EL SEMPITERN NADAL

 Les festes de Nadal, com cada any, han començat  per en Pere amb la il·lusió de muntar l’arbre. Després de sis hores voltant per la fira, buscant alguna idea nova, amb una criatura penjada a l’orella i l’altra estirant-li amb força i insistència el jersei nou de trinca, i esquivant els colzes, genolls i pitreres de les dues-centes mil persones que voltaven a la mateixa hora pels mateixos trenta metre quadrats buscant boletes, ponsèties o caganers, ha decidit tornar a casa i utilitzar la decoració de l’any passat, o potser, millor encara, la de l’anterior.

 Papa i els llumets?… Eh? Papa? …Eh? Papa?…i els llumets? Després de sentir set-centes vegades aquesta pregunta ha  muntat i desmuntat l’escala davant de tots els armaris i altells de la casa i ha trobat records rovellats, quincalla empolsegada i cartrons florits, però no ha localitzat la caixa amb els guarniments de Nadal, a peu pla, al moble del rebedor,  fins que ha fet cas al que li havia dit la dona des del principi. Mentre es barallava per treure la bombeta vermella del nas d’un dels camells,  i  lliurar al caganer del cable elèctric que li envoltava el coll,  el petit de casa esmorzava la purpurina de l’estrella i  deixava nua l’esparracada cartolina negra que servia d’ànima a l’imprescindible estel. Les piles del centre nadalenc que els va regalar la sogra fa sis anys i que podria tranquil·lament entrar al llibre Guiness de les “horterades”,  havien deixat anar el típic suquet enganxós i fastigós damunt la Verge que havia quedat irremeiablement adossada al pescador i a una oca, i les sis fileres de llumets,  que li estaven espatllant l’única estona lliure de la setmana, se sentien tan bé, les unes amb les altres, que no hi havia forma humana de distingir quines bombetes pertanyien a un o un altre cable.  Concentrat repassant els esparadraps de les empalmades  no ha vist la seva filla que nevava  les cintes de  Nadal amb crema de xocolata ni el  seu germà, que comprovava eficientment amb una cullera que totes i cada una de les boletes, es podien trencar. Desesperat, ha atordit els nens amb una bona dosi de televisió i els ha omplert les boques amb porqueries diverses per poder treballar tranquil trenta segons i aleshores, quan ja havia castigat les seves mans, cara, braços i aixelles amb les punxadetes torturants de les fulles de l’arbre ha comprovat, com cada any, que assegurar que les bombetes s’encenguin abans de col·locar-les , no garanteix, en absolut, que funcionin un cop situades. Ha tornat a enfilar-se a l’escala per treure les sis punyeteres filetes de llums i, en acabar-se l’educativa pel·lícula de dibuixos, on el menys agressiu i violent eren els cops d’escombra que una senyora ventava a una criatura que acabava de cremar-li la cabellera i d’electrocutar-li el gat, ha rebut la salutació afectuosa de les seves criatures que, després de tombar l’escala i fer-li menjar amanida d’avet d’Espinelves, li han decorat els pantalons amb esprai de neu i li han omplert les butxaques de molsa artificial. Quan, estès a terra i amorrat a les restes de l’arbre començava a envejar la sort dels contemporanis d’Herodes, de l’orella dreta  li han penjat un cartell daurat que deia:  “BONES FESTES”.

Convençut que la dramàtica posada en marxa de l’arbre no té perquè ser indici de que la resta de les festes no poden anar tot lo bé que tots desitgem, enclanxina les criatures i els posa les millors robes, colònies i sabates per portar-los, content i cofoi a casa l’àvia.

Allà, com cada any, el besavi s’ha adormit sobre el plat i s’ha cremat el bigoti dins l’escudella. Les cunyades, procurant no respirar per no rebentar la faixa que dissimula dos dels trenta-tres quilos que els  sobren, no paren d’agredir-se verbalment intentant, com sempre, demostrar que tenen més diners, més objectes de moda i més coneguts a la tele que ningú. El marit de l’una, que ha après a no sentir-la, es distreu menjant olives ofegades en riuades de cava , el de l’altra disfruta com un boig veient com la cera de les espelmes  fa malbé l’abric de pells de la cosina rica i l’àvia intenta que no sobrin canelons i va repartint beixamel per sobre les camises acabades d’estrenar de tots els que seuen a taula. Un fill únic crida i trenca totes les copes  perquè l’oncle no vol que li ompli les sabates de cansalada de l’olla i la seva mare, orgullosa, desperta a cops de colze el seu marit,  perquè el retrati en aquest moment tan tendre. L’avi, marejat de sentir la insuportable ferum de perfum que fa la seva jove, encén un cigar i el consogre, que fa tres dies que no fuma, li trenca el torró d’Alacant al cap. La tieta soltera, amaga les neules del lot de l’empresa on treballa i treu les caducades de l’any passat i, després d’haver dinat vegetarià, va a la cuina i es menja d’amagat i amb els dits tota la botifarra negra sobrada. El graciós de la família, amb els ulls més brillants del compte, explica tres acudits de l’any vint-i-nou i canta el “fum fum fum” amb una lletra “picant” inventada per a l’ocasió i, en el moment en què ja no es pot  respirar sense ensumar els continus rots dels parents més propers,  els nens treuen la ximbomba, destrossen els timpans de tothom amb quatre crits mal entonats i pretenen treure’n diners fàcils.

Cap a les vuit del vespre, quan l’aparell digestiu, l’auditiu, i sobretot, la paciència comencen a estar esgotats per l’esforç que els ha estat exigint durant tot el dia , recull el regal de segona mà que li ha ofert l’amic invisible i després de passar el calvari dels petons falsos, dóna una abraçada als qui estima de debò i se’n va cap a casa.

Finalment, relaxat, tranquil·litzat i superant la pesada digestió dels tres dies que ha passat  menjant les restes d’escudella, marisc, capons, neules , torrons, “polvorons”, grana i vins i caves de totes les marques d’oferta, es  prepara per a la rematada final del trenta-un de desembre. Amb l’estómac destrossat, el colesterol  “a tope”, la boca rasposa com una manifestació de fregalls i el fetge a punt de sortir-li per les orelles, es disposa a llençar per la finestra les últimes espurnes de salut que li queden. Amb molts esforços, intenta seure a taula sense descordar-se els pantalons i intentant no  deixar de respirar  i veu, amb espant i desesperació, la llauna de “foie d’oie” importada d’Andorra, caviar iranià d’imitació,  percebes congelats, escamarlans criats a Valladolid, dues mil torradetes remollides i quinze tones de mantega. Lentament i amb l’ajut de desengrassants i desembossades, va introduint tot el que li ofereixen, desitjant desesperadament que es trenqui la cassola del pollastre amb prunes per estalviar-se una imminent rebentada corporal. Superades totes les proves, aguantarà pacientment a la cadira, entre neula i neula i copeta de cava i copeta de cava fins que els famosos televisius de la temporada, enfilats a qualsevol campanar del país, els expliquin, una altra vegada, que les quatre primeres campanades indiquen els quarts, la qual cosa desencadenarà la repetida discussió sobre en quin moment cal començar a menjar els raïms, amenitzada, com cada any,  amb totes les originals anècdotes sobre escopides i ennuegades. Quan faltin dos minuts, algú,  l’obligarà a comptar i tornar a comptar els dotze grans de la sort , se’n adonarà que ja se n’ha cruspit tres, i correrà a la cuina a buscar els  que li falten , en el moment en què  aquella que més necessita ser el centre d’atenció, trencarà la copa de cava, omplint de vidrets molls i enganxosos les seves sabates de pell, el seu xicot recollirà les boletes de caviar per ingressar-les a la Caixa i la mestressa de la casa li demanarà que vagi fins al cotxe a buscar la cinta de música que tant li agrada. Fent un esprint des del pàrking i menjant tots els granets durant les últimes quatre campanades, es prepara per l’espectacular repartiment  de petons regalimant suc, pinyols, pells i pintallavis de diversos colors i és tristament conscient que són només el preludi de l’esgarrifosa obertura de les bosses plenes de barretets de punyeteres gometes, de màscares que li inflamen els ulls, d’espanta-sogres amb què s’entestaran a omplir-li el clatell de capellans , de trompetetes que li proporcionen una estrident i estressant entrada d’any, de serpentines que poden oferir-li una fantàstica entrebancada i, evidentment, de paperets especialistes en introduir-se als racons més impensats del seu cos i que trigaran un trimestre en desaparèixer definitivament de la seva vida. Convençut que no pot haver-hi pitjor tortura, se n’ adona de la seva equivocació quan algú apuja el volum de l’aparell de televisió i es veu obligat a escoltar Sergio Dalma, María del Monte, Arévalo o Raphael.

El rata del seu cunyat té penjat damunt la tele un ”Feliç mil·leni” des de fa ja uns quants  anys.

En Pere pensa que  intentarà disfrutar-lo al màxim, especialment durant els últims dos-cents o tres-cents anys, però no pot deixar de pensar que a partir de l’any dos mil cinc-cents serà fàcil patir alguna fractura de fèmur perquè la seva musculatura ja no serà allò que era i potser estarà un xic massa prim.

