JOVENTUT SEGADA

Som l’any del senyor 1623 i amb angoixa i por espero la mort reclosa fa tres dies en l’humit i brut calabós de la presó de la Vegueria. Tinc sols divuit anys complerts i no sóc bruixa, ells diuen que sí.

El meu nom es Roser, com ma mare morta fa un any, millor per ella que no ha tingut la vergonya de veure a la seva filla acusada de bruixeria

Jo sóc la quarta dona que volen penjar a la forca . L´any 1616 va començar tot i el “Tarrago” que diuen entén de dones bruixes ,va trobar tres noies amb la marca del diable. Vergonya de poble , ara que l´Inquisició ja no actua ho fan ells amb total impunitat, parlen de samaniats i trobades amb el diable.

He jurat que sóc innocent, jo sols vaig ajudar la Rosa a venir al món al seu fill. Era estrafet i va néixer mort, pobre nen, però era fill del batlle i el poble va començar a murmurar de si jo l’havia embruixat i mort al nen. Sóc llevadora i remeiera com la meva mare i filla del pecat, la mare mai es va casar. No he sabut mai qui era el meu pare, però el diable això segur no ho és, la mare era la millor persona que he conegut, treballadora llesta i humil.

Diuen que  tinc llibres. I que?. Ma mare m’ensenya a llegir , com el rector  la va ensenyar a ella de joveneta, segons em va explicar.

La forca es a punt al serrat més alt de la vila, he sentit les comares murmurar, que serà avui el penjament. Reien, elles si que son bruixes alegrant-se de la meva poca sort.

Avui ha vingut el rector perquè confessi els meus pecats. L’home ja és vell i tenia llàgrimes als ulls i em digué. Ja sé que tu ets bona noia, però no pots escapar, cap de les tres abans que tu ho ha fet. Sigues forta i encomana l’ànima al Bon Jesús . Tu no tens la culpa, la bogeria s’ha apoderat d’ells, els únics dimonis són ells, i a tu et fan pagar la seva maldat.

En part també sóc responsable perquè ara que et queden poques hores de vida et puc confessar que jo en tinc la culpa, de jove vaig estimar la teva mare. Tu ets fruit d´aquell amor, sóc jo el teu pare. Em podràs perdonar filla meva?

Els crits han fet fugir el rector, ràbia immensa dins meu, jo no he fet res, jo no sabia res.

Maleïts sigueu per sempre, jo no volia tenir un pare rector covard, jo sols volia viure la meva joventut, com qualsevol altra noia del poble. Que he fet jo ? Perquè em tracteu així ?

Montserrat Vilaró Berenguer

PODRIA HAVER ESTAT UN SOMNI ?

Fa un temps passejant per Barcelona em vaig trobar una botigueta de roba de dona. El seu aparador era dolç com un caramel de llimona o un pastis de maduixa. La disposició dels elements era harmoniosa i suau, com també els colors dels vestits que feien pensar en fruites de primavera.

No se perquè em va venir al cap un bagul de la meva avia, allí dins també i guardava mocadors i bruses de seda i teixits suaus, que la meva ma petita no es cansava d acaronar. Recordo també el ventall amb papallonetes que semblaven voler emprendre el vol. Es un regal del teu avi Miquel deia, i el obria i suaument el feia voleiar davant meu.

Vaig entrar i una campaneta va sonar alegrament mentre una noia de somriure fàcil, rostre pigallat i cabell vermell de panotxa natural ,  que feia venir ganes de tocar la seva gruixuda trena ,que portava a un costat del cap em somrigué.

Bon dia senyora em va dir, la puc ajudar ?

He entrat perquè la teva botiga em deia, entri senyora, no ho se …..tot es tant bonic

Si procuro reflexa els meus gustos, va dir la noia. M agraden les coses boniques i suaus, suposo que es una mica antiquat però a mi m agrada.

Busca alguna cosa en concret, va tornar a dir amablement.

Potser una brusa, segur  que no tindreu la meva talla. Estic massa grassa ¡¡¡

Devia copsar l amargor de la meva veu perquè amb un somriure digué.

No passi ànsia senyora tinc la seva talla i tant.

