Relats – Pàgina 25

EL POBLE VIST DES D’UN TRESPOL

19 juliol 2008

Els carrers del poble estan enganxats a la muntanya a diferents nivells. Quan un hi arriba des de la plana, veu un seguit de finestres i balcons sense poder distingir a la casa que pertanyen, ja que les plantes baixes estan arrecerades al desnivell i els primers pisos entrant pel carrer de baix són a nivell del carrer de més amunt. Això fa que totes les cases gaudeixin d’unes vistes excepcionals de la plana fins la línia de mar.

Així doncs des del “trespol” de casa dels meus avis es podia gaudir d’un observatori privilegiat. En primer pla hi veies les teulades de les cases dels carrers de sota, amb les teules de diferents colors gastades pel pas del temps i algunes ja trencades. Era un món que tenia vida pròpia que des del carrer no es podia observar; Els gats prenent el sol arrecerats del vent, o en època de cel cercant parella, o molt quiets esperant caçar un pardal. Els moixons buscant-se la vida picant aquí i allà en busca d’un gra. A l’estiu les sargantanes sortint i entrant per les escletxes de les teules. El fum de les xemeneies anunciant que s’apropava l’hora de l’àpat. Quan plovia veure com l’aigua buscava nous camins ja que sovint trobava molsa o “lliscons” que l’impedien el pas. Quan feia vent (al meu poble en fa molt i fort) si estaves atent t’adonaves del diferents sons i sorolls que arrencava de les teules segons estaven més o menys enganxades; semblava un orgue grandiós.

De petit somiava o imaginava, tant és, que saltava per sobre les teulades de casa en casa fugint dels dolents del conte, on per descomptat ells no podien pujar. Era l’indret del meu imaginari on hi estava segur.
En segon pla es veia la plana que finalitza a la dreta amb el Montsià, a l’esquerra es veu Tortosa i al centre unes ondulacions del terreny que no es poden dir muntanyes ja que no tenen molta alçada, darrere d’on s’entreveu la ribera i un poc més endins el mar com una cinta estreta d’argent.

La plana per a mi, era i és, un espectacle visual que canvia segons l’oratge. Si el temps està tranquil, veus als teus peus una gran amplada del color verd de les oliveres, matisada per punts de verd més foscos dels garrofers i algun que altre blanc de les casetes de camp. Si el dia és de pluja, el color s’enfosqueix, es torna d’un gris fort, agressiu. Si el dia és ventós, aquí l’espectacle és total i canviant a cada cop de vent; com és sabut, la fulla de l’olivera té color verd a la part superior i d’un color gris a l’interior on no li toca el sol, doncs bé, quan el vent bufa, cada ratxa és el principi d’una onada de color que és seguida per altres i altres fins a l’infinit. Es podria dir l’art en moviment, a risc de ser pedants, no exagero, així ho veia i ho segueixo veient quan m’hi apropo.

Al final de la plana, a tocar de les ondulacions del terreny esmentades es veuen quatre o cinc pobles de la comarca. Però els meus records de l’observatori privilegiat, apunten al pas d’unes columnes de fum que es veien en aquests indrets i que tant m’havien fet somniar. Aquest fum prenia diferents formes, uns cops era una tira horitzontal de molta llargada que anava perden el gruix segons la distància del cap. Altres cops eren núvols petits, set o vuit, com pilotes de tennis, uns sobre els altres que anaven quedant penjats a intervals del cel. Era el tren que portava a noves contrades, a la gran ciutat, jo no l’havia vist mai de prop, m’il•lusionava poder-hi pujar i fer realitat els meus somnis.

La ribera i el mar eren el final de l’observació, segons la situació del núvols, els raigs de sol esclataven com a focs d’artifici en les seves aigües, era com llampecs però en un dia de bonança.

Això i més, és el que vaig poder veure des del “trespol”. Horitzons que es podien engrandir fent volar la imaginació, i fer realitat tocant de peus a terra.

(FiFo) Josep Lleixà Fernandez

QUI M’HA ROBAT ?

19 juliol 2008

Un dia la meva mare em va explicar que vaig néixer quan faltaven cinc minuts per les dotze del migdia i jo, en aquell moment, no li vaig donar més importància que la que es mereixia una anècdota.
Més endavant, en la sobretaula d’un dinar familiar, quan s’arriba a aquells moments on s’expliquen històries de fa molts anys, el meu pare em va dir que vaig donar el primer pas al onze mesos, just un diumenge a la tarda quan encara no eren les sis.
– Faltaven cinc minuts per les sis – va dir-me orgullós de la seva precisió cronològica – ho sé per què ens va fer tanta il•lusió que m’ho vaig apuntar a l’agenda.
Aquest comentari em va impressionar especialment doncs el vaig relacionar, potser absurdament, amb l’hora del meu naixement. Curiosament els meus progenitors van destacar amb un èmfasi especial que en dos moments assenyalats de la meva vida, faltaven cinc minuts per a una hora determinada.

Al vespre quan anava cap a casa caminant, per pair el dinar i els licors de la sobretaula, em va venir a la memòria que el dia de la meva primera comunió, uns instants abans de que el mossèn em donés l’hòstia, vaig mirar el rellotge que m’havia regalat la padrina i vaig pensar:
– Mira que bé les onze menys cinc !!!
Era curiós, tres esdeveniments importants m’havien passat quan faltaven cinc minuts per a l’hora en punt. Pensant, sobretot, en aquesta i altres cabòries vaig arribar a casa. Mentre esperava l’ascensor i em mirava els peus, instintivament vaig aixecar el canell per veure quina hora era.
– 8 : 55 – assenyalava el meu rellotge digital.
Vaig tocar l’ase tot sacsejant el cap i amb un discret somriure íntim, vaig entrar a l’ascensor que ja havia arribat.
No tenia gana de sopar, els dinars familiars acostumen a ser copiosos i pesats en tots els sentits, em vaig ajaçar al sofà i mentre mirava la televisió, vaig esperar que fos prou tard per anar a dormir. M’era molt difícil estar al cas del que estava veient per què el meu cap encara estava pendent dels cinc minuts que faltaven per a l’hora en punt quan passava alguna cosa a la meva vida.
– Potser t’estàs obsessionant amb aquesta ximpleria – vaig pensar, volent treure importància a una situació que em començava a resultar incòmode.
Em vaig endormiscar amb i en els meus pensaments, mentre a la televisió continuaven la seva programació independentment del meu desinterès.
Em vaig despertar tard, molt tard, molt més enllà de la mitjanit, potser sobresaltat, potser desorientat per no saber quina hora era. Procurant no perdre la son, vaig anar al llit a poc a poc, de puntetes, sense obrir massa els ulls. Quan enfonsava el cap al coixí, entre les parpelles vaig veure el despertador que em somreia i semblava dir-me:
– Estanislau, falten cinc minuts per les quatre. Bona nit.
Vaig tancar els ulls amb força i em vaig tapar el cap, però el son havia marxat amb la visió del somriure diabòlic del rellotge. Em va costar molt agafar el son altra vegada.
Amb el cap sota la flassada, a les fosques, bo i que era conscient de que estava ben despert, només veia rellotges que marcaven totes les hores, però sempre amb la busca dels minuts marcant que en faltaven cinc per a l’hora en punt. Se’m barrejava el desvetllament amb el cansament i finalment, entre busques, minuts i rellotges paorosos, vaig poder adormir-me. Vaig sofrir horribles malsons tota la nit.

