Contes

Tenia ocasió – miracles de la tècnica– d’accedir a les bases d’informació  dels Registres Civils de l’any 2016;   al meu abast doncs,  les dades irrefutables del que va succeir durant la fredorada de l’hivern de 2012.

Segons explicaven els diaris – també podia accedir a les hemeroteques digitals – el fred havia ‘literalment fer morir’ més d’un miler de persones als estats membres de l’ aleshores Comunitat Econòmica Europea. A Espanya, no s’havia registrat cap defunció relacionada amb la fredorada, no tant  sols pel que feia als habitants de la  Comunitat Autònoma de Catalunya, sinó – i això és del tot miraculós – ni un sol dels  milions de pollastres de granja s’havia perdut.

Com em temia la comprovació de les dades dels registres de defunció venia a confirmar justament tot el contrari :

L’ any 2011 a Catalunya hi havia un total de 7.539.618 habitants

L’esperança de vida era pels homes de 78,90  anys de  84,80 per les dones.

El nombre de persones entre 60  i  79 anys era de  1.269.006,00

I el de persones de més de 80 de  387.762,00

Les malalties – de tota mena – , agreujades per les limitacions econòmiques imposades al dret ‘universal’ a la salut, els accidents de treball,  en creixement exponencial des de la introducció dels ‘mals usos’  per les Lleis de Reforma del Mercat de Treball;  els accidents de tràfic, malgrat el declivi evident del transport motoritzat – es tornaven a veure carros i besties de tir pels carrers -,  havien elevat la taxa de mortalitat fins quasi al 10 %  l’any 2015.

Les dades que recollien també una reducció constant de la població en una taxa de més del 2% anual des de l’any 2010, eren però d’una claredat esfereïdora que tossudament afirmava la naturalesa mendaç dels nostres politics :

Els registres de defuncions de l’any 2.010 donaven una mitjana que superava lleugerament el 6% de la població

L’any 2011 amb un nombre de   7.539.618  la mitjana s’havia elevat fins al 8%

L’any 2012  implementades ja la major de ‘reformes’ s’apropava al 7%

l’any 2013  es recuperava el percentatge record del 8%

l’any 2014  s’assolia el 9%

l’any 2015 continuant amb la progressió s’arribava al 10%

l’escletxa temporal començava a tancar-se quan prenia les darreres dates.

Una nena – bonica i entremaliada, com son sempre en les històries-   passeja pel parc, prop del bosc, i s’adona que al mig del prat rellueix un objecte per causa dels raigs del sol matiner.
S’aproxima encuriosida pel reflex lluminós i troba enmig de la gespa verda la figura d’un pallasso de plata.
En agafar-lo sent una escalfor ,com si una mà amiga afectuosament estrenyés la seva.
La figura és feta de plata polida i brillant, a la cara llueix en el lloc del nas un robí de grans dimensions que mig tapa uns llavis distesos per un somrís amable.

–   Nena, amiga meva, protegeix-me que em volen fer mal- crida amb veu planyívola la figura de pallasso.

–   Qui?- respon sorpresa la nena.

–   Uns dolents que em volen prendre el nas.

–   Oh! Tan bonic que et queda aquest vermell.

–   Si és molt maco però que faria jo si me’l prenguéssim. Tot canviaria a la meva vida. Primer, no em podria mocar. Segon, no podria respirar normalment, a més i molt important la meva companya no em podria acariciar la punta vermella. I que seria de mi, sense les carícies en el meu nas no podria complir els desitjos de la gent que m’estima.
Unes ombres silencioses es mouen voltant pels arbres de l’entorn del prat. El pallasset s’estremeix i crida espaordit.
–   Nena! Ajuda’m! Tapa’m! Amaga’m!
La nena agafa unes branques i fulles d’uns matolls propers. Al fer-ho s’esgarrinxa la pell amb una gavarrera. Malgrat tot, amb les branques i les fulles cobreix l’objecte i premem-lo contra el pit marxa tranquil·lament cap el poble.
Les ombres fosques no s’acosten,  continuen buscant pel prat i el bosc, i la nena fa el camí fins a casa seva sense perill, aparentant que porta un ram de flors boscanes a la seva mare.
Una de les esgarrinxades provocades per les espines de la gavarrera, sagna i es barreja amb les fulles embrutant-les. Mira dins del ram i veu que el pallasso també és brut de sang, però somriu.
–   Amiga, tu si que veritablement ets una amiga, disposada fins al sacrifici per un amic- Bufa suament damunt la ferida que deixa de sagnar- Diguem que desitges?