Sara Dauder
Desembre de 2005

TORRONS PEL DIA DE NADAL

turrones.jpg

 —Mama, em deixes tastar els torrons?
—No, filla, que són pel dia de Nadal.
—Però jo els vull tastar ara.
—No, dona, que el dia de Nadal ja no en quedaran.
—Només una miqueta. I després els tornem a desar.
—Que et fan il·lusió?
—Sí, molta. Va, sisplau!
—Està bé. Però només una punteta, eh? I els encetarem d’amagat. Sabràs guardar el secret?
—Sí.
La Lena torna a punxar la coca, mig treta del forn, amb un escuradents.
—Encara no està cuita. Veus? L’escuradents encara surt tacat. Perquè estigui ben cuita ha de sortit net del tot.
–La Maria s’aixeca i s’acosta a la seva mare per mirar l’escuradents més de prop. Tota la petita cuina és plena de l’olor calenta de la coca, i el forn encès omple d’escalfor l’estança. A l’ampit de la finestra hi ha el gat que pica delicadament el vidre perquè el deixin entrar.
—Mama, anem a buscar els torrons?
—Va, sí.
La Lena obre la porta del bufet del menjador i treu les tres taules.
—Saps què? Encetarem els de fruita, que són els que es notarà menys.
—Els de fruita són aquests?
—Sí, aquest és de Xixona, i aquest es diu d’Alacant.
—Quins són, els més bons?
—Tots ho són, de bons. Ja veuràs com els de fruita t’agraden molt.
La Lena agafa un ganivet del primer calaix de la cuina. Amb un gest curós en talla un tall i el dóna a la Maria.
—Quina olor més bona que fan! Va, jo també me’n tallaré una mica —diu per a si mateixa—.
—Són boníssims, mama. Me’n dones més?
—No, no, que si ho sap el teu pare em matarà.
—Només una miqueta de no res.
—No, no…
—Va, sisplau!
—Està bé, vinga, però ara prou, eh?
En talla una altre tallet per a la Maria i, abans de desar-los, se’n talla per a ella un bocí més.
—Però no diguis res a ningú, eh?
—No, mama.
El gat segueix demanant amb gran sol·licitud que el deixin entrar, i ara acompanya el gest impacient amb un miol delicat.
—Mama, obre el Brillant, que vol entrar.
—Filla, que és pesat aques
t gat! —diu la Lena mentre obre la finestra per deixar-lo passar.
La Lena ha apagat el forn i s’ha posat a triar la verdura per fer el dinar.
—Mama, et puc ajudar?
—Sí, dona. Mira, agafa el cap de la mongeta i trenca’l. Després vés estirant el fil fins que arribis a l’altra banda, i escapça aquesta punta, també.
La Maria, encara que maldestra, s’hi esmerça.
—Ho faig bé, mama?
—Molt bé, reina.
—Aquesta és massa difícil. M’ajudes tu?
Mentre feinegen, se sent com a la porta del carrer burxa la clau.
—Ara hi ha el teu pare.
La Maria pensa que li agradarà que el seu pare la vegi concentrada en la important tasca de preparar el dinar.
El pare treu el cap per la porta de la cuina. La Maria s’atrafega més.
—Fes-me un cafè —diu per tota salutació—. Què fas, nena? —pregunta inquisitivament a la Maria-.
—Ajudo la mama a fer el dinar —diu la Maria amb tota la dignitat.
La Lena deixa el que està fent i s’acosta als fogons. Posa aigua a esclafar i treu el pot del cafè mòlt de l’armariet. Després agafa un got i el deixa damunt del marbre de la pica. La Maria nota el silenci en què s’ha tancat la seva mare i es remou inquieta.
De cop, els crits vibrants d’odi del seu pare, eixordadors, esclaten del menjador. La Maria es contrau en un sotrac. La Lena es paralitza, amb els ulls esbatanats.
La Maria no ha entès què ha dit el seu pare amb aquells crits. Ara ell obre d’una revolada la porta de la cuina. La Maria té un sotrac més intens.
—Qui t’ha manat tocar els torrons? —vocifera, escopint saliva, els ulls desorbitats.
A la Lena li vacil·la la veu.
—Només n’hem tallat un trosset per tastar-los —diu sense esma.
—Un trosset per tastar-los! -—escarneix el pare expulsant més odi mentre s’acosta a la Lena. Què t’has cregut, desgraciada! Es veu que no els has pagat tu! Filla de puta!
A la Maria li tremola la barbeta abans d’arrencar el plor. Té por fins i tot de plorar per no fer-se notar més. Tem per la seva mare i pel Brillant, que no sap on s’ha ficat.
—M’has sentit? —torna a vociferar el pare a l’orella de la Lena, amenaçant-la.
L’aigua bull, però la Lena no es mou.
—Desgraciada, no et mereixes res! —ultratge el pare mentre dóna un cop de puny damunt la taula. Tavelles de mongeta i pells de patata salten i cauen a terra. El pare els dóna puntades de peu cap a la Lena, que li salten a les cames. La Maria s’arrapa a la paret per protegir-se.
—Desgraciada! —repeteix, donant un cop de puny sobre els fogons que fa vessar l’aigua bullent.
La Lena ha acotat el cap i ha començat a sanglotar. Amb mà tremolosa comença a preparar el cafè.
El pare dóna voltes pel menjador renegant. La Maria no entén què diu, però la vibració dels crits li adoloreix el cervell.
La Lena surt de la cuina amb el cafè preparat.
—No vull el cafè d’una desgraciada!—sent la Maria que crida el seu pare—. Filla de puta…!
El pare s’ofega en el seu odi.
La Lena torna a la cuina trasmudada. Es posa a recollir les despulles de verdura de terra mentre tremola. La Maria té el cor en un puny.
—Mama, és per culpa meva? —xiuxiueja.
—No, no pateixis.
El pare torna a obrir la porta de la cuina.
—D’aquesta te’n recordaràs, tros de carn! —crida amb ulls de boig.
I abans de marxar dóna una altra puntada a la taula, que rebota i pica contra la Lena, que no es mou. Després se sent el so adust de la porta del carrer.
La Lena s’asseu al tamboret com si fos un embalum. Tanca les mans damunt la cara i es posa a plorar desesperadament, sacsejant el cos.
Quan els plors de la mare s’apaivaguen, la Maria torna a preguntar fluixet:
—És per culpa meva, mama?
La Lena triga una mica a contestar-li:
—No, tu no tens la culpa de res. És per culpa d’aquest boig.
—No deu haver pas fet mal al Brillant, oi?
—No, l’haguéssim sentit.
—Vaig a veure si el trobo.
La Maria mira a sota els mobles del menjador. Després mira a sota del seu llit i després mira a l’habitació dels seus pares. A sota del llit de matrimoni, arraulit, hi ha el gat, que no gosa sortir. Ella el va cridant amb paraules amorosides.

Carme Cabús
Desembre de 2005

L´ÀLBUM DE “FOTOS” DE DÉU-PARE

pintor.jpg

Hola! Mira, què bé que et trobo, doncs justament ara t´estava buscant! És que m´han confiat aquest escrit per tal que te´l faci arribar personalment. Es tracta d´un breu relat del que ha estat la meva vida, i l´esdeveniment que en va determinar el rumb. Quan l´hagis acabat de llegir en parlarem un instant. D´acord?

Em dic Bartomeu, tanmateix els meus amics em diuen Bartolo. Un dia em va sortir al pas un desconegut, a fi de lliurar-me un rotlle manuscrit que m´anava adreçat  personalment. Les paraules del pergamí deien que Déu-Pare estava del tot emocionat. Éra perquè tot just havia nascut a Betlem el seu estimadíssim Fill Unigènit Jesús, d´una donzella Verge, Maria, unida per acord matrimonial amb un home just, Josep. Així doncs, en veure l´extraordinària Bellesa del seu Fill, no volia fer menys que el que farien els pares emocionats en les properes generacions: volia emplenar  tot un àlbum de “fotos” del Nen Jesús. Com que a l´època encara no s´havia descobert la reproducció d´imatges mitjançant la fotografia, havia convocat un concurs de dibuix o pintura, el model del qual éra el seu Fillet tan estimat. 

L´escrit encara donava més detalls: Com a premi, el quadre guanyador seria penjat a la casa de la Sagrada Família per sempre més. També es proporcionaria a l´autor el que pogués menester, si és que patia necessitat. No us penseu que, en aquells moments, això éra poca cosa, no. Després de la visita del Savis d´Orient i tot el seu seguici, amb la gran quantitat de donatius i bondats que varen donar al pobres i necessitats i, sobretot, la gran inquietud manifestada per Herodes i amb ell tota Jerusalem (ja sabeu el que passa en aquests casos), semblava garantia d´adquirir fama, això de tenir les pròpies produccions artístiques penjades en aquella casa.

Hi havia llavors a la contrada una bona colla de dibuixants i pintors força traçuts, no us penséssiu pas! Un d´ells havia estudiat especialment els efectes de llum i la manera de plasmar-los a la tela; va copsar cada ombra, cada reflex dels moviments del Nen… Feia goig de veure-ho!

Una altre tenia un do amb els detalls; hi va esmerçar moltes hores en el seu treball, però s’ho valia! Semblava talment que podies comptar-li els cabells a l´Infant i veure els teixits moure´s amb la brisa. Quin realisme!

Una dona, ja gran, en sabia molt de dibuixar, i ho feia amb un estil senzill, amb molt poques línies però capaces de contenir tot el necessari; el resultat éra encantador, jovenívol.

Bé, i d´altres més, no tants com un podria imaginar, però, si més no, uns quants.

I jo també hi vaig anar; sí, també sóc força traçut i, el mateix oncle que em va ensenyar a llegir i escriure, em va instruir una mica en quant a dibuixar. Això va ser abans que es morís la mare, i tots els germans quedéssim a càrrec només del pare. El pobre havia de treballar molt per treure´ns endavant, però ens en sortíem col·laborant tant com podíem i amb molt d´amor. De tant en tant, quan m´éra possible, jo ajudava algun pastor, per treure uns calerons. Però encara no podia fer-ho tot sol doncs aleshores només tenia set anys.

Éra la segona vegada que anava a ca´l fuster. Mai no oblidaré la primera, va ser quan pernoctava amb els meus mestres pastors i el ramat,  aquella formosa nit que l´Àngel ens hi va conduir enmig de cants de goig, lloances a Déu i auguris de pau!

Quan m´hi vaig presentar de nou, la dona, Maria, em va rebre amb un somriure que robava el cor. No éra només el somriure, no, éra tota Ella. Éra com si estigués absolutament fora de tot allò que ens embruta als homes i, en canvi, plena i traspassada, com amarada, de tot el que ens fa bons i divins. Totes les coses belles que he vist en els altres les havia vistes abans en Ella. Em va acollir amb tot el seu ésser com si fos fill seu i, en efecte, així m´hi sentia, i em va dir: “fes tot allò que Ell et digui”. De primer antuvi em va sorprendre l´exhortació: és referia al seu Nadó! Però amb el temps vaig comprendre que aquell Nadó éra diferent de tots i, efectivament, m´indicava sempre el camí. El fuster éra un home ben plantat i fort, molt senzill i ferm; éra el que llavors s´anomenava un home just. Jo, a dintre meu, tenia una explicació senzilla del terme: “just vol dir ni excessiu, ni curt; és dir, que feia ni més ni menys, exactament, ulls clucs, tot el que Déu volia d´ell; ara d´això, se´n diu ser Sant. Éra remarcable la seva alegria constant; cantava Salms gairebé sempre. Alguna vegada se sentia d´entre els sorolls del taller, la sevaveu profunda i ben timbrada, entonar el cant amb una intensitat sobtada…“ja s´ha fet mal amb algun estri, pobre!” –deia Maria en veu baixa-. I és que Josep tot ho acompassava amb una pregària a Déu, ja fos també amb els llavis, ja fos només al cor. 

