Indrets

Em sorprenia el nombre de molins que hi havia hagut al terme de Torrefeta i Florejacs :

Moli de la Casanova

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/26398

MOLÍ DE LA ROUREDA

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/26401

MOLÍ DEL SOLSONA DE BAIX

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/26402

MOLI DE BAIX

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/26404

MOLÍ DEL MIG

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/26405

MOLÍ DE DALT DEL VIDAL

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/26406

MOLÍ DEL VIDAL

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/26407

MOLÍ DEL VIVES

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/34744

MOLÍ DE SEDÓ

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/34818

Del Molí de Solsona, Molí de Dalt, Molí de la Marquesa, Molí del Castell, als  afores de Bellveí, hom pensa que en algun moment devia pertànyer a  Isabel de Ribera-Claramunt y de Josa (Barcelona, 2 de març de 1702 — Barcelona, 19 de desembre de 1738), II Comtessa  de Claramunt,4 IV Baronessa de Florejachs, de Rivert, señora de la Torre de Claramunt, casada amb Mena de Sentmenat y de Agulló-Pinós-Fenollet (Barcelona, 1700 — Barcelona, 24 de agost de 1746), V marqués de Gironella, Barón de Peguera y Lloberola.

Patrimoni Gencat en diu; es conserva la part baixa del molí, hi ha una entrada amb arc rebaixat a la part dreta, a l’esquerra en un nivell inferior, hi ha la sortida de l’aigua.

L’interior del s’observa que la coberta és de volta apuntada.

A l’exterior, encara es pot observa la bassa i el cacau per on vessava l’aigua.

 Tot el molí està rodejat de vegetació.

Fotografia. Jordi Seró Ferrer

Travessant el poble per la part esquerra, s’arriba a uns prats i per allí es localitza el molí.

Sense notícies històriques

Abans del conjunt de canvis que es van produir a Anglaterra i Escòcia a la segona meitat del segle XVIII, la Segarra era el “ cor econòmic” de Catalunya .

Els avenços tècnics – sobretot la màquina de vapor – l’explosió demogràfica que s’inicià a partir del 1750,  i  el subsegüent èxode rural per la mà d’obra excedentària a l’agricultura , van endegar canvis profunds en la vida econòmica i social, a Catalunya i arreu.

Plantejar-se la tornada a aquell món agrícola, és més que un somni, un malson. L’escassetat d’aigua farà molt difícil – sinó impossible – l’activitat agrícola i ramadera.  Està clar que hem malmès algun “mecanisme” de la naturalesa,  que no sabem com reparar-lo, i altrament ningú pren cap mesura per evitar que el  mal sigui més gros.

Havíem recomanat, i tornem a fer-ho, fer un tomb per Torrefeta i Florejacs,a la Segarra, i gaudir a cor que vols del seu vastíssim Patrimoni Històric. No tenim clar que com espècie ho puguem fer més endavant.

El Far és un llogaret, actualment despoblat, del municipi de Torrefeta i Florejacs, a la comarca de la Segarra. Està situat sobre un petit turó de 435 metres  d’altitud a l’extrem oriental del terme municipal, a llevant de Bellveí i el Llor; vora el camí de Llor a Comabella i del torrent de l’Oró.

Res a veure doncs amb la fotografia que trobava al Fons Estudi de la Masia Catalana, a l’entrada Torrefeta: 

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/8246/rec/1

 

El Joan Cos  em deixava un comentari;  crec que es el Far d’Empordà, i m’adjunta una fotografia en color, que ho acredita.

Enviarem la publicació a l’email mdc@csuc.cat per tal que esmenin aquesta errada. El fet, dissortadament no és infreqüent. 

Llegia del Far, al terme de Torrefeta i Florejats;   el llogaret  té el seu origen en el castell homònim, documentat des de l’any 1040 sota domini dels comtes de Barcelona, durant el segle XII fou propietat de la família Biosca i, des de 1776 fins a l’extinció de les senyories, del bisbat de Solsona.

Actualment amb prou feines en resten alguns vestigis, integrats al gran casal de la família Tàssies, documentada al lloc des del segle XVI, època en la qual el castell degué esdevenir casal senyorial.

Altres indrets d’interès del nucli són l’església de Sant Julià, actualment en ruïnes i que havia pertangut a la parròquia del Llor.

