La bòfia

El nom te força, ens remet a una munió de conceptes, oi ?. Ens aquesta accepció però, ens referim a l’embut d’ensorrament per dissolució de materials del subsòl, i més en concret encara a les bòfies que van obligar a desviar el curs del Cardener, just al seu pas per Cardona.
La comarca natural del Cardener, és de totes, totes, un lloc ple d’encís; els pobladors pre-romans, els bargúsians, foren gent temible, que anirien acompanyant Anibal en la seva campanya contra Roma, i que justament per això, pagaríem molt car, ara a mans de Cató l’ajut donat als enemics. Cardona, segles més tard, al 1.714, fou la darrera ciutat en caure en mans espanyoles, i encara amb capitulacions honorables, que permetrien salvar vides i hisendes dels defensors de la causa de l’arxiduc. Tampoc Barcelona ha perdonat mai – com no ho va fer Roma – aquest gest de valor, i el preu pagat en aquesta ocasió ha estat desproporcionadament alt, fins i tot algun barceloní honorable – em consta que almenys en queda un – considera que ha estat excessiu.
La Conca del Cardener, aigües amunt de Manresa, és una ossera industrial, aquí i allà, colònies que ens parlen d’un passat tèxtil, vinculat bàsicament al cotó, i lligat en una majoria de casos, a la família Valls Taberner, que farien aquí el paper d’enterradors, juntament amb d’altres personatges il·lustres del món barceloní, com l’inefable líder del P.P. català , Sr. Piqué, i l’amic De la Rosa – ara sembla en hores baixes – , farien en termes taurins – aquí agrada força el correbous – la puntilla a la comarca, amb la venda de les concessions mineres al capital jueu, que únicament necessita els fons de comerç, i més en concret el llistat de clients, i que deixarà caure suaument, la zona en una bòfia econòmica, de la que difícilment se’n sortirà. Aquesta percepció amic lector, és més que general, en les poblacions de la zona, a poc que treguis la qüestió, cosa que des d’ara t’esperono a fer, òbviament.
La Comarca, amb capital a Solsona, fou a l’edat mitjana, el centre de gravetat de Catalunya, des d’aquí començaria la tasca de recuperació de les terres als sarraïns en ocasions molt a contracor de les poblacions alliberades, que fins i tot, com en el cas d’Osona, ens revoltaren contra l’ocupació cristiana, que més enllà de les bones paraules –exigia unes desproporcionades compensacions econòmiques – ; llegendes com la de la Torre de la Minyona , que comparteixen Cardona i Maldà a l’actual comarca de l’Urgell [ aleshores Segarra ] ens descriuen aquell món de forçada convivència entre sarraïns i cristians, en la que sens dubte, les millors aportacions vindrien de mans dels ocupants, que aleshores tenien una millor tecnologia, i un coneixement més complert del món. Amb tot ,la força bruta – dit en el millor sentit possible – dels cristians, acabaria donant-los la victòria, i amb ella, podríem entrar en un llarg període de misèria, econòmica, social, intel·lectual, moral, i allò més que vulguis afegir tu amics lector, que coneixerem com l’Edat mitjana, i que tindrà el feudalisme com a sistema de distribució de la riquesa, amb el resultat de retornar durant segles, a una pitjor situació de la que hi havia, quan els bargúsians van ajudar a Anibal contra Roma. Ens queda d’això, una munió de castells, torres de defensa, esglésies, …. i una comarca arruïnada, amb la sensació de que finalment, s’obrirà una bòfia que l’engolirà definitivament.
La zona està dins del Forat Negre, en aquella definició que diu que és l’espai que delimita la serralada litoral i els primers contraforts dels Pirineus, i l’actual política de desviar les carreteres del centre de les poblacions, facilitant únicament el tràfic en sentit Barcelona-Pirineu, no fa altra cosa que consolidar aquesta sensació d’aïllament de trobar-se en una bòfia immensa !

© ANTONIO MORA VERGES

EL FORAT NEGRE

Desprès d’anar una i altra vegada per les comarques – mal dites de la Catalunya interior- el símil astronòmic està del tot justificat; pel que fa a l’extensió de Catalunya, els primats electrònics que viuen a Barcelona i rodalies, creuen que a Catalunya, del mar a l’alta muntanya només hi ha un passeig, que de vegades costa de fer, però que a ells els sembla d’allò més normal, acostumats com estan a viure com polls de granja.

De fet però, em de convenir que la distància real entre la gran megalopolis i el Pirineu , es fa de manera quasi habitual, de forma mecànica i com si els terrenys que anem travessant no tinguessin el més mínim interès, així no sobta gaire, que poca gent conegui el fet de que la famosa Agustina d’Aragó, catalana de soca-rel, te un monument a la seva memòria en el poble natal de la seva família, FULLEDA, i que el fundador de l’enciclopèdia ESPASA-CALPE, tingui també un monument dedicat, en aquest cas a LA POBLA DE CERVOLES; a la pregunta de a on es troben aquests poblets només us puc dir, que dins del forat negre.

Aquest espai sense límits precisos, està clarament abocat a viure un abandonament ràpid; no oblidem que més enllà de l’any 2.010 la major part de l’activitat agrícola haurà desaparegut a Catalunya, i amb ella desapareixeran també els darrers catalans que volen viure com diuen els de Barcelona , en el territori – es clar que la gent de Barcelona, viu a la lluna, oi ? .-

De fet el bosc català no fa altra cosa que guanyar espais dia a dia, en aquest moment les poques persones que entenen d’aquest tema, estan molt preocupades per aquesta qüestió, però lògicament en tractar-se d’un nombre reduït i que a més parla únicament o principalment en llengua catalana , aquesta percepció no arriba a la societat civil. M’agrada això de l’adjectiu civil, tot i que no queda massa clara la seva funció; la societat es una forma d’organització que compartim amb d’altres espècies, principalment amb els mamífers, imagino que l’adjectiu funciona en el sentit de diferenciar-nos d’altres espècies que lògicament no tenen civilització, es a dir qualitat de civis.

