Indrets

El Josep Antoni Uriz Rodríguez, ens feia arribar una fotografia d’aquest conjunt d’edificis, entre els que es troba el castell documentat pels volts de l’any 1000, com  “Kastrum Midiona”.

Hom ha associat el Castell de Mediona, dins del Comtat de Barcelona, al nom de Guillem de Mediona, levita, a qui el Bisbe de Vic havia encomanat, vers el 1015, la defensa i la repoblació de les terres situades a ponent del seu bisbat. El 1050 era senyor del castell Ramon de Mediona, qui tenia per castlà Bernat de Mediona (sembla ser que eren germans). El 1057, Bernat i Ramon de Mediona feren costat a Mir Geribert en el seu enfrontament amb el Comte de Barcelona.

El darrer personatge cèlebre de la nissaga fou Asbert de Mediona, que serví als reis Pere II i Jaume II en diversos afers diplomàtics entre els anys 1274 i 1312. Asbert de Mediona tenia drets a Lavit i Font-Rubí i el 1286 rebé del comte-rei la baronia de Pierola.

El castell de “Midiona” és expressament esmentat el 28 d’agost de 1194, com a penyora oferta per Ponç de Cabrera al rei Alfons en cas d’incompliment.

El 1226, Guerau de Cabrera cedí el castell a l’orde del Temple, al qual ingressà, el seu fill Guerau restà com a feudatari del Temple pel castell, però se n’eximí.

Guillem de Mediona fou anomenat castlà de Mediona l’any 1237 pel vescomte de Cabrera. Com a castlans s’instal·laren també els Barberà.

Per la línia d’herència, el 1500 n’era castlà Pere de Subirats o de Barberà.

La castlania fou venuda, el 1616, a Joan Ferrer i passà al segle XIX a Laureà Pasqual.

El 1831 la senyoria era del duc de Cardona i vescomte de Cabrera.

De l’Església de Santa Maria, sabem que Gispert de Barberà fundà, el 29 de febrer de 1372, un benefici a l’església de Mediona i a l’altar de Sant Miquel. Els Barberà (senyors o castlans del castell de Mediona) tingueren tomba pròpia, familiar, davant l’altar de Sant Miquel.

Onze anys de l’onze M

Silenci!

Muda, la veritat

que encara calla.

Muda la claretat

que encara fosca

demana a crits

retxilleres de llum.

Silenci!

Per aquelles vides trossejades

que reclamen justícia

que encara no s’ha fet,

Poques paraules deix

per servar el seu record!

Josep Bonnín Segura

Aquest magnífic exemplar es troba als jardins dels antics propietaris de la fàbrica de Sant Benet, el respecte vers la seva existència ha condicionat l’aixecament dels edificis propers.

És l’arbre més gros del terme, i probablement un dels cedres de l’Himàlaia més grossos de Catalunya, malgrat això no està inclòs dins el catàleg d’arbres d’interès local. De fet no hi figura cap arbre del terme de Sant Fruitós.

La seva capçada fa uns 20 metres d’amplada màxima, té una alçada d’uns 22 metres i un perímetre de la base del tronc que fa 5,1 metres. A 130 centímetres d’alçada el seu tronc té un diàmetre de 134 centímetres.

Manté actualment una escorça esquerdada en escames irregulars i enfosquides. Les fulles d’aquest arbre perennefoli i resinós de creixement ràpid i capçada cònica i ampla, amb l’extrem superior inclinat a partir d’una certa edat, són aciculars, flexibles, de color verd platejat i llargues. Les flors són unisexuals i al mateix arbre en trobem de masculines i femenines. Floreix a la tardor.

El “Cedrus deodara”, de la família de les pinàcies, és originari del sud i l’oest de l’Himàlaia, on viu entre els 1000 i els 2800 metres d’altitud.

Com nosaltres es troba aquí com a casa seva.

Atureu-vos per admirar-lo quan vingueu a fruir de les Nits d’Estiu que es duran a terme, al Món Sant Benet, els dijous i divendres, des del 12 al 27 de juliol de 2012, i els dimarts i divendres, del 30 de juliol al 4 de setembre de 2012.

Amb delectació anava gaudint del treball excepcional que havia fet Josep Antoni Uriz Rodríguez en la seva estada al delta de l’Ebre.

En aquesta ocasió ens envia una imatge de les Salines de la Trinitat, també anomenades de la Ràpita; situades a la península de la Banya, al meridió del delta de l’Ebre, que tanca el port dels Alfacs.

Les salines ja eren explotades al segle XII pels àrabs, i van continuar sent-ho després de la conquesta cristiana. Una novena part era per al rei i van estar vinculades a la família Oliver.

Exportaven la sal a Nàpols i pràcticament a tota la Mediterrània; aleshores les salines es situaven dins dels actuals termes de Sant Jaume d’Enveja i Amposta, dites avui les Salines Velles.

Abandonat el primer nucli (les Salines Velles), les salines es van establir on està actualment la Tancada, les Salines del Negret, i on encara es pot apreciar la seva estructura. Van ser utilitzades fins a finals del segle XIX.

