La primavera ja ha arribat. Des de dins del seu cau una família de conills ensumen les flors. Cridats per la novetat una conillada de cinc petits surten del cau esvalotats buscant el què fa tant bona olor. Darrera prudents i pacients el pare i la mare conills vigilen als petits per què no prenguin mal. Pels petits tot és nou, ho veuen per primera vegada i no deixen de preguntar. Què és això tan alt? – és un arbre! I allò que hi ha per sobre i no és pot mirar? – és el sol que il•lumina i ho calenta tot! I aquells que voleien per dins l’arbre i no deixen de cantar, qui són? – són ocells que busquen on fer el niu per tenir una pollada de petits iguals que vosaltres! I allò que porta aigua?- és un riu! I allò que vola pel cel?- són els núvols! I aquella que corre tant qui és? – una llebre! I el vent que té tanta presa cap on vol anar? – ningú ho sap conillet! I algun dia tronarà? – ningú ho sap amor!… Els petits cansats de preguntar es van quedant endormiscats. Uns arrupits al costat del pare. Altres arrapats al coll de la mare. Demà tornaran a preguntar. Tenen una vida per endavant per aprendre a viure sense fer-se mal.
Cita d’en Svileta de Tessàlia: si vols saber com és la vida… mai deixis de preguntar.