UN NOU CAMÍ PER A CAMINAR

Amb unes sabates que mai es cansen de caminar he començat un viatge que no sé cap on va. En un racó del meu sarró porto pólvores d’il•lusió que m’ajudaran a no defallir i seguir caminant. Per no passar gana m’he fet una collera fetillera que sempre tindrà alguna cosa per donar i així el menjar mai em faltarà. Una fada amiga m’ha donat una esponja que tot ho xucla, per recollir rosada de bon matí i tenir aigua per caminar el camí. En una bossa he capturat un sospir que ompli els meus pulmons quan el cansament no em deixi respirar. He embolicat en un mocador de seda el record de la darrera carícia i així el meu esperit sempre estarà eixorivit. El cant d’una cadernera per les meves orelles. Olors de gessamí pel meu nas. Una posta de sol que em faci de bressol. I el convenciment que trobaré el lloc desitjat.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: la vida està plena de petites morts. A diferència de la gran mort, en les petites reneixes en una nova situació.

Francesc Estival Vilardell

ESCOLA DE SILENCIS

En un país de llargs rius i altes muntanyes regnava el Rei Oriol. Estava preocupat perquè el poble i els polítics no s’entenien. Va començar una sèrie d’entrevistes per esbrinar el motiu. Entre els entrevistats hi havia en Benet. Era un polític fracassat a qui ningú votava. En Benet va descriure la situació i va dir – si un polític diu la veritat el poble no el vota. És més important el que callem que el que parlem. Si el poble fos capaç d’interpretar els silencis, el problema no existiria -. El Rei Oriol va demanar a en Benet que fes alguna cosa. En Benet va crear l’Escola de Silencis. En el pla d’estudis hi havia assignatures per analitzar si el que promet un polític és o no possible. També va crear un cercador per trobar a quins interessos representen realment. Seminaris per aprendre a diferenciar entre la capacitat de parlar i la de fer. Va construir un túnel de vent per mesurar el pes de les paraules, les paraules buides se les emporta el vent. Finalment va fer un salabret màgic per caçar mentides. El resultat de l’escola de silencis encara no se sap, perquè fa poc que s’ha creat. Si algú vol anar a l’escola de silencis, la matricula està oberta tots els dies de l’any. (Us descobriré un secret, el Rei Oriol va fer les primeres proves i està pensant en abdicat).

Cita d’en Svileta de Tessàlia:  el  més important d’un polític no són les paraules sinó els silencis del que no s’atreveix a dir.

Francesc Estival Vilardell

LA PLUJA

La pluja cau lentament fent un soroll somort. La Clàudia fa temps que no li agrada la pluja.

Des del quarto de bany annexat al dormitori no se sent tant i amb un sospir es posa bé un ble de cabell ros darrere l´orella. Com sempre mira amb recança el mirall tement veure una arruga més. Ja no és jove això no li hauria de preocupar, però a vegades la neguiteja.

Avui la seva filla Aina li ha trucat i li ha dit que quin regal volia per Nadal. La Clàudia ha pensat que la seva filla no era gens detallista, mira què demanar que vol, ella no ho ha fet mai. Sempre ha procurat els regals fossin com una sorpresa , a vegades escaients altre volta no, però sempre hi ha posat l’anima com diu ella al triar-los.

La Clàudia no s’agrada. Ella ho reconeix i voldria ser diferent, potser una mica, més bona i una mica més alta. Per això fa els possibles per vestir bé, que si el texà amb la brusa blanca, uns mocassins amb una mica de taló, el negre per lluir el contrast de la seva cabellera rossa i tothom diu  que és bona persona.

Però per sobre de tot odia la pluja. No ho ha dit mai però de molt petita ella un dia va desitjar la mort de la veïna. La seva mare a vegades li deixava que la guardes si tenia molta feina o havia de sortir.

L’Armanda era bona dona, tenia però, una piga al nas que la feia una mica desagradable, com si fos una bruixa, i a la Clàudia molt petita li feia angunia i una mica de por , i quan un dia el lloro del germà es va morir i ja no va haver de sentir la seva veu xerrotejant va pensar que bé es podria morir l’Armanda!

Un dia la van treure ofegada del pou i tothom parlava de suïcidi, pobre dona!

Ella va veure que sota la pluja en Valentí el seu home li donava una empenta quan treia una galleda d´aigua, era de nit , plovia i ella estava a la finestra, llavors li agradava badar .

Als seus 5 anys va començar a odiar la pluja, guarda aquest horrible secret però,  mai ho ha dit a ningú .

I, es diu a i mateixa,  que ara tampoc té cap sentit dir-ho, tots són morts ara!

Montserrat Vilaró Berenguer.