L’endemà, com sempre em vaig despertar abans que el despertador m’escridassés sense compassió, no suportava sentir els seus pipipips i em despertava sempre cinc minuts abans de……
– Cinc minuts !!!! – em vaig incorporar de cop. – Estanislau, t’estàs obsessionant…..- i em vaig deixar caure enrera, també de cop, al cap i a la fi era diumenge i no havia d’anar enlloc.
Vaig mandrejar dins del llit una bona estona, sense dormir però sense estar despert, en un estat molt proper al que a voltes em semblava l’estat perfecte de l’home. Quan en vaig tenir prou em vaig llevar i al entrar al lavabo, seguint la meva rutina habitual, vaig engegar la ràdio que cada dia m’acompanyava mentre em dutxava:
– I quan falten cinc minuts per les 10, acomiadem el programa amb aquesta esplèndida cançó…- va anunciar el senyor locutor.
– Potser una dutxa freda em farà passar tota aquesta beneiteria dels cinc minuts….- vaig pensar mentre em ficava sota els raigs gelats de l’aigua.
En sortir de la dutxa, ben espavilat, vaig prendre la decisió de no tornar a mirar el rellotge en tot el dia, cosa que em va provocar una ansietat encara més gran. Abans del migdia ja havia trencat el meu jurament de no mirar el rellotge tres vegades i totes havien coincidit en l’hora menys cinc minuts. Qualsevol cosa que feia la començava just sempre en el mateix moment. Va ser un dels pitjors diumenges de la meva vida.
Havent dinat el meu germà em va telefonar a les quatre menys cinc per si volia anar al cine:
– Aquesta tarda fan la reposició de “El tiempo en sus manos”, és boníssima, la sessió comença a les set menys cinc. Et passem a buscar d’acord ?
– No!!! – i vaig penjar esgarrifat.
Quan faltaven cinc minuts per les cinc vaig decidir engegar la televisió per mirar un concurs que feien, tot va ser prémer el botó del comandament a distància i veure el presentador que deia:
– I no marxin, per què tornem en cinc minuts!!!
La resta de la tarda i el vespre no va variar. Semblava que aquells maleïts cinc minuts em perseguien sense compassió.

Després d’una segona nit esborronadora va arribar el temut dilluns al matí. Vaig tornar a veure el despertador cinc minuts abans de que xiulés, l’autobús va arribar cinc minuts abans de l’hora que a mi em semblava l’habitual, per tant vaig arribar cinc minuts més aviat al despatx, em van convocar a una reunió quan faltaven cinc minuts per les deu,….
A mida que anava passant el dia m’anava posant més nerviós, i tant i tant neguitós estava, que fins i tot el meu cap se’n va donar i em va dir:
– Estanislau, et veig molt nerviós avui, saps què ?. Encara falten cinc minuts per què sigui l’hora d’anar a dinar, però marxa si vols i passeja una estona, avui fa bon dia. I la veritat, tampoc no vindrà de cinc minuts….
Vaig estar a punt d’escanyar-lo allà mateix, però no ho vaig fer per què fins aleshores jo mateix em considerava més aviat un home pacífic.
Realment feia un bon dia per passejar, potser el meu cap tenia raó, em calia esbargir-me.
Havia quedat amb la Filomena, la meva xicota, per dinar plegats, però tenia temps per anar a la cita xano xano, sense presses, al cap i a la fi ella sempre arribava tard.
Una mica més tranquil, caminant despreocupadament pel carrer, amb les mans a les butxaques, i fruit potser de la meva obsessió o de la reiteració dels esdeveniments dels darrers dies, vaig deduir que potser aquells cinc minuts que sempre faltaven a la meva vida i al meu entorn, d’alguna manera, hi havia algú que me’ls robava. Segur que hi havia algú que sempre anava cinc minuts tard a tot arreu, per tant només es tractava de trobar aquesta persona i regularitzar la situació.
– Si ho aconsegueixo en diré : Procés d’Osmosi Temporal- vaig sentenciar.
Estava convençut que el lladre de minuts havia de tenir remordiments de consciència i que no hi posaria cap entrebanc en tornar-me tots els minuts que m’havia robat, ell també havia d’estar vivint un autèntic infern amb el temps que li devia sobrar per totes bandes.

Vaig ser tant feliç amb aquella conclusió que, per primer cop en els dos darrers dies, no vaig parar atenció a quina hora era. Quan vaig arribar al restaurant on havíem quedat amb la Filomena el primer que vaig sentir va ser:
– Ja està bé Estanislau, saps que no tinc tot el dia per dinar amb tu. Ben bé fa cinc minuts que t’espero, quines penques!!!!

El policia que em vigila m’ha comunicat que d’aquí cinc minuts el jutge em prendrà declaració, sembla que els cambrers m’han aturat a temps i el que podia haver estat una acusació d’intent d’homicidi quedarà en agressió.
– No pateixi – m’ha volgut tranquil•litzar el policia – de fet no l’ha matat i amb la feinada que hi ha avui no crec que el senyor jutge perdi més de cinc minuts amb vostè.
Després d’entrar en estat de xoc, amb la mirada fixa a l’infinit, les mans garratibades i la boca fent una ganyota que m’impedia contenir la saliva, recordo que els infermers de l’ambulància que em duia a l’hospital, han comentat entre ells pensant que no els sentia:
– Quina sort que té aquest paio, ben bé li ha vingut de cinc minuts, que si no, segur que palma allà mateix……
Abans d’esvair-me m’ha semblat que el so de la sirena imitava el tic-tac d’un rellotge salvatge i accelerat.