Miri digué mentre rebuscava en uns penjadors, aquí està

Va treure la peça mes bonica que encara tinc al meu armari. Una brusa màniga llarga, vaporosa amb randes i brodadets de color rosa pàl•lid. Es per vostè provi, amb texans estarà informal i, si la vol per anar mes arreglada serà perfecta.

La vaig provar i era com feta a mida per mi, el color ressaltava el to de la meva pell i quasi semblava mes prima.

I si vaig comprar la brusa i la noia em va regalar unes arracades que va dir eren del mateix blau dels meus ulls. Li vaig dir adéu desprès de comprar amb el convenciment que hi tornaria molt aviat.

Vaig tornar al cap de poc temps i no vaig trobar la botiga enlloc.  Inclús vaig preguntar a una floristeria que hi havia al seu costat i ningú em va donar raó de la noia i la botiga. Si no es perquè avui porto les arracades i tinc la brusa a les mans pensaria que tot ha set un somni.

El meu home sempre em deia   que soc tant despistada que devia ser en un altre carrer, jo se que no, i  que la botiga no la trobaré mai mes, com tampoc la noia de cabell  color panotxa, a mi a vegades em passen coses així que no tenen gaire explicació.

Montserrat Vilaró Berenguer

LA BARCELONA DE LA MEDIOCRITAT. EDIFICI DEL CARRER CALABRIA, 193

La Cristina Atseini, publica una fotografia, i demana per l’autor de l’edifici del carrer Calabria, 193 de Barcelona.

 

Valentí Pons Toujouse, li constava ; Pau Salvat i Espasa, (Barcelona, 20 de desembre de 1872 – 28 de maig de 1923) aixecava l’edifici l’any 1912

 

Al fil de publicació hi ha un seguit de comentaris relatius a la destrucció del Patrimoni Històric i Artístic.

IN MEMORIAM. LA TORRE BARANGÉ. CARDEDEU. EL VALLÈS ORIENTAL

 

Com recordava l’Ermessenda de Valrà, “On hi ha hagut foc, sempre hi queda caliu”, això  succeeix encara amb Cardedeu al Vallès Oriental, molt lluny però, de la Vila que representava una fita per als molt benestants de les darreries del segle XX i les primeres dècades del segle XX “ una llotja al Liceu, i una torre a Cardedeu “.

Crisant Palau publica una fotografia de la desapareguda Torre Barangé  de Cardedeu, de la que en fou promotor  l’Esteve Barangé Bachs,  i autor els anys 1915-16  l’arquitecte Josep Maria Miró Guibernau (Vilanova i la Geltrú, 24 de març de 1889 – Barcelona, 5 d’abril de 1966), com m’explicava el Valentí Pons Toujouse, autor del blog MODERNISME

 

No trobava cap dada d’aquell edifici a la xarxa, està clar que a Internet en  algunes matèries, i d’alguns indrets, hi ha poca o cap informació, oi?

L’inefable Casado, en la seva llengua “palenciana” , potser en ho podria explicar, oi?

CAPELLA DEL MAS VILAPORTA, ADVOCADA A SANT FRANCESC XAVIER. L’ESQUIROL. OSONA

Llegia  al Mapa de Patrimoni, que la capella del mas Vilaporta, al terme de l’Esquirol, a la comarca d’Osona, advocada  a Sant Francesc Xavier (7 d’abril de 1506 – 3 de desembre de 1552) , és un edifici  d’una nau, de planta rectangular.

La coberta és de teula àrab, a dues vessants, i el carener perpendicular a la façana principal, que es troba orientada a migdia. Presenta un element decoratiu de ferro amb una creu.

El portal és rectangular, de pedra treballada.

Els murs són de pedra lligada amb morter de calç arrebossats

Les capelles i oratoris de les masies catalanes, son un tresor, no sempre accessible, ni visitable, tota vegada que son de propietat privada.

LA TORRE DEL RELLOTGE ÉS OBRA DE L’ARQUITECTE EMILI SALA CORTÉS?. PUIGCERDÀ.

Fotografia. Pedro Torrabadella  tribuna2008

El farmacèutic Salvador Andreu i Grau (Barcelona, 1841 – Barcelona, 3 d’octubre de 1928)  va ser l’impulsor d’una urbanització senyorial en aquesta zona, amb torres tan representatives com la Vil·la Margarita, la Vil·la Paulita o Torre Volart, i la Torre del Rellotge, d’estil eclèctic.

