L’AIGUA NOMÉS CAU DEL CEL.

Com deia l’Ermessenda de Valrà  – i quina raó tenia – que  “l’aigua només cau del cel”.

NO em cridava l’atenció la campanya mediàtica que afirma contràriament que “ l’aigua NO cau del cel “.

Està molt clar que aquí i arreu – els que poden – fan/fem un mal us de l’aigua d’ençà almenys els anys 50 del segle XX.

Ara, tot i que en continua caient del cel, ens manca aigua, les raons més enllà del consum desorbitat – que també – cal buscar-les en un sistema corrupte que distreia els recursos necessaris per mantenir les infraestructures, per destinar-los principalment a “ alliberar” milers de persones de feines “ productives” , tot i creant directament càrrecs polítics, o professionalitzant-los , i un estol quasi infinit de llocs de “ confiança”.

Està clar que no s’han fet les inversions que calia.

Ara tot son promeses, noves dessaladores,  noves estacions de “ recuperació” d’aigües,…

El problema, gravíssim problema, es que NO HI HAN DINERS per a endegar tot el que caldria, i que el sistema NO POT detreure més diners de la Sanitat i dels Serveis Socials, el tema de l’escola duplicada, una per castellano parlants i una per als que volen mantenir la seva llengua, l’aranès, els basc, el gallec, el català,..,  ja queda clar que econòmicament és inviable.

L’aigua només cau del Cel,  i com s’està veient a la mal dita República Francesa, si s’estira massa la corda, s’acaba petant.

S’ha de repensar, tant ràpid com ens sigui possible, aquest modo de viure, que és del tot insostenible.

 

MAIRE

El meu estat de commoció,  ha esdevingut,  quan un peix, no era una rajada, era un simple maire, ha fet un badall i la boca dentada se li ha omplert d’aigua salina.

Ha estossegat,  tossit,  flastomat…

Dins del meu món imaginari,  ha volgut parlar amb mi.

– Josep, fer badalls, sols és per els humans?

M’ha fet gràcia,  que un maire, conegués el meu nom.

M’he pensat la resposta,  mentre ell acabava d’empassar saliva, doncs tenia carrespera de gola.

Li he contestat:

Ca, estimat peixet imaginat,  molts altres animals,  alguns més racionals, que els humans, poden fer-ho.

Per les meves observacions,  moixos i cans ho solen fer, tot i què no és fan mala via com tu.

Ells no estan baix l’aigua marina. Entens?

El maire, m’estava escoltant i assentia amb moviments del cap.

Les brànquies es movien accelerades.

He percebut que estava nerviós.

-No et preocupis,  amic maire, acabes de viure una experiència,  un tant inusual.

Mai havia vist un peix badallar.

Deus ser un precursor.

Per cert altres maires t’han vist.

– Si, i trobaven molt estrany el que feia, tot i que, llavors amb millor o pitjor fortuna,  ho han provat.

Les tossides han vingut amb un panxó de rialles.

Ens hem acomiadat,  començava a fer fosca en el meu món imaginari i calia que el maire trobés un lloc segur on dormir.

La imaginació,  és un espai sorprenent,  on passen coses insospitades.

Vos ho podeu creure estimats?

 

Josep Bonnín i Segura. Vilafranca de Bonany . 19 de maig de 2023

PENEDIMENT

Paraules poc destres,  repeteixin patrons injustos, que cruelment,  fas mal  a  persones que estimes.

Demanar perdó,  no és suficient.

Tal volta sigui per dolor intern,  per por…

No hi cal cap tipus de justificació,  ni excusa.

Els has repetit,  massa vegades.

Et pertoca el treball,  sincer al màxim,  de modificar,  el que és un llastre,  i creies resolt.

Si, ets capaç de no fer-te més mal a tu, no en faràs als altres.