Malgrat que cada cop em desagrada més compartir els meus llocs d’esbarjo amb desconeguts, aixeco des d’aquí un prec, perquè tothom s’esforci en conèixer una mica més aquest espai proper, que trobem des de darrera de la serralada litoral, fins al límit dels Pirineus, de ben segur que hi trobareu paratges encisadors, però el que us encoratjo a trobar – mentre sia possible – son les persones que viuen permanentment en els nostres pobles.

No tingueu cap por, el FORAT NEGRE de Catalunya, no s’ha empassat mai a ningú, les forces econòmiques tiren justament en el sentit contrari, perquè res de profit quedi fora de la megalopolis Barcelonina.

mora.a@guimera.info

Història d’un riu [ recuperar la ]

Avis a navegants ! , avui per les terres que aniré descrivint no trobaràs cap riu, trobaràs això si a poc que forcis la teva imaginació, les ribes, els gorgs, els salts, les corbes, els meandres i els llocs diversos que l’aigua va conformar en el seu lent passar durant segles i segles ! ; en la teva atenta observació i amb l’ajut de la toponímia [ de la seva interpretació correcta ], confirmaràs l’existència d’aquest riu, del que únicament hi ha dubtes respecte del seu nom.

Començarà el camí al límit de la terra de les comellades , així dita perquè hom imagina com onades de terra, que s’aixequen i s’ensorren de forma cadenciosa, com en un mar de terra. El primer tram us ajudarà a conèixer un xic més aquest país nostre; anirem des del Sió, fins a l’Ondara, i des d’aquest fins al Corb, on finalment i quasi des de la darrera coma, ens trobarem els Omells de Na Gaia; darrera nostre, Sant Ramon, Montfalcó Murallat, Cervera , Montcortes, L’Aranyo, Tàrrega, Verdú, El Mas de Bondia, La Bovera, Guimerà, Vallsanta,, Ciutadilla, Nalec, Rocafort de Vallbona, el Vilet, Sant Martí de Maldà, Malda, Vallbona de les Monges, i en el camí al Tallat, el trencall que ens portarà als Omells de na Gaia ; aquesta població pertany ara [almenys eclesiàsticament] a la comarca de l’Urgell; el nom Omells, és deriva sense cap discrepància científica en aquesta afirmació, tant en l’ Alcover Moll , com pel Joan Coromines, del llatí ülmëlles, oms petits. Això, juntament amb l’evidència orogràfica, el Omells és el lloc més alt del recorregut, ens confirma que aquí és trobava el naixement del riu, potser el Gaia ?. Els oms, almenys alguna de les seves espècies, son clarament arbres de ribera, i sembla lògic que en aquell punt fossin petits ,oi ?

Seguirem el camí del riu en direcció a l’Espluga Calba, la carretera transcorre per una de les ribes, i no costa gaire d’imaginar-nos el camí de l’aigua, en la vall suau, en la que aquí i allà hi trobareu encara molins de vent, que de ben segur ,deuen poar l’aigua subterrània que encara avui recorre la vall. L’Espluga Calba, deu clarament el seu nom, a l’existència en el seu subsòl, d’espluges o coves, que l’aigua va anar fent al llarg dels segles. Únicament, i per deferència de Mn. Joan Llort i Badies, rector entre d’altres poblacions de l’Espluga Calba, on resideix, vaig poder contemplar una d’aquestes esplugues, que és troba justament sota la majestuosa església parroquial. Sembla que alguns veïns, fan servir aquestes cavitats com a soterrani, i/o bodega ; com a suggeriment deixem aquí, la recuperació d’alguna d’aquestes esplugues, com element d’interès turístic. El poble no està, ans al contrari mancat d’elements d’interès; des de la nau impressionat de l’església, fins al castell, passant pel mateix nucli de població, i l’edifici de la Cooperativa de Generes de Punt John Fil [ seny, unió, treball ], l’oferta de visitar alguna de les espluges fora un complement molt adequat. Dit queda.

El riu, agafava aquí una amplada considerable, i començava una marxa tranquil·la, que el portaria fins al Omellons, oms grossos, si seguim el criteri, tant de l’Alcover-Moll, com del Joan Coromines; el riu es convertia aquí en un llençol d’aigua de magnifiques proporcions; més endavant encara, La Floresta, ens evoca un lloc ,on l’aigua va permetre de ben segur, crear esplendorosos jardins, que acompanyarien el pavelló de caça ,que els senyors d’Arbeca i Ducs de Cardona, tenien en aquesta població, i que és conserva encara, perquè segons m’expliquen, en el seu moment, fou adquirit per persones estrangeres [ ve la menció, al desastre ocorregut al Castell d’Arbeca, comprat per aborígens, i venut com a pedra ]. Hi ha menció històrica, de que en aquestes contrades, un dels Ducs va perdre un valuós collar d’or, trobant-se de cacera. No es tenen noticies de que s’hagi trobat encara; malgrat els segles transcorreguts, i els evidents canvis físics en el paisatge , la recerca del collar dels Cardona, pot ser un atractiu addicional, no us ho sembla ?. Tot i això, en el cas de trobar-lo, no fora correcte, aplicar aquí, allò del ladron que roba al ladron, eh !

Més enllà de les fites comentades, costa de localitzar el antic llit del riu; la mà de l’home, tant en el sentit de construir, com en el de destruir [ aquest segon més freqüent, malauradament ], fa difícil seguir el camí de l’aigua . De tota manera, ja que estem aquí, el més lògic serà continuar amb la recerca que només deixo en un esbós, oi ?

Ànims, i a refer – fins on sigui possible – la història d’un riu ! . Del resultat de la vostra experiència ens agradarà rebre’n informació detallada a www.guimera.info.

mora.a@guimera.info

Sant Jordi i Guimerà.

Feia molt de temps, les setmanes s’havien convertit en mesos, i els mesos en anys, la recerca d’alguna informació que vingués a corroborar la presència de Sant Jordi a Guimerà, m’havia portat per llocs molts diversos, de Tamarit de Llitera a Vallbona de les Monges, a Montblanc, a Tàrrega, a Tarragona, a Roma, sempre d’arxiu en arxiu, sempre darrera d’una confirmació que se’ns dubte [la fe mou muntanyes !] acabaria trobant.

