UNA VISITA INESPERADA

Havia vingut per sorpresa, sense previ avís, i ho havia fet per a quedar-se. Una visita inesperada, i que no m’agradava en absolut.

Al llarg dels quatre dies i tres nits que va estar en casa, vaig tractar per tots els mitjans de fer-li la vida impossible, però sempre escapava a les meues indirectes que, per altra part, més directes no podien ser. No vaig tenir més remei que, en certa manera, adaptar-me a la seua companyia, encara que jo continuava insistint en la meua tenacitat.

Assolia traure’m de polleguera, i ho feia ben prompte, de bon matí, en el meravellós instant del cafè… una bona tassa de cafè ben calent, quasi bullint, és com a mi m’agrada. Bufar abans de fer el glop, i notar com baixa fins a l’estómac.

Per a mi representa aquesta sensació del dia, amb sensatesa, que t’invita a afrontar amb sensatesa i harmonia totes les situacions adverses que el nou dia puga aventurar-te. Des d’aquest instant, quan a penes en el rellotge marca les vuit del matí, ja venia airosa a molestar-me. Era la seua forma de ser que tenen totes, sense excepció.

Sempre va aconseguir el seu propòsit. Obstaculitzar el meu pensament, fins a la meua inspiració. Feia que no obtinguera concentrar-me en allò que fera. Tota la meua atenció era captada per ella, fins i tot, quan la seua presència s’escapava de la meua ment, ella, venia a recordar-me’l. Em seguia allà on fora i no hi havia forma de fer-la desistir.

Sé, positivament, que hi ha una manera radical i fulminant de desfer-se de la seua presència, però no podia fer ús d’ella, perquè la seua reacció em perjudicava a mi també. Soc al·lèrgic a aquest tipus de solucions, i no em proven. En innumerables ocasions li vaig obrir la porta per a invitar-la a marxar, però era inútil, ella sempre s’allunyava d’aquesta i desapareixia per uns instants, fent-me creure que hi havia marxat sense haver-la vist. Altres vegades, fugia veloçment a les meues escomeses que cada vegada eren més enèrgiques…

Fins que un dia, el quart concretament, molt de matí, en seure’m en la poltrona per a assaborir aquella tassa de cafè, la vaig veure enfront de mi, boca per amunt, immòbil… ja no es movia al meu voltant. Aquella maleïda visita  havia arribat  a la fi de la seua existència.

Aqueixa és la vida de les mosques, de tres a quatre dies, no solen viure més, però mentre ho fan… , no ens donen treva.

Rafael Molero Cruz

L’ASCENS

Havia entrat a Salvament Marítim perquè li agradava el mar, i alhora no volia marxar gaire lluny de casa.

Els primers anys s’ho va passar molt bé, i les accions de salvament eren alhora que escasses, quasi sempre senzilles i exemptes de risc.  Costava ascendir.

D’uns anys ençà però, la feina s’havia tornat “ desagradable “ , quasi sempre rebien ordres verbals perquè es traslladessin a  una ubicació en la que no hi havia constància de cap sinistre, i que deixessin el lloc on estaven, i des del que sovint sense prismàtics, podien veure desenes de petites embarcacions, que ho tenien tot en contra per arribar a la costa.  Els ascensos però, ara eren ràpids, i no exigien estudis universitaris.

La fotografia de l’Aylan Kurdi (Kobane,1​ Siria;4 de maig de 2012-Turquía, 2 de setembre de 2015), que feia publica la Nilüfer Demir, la fotògrafa turca, nascuda l’any 1986, va provocar la seva dimissió irrevocable.

Va marxar de la vora del mar, avui és un fidel devot  de Sant Antoni de la Sitja.