Josep Bonnín i Segura. Vilafranca de Bonany.   4-4-2023

LA PRIMERA FLOR

Passejant pel jardí dels anhels, he vist la primera flor. Hem intercanviat somriures. Els meus ulls han brillat com el sol, la flor ha sospirat. El meu cor s’ha inflat com un núvol i la flor picardiosa m’ha picat l’ull. Entendrit i estubat la flor coqueta m’ha preocupat. El fred encara dóna les darreres fuetejades i tinc por que no resisteixi. Per aquesta nit he embolicat a la flor amb un tros de tela de seda. De bon matí li treure el vestit de nit. Sols és qüestió de dies. La calor vol desplaçar al fred, però encara no té prou força. Finalment ho aconseguirà i les flors podran néixer sense perill.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: ser el primer en fer alguna cosa és perillós.  

Francesc Estival Vilardell

LLÀGRIMES PERDURES

Hi ha un lloc on no pot arribar tothom. Allà estan guardades les llàgrimes perdures que ningú ha volgut i tothom ha oblidat. És un petit oasis on reposen les tristors. En el centre hi ha un estany d’aigües maragdes. Rodejant l’estany gespa verda i tova. Una suau música es passeja per l’aire tocant cançons d’alegria. Tot està fet per acaronar les llàgrimes perdures i donar-les consol. Tanmateix per entrar en aquest paradís han de ser llàgrimes especials. Les del nadó que no va néixer. Les de l’avi que va morir sol i abandonat. Les de la dona que ningú va estimar. Les del jove que mai va tenir amics. O les del pare i la mare que no van poder alimentar els seus fills. No poden entrar les llàgrimes de l’egoista.

Aquest lloc va ser creat per disminuir el patiment de les llàgrimes que el dolor va derramar i ningú va consolar.

Cita de Svileta de Tessàlia: amb la teva imaginació pots crear un oasis per les teves tristors i disminuirà el dolor. 

Francesc Estival Vilardell

 

 

 

DESPRENIMENTS

Curiosament,
hi ha coses que te n’adones,
ocorren contra la teva voluntat.
Ahir la nostra Xicarandana
fou tallada.
Encara manquen tres brancals, prou feixucs. Grua per fer-ho.
El nombre tres , és sagrat en moltes religions i tradicions.
La triada, té component numerològic de pes.
Dues arrels de l’arbre, estaven a la terrassa.
Sis anys de guardar-les,
per fer alguna cosa creativa: Una làmpada, decoració…
De cop i volta tallades també a trossos.
Acceptació plena i que hi farem.
Ens porten calor i agombol a la llar de foc.
Hi ha coses, situacions de vida,
que per molt que et puguis aferrar a elles, no es troba en la teva voluntat, mantindre-les
Si no vols patir, les has d’amollar.
Si sols és des de la ment, no serveix.
El teu cor, ha de dir la darrera paraula.
Els anys, et fan palesa i evident
aquest aprenentatge.
Et portarà saviesa.
Quan et toqui fer la passa endavant,
cap aquell port, del que ningú retorna -sols amb somnis i percepcions subtils, ho fan- res et podràs endur.
Sols el que porti la teva consciència.
Quan ja no t’aferres a res ;prou complicat, no fer-ho- retrobes la pau i perceps realment, quina és la teva essència.

Josep Bonnín i Segura. cVilafranca de Bonany.c26 de gener de 2023

DANI ALVES, CAP DE TURC EN LA LLUITA NECESSÀRIA CONTRA EL MASCLISME?. VERITAT O MENTIDA?.

Quan  en el mes de desembre de 2.022, hi han 11 dones mortes relacionades amb la violència de gènere i en els primers 20 dies de gener 2.023,  es poden comptabilitzar ja 7, s’evidencia la necessitat d’una lluita urgent, potent  contra el masclisme que es troba en la base de totes les  motivacions d’aquestes morts.

El masclisme en una primera i senzilla definició es un conjunt de actuacions dels homes que ataquen els drets d’igualtat de les dones i apareix com una justificació del seu menyspreu i “justificar “ tota mena d’agressions sexuals, des de les més senzilles ( acudits, bromes) a les que  utilitzen la violència psicològica o física  per imposar actes sexuals ( tocaments, violacions, altres).