Al costat de la masoveria del Far, al peu del turó, trobem l’esglesiola de Sant Domènec o Sant Damià.

Reconstruïda el segle xix i propietat de la família Tàssies.

https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=8816

El concili de Trento (13 de desembre de 1545 i 4 de desembre de 1563 ), acordava com a mesura per estimular la devoció religiosa, fomentar la construcció de capelles pels propietaris, bàsicament rurals  – això era alhora un senyal clar de la seva posició econòmica i social – ,  el foment dels aplecs i romiatges a ermites i santuaris, i en l’àmbit familiar això comportaria segles  més tard per influència  de Josep Manyanet i Vives (Tremp, Pallars Jussà, 7 de gener del 1833 – Sant Andreu de Palomar, Barcelona, Barcelonès, 17 de desembre del 1901) que  les parròquies creessin els Cors de  les Visites Mensuals Domiciliàries de la Sagrada Família .  En el mon laic d’avui,  les piscines han substituït  les capelles, i dels Cors de  les Visites Mensuals Domiciliàries de la Sagrada Família, de ben segur una majoria de lectors, en tindrà noticia per primera vegada.

El sostre demogràfic  de  Torrefeta i Florejacs s’assolia al cens de 1887 amb 2580 ànimes , i es tancava l’any 2022 amb 621 habitants de dret.  Una pèrdua  de població del 75,93% s’explicaria únicament com a conseqüència d’un accident nuclear com el de Txernòbil,  més que com la despoblació provocada per la revolució industrial.

La població de Catalunya l’any 1887 era de 1.843.549 ànimes, i les dades e l’any 2022 eren de 7.747.709 habitants de dret.

Torrefeta i Florejacs tenia  l’any 1887 un 0,14% de la població de Catalunya , i  l’any 2022 un 0,0080%

Molt recomanable la lectura de l’excel·lent treball Florejacs. Arquitectura religiosa

Escrivíem suara que a l’Estudi de la Masia Catalana,  un projecte ideat i finançat per l’industrial i mecenes Rafael Patxot i Jubert (1872-1964), que encarregà el seu desenvolupament al Centre Excursionista de Catalunya sota la direcció de l’arquitecte Josep Danés i Torras (1895-1955), només apareix una fotografia del terme de Torrefeta i Florejacs, i dissortadament és una errada, una més, que esperem esmenin ràpidament..

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/8246/rec/1

L’ objectiu de l’Estudi de la Masia Catalana,  era aprofundir en el coneixement de la masia catalana, tot decidint fixar imatges del masos i el seu entorn en un ventall impressionant de fotografies, amb la finalitat de publicar una gran obra, en la qual la masia fos estudiada sota diversos aspectes: arquitectura, mobiliari, indumentària i comportament humà i social. Aquesta tasca iniciada l’any 1923 quedà interrompuda l’any 1936, en marxar Patxot a l’exili.

Amb les eines d’avui, completar l’Estudi de la Masia Catalana fora senzill, caldria únicament que tothom amb el seu mòbil, o amb la seva màquina de retratar, fes una fotografia de qualsevol edifici agrícola, sencer o en mal estat, n’esbrines el nom, i fes arribar, les imatges i el nom, amb indicació del terme municipal  i comarca, i la data en que es feia la fotografia a l’email mdc@csuc.cat

Catalunya, us ho agrairà

Que Sant Julià, Sant Domènec o Sant Damià   i  Sant Antoni de la  Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits   … ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

En aquest poble, del que us n’explicaré algunes dades,  és on vaig nàixer ,  així que esteu ben  atens a  tot el que es diu a continuació.

La història de la vila de “Cuevas de San Marcos” remunta als seus inicis cap a 1806. Abans coneguda “Coves Altes” (Las Sarteñas), separant-se d’Antequera, el seu establiment com a municipi independent, rebent el nou nom com és conegut hui dia.

Al peu de la Serra Camorro, s’emplaça aquest poble el qual té tot el progrés de vida que ha tingut lloc al llarg de la seua història.

