El meu estat de commoció, ha esdevingut, quan un peix, no era una rajada, era un simple maire, ha fet un badall i la boca dentada se li ha omplert d’aigua salina.
Ha estossegat, tossit, flastomat…
Dins del meu món imaginari, ha volgut parlar amb mi.
– Josep, fer badalls, sols és per els humans?
M’ha fet gràcia, que un maire, conegués el meu nom.
M’he pensat la resposta, mentre ell acabava d’empassar saliva, doncs tenia carrespera de gola.
Li he contestat:
Ca, estimat peixet imaginat, molts altres animals, alguns més racionals, que els humans, poden fer-ho.
Per les meves observacions, moixos i cans ho solen fer, tot i què no és fan mala via com tu.
Ells no estan baix l’aigua marina. Entens?
El maire, m’estava escoltant i assentia amb moviments del cap.
Les brànquies es movien accelerades.
He percebut que estava nerviós.
-No et preocupis, amic maire, acabes de viure una experiència, un tant inusual.
Mai havia vist un peix badallar.
Deus ser un precursor.
Per cert altres maires t’han vist.
– Si, i trobaven molt estrany el que feia, tot i que, llavors amb millor o pitjor fortuna, ho han provat.
Les tossides han vingut amb un panxó de rialles.
Ens hem acomiadat, començava a fer fosca en el meu món imaginari i calia que el maire trobés un lloc segur on dormir.
La imaginació, és un espai sorprenent, on passen coses insospitades.
Vos ho podeu creure estimats?