Parlem sense excloure tots els colors dels col·lectiu LGTBIQ+, ja que el més nombrós es el  de homes/dones sense oblidar a  la resta dels actes també de violència per fòbies als homosexuals, lèsbiques . Quan s’aborda un problema, sempre es imprescindible actuar sobre el més important numèricament sense oblidar la resta.

Convertida  així en primer objectiu la necessitat de lluita contra el masclisme i coneixen la profunda afectació en l’educació, els estereotips tolerants sobre els problemes de la relació home /dona i la seva banalització de determinats “rols” (conquistadors, rellevància, superioritat ,altres ) fins i tot amb una certa acceptació social  que pot ser transversal tant d’homes com de dones, cal qüestionar les conductes que permeten o deriven en agressions masclistes.

Quan apareix un conflicte en que es planteja hi ha violència de gènere, la instrucció primer policial i després l’ instrucció penal, apareix un primer problema pels que han de decidir sobre la tipificació del delicte . Aquest principal escull , es la versió de la víctima i la del acusat.

Poques vegades hi ha una acceptació dels fets i penediment. Però quan les versions son absolutament contradictòries, trobar la veritat o la mentida es moltes vegades difícils, ja que en moltes ocasions es difuminen els actes que passen entre dos persones en situacions de intimitat, sense testimonis o fins i tot amb declaracions a favor o en contra dels que han presenciat els fets per raons d’amistat o altres interessos.

Malgrat que tant els instructors policials normalment treballen en equip i  que en la instrucció judicial intervenen amb diferents objectius  advocats de part, Fiscal, forenses , parts de lesions i altres evidencies i malgrat la normal  capacitat professional de tots i la seva experiència , per contra de la normal inexperiència dels acusats– excepció dels reincidents–,  les decisions que al final pren el Jutge@ssa, no estan exemptes d’errors.

La posterior continuació del procediment judicial , amb admissió de proves de diferent tipus ( anàlisis de restes biològic, proves d’ADN , altres) , i en el judici posterior si s’acorda,  permet arribar normalment a determinar uns fets com provats i que son basics per la sentencia condemnatòria o d’absolució.

Les restriccions a la presó provisional que poden acordar en l’inici de la instrucció i que en molts casos provoquen sorpresa i fins i tot indignació social , son el resultat d’una concepció de garantisme jurídic pels acusats , que encara esta reglat les ocasions en que s’acorda la presó provisional hi  a un marge de discrecionalitat del jutge@ssa sobre el que recau valorar també   l’alarma social que es produeix.

Quan llegeixes moltes de les informacions periodístiques  i versions sobre el que ha passat,  amb el Dani Alves, unes coincidents i altres no, sorgeix de immediat la essencial qüestió:  que es veritat o mentida?. No resulta possible donar resposta segura, al menys inicialment.

No per banalitzar, si no com una aportació a valorar en aquest debat , cal plantejar als protagonistes del conflicte :home/dona, que les conductes de risc sempre poden comportar conseqüències no desitjades. Recordem una xaranga que s’escolta en festes tradicionals  “ si te ha pillao la vaca, jodete, jodete “.

Això es aplicable a tots homes/dones , no diem el que les “provocacions” femenines en  el vestir/desvestir, ni els “jocs en un ligoteo superficial”  serveixin de cap justificació  però si s’ha de valorar els riscos de no donar clares respostes  als intents  de seducció si no es vol accedir a les pretensions , que ja son totalment conegudes i previsibles  de l’oponent .

El mateix pel Dani Alves, si vol aprofitar la seva rellevància per tenir exits sexuals , que pensi abans que pot tenir conseqüències i recordi la xaranga : “si te ha pillao la vaca, jodete, jodete”. Les conductes masclistes tenen també els seus riscos  i per això en la tauromàquia s’extremen les precaucions i encara així hi han accidents.

