CARÍCIES DE LA GARONA

Entre catifes de ceps i aigua que corre l’Aquitània és acariciada per la Garona. Una xamosa relació que fa néixer gotims d’argent i rajar regalims de vi cristal•lí. Nèctar desitjada per boques sensibles. Ambrosia de corts sibarites. Una relació que ningú sap quan va sorgir. Així ha sigut des de sempre i ho serà fins al final de tot.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: el treball de les generacions del passat donen vida a les del present.

En arxiu adjunt us faig arribar fotografies d’aqueta relació:  https://photos.app.goo.gl/FQKAJs4g9VUddkwp9

Francesc Estival Vilardell

IN MEMORIAM.EDIFICI DE L’AJUNTAMENT I ESCOLES DE VALLGORGUINA. EL VALLÈS ORIENTAL.

Fins a l’any 1890, l’Ajuntament del nostre poble era a la Plaça Maragall, concretament a la casa que després va ser forn de pa i queviures, conegut per Cal Forner.

A més de l’Ajuntament la casa s’havia fet servir de col·legi de nens quan es va crear l’escola i també hi havia un petit local que es feia servir com a presó, si es necessitava, ja que en aquell temps els pobles en tenien una.

Per les dades que he trobat, es diu que l’edifici estava en molt mal estat i l’ajuntament presidit pel Sr. Jaume Pujol Gibert, de Can Palomer, van decidir de fer-ne un de nou en el terreny propietat del consistori, que hi havia entre la Rectoria i Can Paytuví, (actuals apartaments)

Però primer es va haver de consultar al Governador Civil, i explicar-li els motius del per què es volia fer l’obra. El Sr. Governador va contestar la carta donant el corresponent permís i a partir de llavors, l’ajuntament va signar el plec de condicions de com havia de ser l’obra.

El consistori va crear una comissió on hi havia l’alcalde, Jaume Pujol Gibert, el tinent d’alcalde Narcís Gonfrans i Camps i el regidor síndic Josep Gras, per anar a parlar amb els veïns d’on s’havia de construir l’Ajuntament. Per  una banda hi       havia el Sr. Rector, Camilo Fitó i per l’altre Paula Paytuví Deulofeu. Es va aixecà una acta d’aquesta trobada.

El dia 20-07-1889, es va acordar vendre l’ajuntament antic mitjançant una subhasta pública que només hi va participar un únic comprador: el Sr. Josep Radó Pujol, que en va oferir i pagar 2.750 pessetes.

A partir d’aquest moment ja es va anar per començar l’obra i tal com podem veure en aquest plànol l’ajuntament que es va construir era un edifici  d’un sol cos amb un pis. A la façana hi havia la porta i la finestra amb un balcó. Per anar al pis hi havia una escala interior a la banda esquerra del darrera Era una sala gran sense repartir que hi feien els plens i algunes persones diuen que també s’hi havia fet col·legi de nens.

    L’Ajuntament aproximadament cap a l’any 1920

Aquesta obra, va ser feta pel contractista del nostre poble Sr. Francesc Gibert i Caballé per un import de 3125 pessetes, i la fusteria per en Simó Garriga Cavallé i va valer 412 pessetes.

Cap a l’any 1920 l’Ajuntament va aprovar de construir una altre edifici al costat de la casa de la Vila que en principi havia de ser la vivenda del secretari, però la planta baixa sabem que cap a l’any 1928 ja es feia servir de col·legi de les nenes i al costat dret era el col·legi dels nens.

 

L’Ajuntament quan ja hi havien les dues escoles i el terra de la plaça era al nivell dels portals. L’entrada a l’ajuntament encara era per la banda del darrera any aproximat 1928

Membres d’un Consistori l’any 1919

Hi podem veure, d’esquerra a dreta: Josep Bosch Masjoan, Pere Bosch Masjoan, Joan Pradell Vilà, Joan Paytuvi Calls, Jaume Ferrer (Secretari) Jaume Bosch Calls, Josep Gras Davi, Josep Caballé Mora, Josep Salicrú Musachs, Pere Coll Dalmau.

A l’any 1933 s’hi van fer arreglar unes goteres i es va fer construir una llar de foc a la sala de plens ja que a l’hivern hi feia molt de fred.

Acabada la guerra es va rebaixar la plaça al nivell actual i per aquest motiu es varen haver de fer escales a l’ajuntament la rectoria i l’església per arribar fins els portals.