Pep Homar

LA FORÇA DE LES PARAULES

17 juliol 2008

Sempre havia pensat que la meva feina era important, però que no tenia ni punt de comparació amb la d’aquells polítics que ara veia davant meu, escarxofats en aquelles butaques tan espaioses i parlant sobre conflictes transcendentals per al planeta, que decidirien el futur de milions de persones.
Odiava la guerra; no perquè l’hagués viscuda alguna vegada, sinó perquè n’havia sentit molt a parlar, i tot el que se’n deia era dolent. Però ara era diferent, perquè em trobava enmig d’una guerra.
El planeta vivia un dels moments més tensos de tota la seva història: acabava d’esclatar un conflicte en què tots els països del món lluitaven entre ells per aconseguir la poca aigua que quedava a la Terra, després de molts anys d’abús i malbaratament constants, un conflicte que s’havia anomenat “La Tercera Guerra Mundial”. Era una guerra cruel i sanguinària, causada perquè els països creien que l’única solució que hi havia per a la seva supervivència era lluitar per aconseguir el darrer recurs de la Terra que encara no s’havia esgotat: l’aigua, la font de la vida, que anys abans havia estat tan poc valorada i ara valia muntanyes d’or.
Jo pensava que, entre tots els països, podrien haver buscat una solució abans de posar-se a lluitar, i tenia l’esperança que la guerra pogués aturar-se d’alguna manera, però mai m’hauria pogut imaginar que la clau pogués arribar de la meva mà. Em trobava al Congrés de les Nacions Unides, on les potències enfrontades debatien per a la resolució del conflicte, i jo, una intèrpret de 23 anys que mai m’havia sortit de la norma establerta, estava a punt de fer una de les coses més agosarades que mai havia fet a la vida. El debat havia arribat a un dels seus punts més crítics: o es resolia el conflicte, o segurament ja no hi hauria cap més debat, ja que la tensió i l’adversitat que hi havia entre els representants dels països creixia per moments; s’estaven escridassant, i les negociacions semblava que no arribaven enlloc.
– Si no cediu davant les nostres negociacions, no n’hi haurà més –deia el representant d’un dels països més poderosos, a punt de marxar de la sala on s’estava celebrant el debat.
En aquella fracció de segon, em van passar moltes coses pel cap: el final de les negociacions, els països enfrontats, centenars de milers de persones veient com les seves llars eren destrossades i no els quedaven llocs on anar… I vaig pensar que no ho podia tolerar. Que allò s’havia d’acabar, i si hi havia alguna cosa que pogués fer, per més petita que fos, la faria.
-Les vostres propostes són interessants, però us demanem que escolteu també les nostres i reflexioneu una mica sobre elles – vaig traduir d’un idioma a l’altre, com si aquella afirmació que acabava de fer el primer representant fos totalment amable i conciliadora.
-Però si fa un moment éreu totalment arrogants i sense ganes de negociar!- digué el representant d’un altre país.
-Escoltarem les vostres propostes i hi reflexionarem, però us demanem que feu el mateix, que escolteu les nostres i penseu en elles –vaig tornar a traduir, cap al primer representant.
Se sentien veus d’aprovació a la sala; les cares de la gent canviaven, i el desànim s’esvaïa. Però també hi havia una mirada d’esglai i desaprovació que m’arribava de la Mia, una intèrpret que entenia les mateixes llengües que jo i sabia que no estava traduint la realitat, que estava tergiversant les paraules per intentar que disminuís la tensió de la situació. Sabia que m’estava jugant la feina i tot el que havia aconseguit fins aleshores, fins i tot era conscient que em podien empresonar, però no podia deixar d’intentar-ho. Entre jo i la humanitat, triava la humanitat. Vaig fer el cor fort, i vaig pensar que aquella tàctica estava donant resultat.
-Això no era el que havíeu dit abans! Abans ens havíeu recriminat tot el que havíem fet i fins i tot ens havíeu escridassat! -deia el representant d’un dels països, ressentit encara per les discussions.
-Abans havíeu dit quelcom diferent, però ens penedim de la nostra conducta anterior i creiem adequat considerar les vostres propostes.
I aquesta simple acció, la de modificar les paraules de la gent, la vaig fer innombrables vegades, fins que els polítics de tots els països varen arribar a un acord: frenar la guerra, i provar, entre tots, de trobar una solució adequada per a la resolució del conflicte.
I ara, quan penso en tot allò que va passar, trobo que la paraula és l’arma més poderosa de totes les que hi ha en aquest món, per sobre dels fusells, les bombes o els aparells nuclears.

Marina Martín Serra

RECORDS MAGMÀTICS

12 juliol 2008

Aquells que es diuen volcans,
aquells que per la boca els records passats i morts escupen,
i que en roca els converteixen.
Aigua pasada,
ja els han oblidat.
Els càlids i presents records al seu vell mig perduren,
tot vigilant que d’un sol esclat,
a l’aire no s’escapin.
Aquells records a qui enamorats els tenen,
siguin italians o potser hawaians,
aquells que creuen que mai oblidaran,
però els records passats,
presents i càlids també han estat.
Un dia el que haviem suposat es cumplí,
una,
dues,
tres… ones de lava,
que cremen de sentiments que volen ser oblidats,
i que al pas del temps,
en roca també es convertiràn.