No es dubtar de la  versió de la dona, ni qüestionar-la. El temps ho dirà, inicialment s’accepta com suficient per una instrucció judicial.

Els homes que poden pensar que la rellevància els hi pot portar al dret de triomfar amb les dones, com Dani Alves , ja veuen:  a Quatre Camins, en presó provisional.

El que no seria acceptable es que Dani pagués les culpes dels  actes masclistes que no siguin d’ell.

Aquest escrit , es també masclisme per estar escrit per un home i exigir  que s’hagin d’estudiar molt  les dos versions ? Una part  es recollir la defensa del Dani que fa la seva dona de denunciar que davant d’ella algunes dones no han dubtat en oferir  de forma consentida els seus atractius al marit. Veritat o mentida ?.

@josecoderch

 

 

 

 

 

EL DESCANS DELS SOMNIS

Com si anés a una festa de disfresses, la tardor es vesteix de mil colors. Tanmateix sols ens vol consolar. Ella sap que en la seva passejada autumnal, la natura quedarà esmorteïda i les il•lusions gelades. Espantats pel fred els ocells fugiran cap al sud emportant-se les seves piulades cançons. Una rigorosa severitat ambiental ens envoltarà. Perdrem llum i el nostre esperit la seva força. Inexorablement de  mica en mica els mil colors del nostre consol s’esvairan. Les fulles cauran, es marciran i el vent s’emportarà la seva pols. Finalment els somnis hivernaran. Dormiran i no tornaran a despertar fins al proper esclat primaveral. Serà aleshores quan els colors, ocells i il•lusions tornaran a renéixer i ompliran vides.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: la petita mor més subtil i colorista és l’arribada de la tardor.

Francesc Estival Vilardell

COSES PER LES QUALS RECORDAREM ISABEL II

Per què podrem recordar Isabel II? Des de 1952, ha estat reina del Regne Unit i de 14 estats independents alineats amb la democràcia (Canada, Austràlia, Nova Zelanda, entre altres) i els titulars amb la seva mort inclouen la descripció de la seva fortuna, les histories familiars de desacords amb Lady Diana, amb la relació difícil amb el seu net Harry i la seva esposa Meghan Markle, tot produeix abundants histories que ens desborden. Tots els mitjans de comunicació: teles, diaris, xarxes socials no deixen de difondre els molts diferents aspectes del seu entorn polític i familiar.

Per la seva condició de reina en un sistema parlamentari, les decisions polítiques no las ha pres ella, si no el Parlament i els diferents Primers ministres i Governs, però es planteja la qüestió de perquè serà recordada a banda dels temes que no deixen de ser privats de la seva família.

Si situem com essencial pel Regne Unit la Segona Guerra Mundial, amb els intents de Hitler d’ocupar el seu país, Isabel II per la seva joventut –tenia 13 anys al declarar-se la guerra el 1939 i 19 anys quan va acabar el 1945—no podien ser decisius i va ser el seu predecessor Jordi VI qui va haver d’enfrontar-se als moviments que volien pactar amb el nazisme i col·laborar amb ell.

Però no podem deixar de recordar que va ser el Parlament i, en el seu nom, Winston Churchill, qui amb 66 anys i com Primer Ministre va decidir declarar la guerra a Alemanya i va dirigir les operacions militars. Per això es ell el més recordat, malgrat que va perdre les primeres eleccions (1945) després de la guerra.

Durant el llarg regnat d’Isabel II des de 1952 fins al 2022, hem vist sobre tot el fi de la etapa de les colònies de l’imperi britànic i la seva posició totalment protocol·lària com a reina de 14 països, però en ser països amb sistema democràtic el seu paper no ha estat rellevant.

No podem oblidar la seva fortuna personal ni tampoc cal oblidar els efectes del colonialisme anglès i la  relació que ambdues coses tenen, fets que no han estat valorats i jutjats. Altres monarquies i repúbliques en Europa (Bèlgica al Congo, França a Argelia) han viscut similar relació amb fets colonials recents i s’ha aplicat una justícia cromàtica en que els negres i natius, eren exclosos de drets humans fonamentals. I doncs, perquè aquesta exaltació d’Isabel II?, Els pobles son així. Son tolerants si no se’ls anima a fer el contrari.