Entre els anys 1952-1964, l’ajuntament va aprovar remodelar tot l’edifici, es van canviar bigues, es va ampliar la façana fent el portal i l’escala d’anar al pis al centre de l’edifici com és actualment. També es va fer el balcó tal com és ara.

En el període1964-1974, es va fer la vivenda pel secretari amb l’escala exterior que hi ha actualment, però el secretari hi va viure poc temps ja que aquesta vivenda es va transformar en espai municipal, entre el qual hi ha la sala de plens. Després entre l’any 1981-1982, es fa fer una altre ampliació construint un altre pis a sobre que va ser inaugurat l’any 1982, i per últim entre els anys 1995-1999, es va ampliar aquest pis deixant-lo tal com és en l’actualitat.

 

Façana de l’Ajuntament de Vallgorguina actualment

Jaume Mora Alsina

LA BARCELONA DE LA MEDIOCRITAT. EDIFICI DEL CARRER CALABRIA, 193

La Cristina Atseini, publica una fotografia, i demana per l’autor de l’edifici del carrer Calabria, 193 de Barcelona.

 

Valentí Pons Toujouse, li constava ; Pau Salvat i Espasa, (Barcelona, 20 de desembre de 1872 – 28 de maig de 1923) aixecava l’edifici l’any 1912

 

Al fil de publicació hi ha un seguit de comentaris relatius a la destrucció del Patrimoni Històric i Artístic.

NOTRE DAME D’ALBALAT O DE MIRAVET. CABANES. CASTELLÒ.

Llegia que l’ermita Fortalesa d’Albalat, fou iniciada a la fi del segle XIII,  i dedicada a la Mare de Déu de l’Assumpció.

Fortificada al segle XIV davant l’amenaça dels pirates berberiscos.

L’ermita és un edifici d’una sola nau dividida en quatre trams i coberta per una volta de canó apuntat. La capella major és semicircular coberta per volta d’ogives.

Trobava una imatge a :

https://deigenitrix.net/galeria-01.php?prov=Tarragona&ver=1139#tgv

Localidad: Cabanes.  Siglo de la Imagen: XIV

LA VALL D’EN BAS. MAREDEDÉU DE LA PINYA O DE LA CABEÇA .GARROTXA

Poc després de sortir d’Olot per la carretera 153 en direcció sud, a uns sis km. s’arriba a Les Preses, d’on surt de mà dreta la pista que mena a l’ermita de la Mare de Déu de la Pinya (a la dreta) i a Sant Joan dels Balbs per l’esquerra.

 

L’ermita de la Mare de Déu està situada on sembla que havia sigut un llac .

Quan els monjos de Ripoll van rebre del comte Tallaferro de Besalú l’alou de la Pinya, feren consagrar l’església, que pertanyia al bisbat de Girona, pel bisbe Oliva de Vic i d’ací l’estreta relació entre aquest temple de la Pinya i el cenobi ripollès.

D’aquella primitiva església poc es conserva de quan fou consagrada al 1022.

S’hi venerava la imatge de la Mare de Déu de la Cabeça, que en els aldarulls del 1936, sembla que fou traslladada al Museu Arqueològic d’Olot, d’on va desaparèixer al 1939.

La Mare de Déu quedava assentada en un tron escambell de muntants cilíndrics rematats per boles llises. Portava una aureola, original, que se l’hi havia encastat en el cap, desmesuradament grossa: d’aquí en sobrenom de la Cabeça, com fou sempre coneguda. La cabellera li arribava fins les espatlles amb clenxa al mig. De cara ovalada, tenia un posat esbalaït. Un mantell la cobria rodejant-la per fora del braços i quedant replegat damunt de la falda. El vestit-túnica de coll rodó i amb un bordó, li arribava fins els peus que descansaven sobre un marxapeus i les puntes del calçat quedaven lliures. Les dues mans, lliures, es situaven a cada banda del Fill, con si el protegís. Només un plec en angle agut entre les cames.

https://deigenitrix.net/galeria-01.php?prov=Girona&ver=1705&fbclid=IwAR11RYpQMs-iunKI8qigGUeKoQjeCqGJf4GPOqKm2yFCzTw9VShosbcP348#tgv

 

L’Infant, assegut al bell mig de les cames, presentava el cap rodó, amb poc cabell i acurat. Una túnica de coll rodó, bordonat, es cenyia a la cintura, arribant-li fins els peus que es deixaven veure. Plecs rectes i molt poc manifests.

https://algunsgoigs.blogspot.com/2019/08/goigs-la-mare-de-deu-de-la-cabessa-la.html

En el segle XVII i seguint el costum d’aquella centúria la Mare de Déu fou vestida i, durant una època fou confosa per la muller de Sant Isidre .