 

 

UN LLAC DELS ALPS

Aquell dia d’agost estàvem asseguts sota uns arbres molt grossos. La seva ombra ens protegia de la calor. Les muntanyes altíssimes ens envoltaven com una rotllana. A baix de tot el blau d’un llac, el blau intens dels llacs alpins. Mai he vist un color tan intens a l’aigua que a la riba dels llacs formats sota les moles imponents,  algunes amb neus perpètues.

El cafè no gaire gran a la vora del llac, flors de colors anaven fins a tocar l´aigua i papallones de color voltaven d’una flor a altre. No feia vent era un dia calmat , ni una fulla del brancam dels avets es movia. Uns ànecs petitons lliscaven per l’aigua seguint la mare. En una taula jo amb el meu cafè amb llet, la taula propera una família composta dels pares i dos nens rossos petitons no devien arribar ni a dos anys. Es veia que eren bessons nen i nena. Bonics i riallers es van aixecar de les seves cadires i varen córrer prop de l´aigua , volien veure els aneguets.

La seva mare s’aixeca i els crida pels seus noms. Els va dir  que no s’acostessin gaire al llac perquè  podrien caure, els va agafar de la mà i es va dirigir amb ells perquè així subjectes poguessin mirar la família d’anades .

Parlava amb ells en català, em va sorprendre ,  no tenien cara de ser del meu país. El pare somrient va restar assegut mirant uns mapes molt atentament.

En passar pel meu costat vaig sentir els menuts parlar entre ells. Parlaven un idioma inintel·ligible per mi, mes entre ells s’entenien la mar de bé.

Unes velletes en passar pel seu costat preguntaren en francès a la mare. Ils sont gemeaux n’est vrai ? Si,  va dir la dona són bessons . Una dona acarona les cuetes rosses de la nena i afalaga al noiet que mirava rient.

Jo mirava la família ,les muntanyes altes i la pau que respirava després de tant de brogit en la meva vida diària. Allò era un oasi de pau. Els nens ara s’empaitaven entre les taules buides i continuaven xerrotejant i rient . Qui parlava més era la nena i el nen assentia i també hi ficava la cullerada. Es veien tan propers i tendres, semblaven dos animalets feliços , dos cadells en plena harmonia amb la natura.

Un cop que es varen acostar a la meva taula, la mare els va renyar i va dir  que no molestessin el senyor. Jo vaig contestar que ans al contrari em feien molta gràcia els seus jocs i l’idioma en que parlaven, quin era?

La dona em va mirar amb els seus ulls tan semblants als nens de color clar i va dir. Ho sento senyor , són petits encara no parlen, bé sí que parlen amb el seu idioma particular entre ells. Suposo que intenten parlar català, més no se’n surten encara. Ara entre ells s’entenen la mar de bé. Suposo que deu ser cosa de bessons i em va somriure.

Jo vaig quedar amb la boca oberta, clar per això no els entenia , encara no parlaven bé el català. Vaig riure jo també i vaig alabar els menuts i vaig continuar mirant el joc dels infants. Aquell dia era tot perfecte, inclús els nens rossos jugant a la riba del llac. El paisatge imponent i la meva tranquil·litat en les merescudes vacances.

Montserrat Vilaró Berenguer

L’AMIC DEL VENT

En el Parc del Putxet viu un esperit que s’ha fet amic del vent. L’esperit fa servir aquesta amistat com una escombra. Des del seu privilegiat lloc observa com la pol•lució es menja els colors de la ciutat i el gris guanya presència. L’esperit està preocupat perquè té por que li passi el mateix al seu parc. Durant tot el dia l’esperit busca boires, pols, brutícia per indicar al vent on ha de bufar. El vent amb les seves bufades escombra tots els racons fins deixar-los ben nets. Malgrat la contaminació des de l’erola que corona el parc encara es pot contemplar les quatre bandes de Barcelona: mar, muntanya, Besos i Llobregat. L’esperit del parc i el seu amic el vent conserven el tresor de l’aire net, fresc i edificant. Gràcies al seu esforç, per tot el parc pots omplir els pulmons de salut, mentre gaudeixes de la seva bellesa.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: sols lluitant contra el què no està bé es pot millorar el món. 

