LES FULLES MORTES

Les notes de la cançó,

em porten a transitar,

per un bosc de melangia i nostàlgia.

També, un enyor un tant insolent

em rapinya el cor sense fer sang.

Una absència feta tardor,

de fulles que cauen mansa,

entapissant el sota bosc,

d’una catifa color ocre i

daurats d’or vell.

Yves Montand, el seu compositor,

fa estona partir a recercar el seu somni amagat davall les fulles.

Edit Piaff, el descobrí com a cantant i

com a amant.

Una cançó, que m’evoca un passat que no s’oblida mai i que la ferida ha anat cicatritzant, tot i que alguns records encara punyen dins.

Hi havia una persona, que li encantava, l’embadalia i deixava tot el que estàs fent, fins acabar d’escoltar-la.

D’aquella ràdio, que no record la marca,

Telefunken pot ser,

 sorgia

aquella preciosa i lànguida veu.

Veritat mamà que era així i no em falla la memòria.

La tenies com a preferida, tot i que mai et vaig sentir cantar-la.

Avui i segur, que des del cel, l’hauràs sentida en el teu cor i l’hauràs transmès un missatge, mitjan ella.

Sou una mica entremaliats els esperits. És broma.

Et recordo sovint i avui la cançó m’ha fet una jugada polissona.

I mentre l’escolto, penso tranquil·lament amb tu,

sense dolor ni patiment.

Mentiria si afirmés, que l’enyor

no hi era ben present.

Josep Bonnín Segura.  Vilafranca de Bonany.  24 de setembre de 2022

LA GORRA A QUADROS

Un dia vaig veure a un captaire d’aspecte estrafolari que remenava dins una paperera. De dins va treure una gorra a quadros. Cofoi se la va posar. El seu aspecte va empitjorar, però se’l veia feliç. Vaig pensar – pobre ximplet que és feliç amb tan poc -. Abans de seguir el meu camí vaig acostar-me i li vaig donar una caritat, una moneda de dos euros. Aquella anècdota no em va portar més temps. Anava a una conferència sobre el canvi climàtic. L’havia de donar un professor de la Universitat de Hamburg. Un gran especialista en la matèria que a més estava proposat per Premi Nobel. Ja dins de la sala de conferències un llampec em va il•luminar, era una gorra a quadros. La portava el captaire que li havia donat dos euros. Era el conferenciant. Va fer la conferència amb la gorra a quadros. La ponència va ser genial, magistral i va obrir moltes portes de reflexió. Quan va acabar la conferència va arribar fins a mi i em va donar una caritat, era una moneda de dos euros. Va somriure i se’n va anar.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: si un dia trobes a un ximple que és feliç amb una fotesa, respecta’l!!!, perquè ell és feliç. Que sigui ximple sols és la teva opinió. 

Francesc Estival Vilardell

UNA VISITA INESPERADA

Havia vingut per sorpresa, sense previ avís, i ho havia fet per a quedar-se. Una visita inesperada, i que no m’agradava en absolut.

Al llarg dels quatre dies i tres nits que va estar en casa, vaig tractar per tots els mitjans de fer-li la vida impossible, però sempre escapava a les meues indirectes que, per altra part, més directes no podien ser. No vaig tenir més remei que, en certa manera, adaptar-me a la seua companyia, encara que jo continuava insistint en la meua tenacitat.

Assolia traure’m de polleguera, i ho feia ben prompte, de bon matí, en el meravellós instant del cafè… una bona tassa de cafè ben calent, quasi bullint, és com a mi m’agrada. Bufar abans de fer el glop, i notar com baixa fins a l’estómac.

Per a mi representa aquesta sensació del dia, amb sensatesa, que t’invita a afrontar amb sensatesa i harmonia totes les situacions adverses que el nou dia puga aventurar-te. Des d’aquest instant, quan a penes en el rellotge marca les vuit del matí, ja venia airosa a molestar-me. Era la seua forma de ser que tenen totes, sense excepció.

Sempre va aconseguir el seu propòsit. Obstaculitzar el meu pensament, fins a la meua inspiració. Feia que no obtinguera concentrar-me en allò que fera. Tota la meua atenció era captada per ella, fins i tot, quan la seua presència s’escapava de la meua ment, ella, venia a recordar-me’l. Em seguia allà on fora i no hi havia forma de fer-la desistir.

Sé, positivament, que hi ha una manera radical i fulminant de desfer-se de la seua presència, però no podia fer ús d’ella, perquè la seua reacció em perjudicava a mi també. Soc al·lèrgic a aquest tipus de solucions, i no em proven. En innumerables ocasions li vaig obrir la porta per a invitar-la a marxar, però era inútil, ella sempre s’allunyava d’aquesta i desapareixia per uns instants, fent-me creure que hi havia marxat sense haver-la vist. Altres vegades, fugia veloçment a les meues escomeses que cada vegada eren més enèrgiques…

Fins que un dia, el quart concretament, molt de matí, en seure’m en la poltrona per a assaborir aquella tassa de cafè, la vaig veure enfront de mi, boca per amunt, immòbil… ja no es movia al meu voltant. Aquella maleïda visita  havia arribat  a la fi de la seua existència.