Marc Lloveras

LA PORTA TAPIADA

6 juliol 2008

-Tranquil•la mare, tu tinguis la sopeta calenta. D’aquí no res em veuràs entrar per aquesta porta altra vegada. Fins ara, i no pateixis!
I tot fent-li l’ullet, i amb una rialla d’orella a orella, tancà la porta rere seu,
La deixà palplantada al rebedor, amb el cor encongit, escoltant les seves passes allunyant-se saltant les escales de dos en dos Ni tan sols li donà temps d’articular les acostumades recomanacions de sempre.
Ja se sap que el fat de les mares és patir pels fills, i ella patia molt més des que es va comprar aquella moto tan grossa amb que feia l’escapada diària a veure la xicota. També deu ser veritat que totes les mares tenen un sisè sentit per tot allò que pugui afectar als seus fills, perquè aquell vespre, dins seu, alguna cosa li deia que la malastrugança l’estava rondant. Desgraciadament la seva intuïció fou certa i, al cap de poca estona, van rebre una trucada que els informava de l’accident.
No fou capaç d’entomar la notícia, es tancà dins ella mateixa i aturà el seu rellotge particular. Ningú aconseguí fer-la entrar en raó, i no va voler anar al tanatori ni a l’enterrament. També es negà a rebre els qui acudiren a donar-li el condol. Defugia qualsevol comentari que li fessin al respecte i no acceptà el què havia passat.
Des de llavors, tothom que entrava a la casa ho havia de fer pel jardí, ja que, cada vegada que s’obria la porta, o fins i tot quan se sentia una mica de fressa al replà, la pobra dona entrava en una crisi d’ansietat. Per això el seu home la feu tapiar per la part de fora.
La mare col•locà el balancí en un lloc estratègic del menjador des don podria veure el seu fill quan travessés aquella porta. No li importava res més, tot el seu món estava concentrat en aquell pany de paret.
I així restà per sempre més; asseguda al balancí…esperant, i aixecant-se, només, per reescalfar la sopa.

Ricard Bertran i Puigpinós
Il·lustració: Raon Navarro Bonet

QUARANTA NENS I UNA IL·LUSIÓ

20 maig 2008

I arribà el gran dia ! Un darrere l’altre, tots els alumnes van anar acudint al lloc de reunió carregats amb bosses plenes de peces de roba d’abric. Era, tal vegada, el moment més esperat de l’any, la recompensa als seus desvetllaments pels estudis. Enrere quedaven les lliçons, exercicis, fitxes, exàmens i altres tasques escolars. Transcorregudes les inacabables jornades lectives del col·legi, començava l’hora del plaer, de fruir de les merescudes vacances del viatge de fi de curs: una setmana a l’estació d’esquí de “La Molina”. Representava el colofó a un atrafegat curs acadèmic, el desitjat premi després d’un any en el qual es va compartir l’afany per aprovar les assignatures amb les activitats realitzades per tal de recaptar diners amb què pagar l’excursió. Hores de treball que no havien estat inútils, ja que havien permès convertir els fantàstics somnis dels alumnes en realitat.

La Plaça Major del poble s’anava omplint de nois acompanyats de pares i familiars que no cessaven de formular?los consells. L’autobús trigava en aparèixer, tot provocant la impaciència dels majors i la ira dels petits. Llargues inspiracions seguides per sospirs de resignació i d’angúnia. Aquells moments semblaven eterns, ancorats en un immòbil present que semblava no tenir fi.

Quan sorgí l’autocar pel llunyà horitzó de la carretera, els cors van començar a bategar amb desbordada intensitat. La quitxalla va intuir que aquell seria el seu mitjà de transport cap a la neu i van cridar amb sobtada alegria. Es van accelerar els comiats i les últimes advertències. Moments d’indescriptible emoció perquè molts nens mai s’havien separat dels seus pares i alguns d’ells ni tan sols havien dormit lluny de les seves respectives cases. Van ser minuts tensos en què es van barrejar la nostàlgia de l’adéu amb l’alegria de, possiblement, la major aventura de les seves vides.

L’autobús que ens conduí fins al Pirineu de la Cerdanya durant quasi sis hores de trajecte, no resultava massa confortable, però la il·lusió que bullia a l’interior d’aquells joves cors els feia oblidar les incomoditats sofertes. Els meus vint alumnes estaven disposats a gravar un inoblidable episodi en la seva història particular. Una excursió irrepetible donada la íntima convivència que mantindrien durant els propers dies. A mesura que ens apropàvem al nostre destí junt a les instal·lacions d’esquí, augmentava el seu nerviosisme. En descobrir l’hotel on ens allotjaríem, la seva felicitat va desbordar qualsevol previsió. Aquell paradís nevat va provocar exclamacions d’astorament i il·lusió, gestos de plaer i joia. El món de l’esport blanc s’obria davant dels seus atònits ulls amb tota la seva immensitat, bellesa i jovialitat.

La nit va resultar inacabable per a aquells impacients nois que es delien per trepitjar la neu, la majoria per primera vegada en les seves vides. De matinada estaven ja en el corredor esperant les meves instruccions. Després d’esmorzar i de traslladar?se a les pistes on es col·locaren els seus corresponents equips, l’emoció es va fer visible a flor de pell, il·luminant els seus innocents rostres infantils. Aquells instants no tenien preu. Difícilment hagués aconseguit que renunciessin a l’experiència, i quan després del primer dia de curset amb els monitors assignats, van començar a lliscar sols, ja res ni ningú els hagués apartat de la neu. Suposava l’oportunitat de demostrar?se a si mateixos la seva capacitat d’aprendre. Eren conscients que havien d’adquirir unes tècniques que els permetessin dominar a voluntat els descensos, tot i que allò requeria molta constància. Significava un desafiament que la naturalesa els brindava, i ells no sols acceptaven aquest desafiament sinó que estaven decidits a guanyar?lo. Van afrontar la prova amb coratge. I així, lentament, dia rere dia, després de suportar incomptables caigudes i d’una gran despesa d’energia, van aprendre a esquiar. En cap moment es van donar per vençuts, no defallien en el seu entestament i alenats per una misteriosa força de voluntat van seguir esforçant?se perfeccionant l’estil, segons les aptituds físiques de cadascú. Impulsats per un poderós afany de superació practicaren i practicaren fins perdre la por als pendents i ser capaços de baixar per qualsevol pista.

Allí, en la calma de les muntanyes, contrastant amb l’angoixa de les ciutats, va créixer entre els meus alumnes una meravellosa sensació de goig que va originar la seva posterior felicitat. En aquelles solitàries valls pirinenques, sota un cel blau net de núvols i un sol radiant, la naturalesa se’ns oferia amb tota la seva esplendor. Des dels pins i avets, els esquirols i algunes varietats d’ocells contemplaven amb astorament i temor els ocasionals esquiadors que envaïen els seus refugis situats per damunt dels dos mil metres, per a descendir després pel blanc element.

