CIUTAT TRENCADA

Actualment en els espais externs que rodegen les entitats bancàries dormen els pobres. Perquè han escollit aquests llocs? Vaig anar fins a un pobre per preguntar-li. Ràpidament va contestar-me – per mostrar la imatge del seu fracàs -. Nerviós va continuar dient – els bancs van edificar deixant espais buits en les façanes. Així demostraven la seva opulència que no té res a veure amb l’eficiència. En aquell temps la banca ho volia ser tot i ara són els dormitoris de la misèria -. Em va sorprendre la reflexió i li vaig preguntar, com va passar? Enfadat va respondre – algú va decidir que la solució era imprimir més diners. Van imprimir més diners que coses es poden comprar. Els van repartir malament i van provocar una falsa economia. El desequilibri es va presentar. Els preus han pujat tant que una part del poble ha quedat marginat -. Mentre s’allitava va rondinar – la riquesa no és un paper dibuixat, sinó un procés de construccions complexes i delicades que no van saber fer -. Aquell home cansat de ser humiliat es va quedar dormit. Jo prudentment me’n vaig anar entristit.

 

Cita d’en Svileta de Tessàlia: quan el sistema econòmic fa pocs rics i molts pobres, cal canviar conceptes, premisses i economistes.

Francesc Estival Vilardell

OI QUE M’ENTENS CARMINA?

Carmina jo et parlo en confiança, ja fa temps que et conec i ens coneixies. El meu marit era un sant per penjar a la paret.jo l’estimava molt pobre Onofre!!!

Però vés és la vida, avui hi som i demà ja no.

Per sort no ha deixat cap deute, ni l’ enterrament filla, però que dic si tu ho saps més bé que jo, que en vens i a ell el vas convèncer perquè fes el segur d´enterrament.

I el meu marit era un bon client, oi Carmina?

Però mira ara que tot a passat. Tu dic a tu en confiança. Estic més lliure, si vull dormir dormo, si vull anar a la perruqueria i vaig, i si no tinc ganes de fer el dinar vaig a la fonda. Oi que m’explico Carmina.?

Tampoc sóc tan vella, seixanta-sis al Febrer.

I l’Onofre era una mica toca nassos i rondinaire i geniüt. També era Garrepa ii

Una mica gelos. l’ Onofre era un gamarús que no sabia ballar i no volia anar al cinema. Jo no volia pas que moris valga ‘m Deu!!!, però vés devia ser l‘hora.

Oi que ho entens Carmina? Es raonable tot.

No pensis he plorat i he portat dol, però ara em sento tant lliure diferent, més jove.

No ho prenguis malament Carmina, però si. És com un alleujament, nena no ho diguis a ningú, però vés. Saps Carmina, ara estic molt més bé !!!!!

I jo l’ estimava, però es com si m’hagués tret un pes de sobre molt gran.

Oi que m’ entens Carmina???? No em jutgis malament t’ho dic en confiança perquè ets una noia molt trempada. Ah!!! Gracies per tot, ja ens tornarem a veure. Truca així que tinguis les ultimes voluntats.

Per cert l’enterrament un deu!!!

Montserrat Vilaró Berenguer

EL MÍSSIL CARTESIÀ

Vaig veure passar un míssil que no sabia cap on anar. Un exercit atrevit l’havia engegat, però el coet estava espantat. Algú li va fer entendre que podia matar a la nena d’ulls blaus i rosses trenes; al vell de cabell blanc que ja no pot córrer ni quasi caminar; a una parella que es vol casar, formar família, tenir fills i estimar. El coet no sap que fer per no fer-los mal. Amb coratge d’acer i el cor tremolant el bon coet es va poder desviar. Buscava un lloc on es podés estimbar sense fer mal. Amb llàgrimes als ulls va caure en un desert on no habitava ningú. L’explosió va ser gran. El bon coet va morir, però no va fer cap mal.

 

Cita d’en Svileta de Tessàlia: si les espases tinguessin vida pròpia, segur que es suïcidarien.