Les salines actuals es van situar dins la península de la Banya. Van ser ocupades prop de 400 hectàrees noves (les Salines Noves), de les quals s’extrauen anualment unes 25.000 tones, exportades en part al nord d’Europa. Actualment s’exploten unes 1.000 hectàrees.

L’explotació ha donat nom a una caseria formada al seu voltant, l’única de tota la península de la Banya, en la qual no hi ha població permanent. En la seua parcel•la es compten tres magatzems, una oficina i un habitatge de 44 m2 de superfície cadastral.

Entre els tipus de sal més apreciats que s’hi produeixen destaca la Flor de Sal. Es tracta d’una sal pura, recol•lectada segon tècniques tradicionals. Té un sabor subtil a violetes i un delicat olor marí.

La Flor de Sal són els primers microcristalls que es formen a primera hora del mati i a última hora de la tarda a les salines quan encara no hi ha molta insolació. Els cristalls de sal es formen però no tenen prou pes específic i suren. La diferència essencial amb la sal comuna és la seva composició. La flor de sal no és només clorur de sodi, sinó una barreja de diferents sals marines, entre elles clorur de magnesi i clorur de potassi que, asseguren els productors, accentuen e intensifiquen el sabor dels aliments, fet que la distingeix com una de les millors sals del món per a la cuina.

Ens aturàvem per retratar l’esglesiola de Sant Tirs, coneguda també erròniament amb la denominació de Capella de Sant Sentís, advocació aquesta segona que no trobàvem en el Santoral català, on hi ha fins a quatre advocacions de Sant titular :

Tirs,confessor 24 gener.

Tirs, màrtir 28 gener.

Tirs, màrtir 31 gener.

Tirs, diaca i màrtir 24 setembre.

Mossèn Antoni Bach i Riu , recull que l’església apareix documentada des de l’any 1096.

Al portal trobem la data de 1787.

El mas – malgrat la inexistència de llindes datades – cal situar-lo al segle XV.

De la descripció tècnica llegíem : de Església de planta rectangular, edificada a sobre d’una antiga església de la qual s’aprecia una part en el frontal. A l’ interior, hi ha una volta de guix amb llunetes i dos arcosolis al costat de l’absis, que és pla. A sobre de l’entrada hi ha el cor suportat per una volta. A la façana principal s’obre la posta d’arc escarser adovellat, per sobre una petita finestra circular i, rematant la façana, un petit campanar d’espadanya d’un ull.

Enlloc trobava – com en el cas de l’església dels apòstols – cap dada i/o informació que ens permeti suposar-hi actualment, cap celebració i/o culte religiós en cap moment de l’any.

El fet que no surti esmentada – malgrat trobar-se al costat de la carretera – en les rutes proposades pel Consell Comarcal del Solsonès, vindria a confirmar la nostra hipòtesis

Estem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, al límit de les comarques d’Osona i el Bergueda, dels bisbats de Vic i Solsona, i encara d’una comarca natural – el Lluçanès – que fa segles que malda pel seu reconeixement.

Aquí trobem un dels punts de l’anomenada ‘ruta de les bruixes’, que podria anomenar-se també – i amb més justícia – ‘ de la ignorància, de la corrupció, del desgovern,…’
http://consorci.llucanes.cat/files/bruixeria_llucanes.pdf

Comptat i debatut només la dita Joana Negre , reconeix – abans de la seva EXECUCIÓ – que anava a trobar-se amb el dimoni a Les Goles de les Heures.

Un dels ‘crims’ més habituals era que mitjançant les seves males arts les bruixes‘donaven golls ‘, del molt trobem al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ;

1. GOLL m.

Tumor indolent enquistat que es forma a la part anterior del coll; cast. papera, bocio.Malalties… pròpries de certes y determinades províncies, com són golls y porcellanes en Espanya, puagra en Nàpols, Bernat Mas, Orde breu, 1625 (ap. Balari Dicc.). Y en lo coll ne té un gros goll, Milà Rom. 387. Traginant un goll tan gros que li abraçava tot el coll, Casellas Sots 71. a) pl. Inflor passatgera de la part anterior del coll (Men.); cast. lamparones. «No puc sortir perquè tenc es golls».

Fon.: góʎ (or., occ., bal.).

Etim.: del llatí gŭlĕu, ‘del coll’, derivat de gŭla ‘gargamella’.

El goll és l’aparició d’una voluminosa protuberància al coll a causa de la inflamació de la glàndula tiroidea, mal produït generalment per una dieta insuficient en contingut de iode.

Aquesta malaltia era usual en una població rural, aïllada i mal alimentada. En les ‘Primers anys Triomfals’, 40, 41, 42 ,… era molt comú en les capes socials més desfavorides. Ningú va obrir un procés de bruixeria contra Franco, com tampoc ho havien fet amb les Autoritats corruptes dels segles XVI i XVII.

Aleshores – i ara – matar o deixar morir als més pobres no té cap sanció, ni social, ni penal, ni política.

Pensava tot això mentre retratava aquest congost, i reclamava del bon Déu algun remei per aquesta ‘tristíssima història’, que possiblement des de la nit dels temps, atorga a uns el dret de decidir, i altres el deure d’acatar.