Recentment l’arxiu Notarial de Catalunya , ha vingut a donar alguna llum, en la zona situada davant de Guimerà a l’altre costat del riu Corb, existia una finca anomenada Prat de Sant Jordi, i lligat a aquest singular nom, la creença de que el nostre Sant, com aigües avall havia fet Sant Martí [1] , havia estat en carn mortal en aquestes terres, en les que entre 1.190 i 1.1589, havia florit, primer a la Bovera i desprès a Vallsanta, la flor de la vida contemplativa.

Segles més tard, aquelles terres aleshores de conreu, serien l’espai de creixement de Guimerà, i justament en els terrenys esmentats del Prat de Sant Jordi, s’acabaria aixecant un Hostal, que agafaria també el nom de Sant Jordi, i del que sortosament podeu gaudir avui encara.

Sant Jordi era un soldat romà nascut a Capadòcia (actual regió de Turquia)., segons alguns, fills d’una bona família d’arrels pageses [ El nom en grec, justament fa referència a això, “ pagès, que treballa la terra “ ] .El camp, l’agricultura, són les bases de refranys catalans com aquests: “ Bon sol per Sant Jordi i per Sant Marc, podràs beure el vi a raig”, “Per Sant Jordi vigila ton ordi; si en veus una espiga aquí, altra espiga allà, vés-te’n a casa, que prou ordi hi haurà”, “Quan per Sant Jordi gela, mal any de peres”, “No diguis hivern passat que Sant Jordi no hagi passat”, d’entre molts altres. El nostre Sant fou un més dels primers màrtirs de la fe cristiana, i per alguna raó que hom no ha sabut trobar, ha acabat essent el Patró del mig món.

Per a la vostra reflexió i goig íntim , m’atreveixo a citar-vos aquí l’obra d’un dels prínceps de la nostra literatura. Que us agradi molt !

Pregària de Salvador Espriu

Senyor sant Jordi,
patró,cavaller sense por,
guarda’ns sempre del crim de la guerra civil.
Allibera’ns dels nostres pecats d’avarícia i enveja,
del drac de la ira i de l’odi entre germans,
de tot altre mal.
Ajuda’ns a merèixer la pau
i salva la parla de la gent catalana.

Amén.

(© Antonio Mora Vergés

El Pou de Glaç

Era una sortida més de les moltes que dúiem fetes, i no pensàvem, més enllà de fruir del passeig, de la natura i del goig de caminar, que tindríem una tant agradable experiència com la que tot seguit us explicaré :

Ja havien passat per Fonts Calents, aturant-nos – com cal fer – respectuosament al petit santuari marià que hi ha sota la bauma ; el temps per beure aigua i menjar-nos la poma reparadora, l’havíem esmerçat assentats al petit pont, que hi ha al davant de la masia d’Esplugues [ coneguda com masia trogloditica , potser perquè aprofita la mateixa bauma, i únicament està construïda la façana ]; ens comentàvem que fa menys d’un any que està deshabitada, i com sempre el procés de desnonament, va deixar ferides fondes en els antics masovers , segons persones de la seva confiança, perquè fins en aquestes terres interiors la misèria moral és tant present ?.

Seguiríem el camí, vers el pou de glaç de la Vinyota [ de vegades se’n diu pou i de vegades poua , encara no entenc el perquè aquesta distinció i/o diferència ]. El pou està més que en perfecte estat, de fet si podria tornar a fer gel aquest hivern, si com sembla, desprès d’un estiu curt i calorós, tenim un hivern llarg i fred. Ens meravellàvem l’Antoni Ibáñez, la Bruna i jo, de les mides del Pou, del bon estat de conservació, i sobretot, del fet evident de que la vida fins a darreries del segle XIX ,i en alguns llocs fins ben entrat el segle XX, fos tant i tant dura, com deixava entreveure aquella esplèndida construcció que amb una amplària circular d’uns 10 metres, s’enfonsava ben bé, més de 15 dins la terra ; el cercle estava fet amb pedres, i el sostre, també de pedres, fa una volta que sobresurt no gaire més enllà dels 2 metres de terra, en el punt més alt.

En aquesta contemplació ens va trobar en Joan, li direm així, perquè com sabeu, de Joan’s, Josep’s, Antoni’s i ases, ni ha almenys un a cada casa, oi ?. Deu tenir no menys de 80 anys, això vol dir que records directes- en primera persona – del treball als pous de glaç, no en pot tenir, com així ens va confirmar; ens explica però, que en algunes poues [ ell feia servir també en ocasions el femení plural ], hi treballaven més d’una dotzena d’homes, tant en la tasca d’emplenar-los, portant palla i neu, i separant així, el que serien finalment els blocs de gel, com traient el gel, que s’havia de serrar a ma, carregar en carros especials [ amb proteccions semblants a les de les barques dels pescadors ], i transportant-los fins a Barcelona, habitualment amb bous [ perquè aguantàvem millor les humitats i els fangs que els cavalls ]. En el viatge que és solia fer a la nit, (durant el dia i a l’ombra del bosc, és preparaven els carros ), malgrat tot, és perdria entre un 30% i un 40% de la carrega a causa de la calor. Sens dubte era aquesta una feina feixuga, oi ?

Desprès de fer els comentaris escaients, sobre la sequera i les seves conseqüències sobre la natura i els mateixos humans [ part integrant de la natura, malgrat la supèrbia extrema que ens caracteritza, oi ? ], en Joan ens va regalar un comentari, que ens va emocionar, “sembla mentida, oi ?, abans amb aquestes condicions tant dures, sembla que tothom anava fent, i avui amb els avenços tant grans de la tècnica, només sents que aquí i allà, hi ha morts, malalties, fams, misèries, ….., com hem pogut anar tant endarrera, en tant poc temps ?”

Ens vam acomiadar d’en Joan, expressant-li el nostre agraïment per les seves explicacions, alhora – que sense compromís a data fitxa – li vàrem dir que tornaríem a fer aquesta sortida, i potser, si Déu ho vol ,ens tornaríem a veure.

