societat

Recordo, com si fos ahir, quan els grisos pujaven a l’autobús per la porta davantera. No he trobat però, cap imatge, ja sabeu que vivim en una democràcia PLENA, oi?.

Recordo, que en una ocasió, el gris va pujar a l’autobús, i es va asseure amb intenció de cedir el seient a la seva esposa, un viatger però, li va retreure la seva actitud, i va anar d’un pel que la resta de viatgers li fan la pell.

Recordo que m’explicaven que en els Pisos de la Obra Sindical del Hogar, convivien forçadament famílies que havien estat lleials a la República, i que fins ho havien pagat amb internaments a presó, i/o en camps de concentració, o en les files de l’exercit repetint el mal dit Servei Militar, i membres dels cossos de seguretat. Uns i altres ho sabien – o pensaven saber-ho tot dels altres -, i la convivència era força difícil,  perquè els “ armats” – sobretot si eren un xic curts de gambals – es sentien “ protegits “ per la dictadura, i volien imposar el seu criteri, ja fos en qüestions comunitàries, ja en relacions entre veïns, o fins entre els fills d’uns i altres. El cert era però, que sempre que era possible, els infants evitaven relacionar-se amb els fills dels agents, i les dones feien el mateix a les seves dones. Ningú ho deia – i menys ho escrivia – però, tothom intentava fer-los el buit.

Vaig conèixer un policia que MAI va pujar sense pagar a l’autobús, que SEMPRE  va anar o tornar de la feina amb vestit de carrer, i que MAI va posar als penjadors  roba de feina.  Tots sabíem que era policia, i ell potser que havia fet cadascun dels veïns. Els seus fills no jugaven MAI amb els altres nens, i la dona mantenia una relació cordial i educada amb la resta de dones i   netejava l’escala quan li tocava.

Aquell home – com fèiem alguns, potser amb més esforç  – va donar estudis superiors als fills.

Al cap dels anys, quasi a punt de passar a la jubilació, el trobava a la Comissària quan em cridaven com Advocat d’Ofici, ens saludàvem amb respecte.

Els anys grisos, no s’han acabat dissortadament

Neix el miracle,

quan percebem i sentim

que no som superiors a ningú

tot i si, éssers únics.

Ningú pot ocupar el teu lloc,

ni el que has vingut a fer ni a viure.

La teva història,

és tan personal i intransferible

què ningú la pot viure per tu.

Tu crees a diari,

i tot el creat és per créixer,

de manera coherent i harmònica.

T’arribaran moments, bons, tristos,

insuportables, dolents…

Són instants què t’afectaran segons els visquis.

Ningú t’ensenyarà , a transitar tan sàviament per ells, com el teu cor.

No cal renunciar a cap sentiment ni emoció, són teus.

No sóm dèbils, quan ens trasbalsen,

si crida’m, flastoma’m, ens caga’m en tot, o plora’m sens consol.

Que cap emoció quedi dins!

Que sempre tingui un vial d’expressió, del contrari ens farà mal.

Dels temporals en sortirem enfortits i bregats.

Ens cal no perdre mai l’esperança

i saber relativitzar.

Tot té un principi i un final, res dura per sempre.

Ens aquests instants

ens adonarem

qui realment ens estima

sens jutjar-nos.

Qui es troba de cor al nostre costat,

malgrat sigui en silenci

acompanyant-nos en aquests moments.

Josep Bonnín Segura. Vilafranca de Bonany. 14 de març de 2021

Un home vell i reumàtic estava observant el cel. De sobte va veure com un estol d’ocells s’emportaven un esperit. L’esperit lluitava per quedar-se. En la lluita un ocell va rebre un cop i va començar a caure. L’animalet agitava amb força les ales, seguia caient però . Era segur que es mataria del cop. El vell reumàtic va fer un esforç sobrehumà per moure’s. Va arribar a temps de posar la mà i salvar al pobre animalet. El vell va quedar adolorit, baldat, cruixit i no es podia moure. L’ocell amablement li va donar les gràcies. El vell li va preguntar el perquè se’n duien l’esperit. L’ocell va explicar – s’apropa una època plena d’eleccions polítiques. Una estranya tradició prohibeix dir la veritat. Ens emportem l’esperit de la veritat per evitar-li estrès i salvar-lo. Quan tot hagi acabat, ell sol tornarà -. L’ocell va alçar el vol i es va allunyar buscant el seu estol. L’home vell va preparar les orelles per no escoltar.

Cita de Svileta de Tessàlia ,  mentre algú es cregui les mentires, els mentiders existiran.

Francesc Estival Vilardell

Per  anar al meu treball passo cada dia pel carrer de la Lluna. En ell i hi ha una casa gran, de principis del segle passat. Tota ella és com una caricatura d’un passat gloriós.