Vaig començar a treure els estris de pintura i observar el model, el Nen Jesús, per fer-ne el retrat. Però tan bon punt em va somriure i em va mirar amb els seus grans ulls que tot ho il·luminaven, no vaig saber fer res més que contemplar-lo embadalit…S´havia fet fosc a fora, i em va deixondir la veu de Maria oferint-me aliments per sopar. El menjar en aquella casa no només em feia passar la gana sinó que em feia ser diferent; és difícil d´explicar, s´ha de viure, és com si em desvetllés la pertinença a aquella Família. Amb tot, us haig de dir que el pa, el vi i l´oli eren boníssims, i també ho éra el pa de sicòmor que a mi tant m´agrada.

En tornar amb els meus no podia recordar cap tret concret d´Aquell a qui havia de dibuixar, només em sentia diferent, amb nous horitzons.

Molts més dies vaig baixar a Natzaret  i sempre em passava el mateix. Tant és així que, al cap dels mesos, encara no havia esbossat ni una línia a la tela.

El meu pare va venir alguna vegada amb mi, a fi de conèixer els meus nous amics. Ell estava molt content que m´hi passés el dia, doncs al seu parer, així no em trobaria tan sol, amb la manca de la mare i ell treballant fora  de casa gairebé sempre. Vaig començar a fer petites feines per la Família i em quedava sempre a dinar i sopar, de vegades també a dormir. Només m´absentava per tenir cura dels ramats. 

Un dia que ajudava Maria a sembrar unes llavors Ella em digué: “fillet, vigila que no caiguin enmig de les pedres, sinó les arrels seran superficials i de seguida es marciran en quant vingui sequera; tampoc les escampis massa a la vora del camí, que se les menjaran els ocells (bé deixa´ls unes poquetes que mengin, pobrissons!), mira que caiguin a la terra bona perquè donin molt de fruit, eh?” Com m´agrada que Ella em digui “fillet”!

El meu pare, ja gran, estava molt malalt quan em va aconsellar que marxés amb ells a Egipte. Ho va fer de tant que m´estimava, renunciant a mi pel meu bé. Poc després se´n va anar al Cel de tan bo que éra!.

Van ser dies difícils els d´Egipte però amb Jesús, Maria i Josep tot es podia portar amb esperança. Encara em sembla veure a Josep pronunciant la berakà (benedicció) al matí, abans de dinar, etc. I fent-se sempre la mateixa pregunta: “quina serà en aquest moment la Santa Voluntat de l´Altíssim sobre mi? En quan n´estigui cert, la seguiré!”

Jo vaig seguir amb el meu ofici de pastor i Jesús, que ja éra un “homenet” de sis anys venia amb mi de vegades; no em cansava mai d´escoltar-lo. Tot el que deia, éra alhora tan senzill i tan ple de saviesa i profunditat!…però quan em posava davant la tela per pintar-lo, no podia recordar ni un dels seus trets físics, com podia passar-me això?

Un dia vàrem estar molt contents en retrobar un petit anyell que s´havia perdut; tot deixant el ramat el vàrem anar a buscar, pobret! Quan ja me l´havia carregat sobre les espatlles, Jesús somreia ple de goig tot mirant-nos, hom diria que estava pensant coses molt importants! Cridava les ovelles cadascuna pel seu nom i elles el seguien confiades, doncs li coneixien la veu. Jo era incapaç de recordar-les a totes el nom!

Quan Jesús no venia amb mi, tot em recordava a Ell, el vent, el cel, els prats… en fer les meves tasques, o menjar, o caminar només se´m venia a l´esperit la manera com Ell ho feia i ja es confonia amb el seu, el meu capteniment. Però això no feia que em sortissin mal fetes les coses o em distragués; molt al contrari, ho feia tot molt més bé. Però mai vaig poder recordar la seva fesomia per concretar-la al llenç. No és estrany?

Un dia, mentre Maria separava uns trossos de roba vella per apedaçar els vestits que es trencaven (“perquè si hi poses tela nova, estira de la vella i l´esquinça” -deia ella-), vaig explicar-li el que em passava amb el retrat del seu Fill i con em semblava d´insòlit allò. Ella em va mirar amb els seus ulls de Cel i va somriure, no semblava sobtar-li. En realitat mai no semblava sobtar-li res, com si tot ho dugués ja d´abans al cor. Sempre que Maria em mirava i jo la mirava a Ella, només podia pensar en Jesús i ja no podia sinó mirar-lo a Ell. Fins que tornava a veure-la a Ella i començava de nou l´itinerari del meu esguard. Jo crec que a Josep li passava quelcom semblant, però mai no m´ho va confirmar, almenys de paraula.

Transcorregueren més anys, i un dia, quan va arribar l´hora de posar-me a pintar (o intentar-ho almenys, doncs haig de dir-vos que mai vaig deixar de perseverar en l´esforç), Maria em va acostar el cavallet, com feia de vegades, i em va dir: “la teva pintura m´agrada molt, la penjarem per sempre més a Casa nostra”. “Quina pintura?” -anava a dir-li- ,quan vaig veure que m´acostava un mirall al qual vaig veure-hi reflectida  la meva imatge que, ben bé en els trets no, però en l´essència, el posat, tenia un aire molt semblant al de Jesús. Encara no havia reaccionat, quan Ella em va dir: “els altres pintors han pintat quadres molt bonics i acurats dels trets físics i, fins i tot, psicològics del meu Fill, però tu has esdevingut, tu mateix, un retrat vivent d´Ell, car el teu amor, oblit de tu i humilitat han permès que Ell gravés en tu la seva imatge Sagrada. Ara com que ja has acomplert la teva missió i el retrat està acabat el penjaré a Casa nostra…” i, mentre ho feia, vaig veure que les parets s´havien convertit en llum i, tot éra formós… estàvem al Cel! i el quadre que penjava, éra, efectivament un mirall, i éra jo qui havia estat premiat de viure per sempre més a Casa seva. Vaig veure els quadres dels altres pintors, doncs el Pare del Cel és molt agraït i mai no deixa de recompensar qualsevol cosa que un faci per Jesús, Maria o els germans. Però sobretot em va cridar l´atenció veure altres persones que explicaven  que la història de la seva vida s´assemblava molt a la meva, però amb concursos de música, d´atendre  malalts, de mestre, de fer de caixer(a) a un supermercat, de tenir cura dels nens, etc.

Aleshores el Pare Etern va dir que el complaïa molt més el retrat vivent que havien fet alguns, per l´amor que comportava. Per això havia decidit que els trets físics del seu Fill romanguessin en el misteri per tal de no distreure els sentits dels “concursants”. Així doncs va disposar que el seu Fill es quedaria entre nosaltres fins a la fi dels temps, viu i real, però amagat sota l´aparença de pa i de vi a la Sagrada Eucaristia i també de manera espiritual, sempre al nostre costat.

També va dir que volia tenir com més “fotos” millor a l´àlbum de la Família, i per tant convocaria un concurs similar any rera any, fins a la fi del món.

Jo, per part meva només et vull recomanar que tinguis en compte que l´amor es construeix sobre la base d´un teixit atapeït de moments compartits, de detalls de generositat, de compartir riures i llàgrimes, seriositat i jocs. Allò que diuen els castellans “el roce hace el cariño”.

Ah!, m´oblidava de dir-te que el desconegut que em va comunicar per escrit l´existència del concurs de retrats de Jesús, em va dir que el meu Àngel Custodi li havia encarregat de dir-m´ho. També em va  recordar que els nostres Àngels, en general, se´ns comuniquen així, mitjançant els esdeveniments i les inspiracions interiors, no amb aparicions espectaculars. Sobretot em va recomanar molt vivament que no deixés de fer per d´altri el que ell havia fet per mi comunicant-me aquesta oportunitat.

És de part del teu Àngel Custodi que et faig arribar aquest relat.

Vols participar en el concurs?

Faràs avinent la notícia als altres convocats?

Aquí al Cel s´està d´allò que se´n diu a la Glòria, t´hi esperem.

 

(dedicat a Bartomeu Ll. que al Cel sigui)
 

MªJosé Llàtzer
Desembre de 2005

HI HA UNA PALMERA AL PATI

palmera.jpg

Jo hi era, el dia que la plantar. No al meu pati, sinó al dels veïns, que són fabricants i tenen molts arbres i plantes, i fins i tot un estany al mig. I dues tortugues. De fet, tota la quitxalla del barri hi era aquell dia que un gran i sorollós camió, amb tres o quatre operaris forçuts, la van dur. Anava lligada amb cordes gruixudes. Una grua la va enlairar, i, amb l’ajut i maniobres dels homes, que, esmaperduts, bramaven tot de paraulotes, la van col·locar amb no massa miraments al clot que ja hi havia preparat prop del llindar amb el carrer que pujava des de la riera. “M’han fet mal”, em va dir un dia la palmera. “Quan aquells borinots em van deixar caure al forat, em fan ferir a les arrels. No sé pas com anirà la cosa”. “I a més a més –va afegir- em trobo tan sola sense una altra palmera que em faci companyia…”.

Feia pocs mesos que havia acabat la guerra quan els fabricants del costat de casa es van fer portar una palmera datilera. El metge els havia dit que d’aquesta manera els seus fills, la Mariona i el Carlitus, podrien reforçar la seva alimentació amb els fruits de la palmera, que eren molt més saludables i més naturals que l’oli de fetge de bacallà. La Mariona i el Carlitus eren molt entremaliats, però tenien bon cor. Anàvem al mateix col·legi, i tots tres ens estàvem preparant per a la Primera Comunió. A vegades, el Carlitus feia enrabiar la Mariona tot dient-li: “Mariona, cul de mona!”, “Mariona, cul de mona!”. I aleshores la Mariona saltava la tanca del meu pati i venia a jugar amb mi. Moltes vegades, tots tres ens posàvem sota la palmera i voltàvem el seu tronc jugant a fet a amagar. Mai no oblidaré els cabells enrinxolats del Carlitus ni els esclats de riure de la Mariona. Durant aquelles estones d’esbarjo la palmera aixecava tímidament les fulles com dient: “ara que em feu companyia em sento més contenta”.

-Palmera, d’on ets?, li vaig preguntar un dia que ens trobàvem sols.

-De cap lloc, em va contestar. Vaig néixer en un viver on totes érem filles d’altres que al seu torn també havien nascut al viver. Algunes deien que les més antigues potser les havien dut d’enllà la mar, dels oasis de l’Àfrica.