Fent camí cap al cotxe que teníem ben aparcat a Castellcir, les darreres paraules d’en Joan, en colpejaven fortament la consciència, com encara ho fan ara ….., com hem pogut anar tant endarrera, en tant poc temps ?

(©) Antonio Mora Vergés

Nadal a Catalunya

catal..gif

Corria l’any 2006, de nou a Catalunya és trobava el bo i millor de cada casa; anglesos, francesos, italians, alemanys, danesos, suecs, russos ,… de quasi tot el món amb l’excepció de les tropes mercenàries àrabs, que una vegada més, com ho havien  fet l’any 700, envaïen Espanya, amb l’excusa d’ajudar a alguns dels mal anomenats “nobles” , en les seves míseres ambicions; en aquesta ocasió l’excusa, havia estat el plantejament pels catalans de revisar el seu Estatut d’Autonomia, que se’ls havia atorgat “manu militari” a la mort del General Franco; això de queixar-se de que els venia estreta la cotilla, quan només feia vint-i-cinc que la duien posada, no havia agradat gens als nobles del sud, que una vegada més, trobàvem lògic lliurar la pàtria sencera als àrabs, abans de compartir-la amb la resta dels espanyols. 

En aquesta ocasió obviarem els noms i cognoms dels traïdors, perquè de fet, això de donar-los publicitat, està comprovat que els esperona en la comissió de les seves accions delictives; ben aviat els àrabs tornaven a senyorejar des de Medinaceli a Gibraltar, confirmant quasi sempre en els seus càrrecs als nobles espanyols, que de forma escandalosa – fins i tot pels àrabs – feien professió de fe en les doctrines de l’Islam, i en algun cas, reconvertien a cuita corrents , en Mesquites les Catedrals, les Col·legiates i les esglésies grans i petites de les antigues terres de Al-Andalus.

Només és va organitzar la resistència – com sempre – en les terres del nord, des de Catalunya, fins a Galícia, i  encara que de forma inestable, la frontera de l’Ebre, va tornar a dividir, l’Espanya democràtica, de la resta.

L’hivern ensenyava la seva cara més crua, a la comarca dels Ports de Beceit, on  hi havia un important contingent d’unitats de voluntaris internacionals; els àrabs havien pres Morella i controlaven quasi en la seva totalitat les alçades, disposaven d’una potent artilleria, regal enverinat del rei de l’Aràbia Saudita, i tenien literalment enganxats a terra – millor al llot – als voluntaris internacionals, que complien fil per randa, les normes ecològiques de guerra, i havien renunciat a l’artilleria pesada, l’aviació i les municions susceptibles de contaminar el medi natural; tot el contrari òbviament que les forces àrabs, on els cognoms Ibarra, Chavez, Bono, Aznar, Rajoy, Zaplana ,…sovintejaven entre la oficialitat “provisional”.

Les tropes internacionals tenien un primer destacament a Castell de Cabres, i el fort dels efectius a Fredes;  la comunitat de la Tinença de Benifassà, havia manifestat la seva voluntat i intenció de romandre en el seu convent, assumint la possibilitat de morir pel foc d’uns o dels altres, la majoria de poblets, el Ballestar, El Boixar, la Pobla de Benifassà, havien estat abandonats i els seus habitants amb l’excepció d’aquells que podien servir per les armes, és trobaven ja en terres catalanes; resistien amb força, Rossell, Canet lo Roig, i les poblacions litorals, amb l’ajut de les forces navals dels països democràtics, amb les excepcions habituals dels EE.UU i Anglaterra, que esperaven reconèixer al guanyador, fos qui fos, i que una vegada més, deixaven clar al món, que tenien al capdavant els individus més miserables que la ment humana podia imaginar.

El 24 de desembre, les tropes àrabs de l’anomenada “Divisió Impopular” pels Internacionals, varen iniciar un atac esfereïdor, primer l’artilleria amb napalm i  totes les municions prohibides, va ensorrar literalment Castell de Cabres, i tot seguit les unitats àrabs, amb la consigna de no fer presoners es van llençar contra la Vila; els defensors s’havien parapetat ordenament, i les primeres baixes de la Divisió Impopular varen ser d’importància, les Divisions del Sud, vindrien ràpidament a  cobrir aquestes baixes i ben aviat Castell de Cabres, va quedar envoltat per les tropes invasores; el Comandant Ibarra conegut per la seva extrema crueltat, va donar ordres de fer servir els cremadors ( és tractava d’armes que llençaven flames fins a vint-i-cinc metres de distància, i que s’alimentaven d’un petit dipòsit que a manera de motxilla duien els soldats de les unitats de cremadors ); els internacionals van patir moltes baixes, però tampoc els va anar gaire bé als homes d’Ibarra, que és convertien literalment en bombes, quan els explotava el dipòsit en rebre un tret. Finalment va caure la nit al Castell de Cabres, els internacionals tancats dins del poble, entre les runes, i les forces anti-espanyoles encerclant-nos.

Durant la nit, les tropes estacionades a Fredes, es van anar desplegant a peu, per tot el perímetre del Castell de Cabres, de forma que a les primeres llums de l’alba, els invasors, no tenien comunicació per terra, amb Morella i es trobaven ells també, encerclats al voltant del Castell de Cabres. Els altaveus van comminar a la rendició als homes que quedaven de la Divisió Impopular i de les Divisions del Sud;  el compromís era respectar-los la vida i garantir per a tothom un judici just, els soldats àrabs es van lliurar a les tropes internacionals, i en trobar-se sols, els Ibarra, Chavez, Bono, Aznar, Rajoy, Zaplana ,…. de naturalesa manifestament covarda, no van tenir el valor de treure’s la vida, i és van lliurar també als soldats internacionals.

El dia de Nadal de 2006, els capitostos anti-espanyols , van ser lliurats al Tribunal Penal Internacional, sota l’escorta d’una unitat de catalans, que va vetllar en tot moment, perquè aquelles desferres humanes, arribessin sans i estalvis davant la Cort Europea.