Francesc Estival  Vilardell

EL GAT NEGRE

La Dolors està asseguda al banc escon a la vora del foc.
Pensa en la vall on ella va néixer, tan diferent de la muntanya esquerpa on el seu home la va portar després del casament. D’això ja en fa cinc hiverns, molt gelats i tristos.
Encara ressonen les paraules de la seva mare:
– Té, pa, no passaràs gana.
No, de gana no n’ha passat, però de solitud, ningú en sap més.
El marit, malcarat, sempre burxant-la:
– El teu dot sí que ha sigut magre, un gat negre i una calaixera.
I què? El gat era el seu únic amic, l’únic que l’uneix a la seva llunyana família, el seu consol.
També, els retrets per la manca de fills:
– Vaja, ni per això serveixes!
La seva manera poruga no li permet contestar al brètol del seu espòs.
El gat és el seu únic amic. A ell li explica les seves penúries i la seva amargor.
Voldria tornar a la vall, on la temperatura és més suau i els camps de blat onegen al vent.
Però ella aguanta i aguanta, fins avui, que ho ha vist tot clar.
Aprofitant que en Ramon és a la fira, li prepara un bon sopar.
Ha condimentat amb ceps, herbes i un ingredient secret, el conill més gros.
– Caram Dolors, veig que per fi aprenem. Aquest conill és diví! Que no sopes tu? – murmura en Ramon.
– No, ja he sopat abans que tu. Menja, menja! És una recepta de la meva mare.
A la nit en Ramon, es posa malalt i abans del matí lliura l’anima a Déu, o al diable. Ves a saber.
El metge certifica mort natural.
La mare després de l’enterrament li pregunta:
– Dolors el trobaràs molt a faltar?
– A qui mare? No, gens ni mica. A qui trobo a faltar és al gat negre.
– Com filla meva?
– Sí, ahir el va matar perquè no caçava rates. Perquè mare, el gat era el meu consol. I el meu home sols era un maltractador.


Sols ella sap que l’ingredient secret del guisat és un verí, dels bolets que va collir al bosc.
No podia suportar que li matés al gat. A més a més, sabia que el metge no hi entenia de bolets, i res veuria.

Montserrat Vilaró Berenguer

LA COLLA D’EN PASQUALET

En els jardins de Menéndez Pelayo s’apleguen un grup de bandolers. Són la Colla d’en Pasqualet. En Pasqualet és el líder dels esquirols que viuen en els espais verds que esquitxen les rodalies dels jardins de Menéndez Pelayo. Per poder menjar els esquirols necessiten buscar els seus aliments. És una tasca perillosa, fatigosa i que no sempre té la seva recompensa. Sovint no han aconseguit res i passen calamitats. Un dia en Pasqualet, buscant aliment, es va perdre i va entrar en un supermercat grandiós. Allà hi havia tot el que necessitaven la seva família, veïns i amics. En Pasqualet va pensar que si anaven al supermercat podrien viure més còmodament, però són esquirols no humans. Malgrat això una nit ho van intentar. Tota la colla va assaltar el supermercat. Van aconseguir molts aliments, però van deixar tota classe de rastres de la seva presència. A la nit següent hi havia dos guardes de seguretat que els van perseguir fins foragitar-los. En Pasqualet va canviar de tàctica. Perquè no es noti la seva presència, cada nit dos esquirols entren discretament en el supermercat i s’emporten el que necessita tot el grup. Tenen cura de deixar-ho tot ben net. Els gestors del supermercat creuen que les desaparicions són degudes als petits furts de la clientela humana. Ningú sospita de la colla d’en Pasqualet. Per l’empresa les pèrdues són anecdòtiques. Per els esquirols és el seu aliment.


Cita d’en Svileta de Tessàlia: sempre sobreviu aquell que s’espavila discretament.