La seva planta és senyorívola, el jardí abandonat amb un brollador, que fa anys que ni una gota d’aigua ha vist.

La façana de pedra conserva encara la solidesa de temps passats. Les persianes abaixades li donen un aspecte una mica fantasmal, sobre tot els vespres d’hivern.

Però el que a mi em crida més l’atenció són els testos de flors, antics amb rajoles de colors una mica escrostonades, sempre amb una flor raquítica i sense color. La greca de la façana de color verd, si devia ser bonica al seu temps.

La decadència, és l’esperit que impera en la casa .

Hem pregunto perquè les flors mai floreixen, els gladiols mai esclaten, els geranis les seves fulles són grogues i el lila , pobret el lilà fa pena. A un costat una perera que mai deu haver donat un fruit.

I jo sempre pregunto a mi mateixa el perquè de tot això.?

Ahir al final ho vaig entendre tot, una senyora molt gran , seguda amb una cadira de rodes, cridava Hortensiaaaaaa, m’ha caigut el llibre. Jo no sóc la Hortensia, i vaig entrar, la porta de ferro grinyola, li vaig collir el llibre i vàrem parlar llarga estona.

La senyora es diu Teresa, Hortensia és la cuidadora i el gat escanyolit de color negre en Tom.

Feia temps que no havia vist tanta solitud, quina ànima més trista, ella que fou bella i somrient, ha perdut el somriure. Tres fills, tots lluny, arraconada com un armari vell, Hortensia una noia peruana la cuida i ningú mes.

Li he promès que al passar si la veig aprofitant els últims raigs de sol, la saludaré, i un dia a la setmana vindre i tindre cura de les seves flors, jo tinc bona mà per això.

Ho faré a canvi de res, bé si, a canvi d’una mirada una mica més alegra d’un rostre vell,  en el que als seus 95, he vist per un moment l’harmonia que devia tenir fa anys.

A vegades costa tant poc portar una mica d’alegria

Montserrat Vilaró Berenguer

El mes de febrer s’havia tornat boig. Aquell dia feia molt fred. Vaig entrar en un bar per fer unes xarrupades de conyac i escalfar el cos. A la sortida del bar el món tenia altres colors. De tornada cap a casa, en un carreró poc transitat, vaig trobar un pingüí suat i atabalat. Nerviós em va preguntar – on està el fred? – Vaig tenir la impressió que se’n mofava de mi. Per estalviar-me la molèstia de discutir-me amb un pingüí li vaig dir secament – per tot arreu -. El pingüí se’n va anar queixant-se de la calor, enfadat i buscant el camí de tornada a la seva terra d’origen. Aquell pingüí em va fer dubtar si feia fred o era mania meva. Avergonyit vaig treure’m l’abric i vaig arribar a casa tremolant. Al dia següent estava en el llit amb febrer i refredat. Els dies que van seguir van ser d’esternuts i reflexions. M’havia posat malalt per fer cas a un pingüí… fent veritat que l’experiència arriba pel camí del dolor. Ara ja ho sé… mai has de fer cas a un pingüí.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: totes les coses tenen moltes interpretacions, tu has de viure dins de les teves.

Francesc Estival Vilardell

Un senyor vell corria il•lusionat cap a l’ascensor. Dintre l’esperava una noia jove bellíssima i elegantment vestida de gris fosc. Era l’encarregada d’acompanyar a la gent que agafava aquell ascensor. L’home vell va saludar i amb gran joia va explicar el què el feia feliç, va dir – ha nascut el meu net. Tinc molt clar el què faré. Li ensenyaré a caminar i escollir cap on ha d’anar. A parlar i a callar que és més important. Quan comenci l’escola l’acompanyaré cada dia perquè no es senti sol. Així serà fins que es faci gran i necessiti anar sol per sentir-se madur. Li ensenyaré a estudiar, memoritzar, entendre, buscar informació i a utilitzar-la. L’ajudaré a créixer com a persona. L’ensenyaré a respectar i fer-se respectar. També li ensenyaré a reflexionar, dubtar, proposar i a fer tot això amb prudència per evitar conflictes -. De sobte l’home se’n va adonar que l’ascensor estava pujant i va dir – no li ha dit a quin pis vaig -. La  noia jove va dir – vostè va a Terra Alta que és on van les persones que s’han portat bé -. L’home va exclamar – però… no pot ser. Fins ara no sabia que fer i ara tinc un net per ensenyar-li el què he après -. Ningú li va respondre i l’ascensor el va portar fins a Terra Alta.

 

Cita de Svileta de Tessàlia: la mort no entén d’il•lusions, sols segueix instruccions de la natura.

Francesc Estival Vilardell