Relats

Hi havia un home vell que ja no podia caminar. Tanmateix explicava les seves aventures com si fossin certes. Un dia va explicar que acabava de pujar a la muntanya dels mil vents. Els vents bufaven tan fort que no el deixaven arribar al cim. Finalment els va guanyar i va fer el cim. Un altre dia va explicar que acabava de navegar per mil mars. I que llastimosament no va poder navegar pel 1001 perquè havia de tornar a casa per sopar. Tothom escoltava el vell home i gaudia de la seva imaginació. Tanmateix tothom és massa gent i sempre hi ha algú que falta. Un dia un jove descarat li va recriminar les mentides que explicava. El vell es va defendre argumentant que no eren mentides, sinó fantasies. El jove descarat va ser impiadós i el va menysprear. L’home vell va vaticinar – aquets jove, sinó aprèn a somiar, mai pujarà a la muntanya dels mil vents ni navegarà per 1000 mars i viurà una vida avorrida -.

 

Cita de Svileta de Tessàlia: qui té fantasia camina sense cames i arriba a tot arreu.

Francesc Estival Vilardell

Un nadó era transportat dins d’un farcell que penjava del bec d’una cigonya. Havia de néixer aquell mateix dia. El petit nonat anava dormint. De sobte el van despertar uns crits de laments, queixes i discussions. Espantat es va arrupir dins del farcell i no es va moure. Uns instants després va escoltar rialles i una dolça cançó de bressol. Aleshores el nadó va demanar a la cigonya que el fes néixer allà on la gent riu i no on crida. La cigonya li va contestar – no existeixen els llocs on tothom riu. Cada persona aconsegueix una rialla segons la interpretació que fa del que li està passant -.

Cita de Svileta de Tessàlia: la vida és com un joc on has de trobar el motiu que et farà feliç.

Francesc Estival Vilardell

Una tarda van veure  que pujava un capellà, cavaller a dalt d’un cavall ,  acompanyat d´una parella de mitjana edat, tot va ser xiu xius a cau d´orella dels uns altres i una sentència – EN DEU HAVER FET UNA DE MOLT GROSSA, I EL DUEN AQUÍ A PURGAR EL PECAT.

Anava cavalcant  amb el desig d´arribar abans de ser fosc a la parròquia

Somiador , se sadollava amb la bellesa de les muntanyes altives , els boscos misteriosos, els rierols , fins al punt d´oblidar la pena que el corsecava.

– ! Pere, si això en comptes d’exili serà el meu paradís!

– ! Matilde , no sents el cant dels ocells!

– Vol dir?, mossèn deien………

Un pagès amb un burro, els saluda amb un

-Deu vos “gord” .

Son aspres i , però jo els amansiré es digué, mentre davant seu s’entreveien unes quantes cases , arrupides al peu d’un espadat i una església , que sobresortia amb un campanar al mig.

En arribar el sol havia desaparegut darrere el cingle.

– Obriu Pere , va dir mentre amb un bastó apartava un munt d´esbarzers, de la porta de l´església .

En obrir van veure quatre parets esquerdades i una teulada amb tants forats, que semblava que el teulat fos un cel brodat d´estels, . I la rectoria per l’estil es digué.

L’endemà en Pere toca les campanes per cridar als feligresos. Vingueren mig arraulits. Els demana ajut per apariar l’església i la rectoria.

-SOM POBRES-, “MOS” VA TOT DE GAIRELL.

En aquell moment prengué una decisió. Agafa el cavall i marxa al bisbat . Torna amb un paleta i doblers per refer la parròquia.

Era digne de veure treballar el paleta,  el capellà, els vells , tots refent el que podien, sense descans. Va durar sis mesos la feina.

El dia de la primera missa, l’església plena de pagerols , que de mica en mica en escoltar-lo es posaren a riure.

Decidit és dirigí a l’ òrgan i el Messies de Handel ompli l´església . Maleïa el tartamudeig que li va quedar a l’escapar del seu afusellament,  en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República.

Aquest era el “PECAT” , encara tenia però, la música! . Mira les seves boques obertes i continua tocant.

La música  era la seva força per a continuar.

Montserrat Vilaró Berenguer

Avui he trobat un veí. M’ha saludat així:  hola Berta!,  Fa temps que no ens veiem, estàs més gran que l’última vegada que ens vàrem veure.

 

Jo li he contestat i no he pogut més que mirar-lo a la cara i, he vist el que moltes vegades veig i em fa persona extravagant i poc corrent, però no he dit res. Sols l’he saludat i m’he interessat per la salut de la seva família.

