Per a la Marta l’estiu dels catorze anys va ser el de descobertes.
Una de les seves ties passava les vacances a Llafranc i l’altre va dir, nena vols venir, l’anirem amb el cotxe a veure-la el dissabte i potser ens quedarem pel diumenge, si trobem lloc a la fonda.
Amb el vistiplau dels pares la noieta va agafar el seu biquini vermell, perquè era vermell ho recorda encara avui, la seva tovallola amb motius mariners i el cabàs que havia comprat a Mallorca per setmana Santa en una excursió parroquial. I de bon matí agafarem el cotxe cap a Llafranc.
La nena era somia truites i badava amb el bonic paisatge de boscos fins que per fi vàrem albirar el mar. A mig camí varen menjar un entrepà de truita que la mare els havia fet. A la Marta sempre li han agradat els entrepans freds de truita i si pot ser mirant la mar.
La fonda de la tia era enmig del poble i després de deixar maletes i constatar que hi havia lloc també per les dues varen anar a la platja.
La Marta era una nena alta i prima i al costat de les ties i de dues amigues de les ties cridava l’atenció per la seva joventut.
No era conscient de res , jugava amb la sorra i es banyava feliç. A l’hora de dinar a la petita fonda varen seure al costat d’un matrimoni anglès que portava un noiet de la seva edat, amb gestos i com els indis varen quedar a la tarda per anar amb un barquet que feia una volta per la costa.
A la tarda així ho varen fer. A la noieta li varen dir que segués al costat del Christopher, com així hi va fer. No sabia ni un borrall d’anglès i era molt tímida. El noi parlava poques paraules de castellà, sortosament però, van descobrir que els dos estudiàvem francès i ja es varen entendre.
El noi li va dir que eren de Manchester, era fill únic i el tenien molt controlat els seus pares, més o menys com jo va pensar la Marta i li va somriure mentre es tapava les cuixes que quedaven al descobert dels seus shorts de texà blau.
No es varen dir grans coses, miraven el mar els dos, el noiet era ros amb ulls blaus i primet com el pare, la mare era grassoneta i riallera i estava vermella com un tomàquet.
En tornar del passeig hi havia sardanes i la tia més simpàtica intentava ensenyar a ballar als anglesos. De llavors ençà varen ser les amigues ” sardanales”, la Marta poca traça i tenia com fins avui.
Al vespre algú va proposar anar a Girona que actuava Lluís Llach, alguna de les dones va opinar que la Marta era molt jove però per un concert no li faria cap mal, també vindran els anglesos així tindrà companyia. La Marta va replicar, ja pagaré jo l’entrada, la mare m’ha donat diners, em posaré els texans de color whisky que em fan més gran.
Com que no sopaven a la fonda, pel camí compraren préssecs i se’ls varen menjar pel camí amb cura de no tacar-se res.
Anaven una mica com sardines en els sis-cents, els anglesos no tenien cotxe , en aquella època però , aquestes coses no es miraven gaire, i els van encabir.
Va ser el primer concert de la Marta i la primera vegada que va sentir “L’estaca” en directe, amb francès provava de traduir les cançons al noiet perquè no cal dir que ni ell ni els pares entenien res.
Llavors ja eren més amics i en Christopher li va portar una coca cola . La Marta gaudia molt amb la música, tot s’anava escalfant. El noi li va dir la trobava molt bonica i ella es va tornar vermella com un tomàquet madur. Li va dir que era diferent de les noietes angleses, que la veia més natural i com més jove sense pintures i amb aquells cabells tan llargs. Si va dir ella pots comptar. En un descuit de pares i ties li va fer un petó a la galta. Li va dir que no havia besat mai a ningú a la boca, ella li va dir que tampoc.
L’endemà es vàrem llevar tard, havien tornat quasi de matinada. Es varen retrobar a la platja i a la fonda, llavors quasi eren amics. A la tarda a la migdiada varen compartir un gelat, i darrere un arbre la Marta es va deixar fer un tímid petó a la boca, que tenia gust de maduixa.
Això va ser tot, al vespre es varen acomiadar, es varen escriure un temps en francès i després res, mai més va saber del noiet de Manchester, a vegades hi pensa, és probable però, que si es trobessin no es reconeixerien pas.