 

L’ORELLA

Tià o Tianet com la seva muller l’anomenava,  era pagès dels de tota la vida. Tenia un carro una mula, mitja dotzena de porcs unes quantes gallines ,  un gall i mitja dotzena de conills. A part de tot això tenia una vinya,  unes quantes quarteres de blat,  i un cirerer que pel juny donava unes cireres molt bones.

En Tianet vigilava el cirerer de la vinya com si fos un tresor, algunes vegades es va trobar que li deixaven net. I ell pobre home esperant que es tornessin més vermelles. No feien ni  cas que poses un cartell que deia aixi. NO mengeu, SI EN mengeu US Morigereu TE Caramuixa . Clar ningú creia que fos així , per altre cantó be  que ell en menjava i no es moria.

Vet aquí que un dia a principis de juny quan les cireres ja virolaven es va dir que aniria a fer migdiada a la barraca de la vinya i potser si quedaria a dormir i tot. La seva dona l’Adelaida li deia que no fes semblant cosa que per unes quantes cireres tants escarafalls. Ell tossut  com  la seva mula, es va  emportar menjar i va anar a la barraca.

A la tarda l’Adelaida es va estranyar veure’l venir, tenint en compte que era tan tossut. I més es va esverar quan amb grans exclamacions li va dir  que se li havia ficat un insecte a l’orella esquerra i que li feia molta nosa. La pobra dona va mirar de treure el bitxo sense resultat, amb oli amb una pera i tirant aigua, res. En vista de què no podien treure’l la dona li va dir  que anés a veure el Senyor Francesc el metge. El Tianet així ho va fer.

A l’arribar al consultori el metge va agafar instruments, va mirar i remirar l’orella i res va veure. Al final li donava unes gotes m’entres li deia. Vagi-se’n home, no hi té cap cuca a l’orella, jo ho he mirat bé.

En Tianet es mira al metge i li va dir. Sí que li tinc , si fins i tot sento encara els espeternecs.

No home va dir el metge, ho he mirat i no.

Doncs miri senyor metge vostè ha mirat l’orella dreta i jo el tinc a l’esquerre.

Miri senyor metge les orelles no son com un túnel ?.

No home no, va dir el metge i efectivament li va treure un insecte que no van saber ben bé si era un grill, una mosca, o una bestiola semblant.

En Tià es deia anant cap a casa seva, que els metges avui no saben res, mira que tenir de dir-li la orella !!!

Montserrat Vilaró Berenguer

CAMINAR SENSE CAMES

Recordo que a la classe de 4º hi havia un company que per caminar necessitava crosses. Ell no podia correr com nosaltres. A l’hora del patí seia en un racó solitari. Jo li dedicava una estona, així no estava sol. Un dia vaig veure que el meu amic tenia companyia. Era una noia que també caminava amb crosses. Per no molestar la relació vaig deixar de fer-li companyia. Uns dies més tard el meu amic em va recriminar que no l’anés a veure. Així que vaig tornar, però ara érem tres. Per sorpresa em van convidar a fer un viatge. Suposo que vaig posar una cara d’estranyesa tan evident que es van molestar. Ell va dir-me – saps qui camina sense cames? Aquells que tenen imaginació -. Ella va seguir i va dir – em aprés a trobar l’alegria a qualsevol racó, alimentar-nos de passió, compartir somnis, quimeres i il•lusions -. Ell va sentenciar – si vols tu també pots ser un ciutadà del país dels caminadors -. Amb ells vaig viatjar per tot el món, cada dia però, tornàvem a casa a l’hora de sopar. El seu record encara està dins del meu cor.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: la imaginació són les teves cames per caminar. Amb ella pots anar fins a  la fi del món i després tornar.

Francesc Estival Vilardell

L’OMBREL·LA DE L’AMOR

Dues papallones vivien solitàries en un jardí. Un dia van coincidir sobre la mateixa flor. Una havia perdut l’alegria de viure. L’altre la va convidar a anar a un lloc tan especial que sols es podia arribar amb la sensibilitat. Li va dir: si vens podrem viure les dues juntes i estarem protegides de totes les soledats. En aquest lloc privilegiat l’aire té gust nectari. El tacte és de fina seda. Els arbres són de cristall i les flors de vellut argentat. El desig és un anhel compartit. Una gran màgica sorgida de la companyia que ens farem aconseguirà que les decepcions s’afebleixen fins a desaparèixer. Cada dia, acompanyat del so d’un violí, un fil d’aire fresc passarà per refrescar les obsessions. Sota l’ombrel•la de l’amor sols hi pot fer cap aquells que som capaços d’estimar… La papallona trista va acceptar i la seva vida va canviar.