Francesc Estival Vilardell

EL METGE FEIXISTA DE LEÓN

Llegia un comentari del “ sembrador d’odi”  que ha estat objecte del que en castellà en diuen CACHONDEO , i en la llengua de catalana CONYA:

https://www.publico.es/tremending/2021/11/27/cachondeo-en-redes-con-lo-ultimo-de-casado-sobre-el-catalan-en-catalunya-y-en-leon-es-falso-y-desproporcionado-ademas-de-un-poco-racista/

Està clar que un metge format en una Universitat Catalana és un regal per a qualsevol indret del món mundial, també, també, per León – que val a dir-ho està de Castella fins al capdamunt -, diria fins i tot que molt més fins i tot  que Catalunya.

Qui voldria un metge format a la mateixa Universitat on li “ regalaven “ els títols al “ ximplet de Palència”  ?.  Honestament ningú, oi?.

Catalunya tenia una llengua pròpia abans de 1714, i malgrat les malvestats practicades des del REINO DE ESPAÑA,  la continua mantenint, les persones que venien a buscar-se la vida, entenien això, i bona part d’elles advertien que el coneixement d’aquesta llengua els permetria una millor integració,  parlo de gent senzilla, amb pocs o cap estudi, per descomptat cal esperar que una persona amb estudis superiors  encara ho entengui millor, oi?

Que hi ha gent que NO VOL aprendre i parlar la llengua catalana, i tant !.   Paciència, l’argument de que van guanyar la guerra, fa anys que no s’aguanta, i en tot cas, aquella guerra es va fer bàsicament per enriquir a les elits, no pas per treure’ls a ells i als seus de la misèria.

Un consell al “metge feixista de Leon”, demana plaça prop del “ ximplet  de Palència”, segur que t’anirà millor que a Catalunya.

 

UNA ESPELMA D’AMOR

He encès una espelma  d’estimació per a totes les persones què travessen un mal moment.

La intenció és el què preval.

Quan l’encenc

-verbalment a vegades,

o mentalmente d’altres-

hi incorpor el dessitg

que els hi arribi la llum,

la força i l’esperança

per a fer més lleuger

i aguantador el patiment.

Sent que aquesta escalfor,

els hi arribarà.

Tot és energia. Més densa, més subtil i a cops invisible.

La intencionalitat ho és.

Tant la bona com la dolenta.

La paraula, el gest , o una mirada

poden alliberar a algú o cruxificar-lo.

Fer a saber algú que estàs per ell si vol, sense jutjar-los és preciós.

“Estic per tu, pel que necessitis” inclòs sense verbalitzar-ho, sense cap imposició, és portar un alè a l’altre i una corda d’esperança.

Escoltar de cor, és un salvavides.

Hi ha infinites maneres d’ajudar,

d’estendre aquesta mà d’estimació.

La intencionalitat bondadosa, forma part de l’alliberament d’una foscor feixuga.

Josep Bonnín Segura.  Vilafranca de Bonany.  4 de desembre de 2021

AL SOLSONÈS

Si, algun cop, aneu a passar uns dies de lleure a Solsona, proposo una caminada/ passejada, fàcil, que de ben segur pot complaure els qui agraden aquelles terres.

Solsona és la capital de la comarca del Solsonès i, administrativament, pertany a la província de Lleida. Si Catalunya ja fos administrada en vegueries, seria de la número 3 Catalunya Central. Això tindria tot el sentit donat que els solsonins tenen més tirada cap a Manresa, i fins i tot cap a Barcelona, que no pas cap a Lleida.

Solsona és una ciutat que, el que està dins la muralla, es fa de bon visitar…

Però ara es tracta de la passejada que he anunciat en començar. La caminada pot durar una hora/hora i mitja, segons el ritme del pas que hom duu. Es tracta de, sortint de Solsona, arribar-se fins al mas de “Can Joval”. El trajecte és planer, malgrat fer una mica de pendent, part per carretera i part per un camí de bosc que fa un petit desnivell fins a arribar al pla del mas. No és l’únic camí per on anar-hi. N’hi ha un altre que voreja la riera. Si es tenen ganes de caminar més, anar i tornar, la proposta seria anar per la riera que, es troba també sortint del pont i tornar per la carretera, un cop haver descansat una estona pels encontorns del mas.