–   Un bon amic- contesta la nena.

–   Puc donar-te riqueses, puc fer-te una casa nova, puc aconseguir tot el que desitges, però un bon amic ho has de trobar tota sola i treballar tots dos per què aquesta amistat sigui vertadera i ferma. Només et donaré un consell mireu-vos sempre als ulls i sense fer cas a ningú, amb la veritat i la confiança per davant, comenceu un bon camí.
QUI TÉ UN BON AMIC, SENSE INTERESSOS DE CAP MENA , TÉ EL TRESOR MÉS APRECIAT. I HA DE LLUITAR PERQUÈ LA RELACIÓ PERDURI EN EL TEMPS.
Miquel Pujol Mur                                                                                                                                                                        Berga, 5 febrer 2012.

Ho tenim ‘cru’ això de les infraestructures a Catalunya !.

Fins ara no es feien perquè els ‘interessos dels espanyols’ passaven pel davant dels interessos catalans i europeus.

Ara, ens expliquen que la situació econòmica, propiciada alhora per la combinació d’una corrupció  desaforada, i una estultícia absoluta, ho impedeix, i sembla que per un llarg període.

Adéu doncs, tren d’alta velocitat.

Adéu,  autovia del mediterrani.

Adéu, quart cinturó.

Adéu ,…

Tenim una llarga tradició d’intervencions del diable pel que fa bàsicament als ponts, que es va estroncar sobtadament. Pensem que fins i tot el dimoni, acostumat a rebre com a compensació una única ànima,  es devia espantar davant les demostracions de crueltat de les forces espanyoles, començant per l’inefable Felip V, i – per citar-ne algun – acabant fa pocs dies amb Gregorio Peces Barba, conegut també com el ‘ bombarder de Barcelona “.

Pregunto; li proposem al diable que es faci càrrec de la continuació de les obres aturades ?. La compensació a rebre serà sensiblement millor que la que li daven a l’època medieval, es podrà quedar amb l’ànima – si en tenen – de tots els malfactors, inútils i  corruptes que ens han abocat a l’actual situació de misèria.

Que us sembla el tracte ?.

Docs només cal que trobem al diable per signar-ho.

La noia està asseguda a terra a l’entrada de les portes del metro de la plaça Urquinaona. La gent passa ràpidament i joiosa davant seu per fer les compres de les festes de Nadal. Carregats d’una munió de bosses i caixes de llums colors passen sense veure la jove arraulida a terra i que els hi ofereix la seva mercaderia amb un trist somriure. Una música nadalenca que parla d’alegre consumisme es sent provinent d’uns grans magatzems. Llums i lluents estels penjats dels arbres i les faroles.

Té fred i la roba la protegeix insuficientment, per tant, hi ha moltes parts del seu cos que senten la cruel mossegada de l’aire gèlid que prové de la boca oberta que dóna al carrer.

Arraulida a terra, recorda mig enfebrada la seva terra portenya a l’altre costat de l’Atlàntic, les pampes i els sons de la seva música, alegre i trista al mateix temps, forta i cadenciosa.

Mentrestant, amb una mà ofereix encenedors de gas butà als passatgers que entre i surten.

En caure la nit, la neu ha fet acte de presència a la ciutat i les ràfegues de vent han fet que envolti el lloc on és asseguda.

No s’ha mogut en tot el dia, la fredor no dóna set i el seu estómac no demana menjar, perquè sap que no hi ha res per portar-se a la boca.

Està mig inconscient, resta immòbil, enfebrada, amb els ulls mig tancats o mig oberts, tant es val, perquè només veuen els pas d’ombres. A les seves orelles arriben paraules amb un idioma que gairebé no entén, mentre alça el braç oferint el poc que té.

Aleshores, en un moviment reflex el seu dit prem el botó vermell i la llum de la flama resplendeix davant seu i a més de la claror una lleu escalfor anima la seva cara i la seva mà.

Al matí l’encarregat d’obrir les portes del metro ha trobat el jove cos d’una dona morta de fred i inanició. Envoltant les tristes despulles hi ha tot d’encenedors esgotats i buits com mostra de la darrere esperança d’una vida.