Passaren els dies i l’esgotament va començar a fer?se notar en els joves músculs dels joves. El cansament acumulat durant les llargues sessions d’esquí els sumia en un estat de llanguiment. Però era un cansament sa, producte de les moltes hores d’exercici. I, tanmateix, se’ls veia alegres, satisfets d’haver superat la prova de l’esport blanc. Difícilment, oblidarien la setmana transcorreguda a l’incomparable marc natural de “La Molina” amb els seus formosos paisatges nevats, on encara podia respirar?se la veritable pau, on la natura en comunió amb la tecnologia, oferia les seves possibilitats de gaudir amb la pràctica dels esports d’hivern.

En aquell immens món on reina la soledat i impera el silenci, els meus alumnes havien après a fer les coses pel seu compte, a espavilar?se ells sols davant qualsevol contingència.

Finalment, va arribar el dia de la tornada. Trist per a alguns perquè suposava el tornar de nou a l’ordre quotidià i a la monotonia, esperat per altres, donat el seu enyorament de la família i de la llar. L’excursió havia servit per establir major coneixement mutu i per estrènyer els llaços d’amistat ja existents. Una experiència meravellosa de la qual sempre guardaran un inesborrable record.

Ara, mentre tornem a casa, penso sobre les vivències d’aquesta setmana passada als Pirineus junt als meus alumnes, i si pogués llegir els seus pensaments, estic segur que a tots els agradaria retrocedir en el temps per a repetir el viatge. Un viatge, de fi de curs que representa la il·lusió i l’esperança de qualsevol alumne.

Ramon G. Reverter
Maig de 2008

UNA HISTÒRIA QUE VA PASSAR FORÇA ANYS ENRRERE

14 maig 2008

Hi havia una vegada un noi que es deia Àngel. Va començar a treballar de molt jove, com a aprenent, en un petit negoci de teixits de Navarcles el seu poble natal. Però tenia ganes de saber més i més, així que es va matricular a l’Escola Municipal d’Arts i Oficis de Manresa, on aviat va destacar per la seva intel·ligència. Per aquelles dates el Govern central va convocar unes beques de perfeccionament d’estudis a l’estranger i ell va ser un dels escollits per beneficiar-se’n.

Va ingressar a l’escola de teixits de Roubais (França) una de les millors en la seva especialitat. Tot i el seu desconeixement de l’idioma, es va posar al dia ràpidament i aviat va destacar com l’alumne més avantatjat. Al segon curs es va projectar una Exposició Internacional de teixits i l’escola francesa hi va participar per mitjà d’aquest brillant alumne (català per cert) i va obtenir la Medalla d’Or. Acabats els estudis, va tornar al seu país. Ja tenia l’edat de fer el servei militar, però en un Consell de Ministres va considerar que seria malaguanyat, no aprofitar els coneixements que havia obtingut i li van commutar a canvi de fer conferències i d’entrar a treballar en una empresa on pogués aplicar el que havia après

Tot aquest procés era sovint notícia en els periòdics de l’època, tant per elogiar les oportunitats ofertes pel govern, com per exaltar la figura dels humils treballadors, quan se’ls donaven oportunitats. La fotografia de l’Àngel apareixia repetidament a la premsa i es podia constatar que, a més d’intel·ligent, era de molt bon veure.

Una noia de Sabadell (llavors “primer centro lanero de España”) que es deia Àngela, seguia amb interès aquesta història. Fins i tot retallava i guardava els diaris que parlaven d’ell. Era filla d’un fabricant tèxtil i aquesta fàbrica va ser, precisament, la que va acollir la primera immersió formal en el treball, de l’Àngel.

Un dia quan ja feia un cert temps que formava part de la plantilla de l’empresa, el pare d’ella i cap d’ell, va organitzar una anada familiar a Montserrat i el va convidar a acompanyar-los, cosa que va fer amb molt de gust. I van passar junts un bon dia.

Abans de tornar cap a casa, L’Àngela va voler aprofitar els últims moments per anar a demanar a la Moreneta, que aquell jove que tant li interessava, es fixés en ella i es va entretenir massa. La resta del grup l’esperaven a l’estació, quan va arribar el cremallera, van anar pujant i just quan ella arribava corrent, va arrencar. En veure-la, l’Àngel va saltar del trenet… perquè no es quedés sola aquella noia tan maca i mai més la hi va deixar.

Fins aquí la història i l’anècdota. Només em queda dir que l’Àngel i l’Àngela van ser els meus pares. Ah! i que em dic Montserrat.

Montserrat Graner Codina
Maig de 2008

CONTE DE NADAL

1 febrer 2006

Mmmmmfpppphhhhh…..Res, que no havia manera. Per molt que estirés, empenyés o copegés, no havia forma humana de posar-se aquell estúpid vestit vermell i blanc. No havia contat sempre amb aquells ridículs colors, és clar. Molt temps endarrere, era un vestit sobri, de línies pures. Rústic però no exhent de noblesa. Desgraciadament les coses estaven tan malament que va haver de buscar el patrocini d’una coneguda marca de refrescs, i el primer que van fer va ser redisenyar-li el vestit donant-li aquests nous colors amanerats. Fins als mateixos nassos estava ja d’aquell maleït treball. Segles feia ja que durava. Literalment, a més. Es posava negre quan escoltava parlar de la revolució industrial i de les hores extres mai cobrades. Una eternitat duia ell treballant fins i tot en festius i sense pensió a la vista. És el que té ser un mite. Que un mai arriba a jubilar-se. És immortal, com qui diu. I algun sindicat es va preocupar mai per ell? Alguna ONG va clamar al cel demanant justica? Res. Tot el món donava per descomptat que devia complir amb el seu deure i que havia d’estar bé content, a més. Per a més inri, tant trajinar regals dalt i baix li havia provocat una hérnia. Immortal també, pel que semblava. Ara, lluitant per embotir-se en aquell maleït vestit, se li havia agreujat i li provocava molèsties. I és clar, no estava donat d’alta en la seguretat social. Com no existia….doncs que se li anava a fer. Uns calerons que s’estalviava l’estat. Després estava el tema de carregar tots els regals. Què dimonis havia passat amb les antigues nines i pilotes de futbol? Ara tot eren consoles, ordinadors i altres bajanades de creixent pes i volum. Al bo de Rudolph i als seus banyuts col·legues cada vegada els costava més trajinar amb les joguines convertides ara en maquinària industrial. Es va acabar el jocós riure i el bon rotllo nadalenc. Ara havia de fer funcionar el trineu fuet en mà. I és que això se li feia cada vegada més dur. Què passaria si dimitia? Que s’encarreguessin els reis de repartir els regals. Sempre tan posats i amb aquests fums propis de la reialesa. Per què dues festes, ambdues amb regals?. És clar, per als comerços era la bicoca, però ell estava ja fins als nassos. Al cap i a la fi, què obtenia a canvi?. Ni la il·lusió dels nens, tenia ja. Recordava una vegada que un capgros li va dir que si no li portava ves a saber quina joguina carísima (i pesada) el seu pare que era advocat li anava a ficar tal demanda que nadal acabaria arribant una vegada al mes. Si, no valia la pena. Va deixar de carregar regals i després de recuperar l’alè es va posar a escriure la seva dimissió. Milers i milers de cartes on explicava que abdicava de les seves funcions. Va començar a imaginar-se la cara que posarien aquells petits egoistes quan s’aixequessin corrent per a anar a buscar els seus regals i en el seu lloc es trobessin una carta de pròpia mà amb la seva dimissió. Se li va dibuixar un somriure en la cara i per primera vegada en molt temps, es va escoltar per tota la terra una sonora risotada. HO, HO, HO!!!!