Sortint pel pont major, que arrenca davant de la porta principal de la muralla que dona entrada a la ciutat, girarem cap a la dreta per la carretera que ens portaria a Manresa. Aviat ens trobem amb les últimes cases que es van anar construint amb el creixement de la ciutat. Comencem un tram que dona pas a camps a banda i banda. Si ens aturem un moment, a l’esquerra, podem contemplar una petita vall que té com a guardians, a l’horitzó proper i llunyà, El Port del Comte, El Cadí i El Pedraforca.

Quan ja hem caminat uns 5 km, entrem a la urbanització El Pi de Sant Just, pertanyent al municipi d’Olius. A tocar del complex esportiu-restaurant-hotel, trenquem a mà esquerra anant a buscar el bosc que veiem al nostre davant. Hi ha un rètol que anuncia la masia al principi del camí. Comença amb un declivi suau i transcorre entre pins i alzines. Al cap d’uns 200 m hi ha un revolt a la dreta que s’obre a un paisatge plenament rural encara que és tan a prop de terreny urbanitzat.

Al front s’hi veu el mas, de construcció típicament catalana. Ens hi arribem. Consta d’un edifici principal, la casa, i d’altres formant una plaça que, antigament, fou l’era. El conjunt es troba al bell mig d’un entorn ampli i seré, format per camps de secà i una petita horta.

Al fons… les mateixes muntanyes que ens han acompanyat tot el camí que, si esperem el capvespre, es veu com prenen una tonalitat violeta quan el sol es pon. Tot un bell espectacle de la natura.

(Amb aquest relat comparteixo un lloc que va formar part de la meva vida molts anys i que, ara, forma part dels meus records més estimats.)

 

Carme Solé i Bas

TRANQUIL·LITAT PREOCUPANT

Vaig entrar en un lloc on la tranquil•litat era preocupant. Hi havia mobles de fusta tallada en decoracions vegetals i d’animals de bosc, era una filigrana. Pintures de gran significat èpic que li donaven gran personalitat. Tanmateix tota aquella bellesa respirava oblit. Tafanejant sols vaig trobar a una noia abocada sobre un llibre. S’esforçava en memoritzar el que sols havia d’entendre. En un altre racó hi havia dos nois arrepapats en les seves cadires, un s’havia adormit i l’altre estava marejat per les incerteses. Malgrat la buidor per l’aire corrien ensums de conjura màgica. Les flaires feien entendre que en algun lloc s’amagava la solució de la humana ceguera, ningú la buscava. De sobte me’n vaig adonar que a les parets hi havia prestatges plens de grans llibres que espurnejaven saviesa. La seva presència majestàtica donava importància a tot l’espai. Plens de pols i desmemoria era evident que ningú els havia consultat des de feia temps. Aleshores ho vaig entendre…. ooooooh!… Estava en una biblioteca!

Cita d’en Svileta de Tessàlia: l’esser humà ha canviat la set de saber per les ganes de menjar-se el món i el món se l’està menjant.

Francesc Estival Vilardell

LA SORT DEL POBRE

Caminava per la ciutat buscant una idea. De repent, en una cantonada vaig trobar un ric que no era feliç. Li vaig preguntar que li faltava. Em va fer una llista tan llarga que vaig haver d’acceptar la seva infelicitat. A la cantonada següent hi havia un pobre que era feliç. Havia trobat unes sabates velles llençades en la brossa. Eren una mica grans, però farcint-les amb paper de diari s’ajustarien al seu peu. En tot cas ja no aniria descalç. Vaig entendre la seva felicitat. Aquelles dos trobades em van fer reflexionar sobre quina relació hi ha entre la riquesa i la felicitat. No la vaig trobar. Sembla que la felicitat no està relacionada amb el que tens, sinó en el que aconsegueixes. Qui té molt li costa aconseguir més. Qui no té res qualsevol cosa és un regal. Així que la felicitat és una sensació que es desfà a mesura que et vas fent més ric.

https://xn--curiosfera-sueos-kub.com/sonar-con-zapatos/

Cita d’en Svileta de Tessàlia: la felicitat d’un ric és més cara i difícil de construir que la d’un pobre.