Abans denominada Ciutat de Belda, s’alça en la falda de la seua serra, en la qual es troba, entre altres menys conegudes però amb gran interès. Està al conjunt muntanyós format per calcària i margo calcàries del període juràssic a una alçada de 907 metres. Situada al cim d’aquesta serra, es troba un jaciment paleolític deixant oberta la possibilitat d’uns temps passats l’existència d’un castell i les seues fortaleses, que van ser destruïts pels moros. Dins de la cova, és coneguda l’existència d’almenys tres llacs i de nombroses galeries en l’interior d’aquesta, en la qual s’aprecien quilòmetres d’estalactites, formades al llarg de dècades. En el primer llac es trobaren restes d’una antiga sepultura i en els altres dues restes de ceràmica, ambdós es troben al Museu Municipal o en el Museu Arqueològic Provincial.

Aquesta cova va servir per a allotjar a nombrosos pobles que vivien en l’actual vila de “Cuevas de San Marcos”.

En l’actualitat li dona nom a la seua cova “Belda”, que a més de tenir la seua importància geològica, és també zona de refugi per a diferents colònies de rates-penades, una de les més importants d’Espanya i possiblement d’Europa.

Aquest poble ofereix als seus visitants un dels paisatges més cridaners de la província de malaguenya, un conjunt de paratges en els quals s’alternen la muntanya baixa, pins, oliveres, ametlers i alzines, tot això juntament amb les aigües de l’embassament d’Iznájar.

Destaquen, entre altres: El jaciment Arqueològic de Medina Belda, la Cova Belda, El Museu arqueològic local, el Pont Lluís d’Armiñan, l’Església de Sant Marcos l’Evangelista i l’Ermita de la Nostra Senyora del Carme.

L’Església de Sant Marcos Evangelista va ser construïda en el segle XVIII encara que la seua reconstrucció va ser portada al cap en 1798 per un alarife antequerano anomenat Joan de Reina al qual es deu l’aspecte neoclàssic que avui  presenta. L’església consta de tres naus, separades per arcs de mig punt, els quals sostenen voltes de mig canó amb arcs lligalls que recorren tota la nau principal aplegant fins al cor elevat.

Les naus laterals estan estructurades en forma de quadrats separats per lligalls. Com a obres importants, en el seu interior es troba un oli en llenç del segle XIX de la Verge del Carme (Patrona del poble), així com el retaule de l’Altar Major, en fusta daurada. En imatges destaca l’escultura de Jesús Natzaré, obra del imatginer granadí Josep Gabriel Martí Simó, el qual data de l’any 1936.

També es pot veure la bella imatge de la Nostra Senyora dels Dolors, imatge que data entre 1920 i 1930. Nostra Senyora dels Dolors es troba en la capella que hi ha dins de la mateixa església, en la qual a vegades se celebra el ritu de la missa.

En el seu exterior, es pot ressaltar la torre de rajola que presenta tres cossos i capitell piramidal de teulades de vitralls.

L’Ermita de Nostra Senyora del Carme data del segle XVIII, sent restaurada en el segle XIX, conservant de la seua construcció inicial solament la torres del campanar.

En el seu interior es troba aquesta Verge patrona i alcaldessa perpètua del poble.

És tanta la seua bellesa que són molts els devots fidels  d’aquesta imatge.

Es descriu com una Verge de Glòria dreta, amb un xiquet en braços. És obra del imatginer granadí Josep Navas-Parejo (Álora, 22 d’octubre de 1883 – Granada, 10 de març de 1953) en els anys quaranta del segle XX i fou restaurada per Antoni Bernal Redondo (Córdoba, 13 de febrer de 1957)l’any 2015.

Una dada curiosa respecte a la verge és que anteriorment existia una altra talla de vestir sedent que fou destruïda en la guerra civil junt amb altres objectes de valor situats en l’ermita.

Altres punts decisius rellevants són el riu Genil i la proximitat del pantà d’Iznájar, el més gran d’Andalusia.

Rafael Molero Cruz. 

Entre catifes de ceps i aigua que corre l’Aquitània és acariciada per la Garona. Una xamosa relació que fa néixer gotims d’argent i rajar regalims de vi cristal•lí. Nèctar desitjada per boques sensibles. Ambrosia de corts sibarites. Una relació que ningú sap quan va sorgir. Així ha sigut des de sempre i ho serà fins al final de tot.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: el treball de les generacions del passat donen vida a les del present.

En arxiu adjunt us faig arribar fotografies d’aqueta relació:  https://photos.app.goo.gl/FQKAJs4g9VUddkwp9

Francesc Estival Vilardell