La mirada entreoberta dels ulls de la indigent parlava encara de la seva terra i dels aires forts i plens de melangia d’un tango.

Dins de l’estació sona la guitarra d’un altre desarrapat que toca la música d’un poble.

Si supieras que aún dentro de mi alma

Conservo aquel cariño que tuve por ti

Quien sabe si supieras

Que nunca te he olvidado

Volviendo a tu pasado

Te acordaras de mí…

Miquel Pujol Mur                                                                                                                        Berga, 13 de juny de 2008

L’home condueix el cotxe. Vigila expectant a dreta i esquerra. Va tancat dins l’habitacle com si fos part de la cuirassa negra d’un vil insecte. El semàfor li cluca l’ull, amb l’amenaça d’un perill imminent. Ara entra en el cau soterrani, a entaforar el vehicle entre les ratlles marcades a terra i on hi ha escrit el número que li han assignat i no precisament el de la matrícula sinó un de diferent.

Tot un món muntat amb números. Els números de telèfon, de matricula, el del carrer, el de la documentació, tot són números. I qui és, que li demana el nom. Té un nom no és un número.

Ara corre com una formiga entremig d’altres formigues que fan via seguint el mateix camí. La fàbrica un cúmul de números que fan un treball determinat. El 679 aquets és el seu número per fitxar a l’entrada.

Un número que passat a un ordinador numerari comportarà que es faci una transferència a un compte numerat al cap del mes ( 30 dies), d’un import  – número de diners-  segons el número d’hores fetes.

Un, dos, fins a cinc-cents pollets per una remesa per 50 petites caixes. Un, dos, cinc, vint, fins a 30 dies, altre número, i aquestes gàbies tindran 500 nous habitants. I els anteriors, i els altres anteriors, fins un nombre incomptable hauran desaparegut dins les avides boques de altres números humans.

¾     I jo qui sóc?- Es pregunta l’home.

Un número més,  en un número indeterminat i numerat dins altres números. No, no és això !,  té un nom, un cognom i és una persona, una persona amb les seves idees, compartides tal vegada  per altres individus, la seva vitalitat i les seves necessitats de tot ordre.

No és una realitat digital, és una realitat humana i personal.

Miquel Pujol Mur                                                  Berga 29 octubre 2011

Publicat a TRIBUNA BERGUEDANA el 2 novembre 2011

De com Deu feu l’home se’n parla Gènesis, i de la conducta estúpida que ens condemnarà a explotar-nos els uns als altres  també.

Dels àngels, de quan i com els va fer el Creador, no en sabem gaire cosa; sembla que la seva perfecta felicitat es fonamenta en l’acompliment de la voluntat de Déu. Per això, quan un petit grup adopta les costums – males costums – dels humans;  discrepar, desobeir, fins imaginen que increpar en algun moment a l’Esser Suprem;  el càstig – com ho havíem fet als humans-  és l’expulsió del Paradís.

Hi ha entre ambdós ‘ categories’ humans  i àngels – bon si dolents – , una diferencia gens subtil; nosaltres ‘podem fer la nostra voluntat’  i no certament la del Creador, tenim però un limitació temporal obvia, SOM MORTALS. Tant els àngels bons [ en endavant només àngels ] , com els àngels dolents [ en endavant dimonis ], SON IMMORTALS.

Humans i dimonis compartim a banda d’una evident estultícia, els patiments inherents al que anomenen ‘llibertat’, que és únicament  la submissió a les lleis físiques. Patim pel que ens pot succeir, pel que ens succeeix, i pel que ens ha succeït. La qüestió és patir.

Els àngels viuen feliços, Déu proveirà !.

Per als que creiem en la vida eterna – creure que hi han àngels i dimonis  ja ho pressuposa – ens evoca un Cel sense patiments ni angoixes, sense dolor, sense ansietat; els humans quan assolirem  la categoria d’ àngels, assumirem també que Déu proveirà, i deixarem de sofrir.

Els que contràriament s’entesten  en fer entrar el clau perla cabota; esdevindran dimonis, i continuaran eternament en aquesta espiral –  diabòlica si m’ho permeteu dir – , de l’acció/reacció.