A la Tinença de Benifassà, desprès de la missa de Nadal, els voluntaris Internacionals van dinar escudella i carn d’olla.

Castell de Cabres va ser declarat Cementiri Internacional de la Pau, i desprès de donar sepultura als morts de tots els bàndols, és va acordar deixar el poble en l’estat ruïnós en que havia quedat, com a testimoni de perpetua memòria de la bogeria que pot envair i envaeix malauradament amb excessiva freqüència als homes.

Estem a l’espera de conèixer la Sentència del Tribunal Penal Internacional.

Antonio Mora Vergés 
Gener de 2006

EL PATINET

                                                              

patinet.gif

…i l’estrella els va guiar fins una cova feta de joncs i de boga. A dins hi havia un pessebre on     jeia el nen Jesús, i Ses Majestats li feren ofrena d’encens, or i mirra. Des d’aquell dia, els tres Reis d’Orient, i per commemorar el naixement del fill de Déu, totes les nits del dia 5 de gener de tots els anys, porten regals a tots els nens i nenes que han estat bons durant l’any.

La mestra tancà el llibre i aixecà la mirada. Donà gràcies al cel per tenir una professió com la seva que li permetia viure moments com aquell; va veure tots els nens de la classe mirant-la amb uns ulls oberts de bat a bat, la mandíbula caiguda i quiets com estàtues, semblava com si esperessin que continués llegint. Però aquell instant ple de màgia es trencà de cop i tots varen començar a parlar alhora.

Senyoreta, senyoreta, a mi em portaran una nina.

– Jo he demanat una cuineta, un telèfon, un…

– Ja tinc a punt la carta per dur-la al Patge Karim.

Uns l’estiraven per la bata i els altres se li penjaven literalment del coll per tal d’aconseguir la seva atenció.

La mestra va veure que seria impossible continuar la classe amb normalitat i els va fer anar a acabar de guarnir el pessebre que havien fet a la classe amb figuretes de plastilina.
Quan estaven tots voltant el pessebre, va notar que algú l’estirava per la bata, es va girar i va veure la cara rodona i morena d’en Selim. En Selim havia arribat al poble cinc anys enrera, quan només en tenia un, i malgrat la dificultat que suposava el desinterès dels seus pares que ni tan sols li compraven una trista goma, en Selim era un alumne exemplar, sensible en extrem i tan responsable per la seva curta edat que la senyoreta li tenia un especial afecte.

Senyoreta, que no he estat bo jo?

I és clar que has estat bo, Selim! -va contestar la mestra tot fent-li un pessic a la galta.
Però en Selim no es va moure i continuà mirant-la amb aquells ulls tristos, que li deien ben clarament que esperava alguna cosa més de la seva resposta.Llavors la senyoreta es va adonar de tot el que comportava aquella innocent pregunta. I les mirades d’ell i d’ella es mantingueren durant molta estona, durant tota l’estona en què la mestra va buscar desesperadament dins seu alguna explicació per donar-li del perquè els Reis Mags passaven cada any de llarg de casa seva.No va ser capaç de trobar-ne cap, i finalment va haver d’abaixar la mirada, avergonyida i frustrada davant del seu alumne. En Selim, com si hagués entès el que ella no era capaç de dir-li amb paraules, va anar lentament cap a la seva taula amb el cap cot, i es va posar a pintar un dibuix d’un patinet, com el que li deixava a vegades en Marc, a la carta als Reis que havien fet aquell matí de l’últim dia de classe abans de les vacances. Mentrestant, a l’altra punta de l’aula, el xivarri anava en augment En Selim va passar les vacances vagant pels carrers, aturant-se davant dels aparadors de les botigues fascinat per les llums de colors, la neu artificial que resseguia els marges dels vidres, els mil-i-un pessebres… i, sobretot, per les muntanyes de joguines, especialment per aquell patinet amb rodes de color lila que duia una cinta daurada al manillar, a punt per ser regalat.

El dia de la cavalcada, va seguir-la des d’una distància prudencial, convençut com estava que ell no tenia part en aquella festa. Ni tan sols gosava arreplegar els caramels
que li queien a la vora.

Quan tothom anava cap a casa, ell va anar a donar una última mirada al «seu» patinet. Es va endur la decepció més gran que mai hagués tingut, i això ja és dir per un nen com ell: El patinet ja no hi era! Tot i això, es va quedar mirant l’espai on havia estat, pensant que fins i tot li era negada la petita satisfacció d’imaginar-se d’alt del patinet. A poc a poc el fred va travessar la prima i esparracada jaqueta, i se li anà calant als ossos. Llavors, tremolant com una fulla se n’anà cap a casa a dormir, desitjant que l’endemà tots els pessebres del poble, l’arbre de la plaça, les llums de colors… tot, hagués desaparegut.

Al matí el despertà una cridòria al menjador. El seu pare entrà d’una revolada a la seva habitació i li preguntà si sabia d’on havia sortit allò que havia trobat en obrir la porta del pis. I tant si ho sabia! Era el patinet! El patinet de rodes lila i amb la cinta daurada al manillar! Però… llavors… això volia dir que… No va tenir temps ni de pensar, es va aixecar com un llampec, es vestí amb una esgarrapada i sortí al carrer amb el seu preuat tresor. A tots els qui anava trobant els cridava:

És veritat! És veritat! Mireu que m’han dut a mi també!

I mentre anava amunt i avall de la vorera, li va semblar entreveure algú conegut dins d’un cotxe aparcat davant de casa seva, a l’altre cantó de vorera. Semblava… sí, era el cotxe de la senyoreta! Es va posar a córrer amb el seu patinet com un esperitat per explicar-li que ella tenia raó, i que el conte deia la veritat, li volia dir que els reis finalment s’havien recordat d’ell. Però llavors el cotxe arrencà i passà pel seu costat a tota velocitat. En Selim tot just va tenir temps d’entreveure el rostre de la seva mestra. El que li va estranyar però, va ser que li va semblar veure que plorava.