Jordi Climent Botella
Febrer de 2006

NADAL AL CASAL REPUBLICÀ

15 gener 2006

El dia de Nadal hi havia ball al Casal, però la bandera de l’entrada estava a mig baixada, S’havia mort el president de la Generalitat, Francesc Macià. Tot Catalunya estava de dol per la mort de l’home que havia proclamat la República Catalana des del balcó de la Generalitat, que havia organitzat el complot de Prats de Molló i que tantes vegades havia arriscat la vida per la pàtria. El polític que havia promès una caseta i un hort a cada català s’havia mort.

Tanmateix, davant l’esglai de la gent, l’orquestra tocava aquella nit, com ja ho havia fet a la tarda i l’Angelina ballava, i ballava. L’Emili havia après a fer-la riure i ella reia entre els braços d’aquell home que l’apretava fortament al to de la música de Las Leandras.. Aquell dia, tot i que s’havia mort Macià, era Nadal i per això hi havia xampany gratuït per a tots els socis del Casal República; el casal dels amos en deia el poble. El que no estava clar per la gent de fora era si es celebrava el Nadal o la mort del fundador d’Esquerra Republicana de Catalunya. Tanmateix les que en bevien amb profusió eren les noies que n’eren convidades contínuament pels socis. El senyor Esteve es mirava l’espectacle de parelles desenfrenades amb escepticisme: l’home no tenia aquesta idea pel Casal Republicà que havia fundat i presidia.

N’hem de parlar de tot això, n’hem de parlar –es deia a si mateix enfonsat a la butaca, amb la mirada fixada als prestatges plens de llibres que no els obria ningú.

L’any 1934 es va rebre al Casal Republicà frenèticament. Va esclatar una traca amb el número 1934. Mentre se sentien les campanades de l’església, l’Angelina engolia els raïms al costat de l’Emili.

Me n’he d’anar ja són les tres de la matinada –es queixà la noia,

Ja et portaré amb el cotxe –amb paraules suaus, l’Emili

Si visc aquí mateix ? –confosa l’Angelina.

Dona estàs molt acalorada. Et convé de prendre una mica la fresca. Una volta amb cotxe t’anirà bé.

La parella va sortir del Casal. Tos els presents a la sala van veure com passaven la porta. L’Emili va apretar el pedal i el cotxe es va engegar. Després d’un breu recorregut es va aturar al costat dels prats Llopaters. En el moment en què el soroll del motor es va apagar, l’Emili es va abocar sobre el cos de l’Angelina. Ella sentí com les mans adelerades recorrien la seva pell. En aquell moment la beguda va fer efecte i la noia va començar a vomitar.

Tornem a casa –va aconseguir dir.

L’automòbil es va aturar a la porta de casa seva. Ella va posar-se bé el vestit i va pujar les escales. Unes llums tènues delataven la presència de mirades amagades darrera les persianes. El seu pare l’esperava a la porta. No va haver d’estirar el pom. Va sentir que algú l’empenyia cap a dins. L’home li va donar una bufetada al rostre amb tota la seva força.

Desgraciada –exclamà, el pare,- no te adones que t’enganyen. No et dónes compte que aquest burgès capritxos només vol aprofitar-se de tu. Aquesta gent està acostumada de generacions a manipular-nos. Jo et dic que si et torno a veure així, el mataré. No consentiré que aquest individu et destrueixi. Jo el destruiré a ell, encara que després ho hagi de pagar amb la vida.

Jo vull viure, no em vull conformar i acabar com tu –protestà la noia;- tota la vida de casa al treball, sense cap il·lusió.

Ja et despertaran –protestà el pare.- Hi llavors te’n recordaràs del que et deia el teu pare.

La noia es tancà dins la seva habitació. El seu pare va passar la resta de la nit en vetlla, relligant un cigarret rera l’altre.

Les mirades de recriminació que L’Angelina notava quan passava pel carrer, es van compensar amb el fet que li van donar una mica de responsabilitat a la sala de continues. Les seves amigues, també, van veure com creixia la seva importància a la fàbrica. En canvi, les altres obreres parlaven malament de les noies del casal dels amos.

******

Per la diada de Reis la junta del Casal Republicà va fer repartir joguines a tots els seus associats, els quals augmentaven cada dia. Tota la gent que gaudia de càrrecs de responsabilitat o aspirava a ells de les fàbriques del poble va associar-se al casal dels amos D’aquesta manera les classes socials es van concretar més i el poble es va separar en els de dretes i els d’ esquerres. L’Angelina, la Margarida, la Julita, l’Anna, la Solita i la Merce repartien les joguines.

Asseguts en una poltrona reial s’ho miraven els Reis Mags que eren l’Emili Miró, en Joan Salavedra, i en Miquel Olivé. Assegudes al voltant de la taula del senyor Esteve hi havia la Sònia Torrent, la Rut Coromina, i la Júlia Serra que eren les senyores dels Reis Mags.