 

Tot va començar quan jo tenia uns cinc anys. Aquell dia era assolellat i primaveral, devien ser les quatre o les cinc de la tarda, era diumenge, i jo, una nena, estava asseguda en un banc a una capella a prop de casa meva. He de dir que era la casa més propera a la capella i al cementiri que s’albirava a uns dos-cents metres. He dit que jugava amb les meves nines quan una veïna, la Clara, amb el vestit que jo coneixia, es va apropar a mi.

 

Bona tarda, Berta, que fas? – va preguntar.

 

Doncs mira, jugo amb les meves nines. Em contes un conte Clara?

 

Avui no en recordo cap nena – i va somriure.

 

Llavors vingué la meva mare i em va sorprendre que no saludes a la Clara. Em va dir: – Nena, vine a casa, ja has jugat prou avui.

 

Mama estic jugant amb la Clara – vaig respondre jo.

 

Amb la Clara? Què dius nena? Si ara mateix vinc de casa seva. Acaba de morir.

 

Jo vaig mirar a la Clara que amb el cap feia que sí.

 

Llavors vaig entendre-ho; havia vist a una morta. No vaig dir res a la meva mare ni a ningú aquella vegada, era massa petita encara.

 

Varen passar els anys i moltes vegades veia morts.

 

Primer eren com havien sigut en vida, més tard s’anaven esblanqueint com una fotografia antiga.

 

Després vaig anar endinsant-me en aquest món i veia persones vives que moririen pròximament, era com un flaix, els veia dins el taüt. Un dia ho vaig comentar a la mare i es va esglaiar. Tenia dotze o tretze anys, vaig veure la meva àvia dins el taüt. Així va ser, llavors la meva mare em va creure.

Avui en mirar al veí, l’he vist dins el taüt, però he callat. Soc diferent ho sé.

 

Montserrat Vilaró Berenguer

Amb unes sabates que mai es cansen de caminar he començat un viatge que no sé cap on va. En un racó del meu sarró porto pólvores d’il•lusió que m’ajudaran a no defallir i seguir caminant. Per no passar gana m’he fet una collera fetillera que sempre tindrà alguna cosa per donar i així el menjar mai em faltarà. Una fada amiga m’ha donat una esponja que tot ho xucla, per recollir rosada de bon matí i tenir aigua per caminar el camí. En una bossa he capturat un sospir que ompli els meus pulmons quan el cansament no em deixi respirar. He embolicat en un mocador de seda el record de la darrera carícia i així el meu esperit sempre estarà eixorivit. El cant d’una cadernera per les meves orelles. Olors de gessamí pel meu nas. Una posta de sol que em faci de bressol. I el convenciment que trobaré el lloc desitjat.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: la vida està plena de petites morts. A diferència de la gran mort, en les petites reneixes en una nova situació.

Francesc Estival Vilardell

En un país de llargs rius i altes muntanyes regnava el Rei Oriol. Estava preocupat perquè el poble i els polítics no s’entenien. Va començar una sèrie d’entrevistes per esbrinar el motiu. Entre els entrevistats hi havia en Benet. Era un polític fracassat a qui ningú votava. En Benet va descriure la situació i va dir – si un polític diu la veritat el poble no el vota. És més important el que callem que el que parlem. Si el poble fos capaç d’interpretar els silencis, el problema no existiria -. El Rei Oriol va demanar a en Benet que fes alguna cosa. En Benet va crear l’Escola de Silencis. En el pla d’estudis hi havia assignatures per analitzar si el que promet un polític és o no possible. També va crear un cercador per trobar a quins interessos representen realment. Seminaris per aprendre a diferenciar entre la capacitat de parlar i la de fer. Va construir un túnel de vent per mesurar el pes de les paraules, les paraules buides se les emporta el vent. Finalment va fer un salabret màgic per caçar mentides. El resultat de l’escola de silencis encara no se sap, perquè fa poc que s’ha creat. Si algú vol anar a l’escola de silencis, la matricula està oberta tots els dies de l’any. (Us descobriré un secret, el Rei Oriol va fer les primeres proves i està pensant en abdicat).

Cita d’en Svileta de Tessàlia:  el  més important d’un polític no són les paraules sinó els silencis del que no s’atreveix a dir.

Francesc Estival Vilardell

La pluja cau lentament fent un soroll somort. La Clàudia fa temps que no li agrada la pluja.