 

 

L’ Emili Sala Cortès (Barcelona, 1841- La Garriga, 1920), Mestre d’obres titulat el 1866 i Arquitecte el 1876 per l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Segueix el corrent neomedieval i neorenaixentista, predecessor del modernisme, va tenir entre el seus distingits clients  al Dr. Salvador Andreu Grau (Barcelona, 1841 – Barcelona, 3 d’octubre de 1928), un dels propietaris importants de Puigcerdà.

 

Sota la seva direcció s’aixecava la Torre Junoy  i altres torres d’estiueig a la Cerdanya, seus eren també  alguns dels  edificis  més representatius de  Barcelona com la Casa Elizalde o la casa Batlló, quina façana reformaria per recomanació  seva un jove arquitecte, l’Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms, el Camp jussà de Tarragona, 25 de juny del 1852 – Barcelona, 10 de juny del 1926), que és fama havia treballat al seu despatx mentre estudiava.

Demanarem – aquesta feina l’hauria de fer l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Puigcerdà, o la del Consell Comarcal – als besnéts del Dr. Salvador Andreu Grau, i de l’arquitecte Emili Sala Cortès, que ens  confirmin les dades dels edificis que s’aixecaven per iniciativa dels seus besavis.

Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació;   en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

Cuideu-vos molt, sembla que l’estratègia del REINO DE ESPAÑA per lluitar contra la Covid. 19 és  “laissez faire, laissez passer”. Les dades de víctimes de  la Comunidad Autònoma de Madrid  que NO les  actualitza de forma regular, es sitien en 21.861 persones

https://www.comunidad.madrid/sites/default/files/doc/sanidad/210215_cam_covid19.pdf

A Catalunya, on determinats mitjans fan un seguiment de la qüestió, des de l’inici de la pandèmia  en són 20.176.

https://beteve.cat/societat/coronavirus-barcelona-ultima-hora/

 

Caldrà seguir l’evolució d’aquests index.

 

A LA RECERCA DE LA MISTERIOSA MASIA DE LES PLANES. SANT CUGAT?. BARCELONA?.

Passava força estona intentant – fins ara sense resultat- alguna dada d’aquesta masia que apareix per duplicat al fons de l’Estudi de la Masia Catalana:

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/3724/rec/272

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/3724/rec/38

L’autor, o almenys qui en cedia la imatge fou Magí Pius Sandiumenge,  i la masia estaria a les Planes,  Barcelona, Barcelonès, o  a  Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental.

Demanava l’ajuda del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) atès que hi havia una capella.

Em confirmava el Valentí Pons toujuse, autor del blog MODERNISME que des del google maps, tampoc la localitzava.

Demano urbi et orbe ajuda a qualsevol persona física, o jurídica que ens pugui donar informació d’aquesta masia,  el nostre email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com   , vitpons@gmail.com

 

IN MEMORIAM DE LA BIBLIOTEC A DE SALLENT OBRA DE LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA . EL BAGES.

Li explicava al Pere Albert Carreño l’experiència de la Mancomunitat de Catalunya que va posar de manifest urbi et orbe la corrupció sistèmica de la política espanyola fent una excel·lent gestió dels migrats recursos de que disposava Catalunya.

 

Miguel Primo de Rivera, II marquès d’Estella i VII de Sobremonte (Jerez de la Frontera, Andalusia, 8 de gener de 1870 – París, 16 de març de 1930) amb el pretext de que Catalunya gaudia d’un “exclusivismo malsano” la suprimia perquè «ayudava a deshacer la gran obra de la unidad nacional». Continuem al mateix lloc, corrupció, estultícia, ….

l’any 1918 la Mancomunitat de Catalunya que havia endegat Enric Prat de la Riba i Sarrà (Castellterçol, Moianès, 29 de novembre de 1870 – 1 d’agost de 1917) ‘seny ordenad, or de Catalunya”, fou MOLT sincer en el seu discurs inaugural, reconeixent que la Mancomunitat era una concessió simbòlica: «L’Estat, autoritzant les províncies a mancomunar-se, no s’ha desensenyoriat de res, no ha traspassat a la comunitat cap de les funcions que congestionen l’Administració central. La Mancomunitat, que com a personalitat és tot, com a poder no és res».