Miri, senyor Esteve tothom sap que vostè és una de les millors persones de la comarca i que ha fet moltes coses per aquest poble. Tanmateix està molt clar que amb això del Casal Republicà s’ha sortit de mare per culpa d’aquests tres beneits, el més gros dels quals és el meu home l’Emili –la Sònia arrufà el nas.- Ja m’avisava la meva mare que no m’hi cases i ja ho veu -deia la Sònia mentre s’apartava els tirabuixons de la seva cara de nina de cartó.- El senyor Esteve pensava t’havia d’haver avisat abans que et casessis amb una panxa de quatre mesos, però callava i escoltava.

S’han d’acabar aquests balls, aquests concursos i aquestes classes i aquestes ximpletes que han sortit del niu amb pretensions. Som nosaltres les dones dels membres de la junta les que hauríem de repartir les joguines en comptes d’aquestes beneites vestides de dona de mal viure.

La Rut assentí amb el cap, amb un gest que li va ressaltar encara més la delicada bellesa de la seva cara de faccions estirades i perfectes cobertes per una cabellera castany clar.

El meu Joan és tant ardent que em fa por que s’enganxi amb alguna d’aquestes noies de fàbrica.

No diguis bestieses, cap d’ells ens deixaria per una dona de la fàbrica -va dir la Júlia.

No dic res que no hagi passat en aquest poble en què una criada de setze anys es va convertir en mestressa no fa tant de temps – replicà la Rut.

De tota manera quan aquest beneit arribi a casa no li faltarà de res, hi vostè senyor Esteve si rep una visita del meu pare el senyor Joan Torrent, que no sol pujar de Barcelona per qualsevol cosa no en faci cas, però això s’ha de tallar i ben tallat i si cal tanqui el Casal. Que ja està bé – acabà la Sònia i totes tres es varen aixecar amb la barbeta estirada endavant per dirigir-se cap a la porta sense esperar que els seus marits es convertissin en els tres reis de l’orient.

******

En el decurs del dinar de Reis, la Sònia no va obrir paraula i va restar en una actitud trista i d’una resignació mal dissimulada. L’Emili va procurar de dissimular, jugant amb el seu fill, Josep Maria la tensió de l’ambient. El seu sogre, en Joan Torrent, s’ havia mantingut en un posat seriós. En tant que els pares de l’Emili s’havien comportar en tota naturalitat. Després de l’àpat els pares de l’Emili van marxar.

Potser, que estiguis una mica pels convidats -la Sònia va obrir la paraula per primer cop en un to de recriminació i fàstic. L’Emili es va sobresaltar no es pensava que la cosa anés tant mal dada.

Apa, aneu a la sala d’estar a prendre cafè, mentre jo i la mare rentarem els plats –ordenà, la Sònia.- En Josep Maria ja té prou coses per divertir-se.

L’Emili obedient i una mica temorós va dirigir-se cap a la sala d’estar, on ja l’esperava, el senyor Joan Torrent, magre de mitjana estatura, se’l va mirar seriós amb els seus ulls brillants d’una manera que el va mesurar i el va traspassar. Torrent havia fet fortuna amb un magatzem de vins i combustibles. Tenia una xarxa de magatzems que abastava diverses localitats de Catalunya. S’havia fet ell mateix a base de treball, negocis, préstecs i d’apostar pels invents moderns que l’havien convertit en un dels primers empresaris que van deixar la tracció de sang per camions de rodes sense cambra d’aire, que havien sobreviscut a la I Guerra Mundial. Era poderós molt més que aquell pobre gendre que tenia una fàbrica de fil petita i encara heretada. Ara, el posaria a to i tant que el posaria a to. La seva Sònia no s’havia d’haver casat amb un beneit que perdia el temps perseguint noies en un Casal. A partir d’ara valdria més que dediqués tot el temps al treball o si no sabria qui és en Joan Torrent.

Emili, estic tip que per culpa de les teves beneiteries la meva Sònia pateixi. Fins a mi m’han arribat els rumors de les teves calaverades. Que perdis el temps en balls, organitzats, en un Casal fet per vells decadents i fabricants que van cap a la ruïna. Que persegueixis noies que aviat podrien ser les teves filles, que t’haguem d’ajudar econòmicament els teus sogres quan et van mal dades i que encara et portis així amb la Sònia, qui no té cap necessitat de passar per aquests patiments –Joan Torrent parlava lent i clar.- Només et diré una cosa si tornes entrar al Casal, si tornes a parlar amb alguna joveneta, si tornes a fer patir la meva noia. M’emportaré la Sònia i el nen i, no m’acabaré aquí, perquè si he d’arribar a això no pararé fins que et vegi fer de camàlic al port de Barcelona. Desgracia’t qui et penses que ets.

L’Emili va quedar cohibit i espantat davant de la força implacable que li mostrava aquell home, que fins aquell dia se li havia mostrat comprensiu i condescendent. No sabia què dir, què respondre ? Fins aquell moment les seves amistats i el prestigi de la seva família l’havien protegit de les seves calaverades. Quan de solter l’Emili en feia alguna o n’encapçalava moltes la gent s’ho prenia com coses de joves.

En aquell moment es va adonar que podia sortir del cercle invisible que des de la seva infantesa l’havia protegit i per primer cop a la seva vida va haver d’afluixar. Era prou intel.ligent per saber que sense la protecció de la seva classe social no era ningú.

No tingui por senyor, Joan. No tindrà cap més queixa. Tot i que crec que s’ha exagerat molt sobre el tema. La Sònia i vostè no es mereixen patir per aquestes coses. El Casal estava acabat per sempre. L’Angelina i les seves amigues tornaren als més baixos llocs de la fàbrica. Les altres obreres reien i les deien “ja us havíem avisat que no us fiéssiu dels amos”.

Xavier Valeri Coromí
Gener de 2006

L’ESCAPADA DE L’ÀNGEL

12 gener 2006

Nadal tornava. L’ensurt de tornar a repetir i a viure i veure les mateixes històries de cada any li feien més por que una tronada.

N’Àngel, un any, innocent d’ell, havia intentat escapolir-se.

Va contractar un creuer. Volia conèixer les illes gregues. Sabia que com havia triat prou bé les dades, el dia de nit bona i de cap d’any es trobaria dins del creuer. Tot sol.Anònim. No desitjava en absolut tornar-lo viure dins del seu poble.