Francesc Estival Vilardell

LA FANTASIA DE L’HOME VELL

Hi havia un home vell que ja no podia caminar. Tanmateix explicava les seves aventures com si fossin certes. Un dia va explicar que acabava de pujar a la muntanya dels mil vents. Els vents bufaven tan fort que no el deixaven arribar al cim. Finalment els va guanyar i va fer el cim. Un altre dia va explicar que acabava de navegar per mil mars. I que llastimosament no va poder navegar pel 1001 perquè havia de tornar a casa per sopar. Tothom escoltava el vell home i gaudia de la seva imaginació. Tanmateix tothom és massa gent i sempre hi ha algú que falta. Un dia un jove descarat li va recriminar les mentides que explicava. El vell es va defendre argumentant que no eren mentides, sinó fantasies. El jove descarat va ser impiadós i el va menysprear. L’home vell va vaticinar – aquets jove, sinó aprèn a somiar, mai pujarà a la muntanya dels mil vents ni navegarà per 1000 mars i viurà una vida avorrida -.

 

Cita de Svileta de Tessàlia: qui té fantasia camina sense cames i arriba a tot arreu.

Francesc Estival Vilardell

JO VULL NÉIXERA ALLÀ

Un nadó era transportat dins d’un farcell que penjava del bec d’una cigonya. Havia de néixer aquell mateix dia. El petit nonat anava dormint. De sobte el van despertar uns crits de laments, queixes i discussions. Espantat es va arrupir dins del farcell i no es va moure. Uns instants després va escoltar rialles i una dolça cançó de bressol. Aleshores el nadó va demanar a la cigonya que el fes néixer allà on la gent riu i no on crida. La cigonya li va contestar – no existeixen els llocs on tothom riu. Cada persona aconsegueix una rialla segons la interpretació que fa del que li està passant -.

Cita de Svileta de Tessàlia: la vida és com un joc on has de trobar el motiu que et farà feliç.

Francesc Estival Vilardell

POQUES METZINES NO MATEN

La Florentina va quedar una mica estranyada quan el seu home Saturni li va dir .

-Noia si vols avui et faré el dinar mentre tu vas a comprar al super.

La Florentina una dona de mitjana edat no va dir res, no fos cas que despertes la bèstia que tenia amagada al seu interior l’home i va respondre.

-Val d´acord doncs tu mateix, em fas un gran favor així aniré una mica més descansada, no saps com t’ho agraeixo.

La Florentina és una dona de mitjana edat curada d´espants, ja que a la seva vida n´ha tingut uns quants amb el Saturni, mal caràcter una mica gelos i malpensat. Però la Florentina somriu encara i pensa que la vida és bonica de viure i quan passa per la porta de casa seva sempre fa un gran sospir d´alleujament. Pensa una estona que estaré una mica tranquil·la. No demana gaire la Florentina, no.

Després de comprar i omplir el carro quasi fins a vessar , va haver de fer mans i mànigues perquè la compra la pogués encabir amb el Peugeot , al final ho va aconseguir i sols va haver de posar al seient de l’acompanyant un pac d’ampolles d´aigua de Viladrau i sis ampolles de llet Nostre.

Anava més o menys contenta cap a casa. Ella és una somiatruites i el bosc que ha vist milers de vegades , per ella sempre sembla ser nou car el fita mentre condueix per l’estreta carretera de poble no gaire transitada. S’anima candida la dona!

Un cop a casa després de descarregar al garatge i carregada com una burra amb una nevera portàtil on hi portava lluç, pollastre i verdures congelades al costat d’un paquet de glaçons, car el seu home deia que en la mitja hora de camí es podrien malmetre. Ella també hi va posar una capsa de gelat, el fill venia a dinar i li agradava molt.

Hola Saturni va dir, carai quina bona flaire que fa tot , va fer ella.