Aquests dies hem vist anglesos antimonàrquics fent protestes i manifestacions, però el sentiment de la majoria no es troba en aquest debat, per considerar que és un tema superat pels valors democràtics un cop la monarquia queda integrada com una institució, per bé que el govern és qui decideix sobre els temes que afecten als ciutadans. Així de fàcil.

Imaginem quan arribi la mort del rei emèrit Joan Carles i la “festeta” que ens prepararan els partits com ERC, l’ANC , OMNIUM , contra una monarquia que té grans similituds amb la resta de monarquies europees, que no s’atreveixen a criticar. A Europa, al món, hi ha repúbliques i monarquies son acceptades les que mantenen com a valor decisori el sotmetiment a la democràcia parlamentaria, com la nostra.

Això demostra que a Catalunya hi ha una part que sempre viuen en els passats conflictes i amb uns partits que no volen acceptar realitats i viuen ancorats en el passat. Passa amb la monarquia, passa amb el relat partidista del 1714 , passa amb la proposta dels Països Catalans, passa amb la independència, que mai ha tingut ni té prou acords. No son els temes que preocupen a la majoria dels ciutadans, escoltem-los a tots.

Poden ser 150.000 o els 700.000 que s’atribueixen en la Diada de 2022, però hem de recordar que el cens electoral a Catalunya –com es resolen les qüestions – es d’uns 5,6 milions. Cal ser respectuós a les peticions, sempre que alguns no les vulguin imposar unilateralment, com de forma militant pretenen, per sobre la decisió de la resta.

Consideren les seves idees com les millors però son únicament una opció. És el que creuen totes les ideologies, polítiques, religioses, però la realitat és molt diversa i no podem imposar el nostre relat, pel treball de la militància missionera. Quasi com a excepció tenim l’islam que no té aquesta faceta de missioners, no propicien institucionalment les conversions.

Ja tenim qüestions prou complicades: afectació climàtica del medi ambient, inflació, problemes energètics, falta de distribució de la riquesa, discriminació de la dona i una llarga llista de problemes, com per veure que l’espai polític es distreu amb el recordatori d’històries i batalles caducades que es deurien aparcar i mantenir en el record, però no pretendre imposar-les actualment.

Deixem en pau la història i enterrem els conflictes irresolts, que no permeten els acords per resoldre els problemes reals. Ja tenim els historiadors per mantenir la memòria, però posem-nos al dia sobre les realitats que tenim que resoldre.

@josecoderch, un afegit a Guimerà.

UN POLITIC TANCAT EN EL FRIGORIFIC

Quin espant!… un dia vaig obrir el frigorífic i vaig trobar un polític dintre. Era un damnificat de les darreres eleccions. El seu partit va perdre i no li van trobar un lloc on col•locar-lo. Mentrestant els seus amics han fet una llei a mida i me l’han engiponat en el meu frigorífic, és legal i no puc fer res. Conservat pel fred espera pacientment que es convoquin noves eleccions, el seu partit les guanyi i torni a ser parlamentari. Sembla decebut i trist. La seva imatge fa basarda. Els seus ulls estan irritats. Uns caramells pengen del seu nas. El seu cabell està emblanquinat de gebre. Sembla espantat i tremola. A més es menja les meves croquetes. Finalment vagi pactar amb el polític i li vaig dir que acceptaria que visques en el frigorífic, però amb la condició que no es menges les croquetes. Va acceptar, però el polític segueix menjant-se les croquetes, que estrany no ha complert amb la paraula donada. Estic desesperat i no sé que fer amb el polític que habita dins el meu frigorífic.

 

Cita d’en Svileta de Tessàlia: en la política sempre s’acaba fracassant. Malgrat això sempre hi ha voluntaris per fracassar.

Francesc Estival Vilardell