Francesc Estival

LES DENTS

Isidre guarda les dents no les emboliquis amb paper de cuina !!!, diu l’Engràcia de 83 anys al seu marit.

I tu que saps Engràcia¡, a la cuina que és el teu lloc,  ets una desgràcia, dones que no serviu per res.

L´Engràcia pobra dona geperuda i ranquejant als seus 83 anys complerts ho deixa estar.

L’Isidre segueix amb el seu mal costum, i  passaren els  dies, les setmanes i els mesos i arribà l´hivern.

L’Engràcia encengué la llar de foc.

L´Isidre passava  l’estona  llegint el diari, assentat en una butaca i ben repapat.

L’Engràcia a la cuina preparava escudella i carn d´olla i de postres pomes al forn.

No està malament digué Isidre, un bon dinar, per certa noia ja tiraré a la llar de foc les peles de les pomes que fan molt bona olor no creus?

Si i tant i recollí els plats perquè de rentaplats no en tenia.

L’endemà quan feia l’esmorzar senti un gran crit que venia del bany.

Engraciaaaaa¡¡¡¡ vine immediatament¡¡¡

Ja vinc apago el foc que vols?

On és la dentadura postissa? Li digué mentre li ensenyava la capsa buida a on la guardava.

Doncs aquí on vols que sigui ¡¡¡Aquí a la capsa.

Doncs no hi és Engràcia, no hi és i no la trobo en lloc de la casa-

Ja pots buscar , i l’Engràcia, posà de potes enlaire la casa, i les dents no apareixen per enlloc.

Com que no sortien anà a la llar de foc que encara no havia encès ni tret les cendres del dia abans. Allà entre les cendres trobà dos ferros en forma de ferradura.

Isidre vine immediatament,  crida.

Ja vinc, ja has troba’t les dents ?

Si, aquí les tens li digué agafant els ferros amb els molls i posant-li a deu centímetres del nas de l’Isidre, aquí tens les teves dents!!!!

L’Isidre tingué un esglai, clar amb les peles de poma també havia tirat uns papers i a dins les dents !!!!

Remaleïda dona crida, he tirat les dents al foc, com sempre has de tenir raó.

He cremat les dents, valga ‘m Déu i la mare de Déu, amb lo  cares que varen costar!!

L’Engràcia reia per sota el nas.

Engràcia!!!,  digué , no riguis que això a mi, no em fa cap gràcia!!

Montserrat  Vilaró Berenguer

SUÏSSA

Era un país que va pujar tan amunt que es va fer amic dels núvols. La bona amistat va donar una relació harmònica que va portar beneficis. En aquell país, a carícies de núvol l’herba va créixer vigorosa. Els llacs es van omplir d’aigua i de vida. De les gran glaceres gotejaven una aigua pura i neta que gota a gota formaven els rius. L’aigua d’aquells rius era tan clara que servia de mirall als núvols. Boscos i pastures es van escampar per tot el paisatge. I la vida va fruitar esplendorosament.

 

Les Bossons

Aquest país és Suïssa.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: després d’un mal moment torna a sortir el sol i de mica en mica la vida torna a ser igual que abans.

https://photos.google.com/share/AF1QipNYgZmU4juVkTpCNQnkBszvbCi6JHnKsqpLzpnV3Lp_VxGJ6c1FP4gVXFhkM-yp4Q/photo/AF1QipP7R3iXaSlOB96cQ1lRrwpyJiyZegEJK4aUbCIF?key=TTJfbE5QQTRMWmlPZkd6MEI4dzIyOFJLVllzdy1B

En l’enllaç anterior podreu fer una ullada  al país que es va fer amic dels núvols

Francesc Estival