Ricard Bertran Puigpinos

HI HA UNA PALMERA AL PATI

palmera.jpg

Jo hi era, el dia que la plantar. No al meu pati, sinó al dels veïns, que són fabricants i tenen molts arbres i plantes, i fins i tot un estany al mig. I dues tortugues. De fet, tota la quitxalla del barri hi era aquell dia que un gran i sorollós camió, amb tres o quatre operaris forçuts, la van dur. Anava lligada amb cordes gruixudes. Una grua la va enlairar, i, amb l’ajut i maniobres dels homes, que, esmaperduts, bramaven tot de paraulotes, la van col·locar amb no massa miraments al clot que ja hi havia preparat prop del llindar amb el carrer que pujava des de la riera. “M’han fet mal”, em va dir un dia la palmera. “Quan aquells borinots em van deixar caure al forat, em fan ferir a les arrels. No sé pas com anirà la cosa”. “I a més a més –va afegir- em trobo tan sola sense una altra palmera que em faci companyia…”.

Feia pocs mesos que havia acabat la guerra quan els fabricants del costat de casa es van fer portar una palmera datilera. El metge els havia dit que d’aquesta manera els seus fills, la Mariona i el Carlitus, podrien reforçar la seva alimentació amb els fruits de la palmera, que eren molt més saludables i més naturals que l’oli de fetge de bacallà. La Mariona i el Carlitus eren molt entremaliats, però tenien bon cor. Anàvem al mateix col·legi, i tots tres ens estàvem preparant per a la Primera Comunió. A vegades, el Carlitus feia enrabiar la Mariona tot dient-li: “Mariona, cul de mona!”, “Mariona, cul de mona!”. I aleshores la Mariona saltava la tanca del meu pati i venia a jugar amb mi. Moltes vegades, tots tres ens posàvem sota la palmera i voltàvem el seu tronc jugant a fet a amagar. Mai no oblidaré els cabells enrinxolats del Carlitus ni els esclats de riure de la Mariona. Durant aquelles estones d’esbarjo la palmera aixecava tímidament les fulles com dient: “ara que em feu companyia em sento més contenta”.

-Palmera, d’on ets?, li vaig preguntar un dia que ens trobàvem sols.

-De cap lloc, em va contestar. Vaig néixer en un viver on totes érem filles d’altres que al seu torn també havien nascut al viver. Algunes deien que les més antigues potser les havien dut d’enllà la mar, dels oasis de l’Àfrica.

-I per què sempre et veig trista?

-Perquè aquí no tinc amigues de la meva espècie, tot i que la Mariona, el Carlitus i tu em distraieu molt. De fet, el viver no era ben bé com diuen que era l’Àfrica, però almenys n’érem tantes, de companyes!

Vaig pensar que això de no sentir-se de cap lloc devia ser molt trist, i així ho manifestava la palmera quan em deia que tenia sempre la sensació de viure com damunt d’un núvol, sense tocar ben bé amb les arrels a terra. Ves quines coses!

Va passar un any i un fet angoixava la palmera: no podia donar dàtils. Es veu que la ferida que li van ocasionar quan la van plantar al pati era massa profunda i no permetia que l’aliment arribés totalment al punt d’on li havien de sortir els fruits. No és que la palmera no pogués portar una vida normal, perquè era molt ben tractada, amb adobs i recs freqüents, però el fet de no donar fruits l’amoïnava molt. La seva ansietat va arribar al màxim una vegada que va sentir dir al jardiner i a la minyona que els senyors potser la farien arrencar per transformar-la en llenya de cremar. L’esglai va ser immens. De seguida m’ho va dir, i jo, a la Mariona i al Carlitus.

Un dia de cap a mitjans de la tardor, quan els uns i els altres érem a casa a punt de berenar i fer els deures, vam sentir un altre cop aquell soroll eixordador del camió. De sobte, el cor em va començar a bategar com si volgués sortir del pit. Els homes que havien portat la palmera lligada tornaven a ser allí amb unes enormes serres. I la grua. La seva intenció era ben clara: tallarien el tronc de la palmera a rodanxes, n’arrencarien les arrels, i de tot plegat farien trossos de fusta per cremar a la llar de foc.

Des de casa meva, vaig veure sortir la Mariona i en Carlitus disparats cap al pati. Sense pensar-s’ho dues vegades, van agafar les cordes dels homenassos, es van lligar al tronc de la palmera i van començar a cridar amb totes les seves forces: “No ens mourem d’aquí, ni menjarem, ni anirem a estudi, fins que aquests homes no hauran marxat amb les seves màquines!”. Tant de trasbals va atreure molta gent dels carrers propers amb la seva mainada, els quals van fer costat la Mariona i en Carlitus i van dir que tampoc no marxarien d’allí fins que és garantís que la palmera –la presència de la qual ja els era familiar- es quedaria a la barriada, com un més dels seus veïns. Es veu que això degué fer reflexionar els fabricants, perquè al cap d’una estona en què no faltaren els precs del jardiner i de la minyona –i alguna paraula de l’autoritat municipal- els homenassos van desaparèixer amb els seus estris, el camió i la grua.

Nadal s’acostava. Al mateix temps que la vida va anar recuperant la normalitat al pati del costat de casa, alguns carrers cèntrics de la Ciutat es guarnien per a les festes. L’afer de la palmera ja semblava oblidat quan, sobtadament, pel dia de Santa Llúcia, van tornar a presentar-se els homes del camió i la grua. Aquest cop portaven lligada una altra palmera. Semblava que ara sí havia arribat el final. El homes van començar a treballar amb ganes. Foradaren un altre clot, més profund i ample i –ai las!- van plantar la nova palmera amb tota cura, de forma que no patís cap mal. I un cop enllestida la seva feina van marxar per on havien vingut sense pronunciar ni una sola d’aquelles paraules malsonants que acostumaven a proferir.

Les dues palmeres van quedar acarades l’una davant l’altra de manera que, si volien, es podien mirar i parlar. A la nit, el jardiner va explicar a la Mariona i a en Carlitus, i aquests a mi, que els seus pares, espantats per l’enrenou que havíem fet quan van intentar tallar la primera palmera, i també –per què no dir-ho- un xic entendrits per la proximitat de les festes de Nadal i de Reis, van finalment decidir no arrencar-la, sinó portar-li una companya.