-I per què sempre et veig trista?

-Perquè aquí no tinc amigues de la meva espècie, tot i que la Mariona, el Carlitus i tu em distraieu molt. De fet, el viver no era ben bé com diuen que era l’Àfrica, però almenys n’érem tantes, de companyes!

Vaig pensar que això de no sentir-se de cap lloc devia ser molt trist, i així ho manifestava la palmera quan em deia que tenia sempre la sensació de viure com damunt d’un núvol, sense tocar ben bé amb les arrels a terra. Ves quines coses!

Va passar un any i un fet angoixava la palmera: no podia donar dàtils. Es veu que la ferida que li van ocasionar quan la van plantar al pati era massa profunda i no permetia que l’aliment arribés totalment al punt d’on li havien de sortir els fruits. No és que la palmera no pogués portar una vida normal, perquè era molt ben tractada, amb adobs i recs freqüents, però el fet de no donar fruits l’amoïnava molt. La seva ansietat va arribar al màxim una vegada que va sentir dir al jardiner i a la minyona que els senyors potser la farien arrencar per transformar-la en llenya de cremar. L’esglai va ser immens. De seguida m’ho va dir, i jo, a la Mariona i al Carlitus.

Un dia de cap a mitjans de la tardor, quan els uns i els altres érem a casa a punt de berenar i fer els deures, vam sentir un altre cop aquell soroll eixordador del camió. De sobte, el cor em va començar a bategar com si volgués sortir del pit. Els homes que havien portat la palmera lligada tornaven a ser allí amb unes enormes serres. I la grua. La seva intenció era ben clara: tallarien el tronc de la palmera a rodanxes, n’arrencarien les arrels, i de tot plegat farien trossos de fusta per cremar a la llar de foc.

Des de casa meva, vaig veure sortir la Mariona i en Carlitus disparats cap al pati. Sense pensar-s’ho dues vegades, van agafar les cordes dels homenassos, es van lligar al tronc de la palmera i van començar a cridar amb totes les seves forces: “No ens mourem d’aquí, ni menjarem, ni anirem a estudi, fins que aquests homes no hauran marxat amb les seves màquines!”. Tant de trasbals va atreure molta gent dels carrers propers amb la seva mainada, els quals van fer costat la Mariona i en Carlitus i van dir que tampoc no marxarien d’allí fins que és garantís que la palmera –la presència de la qual ja els era familiar- es quedaria a la barriada, com un més dels seus veïns. Es veu que això degué fer reflexionar els fabricants, perquè al cap d’una estona en què no faltaren els precs del jardiner i de la minyona –i alguna paraula de l’autoritat municipal- els homenassos van desaparèixer amb els seus estris, el camió i la grua.

Nadal s’acostava. Al mateix temps que la vida va anar recuperant la normalitat al pati del costat de casa, alguns carrers cèntrics de la Ciutat es guarnien per a les festes. L’afer de la palmera ja semblava oblidat quan, sobtadament, pel dia de Santa Llúcia, van tornar a presentar-se els homes del camió i la grua. Aquest cop portaven lligada una altra palmera. Semblava que ara sí havia arribat el final. El homes van començar a treballar amb ganes. Foradaren un altre clot, més profund i ample i –ai las!- van plantar la nova palmera amb tota cura, de forma que no patís cap mal. I un cop enllestida la seva feina van marxar per on havien vingut sense pronunciar ni una sola d’aquelles paraules malsonants que acostumaven a proferir.

Les dues palmeres van quedar acarades l’una davant l’altra de manera que, si volien, es podien mirar i parlar. A la nit, el jardiner va explicar a la Mariona i a en Carlitus, i aquests a mi, que els seus pares, espantats per l’enrenou que havíem fet quan van intentar tallar la primera palmera, i també –per què no dir-ho- un xic entendrits per la proximitat de les festes de Nadal i de Reis, van finalment decidir no arrencar-la, sinó portar-li una companya.

Aquest va ser el millor regal que aquell any ens podien fer: a nosaltres i a la nostra amiga. A més a més, la nova palmera donava uns dàtils grossos, molsuts i d’allò més melosos. I la vella palmera es va sentir feliç de tenir una companya autèntica amb la qual poder comentar els esdeveniments que s’anaren succeint dia rere dia. Durant mesos i anys. Fins avui.

 

Antoni Ibáñez Olivares
Desembre de 2005

NADAL A POLÒNIA

   Li havien dit que allò de que la seva empresa pensava deslocalitzar la producció era del tot seriós, i que fins i tot,  tenien intenció de començar la producció a Polònia abans de l’estiu

El Lluís Maria havia començat a treballar a l’empresa de cartonatges  Savall i Granera, quan tenia acabats de fer els 14 anys, i ara fet i fet, estava a punt de complir els 53.

Es deia que els costos a Polònia eren d’un 60% inferiors als d’aquí,    això li feia pensar al Lluís Maria, que els polonesos devien estar acostumats a una vida quasi monacal, perquè ell, aquí, tot i la gestió més que miraculosa que la Núria  feia dels diners del sou, tenia la sensació que arribar a fi de mes, era una autèntica proesa.

Els rumors – al capdavall, només eren això rumors – s’anaven fent més i més intensos, però ni la direcció de l’empresa movia peça, ni tampoc el delegat de personal manifestava tenir més informació que la resta dels treballadors. A darreries de gener, com si fos una trobada fortuïta, al començar la feina, el Sr. Josep Savall, Gerent de l’empresa, li va preguntar per la família, i de forma  amical, li va dir ; quan tingui un moment pugi a l’oficina Lluís. Ni cal dir-ho, tothom va entendre que havien escollit al  Lluís Maria per donar a conèixer les intencions de l’empresa, i a mig mati, com li havien demanat, pujava les escales que portaven al despatx.

El Josep Savall  havia començat ha treballar al mateix temps que el Lluís Maria, ambdós coneixien perfectament el procés que portava de la matèria primera a les caixes de cartró; el Josep, fill d’un dels propietaris, en tornar del servei militar, va començar a treballar a l’àrea d’administració, i desprès a la de vendes, i en aquell moment era el responsable de compres, alhora que el Gerent de  Cartonatges Savall i Granera. La conversa va ser planera, Lluís , tu ja saps, que el nostre producte deixa un marge molt petit, oi ?; hem arribat al màxim pel que fa a reduir els costos de producció, però així i tot, els productors instal·lats als països de l’est, ofereixen preus més baixos que els nostres, cal prendre decisions greus, i en aquesta hora, l’empresa confia, en que tu que coneixes perfectament el procés de producció, podràs explicar-ho a la resta de treballadors de la millor manera; per descomptat tenim intenció d’arreglar el màxim nombre de situacions personals possibles. En Lluís Maria, va preguntar per la data en què es volia fer el tancament de l’empresa, i el Josep li va confirmar que efectivament – com deia la gent  – tenien intenció de començar la producció a Polònia abans de l’estiu.

Quan va baixar del despatx, tota la fabrica estava esperant les noticies que duria Lluís ; va ser en la pausa del dinar, quan va comentar el que li havien dit : Que els productors de l’est ho feien més barat, que mirarien d’arreglar al màxim les situacions personals difícils, i que era del tot cert, que l’empresa tenia intenció de començar la producció a Polònia abans de l’estiu. A ell en particular no li havien aclarit, si el tractarien com una situació personal difícil, o si tenien per a ell altres intencions. Fet i fet, tothom va quedar encara més preocupat,  el delegat de personal, va prendre el compromís d’aclarir la situació el més aviat possible.

El Lluís no va comentar res del que li havien dit a la Núria, li va semblar que ja tindria ocasió d’explicar-li, i que si li podia estalviar algun dies o setmanes de neguit, tot això que tindria de menys en el seu pap. A ell però, ben al contrari, el coneixement d’aquesta situació l’amoïnava d’una forma creixent. Què faria si l’acomiadaven amb 53 anys ?, tenia molta experiència, tant en el treball en concret de cartró, com en  la conducció d’equips humans, però intuïa, que fora de la seva fàbrica, ni una cosa ni l’altra serien considerades de forma positiva.

A mitjans de febrer, el delegat de  personal, va comunicar als treballadors l’oferta de l’empresa, 50 dies  per anys treballat, més 18.000 € per a tothom, i per als majors de 55 anys, la possibilitat d’acollir-se a una pre-jubilació,en la que rebrien de l’empresa fins al 60 anys, el 80% del seu actual sou. Aquesta oferta per als de més de 55 anys, era alternativa, una cosa o l’altra, indemnització o pre-jubilació. La data en la que l’empresa donaria per tancat el procés era el dia 27 d’abril, justament la festa de la Mare de Déu de Montserrat.

 A primers de març justament hi ha una peregrinació de la parròquia, en la que tradicionalment participaven sempre el Lluís i la Núria, i també en aquesta ocasió ho varen fer; tenien el costum d’anar a esmorzar aprop de la majòlica  de la Mare de Déu de les Arenes, quasi al bell mig del passeig pel camí dels Degotalls, que amb els anys s’havia convertit en un esplèndid mirall de la fe mariana dels diferents pobles de Catalunya i àdhuc d’Espanya. El Lluís mentre menjava en silenci, va demanar a la Mare de Déu, que es fes càrrec del farcell de preocupacions, que en relació a la seva feina, el neguitejava a ell, i a tants d’altres des darreries de l’any anterior; li va demanar que com havia fet a Qana, fes de mitjancera, també i des del fons del seu cor, com ella mateixa havia fet, va xiuxiuejar fiat mihi secundum verbum tuum , facis en mi segons la teva paraula ! . El dia , després d’aquella pregaria espontània, va semblar que s’il·luminava i malgrat trobar-se a primers de març, dins encara de l’hivern van gaudir d’un temps serè i quasi calorós.

El Lluís Maria sabia prou bé que els problemes no es solucionen sols, però no trobava ni l’ocasió, ni les paraules que havia de dir a la Núria; es plantejava la hipòtesi de marxar tot sol, i resistir com fos, els dos anys que mancaven encara per a la pre-jubilació, li semblava que obligar a la Núria a deixar el lloc on havia desenvolupat quasi tota la seva vida, era de fet, anar més enllà, del que hom va assumir en ocasió del casament.

A primers d’Abril va ser la Núria la que li va treure el tema, estava clar, que així com ell, no havia badat boca dels problemes de l’empresa, hi havia altres treballadors, que des del primer moment – potser de fet era el més correcte – tenien puntualment informada a la família, o com a mimin a l’esposa. M’ho pensaves dir, de camí a Polònia ?; el Lluís, li va explicar que de fet, encara no estava clar que finalment anés algú a Polònia, i en tot cas, ambdós n’havien de parlar ; la Núria li va voler deixar clar, si cal marxar a l’estranger, compta amb mi !