Va ser en el període de la Presidència de Josep Puig i Cadafalch (Mataró, el Maresme, 17 d’octubre de 1867 – Barcelona, 23 de desembre de 1956), quan es van inaugurar les quatre primeres biblioteques del pla per crear un sistema de biblioteques populars, que volia implantar per tot Catalunya. A través d’un concurs públic als ajuntaments, es va concedir una biblioteca a cada província: Valls, Olot, Sallent i Les Borges Blanquesi l’any 1919, la de Canet de Mar.

A Sallent, l’edifici noucentista, projectat per l’arquitecte Lluís Planas i Calvet (Barcelona, Barcelonès, 1879 — Barcelona, Barcelonès, 1954 ) , es va obrir al públic el 16 de setembre de 1918, i es va inaugurar oficialment el 29 de setembre.

L’edifici consta d’una sola planta, amb soterrani en el costat dret per la calefacció. A l’estructura quadrada original s’hi afegiren un cos al costat dret i un altre a l’esquerra, que, juntament amb les reformes exteriors, fan que l’edifici no tingui gaire a veure amb l’aspecte noucentista primitiu. Només a l’interior es conserven quatre columnes jòniques que decoren i sostenen un cos elevat central. En el seu origen, l’espai interior estava compost per la sala de lectura, il·luminada per les finestres del cos elevat, la sala de conferències i les dependències de serveis i de treball intern. En total, l’edifici ocupava 200m2

L’any 1943, amb plena eufòria de la dictadura que encara comptava AÑOS TRIUNFALES , amb l’excusa del 25è aniversari de la biblioteca, l’edifici es va ampliar amb una ala esquerra que va acollir la sala infantil, i es van eliminar els elements decoratius: les cúpules, el frontis i les columnes.

https://sites.google.com/site/barcelonamodernista/llus-planas-i-calvet

100 anys

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2016/12/in-memoriam-de-la-biblioteca-publica.html

http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2014/06/la-primera-bibilioteca-popular-valls-el.html

https://www.nuvol.com/llibres/biblioteques-centenaries-28858

https://www.territoris.cat/articulo/garrigues/borges-blanques-celebra-centenari-biblioteca-mancomunitat/20181203174950053373.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2016/11/in-memoriam-de-la-bilioteca-pere-gual.html

Restem dempeus la de Valls, i encara que molt transformades/deformades la de Sallent i la de Canet de Mar.

Si sobreviviu a la pandèmia, poseu la recerca de l’obra de la Mancomunitat de Catalunya a la vostra agenda per aquest any 2020.

Tal com va tot plegat, i amb el paisanatge que mana en aquest món, Donald John Trump, Vladímir Vladímirovich Putin, Recep Tayyip Erdoğan, Binyamín Netanyahu,…, i qüestions tant greus com canvi climàtic – potser irreversible – , i les amenaces com el coronavirus,…, fer plans a llarg termini no sembla massa lògic, oi?.

Ermessenda de Valrà, ens deixava una reflexió molt adient “ el demà NO existeix”

Ah!, em trucaven des de ves a saber on perquè els donés accés remot al meu ordinador, m’explicaven que eren de Windows i que li farien una ‘repassada’ ; em feia el suec, i us aconsello fer el mateix si us succeeix, en cas de dubte consulteu als tècnics locals que us subministraven/mantenien / reparaven habitualment la vostra màquina.

ALGUNA DADA DE L’EDIFICI DE MONT-CALVARI. ARENYS DE MAR. EL MARESME

Crida i molt l’atenció l’edifici de Mont-calvari, del que ens diu Patrimoni Gencat; Edifici gran erigit sobre un penya-segat de roques, actualment rodejat per un vial a nivell del port. Es bastí al voltant de l’ermita del Sant Crist del Calvari i ha sofert diverses reformes i ampliacions al llarg del segle XX. Ha seguit estils com el modernisme, el funcionalisme, i ara és més colonial. Actualment té quatre plantes i algunes dependències al terrat. Té detalls d’ofici interessants. L’ermita ha quedat rodejada i empetitida per l’edifici.