Datada a principis del segle XII.

Enric Sánchez-Cid

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE GAUSAC, ADVOCADA A SANT MARTÍ DE TOURS. VIELHA E MIJARAN. VAL D’ARAN

El Pep Aleu Sendra, publica fotografies de  Ramon CASAMADA i MAURI (  Terrassa, 10.10.1874 – Montcada, 23-9-1936) de l’església parroquial de Gausac, a   Vielha e Mijaran,  advocada a Sant Martí de Tours.

Francesc Junyent i Maydeu , l’Alexandre Mazcuñan i Boix , l’ Eva Bargalló i Chaves, escriuen de  Sant Martin de Gausac (Vielha), a  :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1342801.xml

 

L’església de Sant Martin és d’una nau coberta amb volta d’aresta, de tres trams, i absis poligonal cobert amb volta de racó de claustre.

 

A l’interior conserva una pica baptismal romànica.

 

L’element més destacat és la torre del campanar, del segle XV, de planta vuitavada i tres pisos, amb obertures per a les campanes al superior, i una coberta piramidal de llicorella. El cos inferior del campanar, de planta quadrada, forma un atri d’entrada al temple, amb volta de nervadura, que dóna pas al portal, format per un seguit d’arquivoltes en degradació d’arc apuntat.

 

El campanar, d’un aspecte extraordinàriament robust, devia haver tingut un ús defensiu.

 

La  construcció gòtica ha conservat alguns elements i accessoris romànics de gran interès.

 

Al porxo, obert a la base del campanar, concretament al mur dret, hi ha un bloc de pedra integrat a l’aparell de l’edifici, on apareix esculpida la figura de Crist clavat a la creu.

 

Aquest bloc fa 71 × 54 cm i emmarca una creu de 68 × 50 cm, d’on penja el cos del Salvador.

 

La figura del Crucificat, llevat d’un curt faldellí, apareix totalment nua, amb una positura relaxada, gairebé hieràtica i marcadament simètrica, atès que, tant el cos com els braços, s’adapten als eixos dels pals de la creu, cosa que fa que el crucificat mantingui els braços en una positura totalment horitzontal.

 

Les proporcions del cos serien força equilibrades, si no fos pel desmesurat volum del cap, contingut gairebé sis vegades dins la llargada del cos.

 

La testa del Crucificat és cenyida amb una corona d’espines molt esquematitzada, la qual ressalta sobre el cap, desproveït de cabellera. Els trets de la cara apareixen esculpits rudimentàriament, però prou definits per a configurar un rostre humà que, en aquest cas, a desgrat de la simplicitat compositiva, són prou aclaridors i, fins i tot, prou realistes, tal com evidencien els acanalaments que pentinen el bigoti i la barba. Els ulls estan remarcats per un cercle i el nas té molt poc relleu i forma una mena de triangle allargat.

 

A grans trets, aquest rostre, esculpit toscament, mostra serenor i majestuositat, qualitats que, paradoxalment, es combinen amb un cert rictus de dolor.

 

El cos s’uneix al cap mitjançant un coll força llarg, el qual cau perpendicularment sobre el tors, just a l’indret de l’encreuament, on s’inicia l’extensió dels braços que segueixen l’horitzontalitat del pal travesser.

 

Al tors hom distingeix perfectament els pectorals, amb la inclusió del costellam, cosa que no es dóna en les extremitats, les quals, tant les superiors com les inferiors, es limiten a uns volums poc treballats i definits, que ressalten sobre la creu, bé que a l’acabament s’eixamplen amb unes mans amb els palmells oberts, els braços en posició horitzontal, les cames encreuades i uns peus ben desenvolupats, amb els dits ben dibuixats i marcats, perforats pels claus del suplici que, en aquest cas, són tres: un a cada mà i un altre que perfora els dos peus, situats l’un sobre l’altre.

 

Segons  Paul Thoby , les primeres representacions d’aquest tema deuen datar dels segles IV o V (arqueta de vori del segle V i una cornalina del final del segle IV o del principi del V, conservades al Museu Britànic). Joaquín Yarza Luaces (Ferrol, 1936 – Barcelona, 6 de març de 2016)  constata que la primera representació de la crucifixió a la Península Ibèrica és la del Beatus de Liébana, la qual constitueix un dels exemplars més rics pel que fa a la iconografia.

