gmail.com , tribuna@guimera.info , castellardiari@gmail.com
Els enemics de l’estiu ja no són els mosquits. Ha sorgit un nou contrari més bel•ligerant. Em refereixo a l’aira condicionat (filador de freds que busquen despistats per constipar). Les seves carícies et gelen els endins i congelen els somnis. Et ventilen els peus i constipen el nas. Provoquen sequedat de coll i dolor a la gola. Estimulen les discussions entre companys de feina. Una ressenya apart, on la poesia mai podria fer casa, és l’aire condicionat dels autobusos, el metro i edificis públics, que cau a sobre com una pluja de ganivets de gel. Ja és història passar calor a l’estiu i ara el més cru dels hiverns goteja sobre les nostres vides. Companys i companyes, no hi ha remei i la política no pot fer res. Hem de passar fred fins que passi l’estiu.
Existeix el final d’un camí? Hi ha qui diu que no. Els “noonistes” sostenen la teoria que el camí sols canvia de tessitures, però sempre és el mateix. Quan el camí és dels altres hauràs d’anar on volen els interessos dels teus amos. Quan el camí és teu, és perquè ets lliure. Aleshores has de buscar els teus interessos, possibilitats i equilibris. Aquest és un exemple de canvi de tessitura. El camí mai s’acaba perquè fins i tot quan tu ja no hi ets, el camí el segueixen caminant els teus hereus. Per aquest motiu no pots equivocar-te i has de deixar el camí net i lluminós.
Antonio Machado Ruiz (Sevilla, 26 de julio de 1875-Colliure, 22 de febrero de 1939)
Proverbios y cantares (XXIX)
Caminante, son tus huellas el camino y nada más; Caminante, no hay camino, se hace camino al andar. Al andar se hace el camino, y al volver la vista atrás se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar. Caminante no hay camino sino estelas en la mar.
De vegades hi ha cites literàries que no pot superar ni la Svileta de Tessàlia
Pensava un savi: la tradició és la saviesa on dormen les solucions. El savi va arribar a la conclusió que la política havia perdut massa saviesa. Valors tan important com saber parlar i entendres s’havien oblidat. Atès que era savi va buscar una solució que fos eficient. Una llum li va dir: ei savi!, parlant d’eficiència, la dels japonesos és reconeguda en tot el món. Buscant entre les tradicions japoneses, el savi va trobar la solució, el Bushido. Aquest va ser el codi d’honor dels Samurais. Una part d’aquesta joia manava a qui hagués perdut l’honor que el recuperes fent-se l’hara-kiri. Seguidament, el savi va proposar aquell codi d’honor a la política del seu país. De moment ningú li a respòs… silenci administratiu.
Cita de Svileta de Tessàlia: El mariner perdut enmig del mar, quan el vent no bufa, espera sense plegar veles. Sap que el vent sempre torna a bufa.