Data de començaments de segle XX. L’any 1906 el turó del Calvari és adquirit per Enric Nel·lo, que edificà un hotel de primera classe, d’estil modernista, després transformat en pseudo-funcional, que anomenà Monte Nel·lo. Més tard li fou imposat el nom d’Hotel Monte Calvari. L’hotel posat a subhasta el 1916, és adquirit el 1919 per Joan Artigues i Alart. En el mateix edifici, el senyor Artigues es muntà un elegant xalet. L’hotel Monte Calvario, malmès pels refugiats de guerra i encara més el 1936 per les forces allotjades, és adquirit l’any 1946 per una firma barcelonina. Objecte de successives reformes, segons els estils imperants a cada moment, quedà transformat en habitatges i un restaurant a la primera planta, al costat de l’ermita.

Donada la seva privilegiada situació enmig del port i enfront del Turó del Mal Temps és una fita visual característica de la població.

Feia una mica de recerca :
4 DE ENERO DE 1857. S’inaugura l’estació de ferrocarril d’Arenys de Mar.
https://www.elnacional.cat/es/efemerides/marc-pons-inaugura-tramo-ferroviario-mataro-arenys-mar_226215_102.html

A la fotografia on apareix l’ermita es pot apreciar l’existència del pont sobre la via feria.

Altrament tenim constància que l’any 1892, Jaume Català i Albosa (Arenys de Mar, 1 de novembre de 1835 – Barcelona, 1 de març de 1899), actuant com a Bisbe de Barcelona, cedeix a Narcís Serra i Torner, l’ermita del Sant Crist del Calvari .

https://www.museunacional.cat/es/colleccio/ermita-del-sant-crist-del-calvari-en-arenys-de-mar/adolphe-hedwige-alphonse-delamare/251795-000

En data indeterminada i a instancies de Enrique Nello y Camps es construeix un edifici i es demana i s’atorga premis per “ establecer viveros para la propagación y conserva de mariscos en el puerto del Calvario de Árenys de Mar, distrito de Mataró”
Ens calen dades del mestre d’obres i/o arquitecte, sou pregats de fer-nos-les arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

http://hemerotecadigital.bne.es/pdf.raw?query=id:0002746173&lang=es&log=19031210-00000-00020/Vida+mar%C3%ADtima

Sembla que MIQUEL MOLLEVÍ va ser l’artífex de la ‘bona fama’ del restaurant

Ens calen dades del mestre d’obres i/o arquitecte, sou pregats de fer-nos-les arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Quan al port d’Arenys llegia que l’any 1917 fou concedida l’autorització per a la realització del port. El projecte, signat per l’enginyer Josep Maria Ortega el 16 de setembre de 1920 i posat a subhasta el 1922 fou adjudicat al constructor arenyenc Francesc Solé i Miró (En València). El projecte va tenir molts entrebancs provinents de la pedrera de Can Bellsoleil d’Arenys de Munt i eren transportades amb vagonetes, per mitjà d’una petita via fèrria estesa al llarg de la riera.

La construcció va patir tots els problemes imaginables i més :
https://books.google.es/books?id=1g_Em1sVU5EC&pg=PA135&lpg=PA135&dq=Josep+Maria+Ortega.+enginyer+del+port+d%27arenys&source=bl&ots=9igJxWq5t8&sig=ACfU3U0rQ4J7EFrG4_Nhy13eqG9z8PM2Cg&hl=ca&sa=X&ved=2ahUKEwjh35zpl-zmAhV06uAKHXdNB0wQ6AEwAXoECAoQAQ#v=onepage&q=Josep%20Maria%20Ortega.%20enginyer%20del%20port%20d’arenys&f=false

Fou acabat el 4 d’abril de 1961.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGITIM i DEMOCRÀTIC de la II República, el mar arribava encara fins als fonaments de l’edifici, i l’únic accés es feia pel pont que superava la via del tren, des de la carretera N-340.

TOTHOM D’ARENYS DE MAR SABIA AQUESTA HISTÒRIA DEL CRIST DE L’ERMITA DEL TURÓ DEL CALVARI?

L’any 1948, la promotora barcelonesa Cubsa el transforma en un edifici residencial d’estil mediterrani, con tocs colonials.