Aqueixa és la vida de les mosques, de tres a quatre dies, no solen viure més, però mentre ho fan… , no ens donen treva.

Rafael Molero Cruz

EL PODER DE LES PARAULES I EL SUBCONCIENT.

Sent, i

ho  he experimentat,

tant amb la meva vida,

com amb l’observació

el poder de les paraules.

El nostre subconscient, 

obeeix al peu de la lletra, 

el què li indiquem.

Seran decrets, d’obligat compliment.

Digues-li a una persona:

– Et veig molt desmillorada, i observa els canvis en ella.

També pels altres, ja sigui positiu o negatiu.

O quan un pare o mare li diu a l’infant que està jugant:

-Si segueixes fent l’esburbat cauràs al terra.

Catacrac,  el nin per terra.

Les paraules son energia condensada.

“El verb es va fer carn i habità entre nosaltres “

Analitzem aquestes paraules  bíbliques.

“El verb es va fer carn…”

La paraula formà part de la persona.

“… i habità entre nosaltres “

Va fer llar dins nosaltres.

És la meva interpretació.

Siguem prou conscients de la utilització que en fem com per nosaltres mateixos,  com cap als altres.

Son decrets energètics,  que poden tornar a nosaltres, quan menys esperem.

Els positius i els negatius.

Cal esser mesurats i respectuosos.

 

Josep Bonnín i Segura.Vilafranca de Bonany. 18 de setembre de 2023

NO TOTS ELS MARS SÓN IGUALS

Un dia vaig escoltar dir a un saberut – tots els mars són iguals -. L’argumentació que va seguir era infantil, però indiscutible, va dir – tots els mars estan plens de gotes d’aigua -. El saberut tenia l’esperit ràpid, la veu forta i incontinència verbal; es va imposar! Cap dels present va poder qüestionar-ho. El resultat va ser que les orelles es van tancar i els cors es van entristir. La següent vegada que el saberut va parlar, ningú el va escoltar. Potser hi havia una petit veritat en la seva argumentació. Doncs és cert que els mars són plens de gotes d’aigua. Tanmateix era una visió esqueixada i molt limitada. Tots els mars embolcallen diferents pobles, cultures i pentinen diferents tradicions. El cromatisme és inacabable, la varietat rica i les sensacions dolces com la mel.

La realitat del món es aquesta i no la del saberut que la imposa en veu alta i cor menut. El món el veuràs més gran si l’observes amb els ulls de les teves emocions.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: les opinions simplistes són les esquerdes que trenquen les bones idees

Francesc Estival Vilardell

LES INSEGURETATS DEL CREADOR

El Creador, quan va acabar el món va comprovar que li havia sortit trist. En aquell punt va començar una etapa desconeguda de la creació, enumerada “Les inseguretats del Creador”. Va passar el temps i no trobava el motiu de la tristor. Va caure en depressió. Així va ser fins que un dia a l’albada va observar que a l’horitzó hi havia reflexes de llum. Aleshores se’n va adonar que s’havia oblidat de crear els colors i el món era en blanc i negre. Aquí va començar un altre etapa de la creació, coneguda com “El gran canvi”. Després de moltes proves, va aconseguir un nou element i li va posar el nom de llavor. Va intentar activar-les de diferents maneres, però les llavors semblaven mortes. Així que respectuosament les va enterrar. Cansat i derrotat se’n va anar a dormir. Al dia següent el van despertar uns resplendors. Quan va obrir els ulls es va trobar enmig d’un esclat de colors.

Parc de Thabor. Rennes, France

Les llavors s’havien convertit en flors. El món ja no era trist. El Creador va poder descansar.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: si vols canviar la teva vida, hauràs de trobar els motius del canvi.

Francesc Estival Vilardell

ANNUS HORRIBILIS

Darrerament , ara per la pandèmia,  ara per l’escalfament global,   ara per la guerra d’Ucraïna – que com succeïa amb la República Espanyola, sembla  l’avantsala de la III Guerra Mundial– , ara pels milers de víctimes  al Mediterrani ,  ara perquè es desperten els volcans,  pels estralls de la sequera,  pels danys de les inundacions,  dels terratrèmols, .., pel creixement exponencial dels moviments antidemocràtics,.. , tot han estat  Annus horribilis

Les perspectives no son esperançadores, no s’albiren canvis en els “ mal hàbits” tant el l’àmbit de l’activitat econòmica primària , agricultura, ramaderia, pesca, mineria, turisme .., com en el sector industrial, siderúrgia, química, tèxtil, comunicacions,  …,  com en el comportament individual de cadascú de nosaltres. Ah!, i  s’accelera – si això és possible – el creixement dels moviments antidemocràtics.

Ens cal girar els ulls a l’autèntica saviesa, i bandejar als “opinadors” que  de res saben  i parlen de tot,  com es deia en temps de l’Ermessenda de Valrà  “ A allò teu, tu; a allò meu, jo; Déu, a allò de tots”.

