La Catalunya que el temps s’endugué

Pocs anys abans de morir, la meva tieta Enriqueta em va donar una foto de l’escola del Pont de Claverol a la que tant ella com el meu pare havien assistit de petits. D’aquesta escola només sé quan va desaparèixer, però no quan va néixer.

La curiositat em va picar i vaig començar a investigar. Primer passo per l’ajuntament de la Conca de Dalt a la qual pertany, m’informen  però,  que no tenen  papers anteriors a 1950,  data en que la riada se’ls en va emportar; per tant em toca trobar qui em pot ajudar. Totes les veus que responen apunten a la Melchora de Cal Teixidó del Pont de Claverol, que als seus 89 anys conserva el cap tan clar com un dia de sol. I és ella qui em dóna tota la informació.

Per començar li mostro la foto i no sols es reconeix a si mateixa (a primera fila asseguda a la dreta) sinó que també anomena a molts dels nens i joves que hi formen part. La datem: si sembla podia tenir uns 2 anys i havent nascut el 1928 concloem que  és de 1930. Creu que no era un dia de classe sinó una espècie de festa o commemoració del Club de la Seda que feia el professor Socoró, al que ella no va tenir com a mestre perquè encara no anava a l’escola.

A les preguntes sobre l’escola contesta: Era una sala molt ampla, de lloguer, situada al primer pis d’una casa de pagès, a primera fila de riu. L’edat escolar començava als 6 anys. Els nens estaven tots barrejats, i només eren del poble. Estava neta i ben il·luminada, amb balcons al carrer. A la paret i penjava una pissarra i els pupitres eren de fusta, enganxats al seient, d’aquells que portaven el tinter incorporat. A l’hivern portaven llenya que ficaven a l’estufa del mig de la sala per a escalfar-se, encara que s’hi passava fred.

– I quin mestre vas tenir tu, Melchora?

– Ui, en tinc molt mal record. Molt mal record! Es deia Martí. Resulta que els meus pares no sabien llegir ni escriure i a casa no em podien ajudar amb els deures del col·legi. Si em posava un problema que no sabia resoldre em castigava, i sempre estava castigada! Al final li tenia mania a anar a l’escola, ja m’aixecava plorant.

– Això no és la primera vegada que ho sento. No ens adonem del mal que un professor pot fer a la gent menuda. I no tan menuda. S’ha de tenir vocació per ser mestre.

– Ja ho pots ben dir! Per la guerra els canviaven sovint, i al final vaig venir a Pobla.

– I l’escola del Pont desaparegué amb les cases perquè se l’endugué la riuada de l’any 37?

– No, no, no… La riuada no se’n va emportar res!

– Ah, no? Doncs mira, jo tenia entès per la llegenda que corre que l’aigua s’emportà totes les cases de la primera i segona fila perquè estaven com adossades. És més, hi ha escrits que ho confirmen.

– Abans hi havia riades molt sovint, però mai passava res. La del 37 va ser especial. El Noguera Pallaresa és un riu tranquil, però el Flamisell és més fer. Tots dos s’ajunten al començament del pantà, així que a l’aiguabarreig es va fer com un tap i l’aigua va començar a pujar Noguera amunt i es va ficar a les cases de la primera fila arribant al sostre. La gent va fugir esfereïda, clar. L’aigua s’hi va quedar varios dies, i en marxar van quedar plenes de fang i porqueria i van trobar que tot el que hi tenien s’havia fet malbé. Aleshores van reclamar a la companyia una casa nova, però només els volia indemnitzar, però ningú hi podia tornar a viure allí perquè no s’hi podia ni entrar i és per això que reclamaven la casa nova.

– Aleshores ¿l’escola i l’església van quedar també plenes de fang?

– El mateix, el mateix. L’església, dedicada a Sant Antoni, la van refer al començament del poble, una mica separada del riu, encara hi és, però l’escola va desaparèixer.

– I què més va passar?

– Recordo que les cases les van enderrocar. Camilo Cases tenia una constructora que hi treballava gent vinguda d’Almeria i de Jaén, i van ser aquests obrers els que les van tirar a terra, sí. La gent mentrestant havia anat de lloguer o a casa de familiars alguns, i clar volien la casa. Van començar a construir-les, però les van parar sense donar explicacions. Durant més de 20 anys i va haver molts problemes i reclamacions, però la companyia es feia la sorda. Es donà el cas que Franco havia d’inaugurar una farga i va passar per la Pobla. La gent va estendre una pancarta denunciant el cas. L’home es va interessar pel problema i al cap de poc temps de tornar a Madrid obligava a la Companyia a donar vivenda a tots els damnificats, així que gràcies a tot plegat, es van poder acabar.

– Doncs com diu l’evangeli: al Cèsar lo que és del Cèsar i a Déu lo que és de Déu. Melchora, ha sigut un autèntic plaer estar amb tu i descobrir tantes coses.

Al tancar la porta del carrer penso allò de què cada dia s’aprèn una cosa nova: i jo que creia que les cases se les havia emportat el riu….

Guillermina Subirà Jordana