El Lluís Maria va rebre l’oferta de cartronatges  Savall i Granera, per anar a Polònia com encarregat a partir de juny; l’empresa es faria càrrec del lloguer d’una casa unifamiliar fins a fi d’any, i aleshores ell triaria si volia aquesta opció fins a la jubilació, o altrament, si  volia adquirir una vivenda en propietat; en aquest segons cas, l’empresa capitalitzaria l’import dels lloguers fins a la jubilació i els hi lliuraria de cop. L’empresa s’instal·laria a Katowice, dins la zona de màxima densitat de població; el Lluís Maria va veure en  el mapa, que aquesta població no estava gaire lluny de Czestochowa, on segons li semblava recordar hi havia també una Verge Negra

El 13 de juny, festivitat de Sant Antoni de Pàdua,  rebien les claus de la casa, situada en un barri perifèric de la ciutat; els va sobtar la grandària de Katowice que ultrapassava ja els 750.000 habitants, i donava aixopluc en el seus polígons industrials, a la majoria d’empreses multinacionals, algunes de les quals coneixen ja de Catalunya, U.H, A.B.B, i totes les del sector de l’automòbil, estava clar, que la opció de cartronatges  Savall i Granera, havia estat del tot correcta, era justament aquí, on calien ara, els productes d’embolcall i protecció de mercaderies que l’empresa fabricava.

El Lluïs Maria i la Núria, van començar de seguida les classes per aprendre la llengua del país, ells que gaudien d’un intèrpret, entenien com una obligació la d’aprendre la parla del lloc on vivien; el fet d’haver patit a Catalunya,  maltractaments, discriminació i àdhuc alguns episodis de violència  per part tant de les autoritats, com d’alguns emigrants que venien amb la convicció de que els catalans que encara romanien vius, els devíem la vida. A darreries d’agost [ aquell any no varen fer vacances, és varen perdre doncs l’XI Mercat Medieval de Guimerà, malgrat això van tenir coneixement per www.guimera.info, del gran èxit de públic, i del posterior Premi Culturàlia 2005, que els van atorgar a  Tàrrega, a la Comissió del Mercat Medieval de Guimerà ] ambdós es defensaven força bé, en la llengua polonesa. Polònia va ser la destinació aquell  any dels fills de la nostra parella, La Montserrat, la seva parella el Xavier, i el menut de la casa l’Oriol, com també de la Núria i l’Albert, els avis, el Manel, la Maria i l’Enriqueta no van viatjar perquè els semblava que Katowice estava a l’altra punta del món.

La tardor va arribar amb més celeritat que a Catalunya, i els seus efectes també van ser més radicals, a darreries de setembre, ja calia portar robar d’abric, i durant el mes d’octubre les nevades i subsegüents gelades, començaven a sovintejar; els polonesos estaven molt acostumats a aquest clima, però el Lluís i la Núria no, i aquesta adaptació els va fer patir. La gent sortia poc de casa, el temps no convidava a fer-ho, però l’un per  treballar, i l’altra perquè volia conèixer més la cultura del país, es passaven la major del dia fora de la llar; l’un i altra, tot i no confessar-ho havien trobat en l’excés d’activitat, l’aturador – si més no, momentani – d’una fonda melangia que els anava corcant l’ànim.

Desembre va arribar a la catòlica Polònia, i val a dir que els pessebres de la Núria, van triomfar a Katowice, tant o més, que el pa amb tomàquet que habitualment és servia al menjador de  cartronatges  Savall i Granera; sense saber ni com, ambdós estaven ja a la llista de persones que assistirien a la missa del Gall a Czestochowa; els fills s’havien excusat per raons diverses [ entre elles, l’extrem fred d’aquell hivern i els pocs dies de festa en aquelles diades ]. El santuari de proporcions magnífiques, en el que destaca la torre de fins a quatre balconades, és manifestament insuficient per donar cabuda a tothom en aquestes diades, i per aquesta raó, cada parròquia te assignat un nombre màxim de peregrins; sens dubte el fet de trobar-se entre els escollits per al Lluís i la Núria, va se considerat com un especial honor. La cerimònia va ser particularment emocionant per  la nostra parella, milers de peregrins al voltant d’una Verge Negra! Només calia forçar una mica la imaginació, i hom creia torbar-se al vell cim de Montserrat als peus de la Morena de la Serra !. El seu estat emocional no va passar inadvertit per als seus veïns de banc, i alhora també veïns a Katowice, que els van consolar tots dient-los que a Polònia, quan tot semblava perdut, quan fins i tot s’ esvaïen les esperances, hom acostumava a dir, si Catalunya ha pogut resistir, també Polònia podrà fer-ho !, si els catalans poden, també nosaltres els polonesos podrem !, aquell Nadal, el consol venia de Polònia, que els acollia amb tendresa i amor !. Desprès de la missa, com ho feien a Montserrat, van voler passar per davant de la imatge, la cua – amic lector t’ho deus imaginar – era molt i molt llarga, però finalment per un període breu, ambdós es van  deturar davant la Verge Negra, i mentre les llàgrimes solcaven silenciosament el seu rostre, només van saber dir fiat mihi secundum verbum tuum , facis en mi segons la teva paraula !.

El dia següent, Sant Esteve, era diumenge, i els va sobtar la trucada telefònica a les 6,00 del mati, era la fila petita, la Núria que els feia saber que els havia tocar l’Euromilió, havien comprat un número amb la Montserrat i havien decidit  que si tocava – el premi era un desideràtum 100.000 milions d’€uros ! –  en farien  tres part, i els havia tocat !

El Lluís Maria va convèncer al Josep Savall, per obrir una planta a Catalunya que bàsicament tingués cura d’investigar i desenvolupar materials i mètodes d’embalatge, i ell, el Lluís se’n faria càrrec de la seva direcció; altrament però, compraria la casa de Katowice, perquè volia també estar present, en la implementació dels nous materials i mètodes. I amics lectors, tot i que no li ho va dir al Josep Savall, perquè tant ell com la Núria, sentien que durant aquells mesos, el seu cor havia posat arrels a la dura terra polonesa.  També , i potser això cal dir-ho expressament perquè els catalans som racistes, ens agraden les Mares de  Déu negres, oi ?.

Al camí dels degotalls, ben aviat hi podreu trobar una imatge més, la Mare de Déu de Czestochowa.

Antonio Mora Vergés
Desembre de 2005

 

EL MIRACLE DE LA VIDA D’UN NIVI NADAL

pesebre.jpg

Un any més la Maria va pujar a les golfes per treure del bagul un petit caixó, on hi havia la seva joia nadalenca;  acuradament l’hi va treure l’embolcall ( un vell llençol de Can Tolrà, que alhora que els seus records, perdurava resistint-se a desaparèixer). L’espolsà i com si d’un ritual es tractés,  segué  al vell balancí, que ja hi era a la casa quan en Pep, el seu marit encara solter, la va llogar a en  Marcel·lí de cal Pinyol, i en silenci, es disposar a escorcollar el seu valuós contingut. Complaguda en veure el seu interior sa i estalvi, va alçar el cap, i  mirant a en lloc, va  recordar el moment, més commovedor i prodigiós  la seva vida, i les hores que envoltaren l’esdeveniment:

Era la matinada de la vigília del Nadal del 1971; quan sonà el despertador, ella ja feia estona que voltava per la casa. Encara li faltaven dues setmanes de gestació ( d’això n’estava  prou segura, per que ho ratllava a l’almanac setmana rera setmana ), però feia dues nits, que al llit no s’hi podia estar.

Quan en Pep es va llevar li va dir: – << Saps què Maria? Vaig a trucar a la fàbrica, per  dir que hi aniré més tard; tot seguit, en un tres i no res, anirem a Santa Fe ( avui Hospital Taulí ), així sortirem de dubtes .>>

A l’hospital, la llevadora,  més vella en anys que en saviesa  els va dir:- <<Ah, joventut, pa tou !, aquesta criatura pel que veig, encara no s’ha girat, i pel que em diu l’experiència, tampoc en te ganes, – i  continuà amb el seu diagnòstic -. Ja podeu anar cap a casa i menjar-vos tranquils es torrons, per què el nen arribaria per Reis, o ? >>.

 En Pep, gens convençut, no va voler que aquell dia, ella anés a la fàbrica, ell però, es va haver de quedar més hores, per que hi havia més d’una baixa, fent-se-li  aquell dia etern. Quan arribà a casa, ella d’allò més eixerida, ja tenia el sopar a taula. En Pep, durant el sopar no va parlar i gairebé no va sopar. Ella però, ho va fer per tots dos. Ell era un home molt observador i  de poca conversa. En canvi ella, era tot el contrari; però es  deixava embolcallar pels seus silencis i les  caricies d’aquella serena  mirada que ho deia tot, havent de fer alguna vegada   l’esforç per dissimular la seva  felicitat. I malgrat la seva joventut,  era d’allò més conscient, de l’estimació i de l’evident preocupació d’en Pep, envers ella i el fill que esperaven. En Pep era gaire bé vint anys més gran que ella, i el que per altres hauria estat si més no un inconvenient, a ella, li donava l’emparament i la calma que sempre havia desitjat.

Aquella nit, mentre ella desparava  la taula, ell s’alçà i segué un munt de vegades, fins que aparentment convençut li va dir: – <<El sents, com xiula aquesta nit?. Si a tu et sembla, dons no sortim!; amb el teu estat, el més  prudent fora quedar-nos a casa. Què me’n dius? Ja saps que a mí,- continuà ell dient mentre no sabia que fer amb el tovalló, – això del Nadal, la Missa del Gall i totes aquestes històries, no m’han dit mai res!. 