Cita de Svileta de Tessàlia: els problemes compartits són més petits.

Francesc Estival Vilardell

EL REI MIDES

La Marta va tocar el timbre de la porta de fusta una mica atrotinada i amb manca de pintura. La casa es veu humil i agradable pel jardinet a la part de davant a on uns rosers tocant a unes glicines i alguna planta verda li donen un aire de frescor a la calda d’ un sol de Juliol resplendent i càlid.

Una dona just arribada la seixantena li obre la porta i la fa passar dins la casa on la frescor es deu a les parets amples de pedra centenària i al fet que les persianes baixades no han deixat entrar la calor del carrer del petit poble.

La Marta agraeix la frescor i l´amabilitat de la dona que la fa passar a un menjador on un home també d´una seixantena d´anys mig dormita amb un diari estes al seu davant assegut a una cadira de boga . La llum entra esmorteïda per una finestra amb una persiana mig abaixada i una cortina blanca encara tamisa mes la claror. Al sentir el soroll es desperta i amablement saluda la Marta que s´asseu davant al costat de la seva muller.

La Marta m´entres treu els papers d´una cartera vermella dona una ullada a l´habitació, és blanca , endreçada sols hi ha un moble a on descansa una tele parada i uns prestatges amb algun llibre i figures i a l´altre cantó un quadre , un dibuix fet amb llapis, sembla una marina , li recorda vagament un indret conegut , que en aquell moment no sap on és, segurament degut a la calor que ha passat tit el dia, troba que el pensament tèrbol.

L´home en veure que la Marta mira el dibuix li diu,

– Bonic oi?

– Si respon la Marta, el trobo d´una bellesa especial, em recorda algun paisatge i ara no sé on murmura, però si molt bonic.

– I tant que ho es diu l´home és un Dalí autèntic i això es Portlligat somriu satisfet. La seva muller assenteix i diu. És el nostre tresor potser el tindríem de tenir amagat, però és tan bonic que fa pena no lluir-lo a la paret.

La Marta mira fixament a la parella i pregunta, el puc veure més a prop?

– I tant diu la dona, mira,  mira, aquest no el veuràs en un museu.

La Marta s´apropa al quadre i si, veu la signatura de Dalí , es veu clarament, clar que ella no és una entesa, potser no és ni autèntic, però les quatre ratlles que formen el paisatge tenen un no se què que sols de mirar-lo li donen autenticitat i murmura. Preciós !!!

I tant diu l´home, ara no endevinaries mai com va venir a les meves mans oi ?. Ni en mil anys ho endevinaries . Si no tens massa pressa t´ho explicaré.

I tant diu la Marta i es torna a asseure a la seva cadira de boga enfront l ´home. Digui, digui diu……..

Doncs mira nena, eren  els anys cinquanta , jo feia la mili llavors tenia vint anys i de maniobres un dia vàrem anar a Cadaqués, muntarem el campament prop de Portlligat i a la nit uns companys vam baixar a la platja. Llavors no era com ara, no es veia ni un turista enlloc, sols hi havia la casa de Dalí, vaja no era ni tan gran ni tan bonica com ara. Al sentir les nostres veus va sortir de casa seva, anava només vestit amb un llençol i portava un llum de carburo a la mà. La Gala va sortir al darrera, anava més o menys igual.

– Potser era una túnica blanca, va fer la Marta.

Potser si diu l´home però portava un llum de carburo als dits això si que sé el que era, potser tu no. Ens vàrem posar a xerrar i al veure’ns joves i vestits de soldat segur que  li vàrem fer pena. Va dir a la seva dona  que anés a buscar una ampolla de xampany , llavors al cava en dèiem xampany . Al cap de poc va sortir amb una ampolla no gaire fresca uns quants gots i ens asseguérem damunt una barca de pescadors tombada del reves i vam veure. Ell xerrava i xerrava, no tenia gaire ni cap ni peus tot el que deia, almenys jo no l´entenia de res. Sabia era un bon pintor però estava més sonat que un llum . el final ens va fer passar al que devia ser el seu taller, jo admirava els seus quadres, eren bonics , entre ells hi havia dibuixos jo vaig agafar amb les meves mans al que veus penjat a la paret i el mirava fixament. Ell que no ni passava ni una em va preguntar . Que t´agrada xicot?

Si vaig dir jo, doncs té,  va dir , i va agafar un llapis i el va signar , mentre deia, al final jo l’hauria cremat al foc i va riure sorollosament, potser algun dia en faràs quartos i tot . La seva dona que mirava fixament a un meu company rosset i va acabar agafant-lo de la mà i se’l va emportar casa endins, va assentir. El meu marit és diví, va dir tot el que toca és torna or com el rei Mides,

Jo no sabia qui era Mides ni que volia del meu company. Va continuar bevent xampany en va anar a buscar més fins que tots estàvem una mica pets. Va ser una nit estranya. En Dalí bevent i parlant nosaltres escoltant i la Gala i el company rosset desapareguts per una bona estona.