Des del quarto de bany annexat al dormitori no se sent tant i amb un sospir es posa bé un ble de cabell ros darrere l´orella. Com sempre mira amb recança el mirall tement veure una arruga més. Ja no és jove això no li hauria de preocupar, però a vegades la neguiteja.

Avui la seva filla Aina li ha trucat i li ha dit que quin regal volia per Nadal. La Clàudia ha pensat que la seva filla no era gens detallista, mira què demanar que vol, ella no ho ha fet mai. Sempre ha procurat els regals fossin com una sorpresa , a vegades escaients altre volta no, però sempre hi ha posat l’anima com diu ella al triar-los.

La Clàudia no s’agrada. Ella ho reconeix i voldria ser diferent, potser una mica, més bona i una mica més alta. Per això fa els possibles per vestir bé, que si el texà amb la brusa blanca, uns mocassins amb una mica de taló, el negre per lluir el contrast de la seva cabellera rossa i tothom diu  que és bona persona.

Però per sobre de tot odia la pluja. No ho ha dit mai però de molt petita ella un dia va desitjar la mort de la veïna. La seva mare a vegades li deixava que la guardes si tenia molta feina o havia de sortir.

L’Armanda era bona dona, tenia però, una piga al nas que la feia una mica desagradable, com si fos una bruixa, i a la Clàudia molt petita li feia angunia i una mica de por , i quan un dia el lloro del germà es va morir i ja no va haver de sentir la seva veu xerrotejant va pensar que bé es podria morir l’Armanda!

Un dia la van treure ofegada del pou i tothom parlava de suïcidi, pobre dona!

Ella va veure que sota la pluja en Valentí el seu home li donava una empenta quan treia una galleda d´aigua, era de nit , plovia i ella estava a la finestra, llavors li agradava badar .

Als seus 5 anys va començar a odiar la pluja, guarda aquest horrible secret però,  mai ho ha dit a ningú .

I, es diu a i mateixa,  que ara tampoc té cap sentit dir-ho, tots són morts ara!

Montserrat Vilaró Berenguer.

 

Tià o Tianet com la seva muller l’anomenava,  era pagès dels de tota la vida. Tenia un carro una mula, mitja dotzena de porcs unes quantes gallines ,  un gall i mitja dotzena de conills. A part de tot això tenia una vinya,  unes quantes quarteres de blat,  i un cirerer que pel juny donava unes cireres molt bones.

En Tianet vigilava el cirerer de la vinya com si fos un tresor, algunes vegades es va trobar que li deixaven net. I ell pobre home esperant que es tornessin més vermelles. No feien ni  cas que poses un cartell que deia aixi. NO mengeu, SI EN mengeu US Morigereu TE Caramuixa . Clar ningú creia que fos així , per altre cantó be  que ell en menjava i no es moria.

Vet aquí que un dia a principis de juny quan les cireres ja virolaven es va dir que aniria a fer migdiada a la barraca de la vinya i potser si quedaria a dormir i tot. La seva dona l’Adelaida li deia que no fes semblant cosa que per unes quantes cireres tants escarafalls. Ell tossut  com  la seva mula, es va  emportar menjar i va anar a la barraca.

A la tarda l’Adelaida es va estranyar veure’l venir, tenint en compte que era tan tossut. I més es va esverar quan amb grans exclamacions li va dir  que se li havia ficat un insecte a l’orella esquerra i que li feia molta nosa. La pobra dona va mirar de treure el bitxo sense resultat, amb oli amb una pera i tirant aigua, res. En vista de què no podien treure’l la dona li va dir  que anés a veure el Senyor Francesc el metge. El Tianet així ho va fer.

A l’arribar al consultori el metge va agafar instruments, va mirar i remirar l’orella i res va veure. Al final li donava unes gotes m’entres li deia. Vagi-se’n home, no hi té cap cuca a l’orella, jo ho he mirat bé.

En Tianet es mira al metge i li va dir. Sí que li tinc , si fins i tot sento encara els espeternecs.

No home va dir el metge, ho he mirat i no.

Doncs miri senyor metge vostè ha mirat l’orella dreta i jo el tinc a l’esquerre.

Miri senyor metge les orelles no son com un túnel ?.

No home no, va dir el metge i efectivament li va treure un insecte que no van saber ben bé si era un grill, una mosca, o una bestiola semblant.

En Tià es deia anant cap a casa seva, que els metges avui no saben res, mira que tenir de dir-li la orella !!!

Montserrat Vilaró Berenguer