En lo del temps, ell tenia tota la raó; per que segons avançava la nit, el vent s’anava tornant més fred i virulent,  però en la resta, ella sabia del cert que no era pas veritat. La Maria segué al seu costat, i com aquell que res, amb l’abric , els guants, la bufanda i la mantellina a sobre, de la què feia dies, havia deixat de ser la falda, l’escoltà pacientment fins que el cor li va dir prou. I entre petons i moixaines, quan en Pep va voler-se’n adonar, es va veure tapat fins les orelles i assegut al primer banc de l’Església, mentre ella feliç, es posava a la cua, per adorar al nou Nat. A la sortida del temple, l’absència del violent i gèlid vent, havia donat pas a una boirina, que no deixava que l’espès fum que sortia per les xemeneies, s’enlaires per damunt de les teulades, donant-li a la nit, la preuada fragància d’un poble en pau. Ell l’agafà del bracet i en silenci,  sense dar-se’n conte van arribar a casa. A l’endemà, la despertà el cant del gall de can Bogunyà; l’hi va semblat, que havia dormit quinze hores. Saltà del llit per vestir-se i  mentre ho feia, li va semblar que l’immens globus, que no parava de créixer,  li havia baixat, o si més no, se’l  sentia diferent. Aquell revelador dia, tot i  que amb prou feina podia calçar-se,  el tornà a persuadir i a mitja tarda, en Pep, treia “el dos cavalls”,  per  fer un tomb pels  anomenats pessebres. La Maria era de Granada, i seria la primera vegada que els veuria; i ell, malgrat el que volia fer-li veure, en  tenia tant o més desig  que ella. Això, ho sabia per la veïna,  la Lluïsa de cal Clavell, que en Pep, l’última vegada que els va veure, va estar el Nadal de 1950 ( el primer any que per iniciativa dels seus fundadors, l’Antoni Maria Castells i en Vicens Girbau  es feien  a la capella de Montserrat ), per que fins a les hores,  s’havien fet als baixos de la parròquia.

 Aquell Nadal de l’any 1.950, per en Pep i la seva mare, l’Estel , va estar assossegat i feliç. Havien sortit d’un infern ,en Pep, durant els seus deu anys  de vida, havia suportat el pes de la feixuga  llosa de la por. I  la seva mare,  a més de l’endèmica  temença, un braç trencat i tres punts a la nuca. No era aquesta la primera vegada, que el fill fou testimoni, d’aquesta violència, com tampoc la primera assistència mèdica, portada a terme, pel malaurat i enyorat doctor Puigdueta; deixant- li ( com era d’allò més freqüent, i amb la discreció de la  que només ell era capaç ), uns diners a sota del cobretaula.

L’ Estel, havia patit  en silenci , i als ulls de gairebé tot l’indiferent veïnat, la humiliació i el maltractament d’un marit gelós, què quan a ell li rotava, manifestava sense mida, el seu “legal  poder; ´´ creient-se fins hi tot, l’amo i senyor, de l’aire que ella i el seu fill respiraven. Aquell Nadal, per fi el destí, la lliurà d’un home sense suc ni bruc, que tenia la cara de tres déus i que per acabar-ho d’adobar, era de la confraria del puny. Per fi era la  mestressa del seu sou, del seu temps i del seu pensar, ( efímera fortuna,  que gaudí amb l’única il·lusió de la seva vida, i la diada de Sant Esteve, l’Estel i el seu fill, van dinar a ca la veïna, i cap el tard,  tan si com no, la veïna, l’hi va posar un mocador al cap, per dissimular els punts, i van portar en Pep a la veure els pessebres a la capella de Montserrat;  estan aquella novetat, el regal  del seu desè aniversari.

Aquesta felicitat però durà ben poc, per què a l’any, pocs dies abans  de les festes, en Pep perdia a la seva mare d’un mal dolent.

Després de l’enterro, en Pep contemplà passiu, com  el seu  pare regirava tota la casa, sense poder trobar els pocs diners que hi havia, (i que la veïna, coneixent la peça del teler, – la mala peça – va tenir prou cura d’amagar ), i al no trobar el que volia, sense dir ni ase ni bestia, se’n anar, deixant al seu fill, a la mercè de Déu. La seva veïna però, no fiant-se’n gens ni mica d’aquella mala bèstia, amagà a en Pep durant vuit dies al soterrani de casa seva, i quan va saber que el seu pare ja era a fora de Castellar, el  portà cap a França, deixant-lo amb l’avi Blai, l’únic parent que tenia. Allà amb l’avi, va créixer i aprendre l’ofici de mecànic; un ofici que l’hi obrí les portes de la Renault, i on hi treballà durant molts   anys, fins l’estiu que es va fitxar en la Maria.

El calorós estiu del 1970,en Pep, va perdre a l’avi Blai. A les hores, el seu bon amic en Pol Petidier l’obligà ( com havia fet altres estius ) a passar uns dies a les vinyes que posseïa la família  al sud de França.  En Pep va fer cas al seu amic, i el capritxós destí, va fer la resta: l’arribada d’ell a la finca, coincidir amb   l’autocar d’espanyols que venien per treballar en la verema. Ell s’acostà a saludar al caporal, i  a la mateixa colla d’altres anys, quedant voluntàriament atrapat, pels verds ulls de la Maria. Només havia passat un any, i la noia de les trenes pel roig i la cara pigada,   s’havia fet un dona. En veure-la baixar de l’autocar amb la trena mig desfeta, descalça i amb les sabates a la mà, va saber que ella, seria la seva dona. I la Maria al veure’l, també li va fe un tomb l’estómac, però aquella retrobada, per ella no va estar cap revelació, per que ja feia tres estius que l’estimava, i vivia amb l’esperança que un dia, seria la seva esposa.

Sense pensar-ho dos cops, en Pep demanà feina a la Seat, i a primers d’any es casaven a Granada. Van decidir venir a viure a Castellar del Vallès, per que en Pep tenia la feina a Barcelona, i per que aquí, a més de la Lluïsa la veïna, hi tenia quelcom, que mai havia pogut oblidar; i  a ella, li va semblar bé, per que aquí hi vivien i treballaven dues germanes del seu pare. Malgrat tot i tenint família tant a la vora, amb qui de veritat va trobar el sincer caliu i  el recolzament, va ser amb la Lluïsa de cal Clavell. Ella li havia donat confiança i la corregia sense riure-se’n, quan aprenia a parlar el català, i en deia alguna de grossa; l’ensenyà a buscar bolets, a confitar-los i a guisar-los, però el que de debò a la Maria l’omplí, va ser saber la infantesa  d’en  Pep al costat  de la seva mare. Ella n’hauria volgut saber més,  i preguntar-li a  en Pep, però per res, va voler revifar el  turment, aparentment oblidat d’algú a qui tant estimava. Per la Lluïsa també va saber què   l’Estel, era filla d’en Blai Boig; un pastor vidu de la Serra del Cadí, que poc abans d’acabar la Guerra Civil, va haver de fugir  amb la seva filla al país veí. El seu crim havia estat, donar menjar i ensenyar un estratègic sender, a les  dones vells i nens, que volien  passar cap França. En Blai, l’avi d’en Pep es refugià  a París, on un parent li va trobar feina de jardiner, en una luxosa mansió i on la filla, després d’unes proves, també va passar a formar part del servei de la casa  d’on arribar  a ser l’encarregada de la planxa i la costura. En aquesta casa, de la “ Place du Teatre”, i a l’ombra del “ Sacré Coure,´´ s’hi feien  festes i reunions, on sempre hi havia hostes, i on  s’aplegava tot sovint gent de l’aristocràcia. Aquí a la ciutat de la llum, l’Estel va conèixer de manera accidentada, a dues persones d’allò més importants, per  la indústria,  l’econòmica i la història de la nostra vila: Feia uns dies, que a la casa, hi havia més moviment, més convidats, més entrades i sortides, i més feina per tot el servei que no donava a l’abast. Una tarda d’aquells dies de tanta feina, a l’Estel li van manar que deixés  la costura i la planxa,  per que la noia que servia el té, estava malalta. En un batre d’ull, ja es va veure vestida amb l’uniforme negre, còfia, coll, punys  i  davantal emmidonats, al centre d’una luxosa estança, plena de gent molt ben vestida i enjoiada. Aquella gent tant important, parlava visiblement preocupada, per la immediata invasió de París, per l’exèrcit alemany, i l’incert destí que els esperava.  L’Estel entenia i parlava correctament el francès i sense voler la incertesa d’aquella gent, la torbar mentre pensava com s’ho farien si els feien tornar cap a Espanya; no va voler pensar-hi més, i es concentrà en el que li havien manat. Tot anava bé, només li quedava per servir  al,  marquès i la  marquesa de Sant Esteve de Castellar,  però quan l’Estel, sense voler, va escoltar a la marquesa, parlar al seu marit en la llengua que ella tan enyorava, sense poder-ho evitar, va perdre el control del rajolí, vessant-li el té al damunt de la prisada i blanca  faldilla a la marquesa. En aquell moment, s’hauria volgut morir! No sabia que era pitjor, si la  mirada de “ madame Odille ´´, o la faldilla tacada  de la marquesa.

A l’endemà, ben d’hora, l’Estel trucava a la cambra de la marquesa, amb la faldilla prisada, neta i planxada, a les mans. La marquesa es mirà detingudament la faldilla, i ella envermellí pensant que no ho havia fet prou bé. Aquest d’humil gest, agradà a la marquesa, com li agradà encara més, que fos catalana. Van passar uns dies d’aquesta anècdota, i va saber que els marquesos tornaven a ser a la casa, per la “madame Àngels Bofill ; la    marquesa  reclamà la seva presència, i quan la va tenir al davant li va  dir: – Estel, la família Odille, demà mateix marxen cap a Amèrica, i  nosaltres, passarem per la casa de Perpinyà i tot seguit retornarem a Catalunya. Jo he parlat amb la madame Odille, i si tu ho vols, em faig càrrec de tu. Què me’n dius?  L’Estel va acceptar d’allò més agraïda, per que el seu pare i el parent, s’havien allistat a l’exercit francès. 

 Els marquesos van tornar a Barcelona, i en una de les estades aquí al palau Tolrà ( avui l’Ajuntament), l’Estel coneix a en Pep Tort ( el xofer d’una família benestant amiga dels Tolrà ), de qui s’enamora i s’hi casa, i d’aquesta dissortada unió, neix en Pep.  

La Maria, encara no li havia dit al seu marit, que sabia per la veïna la trista història de la seva mare, ni tenia intenció de parlar fins que ell ho volgués. Així que per trencar el llarg silenci  d’aquell capvespre, nadalenc, li demanar a en Pep que treies  el dos cavalls ( un Citroen), i sense  pensar ni l’un ni l’altre les conseqüències d’aquella atrevida sortida, es van plantar a l’exposició Pessebrista. Allà no hi cabia una agulla, i mentre en Pep s’aturà, a saludar al pessebristes,  ella  va quedar captivada, per la sobrietat d’unes cases que s’ha semblaven a les de l’Albaizín, (el barri on ella va néixer i créixer) ,la seva clara i humida  mirada, es va fixar en   l’interior d’una humil estança, on per una escletxa, s’escolava un tímid raig de llum de lluna, il·luminant només un racó, on la Mare de Déu,  gronxava al seu fill en un bressol.