 

La representació de la crucifixió en pedra és poc freqüenten el període romànic; a Catalunya podem esmentar les de Sant Pèir d’Escunhau i Sant Miquèu de Vielha, a la Vall d’Aran, i les de Santa Maria de Siurana i Santa Maria de l’Estany a la resta del Principat; aquestes dues darreres presenten una iconografia més completa i complexa, ja que apareixen acompanyades d’altres personatges. Josep Puig i Cadafalch (Mataró, el Maresme, 17 d’octubre de 1867 – Barcelona, 23 de desembre de 1956) esmenta la de l’església de Sant Gil de Provença, fora del Principat. Tanmateix es conserven molts exemplars en fusta i alguns d’ells pertanyen a la Vall d’Aran (crucifixió de Salardú, Crist de Mijaran).

 

Al segle XII hi hagué una gran profusió de talles que representaven la crucifixió. Fonamentalment n’hi havia dos tipus: les majestats vestides i les majestats nues(*). La de Gausac correspondria al darrer grup. Aquestes talles podrien justificar la presència d’aquest tema en una portada, com és el cas de Sant Pèir d’Escunhau i segurament els de Vielha i Gausac, l’emplaçament originari dels quals deuria haver estat el timpà. També deurien exercir una influència formal i iconogràfica.

 

Manuel Trens i Ribas (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 25 de març de 1892 — Barcelona, Barcelonès, 26 d’abril de 1976) cita com a primer exemple conegut de crucifixió en què s’utilitza la fórmula dels tres claus una miniatura del Saltiri de Langrave Hermann de Turíngia (conservat a la Biblioteca de l’Estat, de Stuggart) que podria ésser datada entorn del 1217. Segons aquest autor, malgrat l’existència de documents antics , que indicaven que el Crist fou clavat a la creu amb tres claus, aquesta innovació trigà a ésser acceptada d’una manera general.

 

Segons el mateix autor, és quan es comença a dramatitzar la figura de Crist que hom adopta la corona d’espines (fins aleshores devia portar una corona reial), i el canvi devia coincidir amb la substitució de la fórmula de quatre claus per la de tres).

 

Vegem, doncs, que en el cas del Crist de Gausac ja han estat introduïts alguns canvis (tres claus, en comptes de quatre, corona d’espines en comptes de corona reial), que assenyalen una concepció iconogràfica més avançada. Les altres crucifixions araneses en pedra presenten encara la fórmula antiga dels quatre claus.

 

Tanmateix, aquesta evolució iconográfica no va acompanyada d’una evolució formal. El Crist de Sant Martin de Gausac és molt arcaïtzant i ha estat executat amb una gran rusticitat. D’altra banda, perdura el hieratisme i no hi ha indicis que l’artista hagi volgut representar el sofriment en el seu rostre o en la posició del cos. Manifesta el mateix arcaisme i la mateixa tosquedat que caracteritzen en general, amb diferents graus de qualitat tècnica, l’escultura aranesa; un arcaisme que també es fa patent a la crucifixió del timpà de Siurana, però no a les representacions en fusta araneses d’aquest tema.

 

Malgrat això, l’adopció de fórmules iconogràfiques que devien aparèixer ja ben avançat el segle XIII dóna una cronologia per a aquesta crucifixió del segon quart d’aquest segle o àdhuc més tard.

 

No deixeu de consultar l’entrada de Patrimoni Gencat:

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=507

 

De forma esglaonada, ja sabeu que tenim una xarxa viaria – sobretot a les comarques pirinenques – molt abandonada per les administracions, tant la catalana , que diu que no té diners, com la del REINO DE ESPAÑA, que – als fets ens remeten – no té cap intenció de millorar la qualitat de vida d’aquelles persones que malgrat tots els inconvenients, persisteixen en voler viure en aquestes comarques. Veniu a la Val d’Aran

EL PORTELL DELS MIL COLORS

Com cada any, la tardor es presenta acolorida. Amb el seu xamós cromatisme ens convida a entra en la seva estació. Un espai ple d’espectres tardorals que es dilueixen amb la realitat. Per a la majoria de la gent, la tardor és trista. Tots sabem que ens donarà poca llum, moltes melangies i llargs badalls. Això si, en el seu portell podreu gaudir d’uns colors que acaricien l’ànima i enganyen a l’esperit.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: les melangies són de vida curta i forta presència. Sols cal esperar que torni la primavera. 

https://photos.google.com/share/AF1QipPztlMbf6AiqJd6cscAnze6__TXI_upr_Puepy4MrPP8TbQxYPDZSHe1471byixyg?key=YnJVakhmN2pLbUVoZGdVQVFBNVZZVkhnMGV5NjNn