 

 

 

1984

Fa un temps que la Carolina va a un lloc on practiquen el ioga i la meditació. De moment el que ha aconseguit és fer alguns moviments i postures que fins avui en dia no havia  aconseguit fer , res de particular es diu.

A les classes de meditació observa molt parada a una dona de mitjana edat que sempre entra atabalada, suada i molt més estressada que ella mateixa. S’asseia al meu costat . Sempre arribava molt tard, en entrar em feia un somriure. Ella en la classe de meditació no havia aconseguit realment res. Sols esperava l’arribada de la dona que després de posar-se a la postura de meditar començava a murmurar 1984, 1984,1984…, al cap d’un moment la seva tensió semblava desaparèixer i en la cara se li dibuixava una expressió de total beatitud i concentració.

Un dia molt intrigada per saber perquè repetia 1984, la Carolina li va preguntar en finalitzar la classe.

– Perdoni senyora em podria dir quina classe de mantra fa servir vostè?

A mi també m’agrada 1984, de George Orwell , no em fa venir  però, ni la més petita engruna de tranquil·litat.

Ah! Va dir ella. No és pas  el llibre, el  que jo  faig servir com a mantra.

Ho repeteixo  perquè en aquesta data ens varen passar a la família tres coses molt importants .

– 1- Va néixer la nostra  filla

– 2- Vàrem acabar de pagar l´hipoteca

– 3- La meva sogra que vivia amb nosaltres, va marxar a viure a casa seva.

Per això repeteixo 1984, sobretot per la sogra,  i es va posar a riure

La Carolina va pensar que hauria  de pensar en algun mantra que  relaxes i la fes estar feliç i tranquil·la, com la senyora del 1984.

Montserrat Vilaró Berenguer

EFICIÈNCIA

Eficient,  és qui aprofita la seva energia de manera intel·ligent.

Els resultats són d’excel·lència.

Cal, organització,  coneixements i saviesa per arribar a l’eficiència.

Tot un missatge,  perquè algú s’autovalori,  aplaudir-li els seus èxits i els somnis assolits.

És un missatge enviat a la persona i a l’univers, carregat d’harmonia.

El reconeixement  d’uns esforços que han donat el seu fruit,  és d’una bellesa empàtica.

No és gaire complicat,  depèn de la sensibilitat que habita dins del nostre jardí sagrat.

Sols hi ha uns creació que ens pot paralitzar: la por.

És emprada pel sistema econòmic i polític, molt sovint.

Vol esclaus mentals i emocionals.

Eines: Control dels mitjans de desinformació.

Gran estructures transnacionals, inclosos sistemes bancaris.

Especulació,  incloses les matèries primeres.

Lloguers i sistema immobiliari.

Creació de crisis (on paguem els que menys poder adquisitiu tenim) quan els interessa.

Forces de la foscor,  que ens roben la nostra energia,  cada dia, amb el consentiment dels Estats: braços executors del seu amo.

Amb això, són eficients.

Consciència i percepció perquè el seu joc,  no ens descentri.

Tenim molt més poder dels què ells creuen i actuem com pàrvuls a l’hora d’emprar-lo.

La tècnica,  que ens enfrontem entre nosaltres mateixos,  els hi dóna bons resultats.

Cal esser eficients en nosaltres mateixos,  per no caure en els seus atzucacs.

 

Josep Bonnín i Segura. Vilafranca de Bonany  Darrer dia d’agost 2023

ACCIONS I REACCIONS

“El què domina la seva còlera,  domina el seu pitjor enemic “

https://www.vilaweb.cat/noticies/open-arms-denuncia-que-italia-nha-blocat-i-els-ha-multat-per-desembarcar-195-refugiats/

Davant de  totes situacions,  tenim dos opcions: Acció o reacció.

L’acció,  és meditada.  Considera pros i contres.

No ens porta a la premura a resoldre.

Ens fa esser pacients,  per disposar temps per valorar.

La reacció,  és antagònica a l’acció.

Sol ser visceral,  ni té temps per passar per les parts més evolucionades del cervell.

S’ha estudiat molt sobre el cervell i l’evolució.

Des del cervell reptilià,  funcions molt bàsiques: fugida o atac en cas de perill, i encara el tenim.

El paleomamifer, que adopta experiències del cervell reptilià i la neoescorça,  part del cervell més nova que ens ha fet arribar fins aquí.

Un dia vaig llegir un succés,  on el cervell reptilià havia actuat.

Un pare arriba a casa, la filla li surt de l’armari per fer-li una broma i l’home de l’ensurt,  li dispara amb la pistola que portava.

Així i tot, sent que no totes les persones tenen el seu cervell evolucionat igualment.

Existeixen persones brillants,  amb sensibilitat,  curiositat i ganes d’aprendre,  I d’altres, que com diu la saviesa popular: “Son trossos de carn batejada

Na Rafela, els va definir com a “pedres amb orelles”

El món, és tal qual és,  i o l’acceptam o fem passes per intentar-lo canviar.

Al manco, al nostre voltant.

 

Josep Bonnín i Segura. Vilafranca de Bonany.  23 d’agost de 2023