Aquest va ser el millor regal que aquell any ens podien fer: a nosaltres i a la nostra amiga. A més a més, la nova palmera donava uns dàtils grossos, molsuts i d’allò més melosos. I la vella palmera es va sentir feliç de tenir una companya autèntica amb la qual poder comentar els esdeveniments que s’anaren succeint dia rere dia. Durant mesos i anys. Fins avui.

 

Antoni Ibáñez Olivares
Desembre de 2005

ESTIMAR LES COSES I LES PERSONES, MALGRAT LES DIFERÈNCIES

 

abra_1.gif

El que és més humà, és també el que és més diví.  Estimar les coses que són nostres es quelcom natural en la nostra vida. Des de sempre els pares ens han estimat. Amb els amics hem compartit molts bons moments i els apreciem. La nostra família també ens l’estimem: la nostra parella, els fills, els nets… És bo de fer-ho i d’aprofundir sempre aquesta relació. També ens estimem el nostre poble. Perquè  és el nostre, és el millor del món. Tot el que és nostre ens ho hem d’estimar, sembla tant senzill i evident.  Els nostres veïns, els nostres parents, els nostres companys de treball també els hem d’estimar perquè són els nostres pròxims, i passem moltes estones amb ells, els necessitem i ells també ens necessiten. És bo de fer un esforç i de superar les diferències, valorar el que ens uneix, més que no el que ens separa.   Sempre hauríem de potenciar aquests sentiments i fer-los créixer.  Hem de saber estimar tot el que ens rodeja tant les coses com les persones.  Hem de ser conscients que no tots som iguals, però això fa que el món sigui més interessant, i dóna més riquesa a la realitat amb aquesta diversitat. Respectar l’altre ja és estimar, perquè és acceptar-lo tal com és i no pretendre canviar-lo. Té dret a ser com és.  Estimar el nostre país i també els països que ens envolten vol dir sentir-se membre de la gran família humana, amb tota la seva diversitat de cultures races i llengües.  Així ho ha volgut Déu, que la família humana fos tan diversa i variada. L’amor supera les diferències i es fixa en les coses que ens uneixen, fa sorgir les coses bones que tots tenim, per valorar-les més i enriquir-nos amb la col·laboració del l’altre.  Estimar l’Església és estimar-se també un mateix, sense pretendre canviar-la,  perquè dins de l’Església cada u té dret a ser com és. El respecte i l’estimació ha de ser la moneda de canvi, de tots els qui la formen. Sempre hauríem de sospitar de les nostres intencions, quan ens mouen  sentiments de domini, quan volem dominar els altres i de fer-los fer el que nosaltres volem, el que a nosaltres ens agrada més. Al nostre cor es produeix un dilema:  estimar els nostres ideals: allò que ens agradaria que fos l’altre, l’Església o la realitat…  ( és a dir, allò idealitzat que no existeix);   ho estimar les coses concretes, que tenim al davant realment: el nostre veí tal i com és, la nostra Església tal i com és, el nostre món tal i com és.  Estimar la realitat és millor, perquè ens fa tocar de peus a terra. Jesucrist va estimar les persones concretes i va donar la seva vida per elles, tal i com són. Déu ens estima  tal i com som, fa sortir el sol per bons i dolents.  És des de l’amor i amb amor, que el món i les persones poden canviar. Mai des de la coacció externa, ni per la força, ja que sempre serà una agressió.  I si no aconsegueixes fer canviar el món o l’altre, amb l’amor, no et consideris pas un fracassat,  sinó un gran vencedor. Perquè hauràs vençut la més gran de les victòries, t’hauràs vençut tu mateix.                                                                                                 

Mn. Joan Francesc Amigó
Desembre de 2005

LA LLEGENDA OBLIDADA DE MONTSERRAT

montserrat.jpg

Aquests fets que us narraré mai van ser relatats, potser no van succeir o es van oblidar perquè ningú va saber donar explicació al que va succeir.     

Als voltants de Nadal en el 1812, un any desprès de que el Timbaler del Bruc fes fugir a les tropes franceses, els generals “gavatxos” van voler escarmentar a les poblacions del Pla de Bages. Cinquanta mil soldats van sortir de Tarragona i es van endinsar per L’Anoia cap a Odena fins arribar a Sant Salvador de Guardiola, als peus de la Muntanya de Montserrat. La campanya era de càstig i les poblacions del Pla de Bages eren les que ho sofririen.

Els espies ja havien posat en guàrdia a les poblacions i uns deu mil soldats catalans estaven preparats per fer front a vida o mort al que els esperava. Si eren derrotats les seves famílies serien assassinades i els seus pobles cremats a soca-rel.

Al saber els monjos benedictins de L’Abadia que els francesos s’acostaven, van enviar a casa seva als nois que estudiaven i cantaven a L’escolania. Estaven segurs que els soldats anirien altre cop al Monestir per fer de les seves, i si trobaven als vailets, qui sap que podria passar.

En Manel era un d’aquells nois i amb tristesa va acatar les ordres, però abans de marxar va demanar que el deixessin anar acomiadar-se de la Mare de Deu, cosa que li van concedir.

Va pujar al cambril i es va agenollar davant d’ella tot demanant-li que no deixés que la gent pregués mal, mentre plorava desconsoladament. Va tancar els ulls i va resar amb més fervor que mai. Quan estava al bell mig de l’oració va sentir una sua veu que el cridava, va alçar els ulls i va veure amb admiració que una clara llum sortia de la imatge i que la Mare de Deu prenia vida i li parlava… Manel no temis, cap mal passarà aquest Nadal, ves i digués a tothom que jo estic amb ells, i perquè et creguin els hi dius que quan s’acabi la missa del gall, un gran estel sortirà per Sant Jeroni il·luminant el Pla de Bages. En Manel no sabia avenir-se del que estava passant, estava veient la suau cara morena de la Mare de Deu i el seu fillet que li somreien. La llum va augmentar i va tapar-se els ulls, quan va desaparèixer la claror la imatge de la Verge i el seu fill eren com abans.        