Ella s’estremí, i el fill que duia al ventre, també, i posant-se les mans al ventre, va pensar, que el seu fill tindria més abric que el fill de Déu. Per que ells tenien un bon sostre, una bona llar, i una   flonja manta de mil i un colors, que els havia fet l’àvia.

La involuntària empenta d’una criatura, va tornar a la Maria a la sala, adonant-se que havia plorat, per que una dona li va dir:  no cal que ploris nena, aquestes coses avui ja no passen!

De sobte, es va trobar estranya i quelcom mullada. Va voler sortir d’allà, però la multitud, havia fet un tap; alhora tampoc no gosava donar una passa, no fos què…, però va passar! En un batre d’ulls, sabates mullades,  un bassal al terra, i  en Pep que no es veia per enlloc. Va voler cridar l’atenció d’algú, però ni tant sols podia respirar, i quan va creure que les cames li feien figa, en  Llorenç de cal Gatiu l’agafà per l’espatlla, ajudant-la a sortir al pati. La va fer seure, i li va posar a la butxaca de l’abric el tiquet de l’entrada tot dient-li: –  guarda’t l’entrada, que et pot tocar l’altre naixement no aneu a ball, que no hi sereu a temps! -. en Pep, fen cas  als precs de la Maria, la va pujar als “dos cavall ´´, i es van dirigir a Sabadell. La humitat del capvespre, feia lliscós l’asfalt i em Pep va afluixar la velocitat, a l’alçada del camp d’aviació, es creuà un porc senglar amb la camada; per no atropellar-los, girà bruscament el volant, amb la mala fortuna d’acabar perdent el control del vehicle. Quan en Pep va tornar en si, la Maria ja tenia a la seva criatura als braços. Ell, mut, commogut i paralitzat per l’emoció, contemplà com una dona jove, espolsava la neu del seu abric, per cobrir a la Maria i a la seva filla. Tot seguit, amb el seu tot terreny, va treure del bosc el “ dos cavall ´´. Quan en Pep va poder reaccionar, ja no hi havia rastre, de la dona, ni de les roderes  del tot terreny. Va engegat el seu vehicle, i sense parlar, van arribar a casa seva. La Maria, va posar el seu nadó al bressol, i amb ulls negats, s’acostà tremolosa a la calaixera, i besà  el marc de vori, on hi havia la foto de la  mare d’en Pep.

Els Reis havien passat pel davant de casa seva, encara es podien sentir en la llunyania els darrers sons de la Banda de música,  al seu darrera, algú que trucava: era el pessebrista en Llorenç Ferrer, que venia a conèixer a l’Estel,  li portava també un paquet . Era el premi de l’exposició de pessebres , un caixó amb una establia,-  obra del desaparegut artesà, en Vicenç Ferrer –

Maria Jesús Gómez Giraldo
Desembre de 2005

LA LLEGENDA OBLIDADA DE MONTSERRAT

montserrat.jpg

Aquests fets que us narraré mai van ser relatats, potser no van succeir o es van oblidar perquè ningú va saber donar explicació al que va succeir.     

Als voltants de Nadal en el 1812, un any desprès de que el Timbaler del Bruc fes fugir a les tropes franceses, els generals “gavatxos” van voler escarmentar a les poblacions del Pla de Bages. Cinquanta mil soldats van sortir de Tarragona i es van endinsar per L’Anoia cap a Odena fins arribar a Sant Salvador de Guardiola, als peus de la Muntanya de Montserrat. La campanya era de càstig i les poblacions del Pla de Bages eren les que ho sofririen.

Els espies ja havien posat en guàrdia a les poblacions i uns deu mil soldats catalans estaven preparats per fer front a vida o mort al que els esperava. Si eren derrotats les seves famílies serien assassinades i els seus pobles cremats a soca-rel.

Al saber els monjos benedictins de L’Abadia que els francesos s’acostaven, van enviar a casa seva als nois que estudiaven i cantaven a L’escolania. Estaven segurs que els soldats anirien altre cop al Monestir per fer de les seves, i si trobaven als vailets, qui sap que podria passar.

En Manel era un d’aquells nois i amb tristesa va acatar les ordres, però abans de marxar va demanar que el deixessin anar acomiadar-se de la Mare de Deu, cosa que li van concedir.

Va pujar al cambril i es va agenollar davant d’ella tot demanant-li que no deixés que la gent pregués mal, mentre plorava desconsoladament. Va tancar els ulls i va resar amb més fervor que mai. Quan estava al bell mig de l’oració va sentir una sua veu que el cridava, va alçar els ulls i va veure amb admiració que una clara llum sortia de la imatge i que la Mare de Deu prenia vida i li parlava… Manel no temis, cap mal passarà aquest Nadal, ves i digués a tothom que jo estic amb ells, i perquè et creguin els hi dius que quan s’acabi la missa del gall, un gran estel sortirà per Sant Jeroni il·luminant el Pla de Bages. En Manel no sabia avenir-se del que estava passant, estava veient la suau cara morena de la Mare de Deu i el seu fillet que li somreien. La llum va augmentar i va tapar-se els ulls, quan va desaparèixer la claror la imatge de la Verge i el seu fill eren com abans.        

Amb una alegria immensa en Manel va córrer a trobar al Pare Abat, li va explicar el que l’hi havia succeït. Ell mirant-lo amb tendresa li va fer una carícia i el va acompanyar a la tartana que l’estava esperant. En Manel al veure que no el creia volia fer-li veure que tot el que havia dit era veritat, però tot va ser en va. La tartana va emprendre el viatge i Manel va veure com el Pare Abat i altres monjos es quedaven al peu de l’Abadia tot dient adéu amb la mà.

Cinc hores desprès varen arribar a Manresa, el tartaner va parar la tartana a davant La Seu a on esperaven amb angoixa els pares dels vailets. En Manel no tenia pare, havia mort en la primera vegada que van lluitar amb els francesos, la seva mare se’l estimava molt, i ell a ella encara més. Ells vivien a Manresa al carrer Sobrerroca, a pocs metres del Ajuntament. Quan van arribar a casa en Manel li va explicar el que havia passat, i com el Pare Abat la seva mare no li va fer cas. Ell estava trist, sabia que la Mare de Deu estaria amb ells en la batalla i que els ajudaria perquè no prenguessin mal. No podia deixar de dir-ho, però a qui?  Qui li faria cas?

Quan va veure que la seva mare estava distreta, es va escapar. Ja sabia a on havia d’anar, el comandant del exèrcit segur que li faria cas. Va córrer pels carrers fins arribar a prop de la Plana de l’Om a on hi havia el comandament. A la porta hi havien dos soldats que feien guàrdia i en Manel va voler entrar tot corrent. Els soldats el van aturar del braç i va quedar entre els dos sense tocar de peus a terra. Va dir i cridar que volia veure al comandant, però ells se’n reien. Els va dir que tenia una cosa molt important que dir-li, però entre riallades el deixaven espernegar. Ja estava a punt de deixar-ho quan una veu va fer que el deixessin a terra. En Manel va mirar i va veure que els soldats el saludaven tot dient-li comandant. Ell va agafar per l’espatlla al Manel i tot demanant-li que es el que volia, el va fer entrar al Quarter. Van arribar al seu despatx i el va fer seure tot manant al assistent que portés un got de llet calenta pel vailet.

Van estar força estona parlant i el comandant l’escoltava amb deteniment, no se’n reia com els altres, ni posava la cara de resignació que havia vist en el Pare Abat. En Jaume Batlló, que així es deia el comandant, potser no creia que realment la Verge hagués parlat amb ell, però pensava que seria una bona manera de donar coratge als seus soldats, així que ho va fer pregonar per tota la ciutat i rodalies, “La Verge de Montserrat està amb nosaltres”. Del que no va dir res va ser del estel que hauria de sortir de Sant Jeroni la nit de Nadal, abans de la batalla.

Després de que la seva mare el castigués per haver-se escapat, però per altre banda estigués molt orgullosa del seu fill, la nit de Nadal varen anar a missa del Gall a la Seu. Ell anava dient que desprès de la missa sortiria l’estel, i la mare li demanava que callés. L’església estava tan plena que es van tenir que quedar molta gent al carrer. Van obrir les portes encara que fes fred, perquè els de fora podessin escoltar les paraules del rector.

Quan es va haver acabat la missa, es va sentir un rumor de crits a fora La Seu, estaven cridant que una llum venia de Montserrat. Quan en Manel i la seva mare van poder sortir, van contemplar que el cel semblava quasi de dia i un gran resplendor sortia de Sant Jeroni. Ningú sabia el que passava, però en Manel si! i en Jaume Batlló des de el Quarter General va poder veure la llum i un somriure li va il·luminar la cara, potser si que era veritat el que havia dit el vailet, va pensar.

A l’albada els dos exercits estaven preparats, els francesos van sortir de Sant Salvador de Guardiola cap a la riera de Rajadell, els catalans estaven a la torre de Santa Caterina i van avançar també cap a la riera. Ara tan sols els separaven mil metres els uns dels altres. Cinquanta mil soldats francesos contra deu mil catalans, en Jaume Batlló pensava que segur que seria un miracle si en sortien d’aquella. Sabia que tenien la avantatja de que el terreny no era tot el pla que els hi agradava a les tropes de Napoleó, i ells es movien molt més bé. El problema era els seus canons. Segons havien dits els espies en portaven cent i els catalans tan sols en tenien vint.

A la senyal tot va començar, els canons del francesos tronaven i ressonaven com si es tractés d’una gran turmenta, però semblava impossible, les seves canonades passaven de llarg o no arribaven. El General francès escridassava als seus, però ells li deien que estaven tirant correctament. Abans que els catalans comencessin a disparar els seus canons, de la muntanya de Montserrat va aparèixer un gran núvol que en poca estona va cobrir tota la Plana, el Sol havia desaparegut i semblava que sigues quasi de nit. Jaume Batlló i els seus companys miraven esparverats el que estava passant, imagineu com estaven els francesos. De cop i volta un gran llampec acompanyat d’un immens tro va il·luminar-ho tot. La Plana va tremolar i va fer trontollar a tots els que allí hi estaven.

