EL MAR INNOCENT

Per a la Marta l’estiu dels catorze anys va ser el  de descobertes.

Una de les seves ties passava les vacances a Llafranc i l’altre va dir, nena vols venir,  l’anirem amb el cotxe a veure-la  el dissabte i potser ens quedarem pel diumenge, si trobem lloc a la fonda.

Amb el vistiplau dels pares la noieta va agafar el seu biquini vermell, perquè era vermell ho recorda encara avui, la seva tovallola amb motius mariners i el cabàs que havia comprat a Mallorca per setmana Santa en una excursió parroquial. I de bon matí agafarem el cotxe cap a Llafranc.

La nena era somia truites i badava amb el bonic paisatge de boscos fins que per fi vàrem albirar el mar. A mig camí varen menjar un entrepà de truita que la mare els havia fet. A la Marta sempre li han agradat els entrepans freds de truita i si pot ser mirant la mar.

La fonda de la tia era enmig del poble i després de deixar maletes i constatar que hi havia lloc també per les dues varen anar a la platja.

La Marta era una nena alta i prima i al costat de les ties i de dues amigues de les ties cridava l’atenció per la seva joventut.

No era conscient de res , jugava amb la sorra i es banyava feliç. A l’hora de dinar a la petita fonda varen seure al costat d’un matrimoni anglès que portava un noiet de la seva edat,  amb gestos i com els indis varen quedar a la tarda  per anar amb un barquet que feia una volta per la costa.

A la tarda així ho varen fer. A la noieta li varen dir que segués al costat del Christopher, com així hi va fer. No sabia ni un borrall d’anglès i era molt tímida. El noi parlava poques paraules de castellà, sortosament però, van descobrir que els dos estudiàvem francès i ja es varen entendre.

El noi li va dir que eren de Manchester, era fill únic i el tenien molt controlat els seus pares, més o menys com jo va pensar la Marta i li va somriure mentre es tapava les cuixes que quedaven al descobert dels seus shorts de texà blau.

No es varen dir grans coses, miraven el mar els dos, el noiet era ros amb ulls blaus i primet com el pare, la mare era grassoneta i riallera i estava vermella com un tomàquet.

En tornar del passeig hi havia sardanes i la tia més simpàtica intentava ensenyar a ballar als anglesos. De llavors ençà varen ser les amigues ” sardanales”, la Marta poca traça i tenia com fins avui.

Al vespre algú va proposar anar a Girona que actuava Lluís Llach, alguna de les dones va opinar que la Marta era molt jove però per un concert no li faria cap mal, també vindran els anglesos així tindrà companyia. La Marta va replicar, ja pagaré jo l’entrada,  la mare m’ha donat diners,  em posaré els texans de color whisky que em fan més gran.

Com que no sopaven a la fonda, pel camí compraren préssecs i se’ls varen menjar pel camí amb cura de no tacar-se res.

Anaven una mica com sardines en els sis-cents, els anglesos no tenien cotxe , en aquella època però , aquestes coses no es miraven gaire, i els van encabir.

Va ser el primer concert de la Marta i la primera vegada que va sentir “L’estaca”  en directe, amb francès provava de traduir les cançons al noiet perquè no cal dir que ni ell ni els pares entenien res.

Llavors ja eren més amics i en Christopher li va portar una coca cola . La Marta gaudia molt amb la música, tot s’anava escalfant. El noi li va dir la trobava molt bonica i ella es va tornar vermella com un tomàquet madur. Li va dir  que era diferent de les noietes angleses,  que la veia més natural i com més jove sense pintures i amb aquells cabells tan llargs. Si va dir ella pots comptar. En un descuit de pares i ties li va fer un petó a la galta. Li va dir que no havia besat mai a ningú a la boca, ella li va dir que tampoc.

L’endemà es vàrem llevar tard, havien tornat quasi de matinada. Es varen retrobar a la platja i a la fonda, llavors quasi eren amics. A la tarda a la migdiada varen compartir un gelat, i darrere un arbre la Marta es va deixar fer un tímid petó a la boca, que tenia gust de maduixa.

Això va ser tot, al vespre es varen acomiadar, es varen escriure un temps en francès i després res, mai més va saber del noiet de Manchester, a vegades hi pensa, és probable però,  que si es trobessin  no es  reconeixerien pas.