El Valenti Pons Toujouse, autor del bloc MODERNISME http://vptmod.blogspot.com/ em diu que l’arquitecte de la darrera reforma 1947/48 de l’Hotel Monte Calvario – Santuari del Sant Crist, va ser Joan Anguera Vicente, del que voldríem saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com el lloc i data de naixement i traspàs, i si fos possible rebre’n també una fotografia. Trobàvem el traspàs de la seva esposa Dolores Vivó Costa:
https://enmemoria.lavanguardia.com/buscar?keywords=Juan+Anguera+Vicente&date_limit=0&date=&type=all_memorial&_fstatus=search&order_by=

 

 

http://tionia1.pangea.org/Exvot/SantuarisMariners/Mont%20Calvari/Calvari.htm?fbclid=IwAR2v_FtGB7XvYFGD-bkKy3aW3j_ytcsVkpYeVarJFLYvG-c9fcmBQ79Gbyg

https://www.yaencontre.com/noticias/casas/historia-y-leyendas-del-mont-calvari/?fbclid=IwAR3If4vU0abbHx6x6X4o2s8sqRyjZx6o96c4ZlbRsAjQ3kvTEx21radV7JU

http://patrimonioblidat.cat/index.php?option=com_patrimoni&view=detalle&id=61&fbclid=IwAR2sjDwQKkoTrXdCBCRBmYpSsJzV-i-oqymKQk1fRJHbKJPpHD6TJ8IVI5Y

http://www.arenysdemar.cat/ARXIUS/2013/CULTURA/ProgramesSantZenon/1984.pdf

http://www.fotosdecatalunya.cat/barcelona/arenys-de-mar-mont-calvari?fbclid=IwAR0TnRCVdusOtJoKa9D2KZVJ_lYN0PyD0IKJDYQECH3bz5Pa4qL3iRkEkIE

http://hemerotecadigital.bne.es/pdf.raw?query=id:0002746173&lang=es&log=19031210-00000-00020/Vida+mar%C3%ADtima

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=8201

Si feu recerca, ens agradarà tenir noticia de les troballes a l’email coneixercatalunya@gmail.com

TOTHOM D’ARENYS DE MAR SABIA AQUESTA HISTÒRIA DEL CRIST DE L’ERMITA DEL TURÓ DEL CALVARI?

Llegia a Patrimoni Gencat;  l’any 1906 el turó del Calvari és adquirit per Enric Nel·lo – sense cognom, ni lloc i data de naixement i traspàs, ni professió coneguda – promotor  – ,  com és mal costum, oi?. – que edificà un hotel de primera classe, d’estil modernista, després transformat en pseudo-funcional, que anomenà Monte Nel·lo.

Més tard li fou imposat el nom d’Hotel Monte Calvari.

L’hotel posat a subhasta el 1916, és adquirit el 1919 per Joan Artigues i Alart. En el mateix edifici, el senyor Artigues es muntà un elegant xalet.

M’explicaven en la meva visita a l’església parroquial d’Arenys de Mar, advocada a l’Assumpció de Santa Maria, que una imatge del Sant Crist, procedia d’aquesta església,  i que per salvar-la de la destrucció en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco  CONTRA el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República, la llençaren al mar, on la recollirien uns pescadors,  i un cop restaurada , desprès del conflicte bèl·lic  , que els guanyadors qualificàvem de ‘Guerra Civil’, es va considerar més apropiat ubicar-la al temple parroquial.

 

L’hotel Monte Calvario, malmès pels refugiats de guerra i encara més el 1936 per les forces allotjades, és adquirit l’any 1946 per una firma barcelonina.

Objecte de successives reformes, segons els estils imperants a cada moment, quedà transformat en habitatges i un restaurant a la primera planta, al costat de l’ermita.

La privilegiada situació  d’aquest edifici  – del que no consta cap data del seu autor- , enmig del port,  i enfront del Turó del Mal Temps . és una fita visual característica de la població.

Ens agradarà rebre més dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com  , descartem , atesa la finalitat religiosa, l’autoria per part del Maligne.

http://www.arenysdemar.cat/ARXIUS/2013/CULTURA/ProgramesSantZenon/1984.pdf