No volia tornar a veure les televisions solidàries amb maratons que lluitaven per copar la màxima d’audiència. No volia sentir els anuncis de “ja arriba a casa pel Nadal” Ni el el “lobo que buen turrón”, ni tenir-se que empassar a aquell home d’algun país de l’est que tirava bolletes arreu, anunciant que a través de la loteria, teníem la panacea per resoldre tots els problemes.. I tampoc volia trobar-se el dia següent del sorteig amb les mateixes noticies i veure la gent que li havia tocat , com esbojarrats sense dos dits de front, començar a llançar-se cava pel mig del carrer.Havia dit un no rotund.

Tampoc s’havia deixat seduir per les propostes dels amics o familiars. No¡.I va mantenir el secret d’on estaria ben igual que si es tractés d’una qüestió de vida o mort. No fos cosa, que algú per fer-li companya, se li ocorres proposar-li acompanyar-lo.

Dia 20 al vespre s’embarcaria ben igual que si fos un delinqüent perseguit per les forces de la llei. Ell no n’era d’això, malgrat a vegades, s’hi sentia. Es sentia aclaparat.

Parents i no tan parents, pretenien que es divertís. Que era temps d’alegria.I uns collons¡. Que anessin a predicar el mateix a Iraq, a Afganistan, a Palestina o a qualsevol barri degradat de qualsevol ciutat dels països del “primer món”. Segur que els farien fora a pedrades. En canvi amb ell si que s’atrevien. I no tan sols els parents.

Pareixia que la gent del carrer havia tornat boja. Persones que durant tot l’any l’havien convertit en un ésser invisible, ara de cop perquè era Nadal, li regalaven el seu millor dels somriures, per tornar-lo cobrir amb un vel de invisibilitat a partir de dia 6 de gener. Els Reis màgics, i fins al proper any.

Volia convertir-se en un ésser anònim. Sense cap tipus de compromís. Fer únicament el que realment li sortís del cor. Pobre innocent.

El dia abans de nit bona, quan va arribar a sopar se’n va dur una sorpresa ben desagradable. Un avís deixava ben clar que es celebraria un sopar de nit bona tal com calia. Que era imprescindible anar vestit d’etiqueta i que el seu començament seria a les nou del vespre amb un cocktail ofert per la direcció del creuer. En el menjador es començaven a veure paperines i ornaments nadalencs.

L’ànima li va caure als peus. No s’ho podia ni creure. L’atzar era terriblement cruel amb ell.Per què a mi? Es demanava sense donar crèdit al que li estava passant. Tenia que prendre una decisió urgent. Tenia una mica el cervell enterbolit. Sortí a coberta perquè li donés una mica l’aire. Es va asserenar i la solució li arribà com per art de màgia. Si, realment,aquesta era. Fugir de la manera que fos cap a casa. I resclosir-se dins casa seva, a estalvi de tot el que li pretenien imposar.

Va anar-se’n a veure al capità del vaixell i amb un anglès xampurrejat i una mica de castellà, li fer entendre la seva tremenda dissort.

Com tots els àngels encara no l’havien abandonat. Estaven enfilant cap a Atenes i dintre d’unes hores estaríem amarrats al port. Això li donava la possibilitat d’agafar un avió i escapar-me d’aquell parany. Va partir més aviat que de pressa, esperitat, cap a la meva cambra a preparar la maleta. Li era igual si li tornaven o no la diferencia del passatge, el que volia era fugir, fugir i fugir.

La resta no es va complicar gaire, trobar un bitllet per un avió que el portà cap a casa, fent una escala a Madrid. Res importava.

Després de deixar la maleta, el primer que va fer, recen arribat, fou anar a mirar en el rebost i la gelera, per veure que necessitaria per estar tancat a casa fins dia 8 de gener.

No era massa tard. Sortí a corre-cuita a cercar un lloc de queviures per fer la compra del que li mancava, que no era massa. El que no compraria de segur serien torrons. No perquè no li agradessin. Però menjar-los tot sol i amb aquell estat anímic, no li feia gaire il.lusió.

Trià un lloc una mica enfora del seu barri, per no tenir que donar cap tipus d’explicació si es trobava algun conegut. No es sentia de cor per donar a algú “Bones festes i bon Nadal”.

De retorn a casa, tenia ben presa la decisió. Començà no tan sols a desconnectar la televisió sinó que tallà l’endoll amb unes estisores. No volia que la curiositat el fes posar ni el missatge monàrquic que ens transmeten cada any, ni les elocucions d’un Papa nou, que just veure’l, sobre tot els ulls, el feien esfereir. Les ràdios no les toca, habitualment, tenia sintonitzada una emissora què sols programava música. Tancà hermèticament totes les finestres de casa i posar les cortines. Així quedaria reclòs, i el renou i remors del carrer no l’arribarien a pertorbar.

Pujà als porxos i tragué d’una capsa de cartró polsosa, una cova amb el naixement. Aquell que l’havia acompanyat des de la infantesa fins ara. Si alguna cosa no havia arribat a oblidar, edemes d’aquelles figures que apreciaren tant el seu pare com la seva mare, eren les ensenyances d’aquell gran mestre, no les manipulades i tergiversades pels qui han muntat el negoci més gran de la història. Volia recordar el seu naixement, que era moltes vegades el que menys es recordava per aquelles dates.

Col·loca la cova amb la Verge , Sant Josep, el nin Jesús, el mul, i la mula.

L’àngel anunciador, el deixà pel darrer i el travà amb una agulla de cap blanc, a sobre de la cova.

Amb cura, els posa sobre la caixa cantaranera en un lloc d’honor. Mentre ho feia, una llàgrima de nostàlgia li regalima galta avall.Havia perdut. Els records el traien. El transportaven a un món inexistent on la celebració de Nadal tenia un sentit màgic. Aquell sentit que s’havia anat per les clavegueres dels tópics i del consumisme. Reaccionà.

Tenia prou llibres pendents per llegir. Per la lectura no tenia que passar ànsia.

Aquell vespre, quan se n’anà a dormir, ho fé amb l’ànim molt més alleugerit. Inclusiu va gaudir de bons somnis.

Josep Bonnín
Gener de 2006