Montserrat Vilaró Berenguer

EL NEN QUE ESTAVA TRIST

Un nen tenia la sensació que era el tonto de la classe. Tots els seus companys feien més coses i millor que ell. Un dia, amb el capcot, el nen trist, es dirigia cap a la classe de filosofia. El tema que tocava parlar era sobre la pròpia imatge. El professor va dir – hi ha persones que quan expliquen el que han fet, tens la sensació de que han inventat el món. Tanmateix quan comproves la veritat, t’adones que les paraules són més grans que els fets. Aquestes exageracions poden acomplexar a aquells que les escolten, no analitzen i se les creuen. Tanmateix la vida posa a cada un en el seu lloc. La mentida sempre acaba menjant-se al mentider -. Quan va acabar la classe, el nen trist havia entès perquè estava trist. Es va preparar per relativitzar allò que els altres presumeixen.

 

Dita de Svileta de Tessàlia: els fanfarrons s’alimenten dels esperits dèbils. 

Francesc Estival Vilardell

LA INTEL·LIGÈNCIA D’UNA FORMIGA

Una formiga traginava un tros descomunal de pa. El petit animal salvava els obstacles amb intel•ligència i traça. Un humà l’observava admirat i va exclamar – un cervell tant petit i una intel•ligència tan gran! -. La formiga va contestar – atès que tinc el cervell petit, sols analitzo l’essència del problema, no hi ha lloc per ximpleries i he hagut de desenvolupar una intel•ligència pràctica -. L’humà se’n va anar pensatiu i buscant dins del seu cervell quants espais estaven malbaratats.

 

Cita de Svileta de Tessàlia: la mesura d’intel•ligència no és per volums, sinó per eficiències.

Francesc Estival Vilardell

DESMUNTANT L’ESTAT DEL BENESTAR

La pandèmia posava de manifest l’extrema fragilitat del sistema públic de salut, i feia evident l’estratègia per a reduir-lo a la mínima expressió.

 

En l’àmbit dels serveis socials d’ençà del famós “Indicador Público de Renta de Efectos Múltiples” que posava en marxa l’inefable José Luis Rodríguez Zapatero (Valladolid, 4 d’agost de 1960), les llistes per obtenir una ajuda s’allarguen, i els requisits per obtenir-la augmenten.

http://www.iprem.com.es/

En l’àmbit de l’educació la falsa polèmica del català i les quotes, és una cortina de fum que pretenen amagar la intenció de reduir la “qualitat” de l’ensenyament públic – al nivell que tenia en els anys immediatament posteriors a 1939 -.  Els rics, aleshores i ara, ja tenen els seus centres.

https://www.eldiario.es/politica/ultima-hora-actualidad-politica_6_9045721_1090694.html

El REINO va desamortitzar bens de la església al segle XIX, i començava a “ desamortitzar”  drets dels ciutadans al segle XX, la divisa per al segle XXI és “ tot per al poble, però, sense el poble”.

El REINO està en fallida, i dissortadament no seguirà el consell per a fer les escales netes, començar per dalt,  sinó, tot el contrari.

No és pot descartar  – ben al contrari – un esclat social

BOTIGA DE MANIES

Vaig descobrir una botiga que tenia un rètol que deia “Botiga de Manies”. El seu eslògan era “tria, remena i escull com vols ser”. Vaig entrar per informar-me. La finalitat de la botiga era crear una il•lusió, un estil de vida, la teva imatge. Hi havia un apartat de vestits; allà t’ajudaven a escollir com et volies dibuixar per no passar desapercebut. Un altre de dietètica; treballaven el com presumir del que menges. La perruqueria també tenia el seu espai i fins i tot pentinaven als calbs. Hi havia tallers de tics nerviosos, moviments de mans i posició de cames tot per cridar l’atenció. Per aprendre a somriure feien un seminari. En un altre secció treballaven com reaccionar davant de les arts; t’ensenyaven con fer-te el sorprès, demostrar que ho saps tot i a tremolar d’emoció. A la literatura li donaven una funció decorativa, el llibre havia de ser bonic. L’apartat de passions era molt vairat i perillós. Hi havia una secció de tòpics. Finalment hi havia un bufet de psicòlegs que vigilaven que la mania no creixes fins al punt d’apoderar-se de la teva personalitat. Cal no oblidar que qui mana som nosaltres i no les nostre manies.
Cita de Svileta de Tessàlia: el treball més creatiu d’una vida és construir la pròpia imatge, encara que sigui mentida.

Francesc Estival Vilardell 

INFANTESA

Indubtablement, i

em sembla un privilegi,

vaig tenir una infantesa

 encantadora i carinyosa.

Vaig ésser un infant mimat i,

no massa consentit.

Les circumstàncies de vida, m’afavoriren.

El meu cosí gran, en guanyava de sis o set anys, quan vaig nàixer.

Em vaig convertir amb el nadó, net, fillol i nebot de la família materna i paterna.

Vaig ésser molt mimat

per les tietes fadrines, em portaven dins d’un vermell d’ou i

em cuidaven com si fos fill seu.