Els francesos sense saber com, van començar a veure que estava pedregant, al començament la calamarsa era petita, però de mica en mica va començar a caure més i més grossa, tan grossa que ja semblaven ous de gallina. A la banda dels catalans no passava res, ni plovia, ni queia res de res. Els francesos van començar a córrer, no ho podien aguantar, no tenien a on amagar-se i la calamarsa cada cop era més grossa. Segons explica la llegenda ara ja oblidada, els francesos van tenir que recular fins haver passat el riu Anoia, i van decidir no escarmentar a la gent del Pla de Bages.

Aquell dia de Nadal a la tarda, tothom el que va poder va anar al Monestir de Montserrat, la gent es comptava per milers. Venien de totes les contrades del Pla de Bages. La Basílica es va omplir de gom a gom. L’Escolania va cantar el Virolai i la gent van cantar amb ells. En Manel mentre cantava va mirar a la Verge i el seu fillet i va veure que li somreien. 

Josep Mª Repullés Pey    
Desembre de 2005

EL PATINET

                patinet.gif                                                                   

…i l’estrella els va guiar fins una cova feta de joncs i de boga. A dins hi havia un pessebre on     jeia el nen Jesús, i Ses Majestats li feren ofrena d’encens, or i mirra. Des d’aquell dia, els tres Reis d’Orient, i per commemorar el naixement del fill de Déu, totes les nits del dia 5 de gener de tots els anys, porten regals a tots els nens i nenes que han estat bons durant l’any.

La mestra tancà el llibre i aixecà la mirada. Donà gràcies al cel per tenir una professió com la seva que li permetia viure moments com aquell; va veure tots els nens de la classe mirant-la amb uns ulls oberts de bat a bat, la mandíbula caiguda i quiets com estàtues, semblava com si esperessin que continués llegint. Però aquell instant ple de màgia es trencà de cop i tots varen començar a parlar alhora.

Senyoreta, senyoreta, a mi em portaran una nina.

– Jo he demanat una cuineta, un telèfon, un…

– Ja tinc a punt la carta per dur-la al Patge Karim.

Uns l’estiraven per la bata i els altres se li penjaven literalment del coll per tal d’aconseguir la seva atenció.

La mestra va veure que seria impossible continuar la classe amb normalitat i els va fer anar a acabar de guarnir el pessebre que havien fet a la classe amb figuretes de plastilina.
Quan estaven tots voltant el pessebre, va notar que algú l’estirava per la bata, es va girar i va veure la cara rodona i morena d’en Selim. En Selim havia arribat al poble cinc anys enrera, quan només en tenia un, i malgrat la dificultat que suposava el desinterès dels seus pares que ni tan sols li compraven una trista goma, en Selim era un alumne exemplar, sensible en extrem i tan responsable per la seva curta edat que la senyoreta li tenia un especial afecte.

Senyoreta, que no he estat bo jo?

I és clar que has estat bo, Selim! -va contestar la mestra tot fent-li un pessic a la galta.
Però en Selim no es va moure i continuà mirant-la amb aquells ulls tristos, que li deien ben clarament que esperava alguna cosa més de la seva resposta.Llavors la senyoreta es va adonar de tot el que comportava aquella innocent pregunta. I les mirades d’ell i d’ella es mantingueren durant molta estona, durant tota l’estona en què la mestra va buscar desesperadament dins seu alguna explicació per donar-li del perquè els Reis Mags passaven cada any de llarg de casa seva.No va ser capaç de trobar-ne cap, i finalment va haver d’abaixar la mirada, avergonyida i frustrada davant del seu alumne. En Selim, com si hagués entès el que ella no era capaç de dir-li amb paraules, va anar lentament cap a la seva taula amb el cap cot, i es va posar a pintar un dibuix d’un patinet, com el que li deixava a vegades en Marc, a la carta als Reis que havien fet aquell matí de l’últim dia de classe abans de les vacances. Mentrestant, a l’altra punta de l’aula, el xivarri anava en augment En Selim va passar les vacances vagant pels carrers, aturant-se davant dels aparadors de les botigues fascinat per les llums de colors, la neu artificial que resseguia els marges dels vidres, els mil-i-un pessebres… i, sobretot, per les muntanyes de joguines, especialment per aquell patinet amb rodes de color lila que duia una cinta daurada al manillar, a punt per ser regalat.

El dia de la cavalcada, va seguir-la des d’una distància prudencial, convençut com estava que ell no tenia part en aquella festa. Ni tan sols gosava arreplegar els caramels
que li queien a la vora.

Quan tothom anava cap a casa, ell va anar a donar una última mirada al «seu» patinet. Es va endur la decepció més gran que mai hagués tingut, i això ja és dir per un nen com ell: El patinet ja no hi era! Tot i això, es va quedar mirant l’espai on havia estat, pensant que fins i tot li era negada la petita satisfacció d’imaginar-se d’alt del patinet. A poc a poc el fred va travessar la prima i esparracada jaqueta, i se li anà calant als ossos. Llavors, tremolant com una fulla se n’anà cap a casa a dormir, desitjant que l’endemà tots els pessebres del poble, l’arbre de la plaça, les llums de colors… tot, hagués desaparegut.

Al matí el despertà una cridòria al menjador. El seu pare entrà d’una revolada a la seva habitació i li preguntà si sabia d’on havia sortit allò que havia trobat en obrir la porta del pis. I tant si ho sabia! Era el patinet! El patinet de rodes lila i amb la cinta daurada al manillar! Però… llavors… això volia dir que… No va tenir temps ni de pensar, es va aixecar com un llampec, es vestí amb una esgarrapada i sortí al carrer amb el seu preuat tresor. A tots els qui anava trobant els cridava:

És veritat! És veritat! Mireu que m’han dut a mi també!

I mentre anava amunt i avall de la vorera, li va semblar entreveure algú conegut dins d’un cotxe aparcat davant de casa seva, a l’altre cantó de vorera. Semblava… sí, era el cotxe de la senyoreta! Es va posar a córrer amb el seu patinet com un esperitat per explicar-li que ella tenia raó, i que el conte deia la veritat, li volia dir que els reis finalment s’havien recordat d’ell. Però llavors el cotxe arrencà i passà pel seu costat a tota velocitat. En Selim tot just va tenir temps d’entreveure el rostre de la seva mestra. El que li va estranyar però, va ser que li va semblar veure que plorava.

Ricard Bertran Puigpinos
Desembre de 2005

PORTI’M A CASA QUE VE NADAL !

vell.jpg

En Pauet veia apropar-se un altre cop el Nadal. Un altre…pensava.

Als seus noranta anys ja n´havia perdut el compte.
Havia viscut nadals de tots colors: amb els pares quan encara era un marrec i el portaven a veure els reis, estacat en una garita a la mili sense permís per tornar al poble, amb llargues tertúlies amb els fills i nores al Villa Maria, i després, envoltat de nets i cridòria a casa…
Sempre li havia agradat el Nadal, sobretot unes setmanes abans quan els carrers s´ engalanaven amb llumetes de colors, els pins sostenien enormes boles llampants i el seu amics de l´ajuntament montaven el pessebre a la plaçeta del ball, allà on a l´estiu una parella tocava l´òrgan i ells ballaven i bebien.
També era veritat que des que va morir la seva dona, l´Anna, ja mai més va ser capaç de viure-ho amb la mateixa il.lusió. Ella era present en cadascun dels seus pensaments i accions, però malgrat la seva melangia, s´ho passava bé quan capficadissim, havia d´escollir el regal per a cadascun dels seus nets.
Tota la seva vida havia viscut envoltat de muntanyes fins que van haver d´enterrar l´Anna i els fills van decidir portar-lo a Barcelona, ja feia uns quans anys.
Des de llavors, cap dia tornà a ser igual. Trobava a faltar mirar per la finestra i veure el Bessiberri nevat, els camps glaçats, anar a fer el vas de vi, aquell que tenia prohibit per l´Anna i pel metge i que segons ell, és el que li treia el fred. Enyorava enraonar amb els companys a la parada de l´autobus, quan encuriosits, miraven els estrangers que pujaven a visitar la vall…aquells de ciutat, aquells pixapins!
Què li passa senyor Pauet?- va preguntar una veu amb to amable –
Res Marga, res, cabòries de vell!
S´ha pres ja la medicació?
I tant, i tant- respongué en Pauet-, rient per sota el nas…
A mitja nit vindré a portar-li l´altra, d´acord?
I tant, i me l´empassaré d´un sol glop! – exclamà – mentre es tornava a perdre entre fondalades i pensaments de neu…
El Nadal ja era a prop, ben a prop… i les muntanyes lluny, massa lluny.

Sentia com la seva vida s´anava escolant entre aquelles parets blanques i aquells vells que només s´havien matar les hores mirant la televisió. Vells de ciutat! – mormolava entre dents-
Ell encara es sentia valent per anar a buscar moixarrons, múrgoles i aixafar algun pet de llop! Es veia, canya en mà, sortejant les corrents del riu per pelar alguna truxa i omplir-ne el cistell com temps enrerra havia fet.
Ell havia de tornar allà dalt, l´Anna estava allà dalt, la seva vida estava allà dalt. Volia ser enterrat directament sota terra, com tots els seus, no en un cementiri de ciutat.
Aquella nit va somiar que sobrevolava l´estany Negre amb unes enormes ales fins que de matinada una estranya sensació de mullat va conseguir despertar-lo. Des que els fills l´havien deixat en aquell geriatric no havia passat una sola nit que no s´hagués pixat al damunt. I a sobre, aquelles infermeres tanoques no paraven de tractar-lo com si fos una criartura. Un nen de mamella- com dèia ell-. Ell que havia viscut el franquisme, cremat esgésies, havia lluitat i s´havia amagat dels fatxes arrossegant-se entre congosts durant mesos. Com havien canviat les coses- es queixava! Ni tant sols, s´havia guanyat el respecte d´aquelles infermeres adolescents que el cridaven Pauet!
Aquella havia de ser l´última nit que s´ho feia a sobre, va jurar-se i perjurar-se.
Tornaria al poble, tornaria a casa, tornaria a sentir-se viu i tornarien a cridar-lo senyor Pau!
Havia arribat l´hora de l´esmorzar. La sala era preparada com sempre: estovalles blanques, les gerres de la llet tèbia, i les torrades amb melmelada.
Tothom estava assegut tranquil.lament al seu lloc assignat. Tothom menys el senyor Pau que havia desparegut.
– On m´ha dit que vol anar? -va repetir aquell taxista de bigotis estrafolari-
– A casa, li he dit, portim a casa, que ve el nadal

SANDRA CASTELL ALBESA
Desembre de 2005