-Si va dir en Saturni treien les ulleres i plega’n un llibre de cuina que tenia davant seu. L’home assegut a la taula el llegia.

-I que has cuinat’?, va dir, mentre omplia nevera i el congelador.

-Doncs mira noia avui una mica complicat, he fet una mena de pastís amb carn picada patates i una mica de crema de llet. Ara està al forn que també hi he posat formatge per gratinar.

De sobte la Florentina va tenir com un ensurt, ella no tenia crema de llet, inclús avui n’havia comprat i es va dir d’on havia tret l’esmentada pel Saturni i li va preguntar.

-Saturni, ja has trobat els ingredients?

-Si dona tots, per cert la crema de llet ja he vist que estava començada.

-Llavors sí que va tenir un esglai la bona dona. Va mirar a les escombraries i va veure a sobre de tot el potet de llet de gat , semblant al que feien servir de crema de llet.

 

El potet de llet de gat que ella donava al gatet petit anomenat Cat, que havia perdut la mare i ella alletava amb un biberó. No va dir res , temia la fúria del marit, inclús en dinar li va alabar al marit el bon gust del pastís de carn i patates .

Es va dir que si el gat no es moria, tampoc ho farien ells i va pensar que com deia la seva àvia. POQUES METZINES NO MATEN

L’endemà ni ella ni el Saturni no van pas emmalaltir, estaven com de costum i el gos que s´havia acabat el pastís, car el Saturni li havia donat, tampoc , tots estaven ben sans.

Montserrat Vilaró Berenguer

 

 

FORÇA PER A CONTINUAR

Una tarda van veure  que pujava un capellà, cavaller a dalt d’un cavall ,  acompanyat d´una parella de mitjana edat, tot va ser xiu xius a cau d´orella dels uns altres i una sentència – EN DEU HAVER FET UNA DE MOLT GROSSA, I EL DUEN AQUÍ A PURGAR EL PECAT.

Anava cavalcant  amb el desig d´arribar abans de ser fosc a la parròquia

Somiador , se sadollava amb la bellesa de les muntanyes altives , els boscos misteriosos, els rierols , fins al punt d´oblidar la pena que el corsecava.

– ! Pere, si això en comptes d’exili serà el meu paradís!

– ! Matilde , no sents el cant dels ocells!

– Vol dir?, mossèn deien………

Un pagès amb un burro, els saluda amb un

-Deu vos “gord” .

Son aspres i , però jo els amansiré es digué, mentre davant seu s’entreveien unes quantes cases , arrupides al peu d’un espadat i una església , que sobresortia amb un campanar al mig.

En arribar el sol havia desaparegut darrere el cingle.

– Obriu Pere , va dir mentre amb un bastó apartava un munt d´esbarzers, de la porta de l´església .

En obrir van veure quatre parets esquerdades i una teulada amb tants forats, que semblava que el teulat fos un cel brodat d´estels, . I la rectoria per l’estil es digué.

L’endemà en Pere toca les campanes per cridar als feligresos. Vingueren mig arraulits. Els demana ajut per apariar l’església i la rectoria.

-SOM POBRES-, “MOS” VA TOT DE GAIRELL.

En aquell moment prengué una decisió. Agafa el cavall i marxa al bisbat . Torna amb un paleta i doblers per refer la parròquia.

Era digne de veure treballar el paleta,  el capellà, els vells , tots refent el que podien, sense descans. Va durar sis mesos la feina.

El dia de la primera missa, l’església plena de pagerols , que de mica en mica en escoltar-lo es posaren a riure.

Decidit és dirigí a l’ òrgan i el Messies de Handel ompli l´església . Maleïa el tartamudeig que li va quedar a l’escapar del seu afusellament,  en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República.

Aquest era el “PECAT” , encara tenia però, la música! . Mira les seves boques obertes i continua tocant.

La música  era la seva força per a continuar.

Montserrat Vilaró Berenguer