Dels padrins i padrines, que hi vaig poder viure, no massa temps, tinc records contats, excepte de la materna amb qui tinc moltes vivències i records.

14 anys tenia, quan va partir i feia molta vida a ca seva.

Era molt extravertit,

en relacionava fàcilment amb tothom.

El meu germà Xim, era més retraigut.

Molts records d’aquella infantesa tinc amb ell i avui si no hagués partit massa prest, ell faria 68 anys.

L’enyor.

Jo era un tant trapella,

un polissó que feia gràcies amb els seus acudits.

A més ,cabell ros i ulls blaus i bastant deixondit, se’m mostrava com una espècie de tresor.

Tenia una gran desimboltura, xerrava, cantava, explicava coses i no aturava; pot ser encara en dura aquest tarannà.

Diuen, que hi ha moments que es magnifiquen, per a mi fou magnífic i ple de records.

Desitjaria, que tots els infants del món, poguessin dir el mateix i

sé i sent al cor que no és així.

A lo llarg de la vida, he estat molt proper als infants, i com no amb el nostre fill Ricard i ara amb el nostre net n’Hugo.

M’he comunicat amb ells a través de la fantasia.

He inventat jocs, contes, personatges…

Sent que qui és capaç,

de treure un somriure

 o una bons rialla d’un infant,

té un trosset de cel guanyat.

Josep Bonnín Segura.  Vilafranca de Bonany. 14 de maig de 2022

JOVENTUT SEGADA

Som l’any del senyor 1623 i amb angoixa i por espero la mort reclosa fa tres dies en l’humit i brut calabós de la presó de la Vegueria. Tinc sols divuit anys complerts i no sóc bruixa, ells diuen que sí.

El meu nom es Roser, com ma mare morta fa un any, millor per ella que no ha tingut la vergonya de veure a la seva filla acusada de bruixeria

Jo sóc la quarta dona que volen penjar a la forca . L´any 1616 va començar tot i el “Tarrago” que diuen entén de dones bruixes ,va trobar tres noies amb la marca del diable. Vergonya de poble , ara que l´Inquisició ja no actua ho fan ells amb total impunitat, parlen de samaniats i trobades amb el diable.

He jurat que sóc innocent, jo sols vaig ajudar la Rosa a venir al món al seu fill. Era estrafet i va néixer mort, pobre nen, però era fill del batlle i el poble va començar a murmurar de si jo l’havia embruixat i mort al nen. Sóc llevadora i remeiera com la meva mare i filla del pecat, la mare mai es va casar. No he sabut mai qui era el meu pare, però el diable això segur no ho és, la mare era la millor persona que he conegut, treballadora llesta i humil.

Diuen que  tinc llibres. I que?. Ma mare m’ensenya a llegir , com el rector  la va ensenyar a ella de joveneta, segons em va explicar.

La forca es a punt al serrat més alt de la vila, he sentit les comares murmurar, que serà avui el penjament. Reien, elles si que son bruixes alegrant-se de la meva poca sort.

Avui ha vingut el rector perquè confessi els meus pecats. L’home ja és vell i tenia llàgrimes als ulls i em digué. Ja sé que tu ets bona noia, però no pots escapar, cap de les tres abans que tu ho ha fet. Sigues forta i encomana l’ànima al Bon Jesús . Tu no tens la culpa, la bogeria s’ha apoderat d’ells, els únics dimonis són ells, i a tu et fan pagar la seva maldat.

En part també sóc responsable perquè ara que et queden poques hores de vida et puc confessar que jo en tinc la culpa, de jove vaig estimar la teva mare. Tu ets fruit d´aquell amor, sóc jo el teu pare. Em podràs perdonar filla meva?

Els crits han fet fugir el rector, ràbia immensa dins meu, jo no he fet res, jo no sabia res.

Maleïts sigueu per sempre, jo no volia tenir un pare rector covard, jo sols volia viure la meva joventut, com qualsevol altra noia del poble. Que he fet jo ? Perquè em tracteu així ?