Amb una alegria immensa en Manel va córrer a trobar al Pare Abat, li va explicar el que l’hi havia succeït. Ell mirant-lo amb tendresa li va fer una carícia i el va acompanyar a la tartana que l’estava esperant. En Manel al veure que no el creia volia fer-li veure que tot el que havia dit era veritat, però tot va ser en va. La tartana va emprendre el viatge i Manel va veure com el Pare Abat i altres monjos es quedaven al peu de l’Abadia tot dient adéu amb la mà.

Cinc hores desprès varen arribar a Manresa, el tartaner va parar la tartana a davant La Seu a on esperaven amb angoixa els pares dels vailets. En Manel no tenia pare, havia mort en la primera vegada que van lluitar amb els francesos, la seva mare se’l estimava molt, i ell a ella encara més. Ells vivien a Manresa al carrer Sobrerroca, a pocs metres del Ajuntament. Quan van arribar a casa en Manel li va explicar el que havia passat, i com el Pare Abat la seva mare no li va fer cas. Ell estava trist, sabia que la Mare de Deu estaria amb ells en la batalla i que els ajudaria perquè no prenguessin mal. No podia deixar de dir-ho, però a qui?  Qui li faria cas?

Quan va veure que la seva mare estava distreta, es va escapar. Ja sabia a on havia d’anar, el comandant del exèrcit segur que li faria cas. Va córrer pels carrers fins arribar a prop de la Plana de l’Om a on hi havia el comandament. A la porta hi havien dos soldats que feien guàrdia i en Manel va voler entrar tot corrent. Els soldats el van aturar del braç i va quedar entre els dos sense tocar de peus a terra. Va dir i cridar que volia veure al comandant, però ells se’n reien. Els va dir que tenia una cosa molt important que dir-li, però entre riallades el deixaven espernegar. Ja estava a punt de deixar-ho quan una veu va fer que el deixessin a terra. En Manel va mirar i va veure que els soldats el saludaven tot dient-li comandant. Ell va agafar per l’espatlla al Manel i tot demanant-li que es el que volia, el va fer entrar al Quarter. Van arribar al seu despatx i el va fer seure tot manant al assistent que portés un got de llet calenta pel vailet.

Van estar força estona parlant i el comandant l’escoltava amb deteniment, no se’n reia com els altres, ni posava la cara de resignació que havia vist en el Pare Abat. En Jaume Batlló, que així es deia el comandant, potser no creia que realment la Verge hagués parlat amb ell, però pensava que seria una bona manera de donar coratge als seus soldats, així que ho va fer pregonar per tota la ciutat i rodalies, “La Verge de Montserrat està amb nosaltres”. Del que no va dir res va ser del estel que hauria de sortir de Sant Jeroni la nit de Nadal, abans de la batalla.

Després de que la seva mare el castigués per haver-se escapat, però per altre banda estigués molt orgullosa del seu fill, la nit de Nadal varen anar a missa del Gall a la Seu. Ell anava dient que desprès de la missa sortiria l’estel, i la mare li demanava que callés. L’església estava tan plena que es van tenir que quedar molta gent al carrer. Van obrir les portes encara que fes fred, perquè els de fora podessin escoltar les paraules del rector.

Quan es va haver acabat la missa, es va sentir un rumor de crits a fora La Seu, estaven cridant que una llum venia de Montserrat. Quan en Manel i la seva mare van poder sortir, van contemplar que el cel semblava quasi de dia i un gran resplendor sortia de Sant Jeroni. Ningú sabia el que passava, però en Manel si! i en Jaume Batlló des de el Quarter General va poder veure la llum i un somriure li va il·luminar la cara, potser si que era veritat el que havia dit el vailet, va pensar.

A l’albada els dos exercits estaven preparats, els francesos van sortir de Sant Salvador de Guardiola cap a la riera de Rajadell, els catalans estaven a la torre de Santa Caterina i van avançar també cap a la riera. Ara tan sols els separaven mil metres els uns dels altres. Cinquanta mil soldats francesos contra deu mil catalans, en Jaume Batlló pensava que segur que seria un miracle si en sortien d’aquella. Sabia que tenien la avantatja de que el terreny no era tot el pla que els hi agradava a les tropes de Napoleó, i ells es movien molt més bé. El problema era els seus canons. Segons havien dits els espies en portaven cent i els catalans tan sols en tenien vint.

A la senyal tot va començar, els canons del francesos tronaven i ressonaven com si es tractés d’una gran turmenta, però semblava impossible, les seves canonades passaven de llarg o no arribaven. El General francès escridassava als seus, però ells li deien que estaven tirant correctament. Abans que els catalans comencessin a disparar els seus canons, de la muntanya de Montserrat va aparèixer un gran núvol que en poca estona va cobrir tota la Plana, el Sol havia desaparegut i semblava que sigues quasi de nit. Jaume Batlló i els seus companys miraven esparverats el que estava passant, imagineu com estaven els francesos. De cop i volta un gran llampec acompanyat d’un immens tro va il·luminar-ho tot. La Plana va tremolar i va fer trontollar a tots els que allí hi estaven.

Els francesos sense saber com, van començar a veure que estava pedregant, al començament la calamarsa era petita, però de mica en mica va començar a caure més i més grossa, tan grossa que ja semblaven ous de gallina. A la banda dels catalans no passava res, ni plovia, ni queia res de res. Els francesos van començar a córrer, no ho podien aguantar, no tenien a on amagar-se i la calamarsa cada cop era més grossa. Segons explica la llegenda ara ja oblidada, els francesos van tenir que recular fins haver passat el riu Anoia, i van decidir no escarmentar a la gent del Pla de Bages.

Aquell dia de Nadal a la tarda, tothom el que va poder va anar al Monestir de Montserrat, la gent es comptava per milers. Venien de totes les contrades del Pla de Bages. La Basílica es va omplir de gom a gom. L’Escolania va cantar el Virolai i la gent van cantar amb ells. En Manel mentre cantava va mirar a la Verge i el seu fillet i va veure que li somreien. 

Josep Mª Repullés Pey    
Desembre de 2005