 

Francesc Estival

EL MENHIR DE CAL GIRALT. AGUILAR DE SEGARRA. EL BAGES

L’Enric Sànchez-Cid m’enviava una fotografia del menhir  conegut com  de Cal Giralt, al terme municipal d’Aguilar de Segarra, a la comarca del Bages

 

Llegia que el menhir estava erigit en aquest lloc des de la seva ubicació originaria  – un ventall cronològic ampli seria entre el neolític final/calcolític i el bronze antic-   fins que una actuació d’aficionats i clandestins,  van realitzar un sondeig a un dels costats per comprovar-ne la profunditat, i els va caure.  Dissortadament el cas de l ‘eccehomo de la inefable   Cecilia Giménez, no és un fet aïllat en aquest regne de l’estultícia i la corrupció, oi?.

 

Després d’això l’any, 1958, mossèn,  Valentí Santamaria Clapers ( Manresa, 13.05.1857  + ens agradarà tenir noticia del lloc i data del seu traspàs a l’email castellardiari@gmail.com )   , que aleshores ocupava el càrrec de director del Museu de  Clapers  Manresa, el tornà a erigir.

 

http://www1.memoria.cat/mestres/es/content/santamaria-clapers-valent%C3%AD-0

 

No foren trobats materials arqueològics en cap d’aquestes actuacions ni tampoc material en superfície quan es va realitzar la revisió de la carta arqueològica l’any 2010.

 

Mn. Ramon Corbella Llobet ( Vallfogona de Riucorb 1850-1924), el secretari que acompanya el Bisbe de Vic, Josep Torras i Bages (les Cabanyes, Alt Penedès, 12 de setembre de 1846 – Vic, Osona, 7 de febrer de 1916),  a fer la Visita Pastoral a començaments de segle, en les seves obres inèdites per una guia del Bisbat de Vic parla del menhir.

 

La Pedra ha donat lloc a tota mena de llegendes i contalles que han passat de pares a fills a traves del temps

IN MEMORIAM DE L’EDIFICI QUE ACOLLIA EL CONVENT I ESCOLA DE LES CARMELITES DESCALÇES A ULLDECONA. EL MONTSIÀ.

El Manolo Fernández Costa publica una fotografia de l’edifici entre mitgeres amb façana al carrer Major i pati posterior, compost de planta i un pis que fins l’any  1971 l’edifici va funcionar com a convent de Carmelites descalces, establertes a Ulldecona el 1899 i dedicades a l’ensenyament i la sanitat.

L’any  1969 van tancar el col·legi i tres anys més tard van abandonar la població, passant el seus arxius a Roma.

Aquest edifici és el mateix que anteriorment havien ocupat les monges de la consolació, entre els anys 1864 i 1870, utilitzat anteriorment com a hospital municipal.

Quan van marxar les monges carmelites va ser utilitzat com a magatzem municipal.

Patrimoni Gencat ens diu que  l’antic convent ha estat reformat modernament,  conserva però,  la seva estructura a la majoria de sectors. La capella no ha estat remodelada, no obstant es troba força degradat doncs fou magatzem municipal. Es de planta rectangular de 5 trams coberta amb una volta apuntada amb els trams separats per una motllura sobre mènsules. En el sector del presbiteri es cobreix amb volta de creueria. El primer tram es ocupat pel cor. Es conserva l’estructura de fusta d’un retaule neogòtic, força malmès i amb petits medallons on s’inscriuen escenes de la passió. Els murs interiors estan arrebossats i pintats simulant carreus. A la façana es veuen dues portes, un balcó i una obertura circular al nivell del cor.

Sobre la porta d’accés a la capella es conserva un antic escut de la vila, actualment poc perceptible.

Ens agradaria confirmar l’advocació de la Capella, i si fos possible rebre alguna fotografia de l’època en que tenia usos religiosos.

Aneu a Ulldecona.

LA MAÑANA. MARGINEDA. PARROQUIA D’ANDORRA LA VELLA.

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?

En aquesta ocasió publica una fotografia de l’escultura la mañana [c], 1976. Acero inoxidable 500 x 180 x 250 cm, situada al Pont de la Margineda. La Margineda és un llogaret de la parròquia d’Andorra la Vella , propietat de Casa Molines i que constitueix el domin i territorial privat més antic del Principat.

 

L’autor va ser l’Andreu Alfaro i Hernández (València, 5 d’agost de 1929 – Rocafort, de Campolivar,  Horta Nord, 13 de desembre de 2012)

Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.