Montserrat Vilaró Berenguer

TEORIA ETÍLICA DE LA PAU

En Paulí sempre anava begut. La beguda li despertava la imaginació i donava solucions a tots els problemes. El preu per tenir les seves solucions era una copa de vi. Jo estic preocupat per la situació del món. Ara tenim la guerra d’Ucraïna que no sabem com derivarà. Necessitava aclarir idees i vaig pagar-li una copa de vi a en Paulí. Va dir: els motius per la guerra sempre són excuses. Nomes és un interès comercial. Es venen moltes armes i s’omplen moltes butxaques. Per acabar amb la guerra, cal aconseguir que qui pagui la factura sigui el venedor d’armes i no el comprador -.  Em va sorprendre, perquè allò era impossible i li vaig dir. En Paulí no va estar d’acord i repetia provocativament – jo tinc la solució -. Tanmateix no va tornar a xerrar fins que li vaig pagar una altra copa de vi, va dir – el preu de la factura no sols són els diners. També hi ha altres valors importants. Per exemple la imatge. Si un país ven armes surt del meu cor i no compro res que vingui d’aquell país. Així els hi faig pagar la factura als venedors d’armes -. Va fer un gran silenci. Picardiosament em va picar l’ull i va senyalar el got buit. Li vaig pagar un tercer got de vi i va dir – les accions individuals també poden menar el món -. Les muses de l’esperit del vi em van il•luminar. Ara ja sé quina pot ser la meva petita aportació a la pau.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: els petits grans de sorra ajuden a que les muntanyes siguin més altes.  

Francesc Estival Vilardell

RELATIVITZAR I AGRAÏMENT

Som propensos, no sé si és una característica humana,

a reparar  més en el que ens manca i desitgem,

que en què disposem i podem gaudir.

Tal volta, sigui un joc malèvol de la ment,

que cal aturar el més prest possible,

perquè no ens amargui.

No li donem espai de joc,

és entremaliada a vegades,

i ens fa caure en un parany molt falç,

juga amb el temps i ens porta a

tenir ànsies per un futur desconegut.

Ens fa passar pena per situacions inventades i

sense cap tipus d’arguments

ni consistència.

A més de poeta, sóc terapeuta,

he ajudat a persones a situar-se en el present: Aquí i ara, que realment és l’únic que disposem.

El demés són càbales.

Quan m’han vingut maldades,

he hagut de reinventar-me

per a sortir de la teranyina,

que la ment m’havia preparat i

jo ho havia consentit.

Cal fer una llista minuciosa,

del que tenim i podem gaudir:

Des d’una tovallola fins una tassa de cafè, com ca nostra i l’aigua calenta de la dutxa.

Una casa que ens guareix i ens aixopluga.

Poder menjar a diari, unes quantes vegades.

Aficions com llegir, la música, el teatre…

L’amistat i l’estimació a persones,

i la comunicació amb elles.

Gaudir de la natura estimada.

La salut física, mental i emocional.

L’autonomia: poder aixecar-nos del llit, rentar-nos, caminar…

Disposar de feina, tindre doblers per anar a comprar.

Tot el què ens permet gaudir la vida diària i a cops li restem la importància que realment té.

A l’altra banda de la llista, hi posarem el que consideram ens manca.

Si manca salut, és prioritària a la llista del què ens manca.

Sempre els missatges en positiu.

Compararem les dues llistes i cal la gratitud sempre.

Sent que és el missatge més preciós que poden enviar a l’Univers,

acompanyat de l’esperança que tot és efímer i no dura per sempre.

Josep Bonnín Segura.  Vilafranca de Bonany. 25 d’abril de 2022

 

MAREDEDÉU O SANTA MARIA?.

Que els catalans som un col·lectiu “diferent”  o “ diferenciat”  d’altres col·lectius està fora de dubte, fins en l’àmbit religiós.

A Catalunya la forma correcta és MAREDEDÉU, la figura dels sants, beats, venerables,…, queda per a la resta dels humans.

Està clar que  NOMÉS  a Maria , li succeïa allò que  recull Lluc 1, 26-38

Déu envià l’àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, a una noia verge, unida per acord matrimonial amb un home que es deia Josep i era descendent de David. La noia es deia Maria. L’àngel entrà a trobar-la i li digué:

Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu.

Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. L’àngel li digué:

No tinguis por, Maria. Déu t’ha concedit la seva gràcia. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill de l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi.

Maria preguntà a l’àngel:

– Com podrà ser això, si jo sóc verge?

L’àngel li respongué:

L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l’anomenaran Fill de Déu. També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, perquè per a Déu no hi ha res impossible.

Maria va dir:

– Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules.

I l’àngel es va retirar.

Les advocacions de la Marededéu son nombrosíssimes per arreu, fins en terres no catalanes.

La forma “Santa Maria” , obeeix a la idea “ d’uniformitzar ” pròpia del nacionalisme espanyol, al que li agraden coses com “ españolizar a la ninos catalanes”.   Està clar que rebaixa  – o vol rebaixar – el paper de la Marededéu, és sense cap dubte una forma – més – de masclisme estult.

El cert però, és que les persones, siguin del lloc que siguin, tenen SEMPRE, SEMPRE, SEMPRE, fins els que cridaven “ A POR ELLOS!!!!”, alguna advocació mariana

Que la Marededéu tingui pietat de nosaltres i faci arribar a l’Altíssim el legítim desig de llibertat del poble català !!!!