Era de matinada quan vàrem tornar a les tendes, jo amb el meu dibuix caragolat i lligat amb un fil que em va donar Dalí i el meu company rosset assegurant que s’havia tirat la Gala, posàvem tots els peus plans, no ens aguantàvem gaire drets. Recordo que quan varen tocar diana tenia un maldecap de mil dimonis. Aquell dia vam aixecar al campament i no recordo si vam anar a Castelldefels o a Ripoll, però vàrem marxar de Cadaqués això sí que ho sé. I des de aquell dia tinc el dibuix. Que et sembla noia?

Llavors la Marta somriu i ja no li queda cap dubte del fet que veu un Dalí autèntic. Mira la parella i els diu.: Els felicito poca gent pot dir que  té un Dalí a casa seva, i saben tenia raó la Gala, Dalí era com el rei Mides, però jo crec que no en va ser mai gaire conscient, ell pintava i pintava , era la seva passió. I ara si volen podem passar a l’assumpte que m´ha portat aquí

Montserrat Vilaró Berenguer

EL TREN QUE ARRIBA A TOT ARREU

Fa molt de temps que vaig conèixer un tren que portava de tot. El comboi el conduïa una màquina negra de vapor amb una vagoneta de carbó darrera. Obedientment la seguien uns quants vagons. Hi havia un gran vagó amb dues sitges de carburant. Arribava a totes les benzineres per proveir d’essència als cotxes i tota la gent podia viatjar allà on desitges. Un altre vagó era de fardells de palla. Abastia a totes les granges i els grangers podien cuidar el seu bestiar. Un vagó amb troncs d’arbre. El més llarg era de passatgers. El meu preferit era igual que els carros dels pioners de les pel•lícules de l’Oest americà. Aquest vagó era el més afortunat, havia sortit en algun film i repartia il•lusió als espectadors. El meu tren mai va travessar valls, pujar muntanyes, ni va córrer sota el cel blau. Per més voltes que donés no sortia de la taula del menjador. Malgrat això arribava a tot arreu. Era un tren elèctric, la meva joguina favorita que va omplir de fantasia la meva infància.

Cita de Svileta de Tessàlia: els records d’infància queden marcats dins la ment, t’acompanyen sempre i arriben a tot arreu.

Francesc Estival Vilardell

SABER PASSEJAR

Dia a dia les mateixes cares, situacions, objectes i unes ganes immenses d’enviar-ho tot a passeig. És necessari trobar alguna sortida per trencar el gris sobre gris. La solució és que te’n vagis tu a passeig i no els altres. Començar una aventura de final desconegut. Amb la imaginació pots canviar l’ordinador per un matoll, la taula de treball per una vall, la butaca per un turó i el florescent per la llum del sol. I arribar tan lluny com amant siguis de la teva quimera. Et vull descobrir que hi ha un lloc tan amagat que els desenganys mai l’han trobat. Allà sols ha arribat un pintor que va deixar la seva impressió, un pensador la seva idea, un poeta el seu vers i tu podràs deixar les teves cabòries. Aquest lloc es diu fantasia, no té fronteres i sols pots arribar trencant tots els lligams que no et deixen caminar.

Cita de Svileta de Tessàlia: la vida és un passeig que s’ha de fer. Escull tu el camí i no permetis que el camí t’escolli a tu.

Francesc Estival Vilardell

ANIVERSARI

20 de novembre,

nosaltres celebram dos aniversaris:

el naixement del nostre net n’Hugo i

la mort del dictador.

D’aquests vuit anys passats, hi tenim  infinits records i vivències.

Va estar amb nosaltres a casa, fins que els pares el venien a cercar l’horabaixa.

Més tard va anar a l’escoleta, fins que l’anavem a cercar el migdia.

El vincle què es va crear és indestructible.

Jo carinyós, quan ens trobam, li dic:

‘L’angeló del padrí”. Ara ja em costa enfilar-lo en braços i donar-l’hi l’abraçada i la besada, tot i que ho intent.

Hem jugat molt i la imaginació sempre ens ha desbordat.

Amb la padrina també ha jugat i  fet menjarets.

És un infant molt especial: viu, intel·ligent, carinyós i molt agraït.

Segur hi denotareu enmig de les paraules, l’estimació del padrí…

I sí, ben cert, hi és!

Josep Bonnín Segura.

Vilafranca de Bonany . 20 de novembre de 2021