Costa – en un món de dimonis – mantenir  aquella  fe senzilla que es recull a Lc 12,22-31)

No us preocupeu per la vostra vida, pensant què menjareu o què beureu, ni pel vostre cos, pensant com us vestireu. ¿No val més la vida que el menjar, i el cos més que el vestit? Mireu els ocells del cel: no sembren, ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta. ¿No valeu més vosaltres que no pas ells? ¿Qui de vosaltres, per més que s’hi esforci, pot allargar d’un sol instant la seva vida? I del vestit, per què us en preocupeu? Fixeu-vos com creixen les flors del camp: no treballen ni filen, però us asseguro que ni Salomó, amb tota la seva magnificència, no anava vestit com cap d’elles. I si l’herba del camp, que avui és i demà la tiren al foc, Déu la vesteix així, ¿no farà més per vosaltres, gent de poca fe? Per tant, no us preocupeu, pensant què menjareu, o què beureu, o com us vestireu.

Els àngels ens conviden a confiar. Els dimonis ben al contrari, anuncien reduccions de personal, retallades de sous i de drets, i malvestats sense fi.

Curiosament, ara com abans i com sempre, els humans segueixen als dimonis amb els ulls clucs.

La sala de l’aigua era mig buida. Quatre persones s’esperaven assegudes en aquelles cadires de cànem de respatller alt, molt semblants a les de la mítica pel·lícula “Emanuelle”. Dues dones grans xerraven animadament.

No recordaven gens la sensual Sílvia Kristel. Un home d’uns trenta anys es menjava amb la mirada la tercera dona.

Encara que la mitjana d’edat havia baixat molt els darrers anys, res es podia comparar amb aquells balnearis de principis del segle XX, plens de gent adinerada, gran, amb problemes artrítics, de mala circulació o respiratoris.

Actualment, la majoria dels clients del Balneari Jover, de Caldes de Puigvell, eren parelles de classe mitjana, d’uns quaranta anys, moltes d’elles acompanyades amb els seus fills. Fins i tot, cada cop era més freqüent veure grups de deu o dotze persones, provinents d’empreses que intentaven combatre l’estrès dels seus treballadors amb un cap de setmana de confraternitat i relax.

La penombra dominava les diverses sales i els passadissos de l’edifici, d’estil modernista i tocs àrabs, molt de moda en aquells temps. Les columnes estaven decorades amb franges horitzontals blanques i vermelles i les separacions dels diversos ambients eren presidides per arcs de ferradura. Les parets eren d’un color que, inicialment, hauria sigut daurat, però que amb el pas dels anys i la càlida humitat regnant s’havien tornat en un beig cada cop més pansit.

Malgrat tot i malgrat els cent vint-i-cinc anys del Balneari Jover, el seu estat era força bo. La nombrosa clientela habitual així ho confirmava.

–Lluïsa? -va preguntar la veu d’un home des de l’entrada de la sala de les aigües- Ja pot passar.

En Narcís Martí feia dotze anys que treballava al Balneari com a massatgista i s’havia guanyat un gran reconeixement professional amb els precisos moviments de les seves mans. Tenia uns quaranta-cinc anys molt ben portats, alt i robust, destacava sempre per la cinta vermella que cobria el seu ample front i espessa cabellera bruna, talment com si fos un autèntic indi del far-west.

Quan la Lluïsa Font s’aixecà, tots dos es van quedar glaçats, petrificats.

–Lluïsa… ets tu?

–Narcís!

Es van quedar palplantats l’un davant l’altre. En Narcís amb l’uniforme blanc de massatgista i la Lluïsa amb un barnús també blanc, xancletes de goma del mateix color i res més. Després d’uns segons eterns de silenci, de mirades i més mirades escrutadores d’intensa curiositat en Narcís va dir:

–Passa, passa Lluïsa.

Dins la petita cambra de massatge en Narcís i la Lluïsa van quedar-se aturats l’un davant l’altre. No sabien què dir-se. Feia més de deu anys que no es veien. Havien perdut totalment el contacte per uns motius molt estranys, però l’atracció que encara sentien l’un per l’altre es podia respirar perfectament. No es van dir res, res de res; només es miraven, s’estudiaven, s’analitzaven, es repassaven de dalt a baix i de baix a dalt, de dreta a esquerre i d’esquerre a dreta. Els sis mesos que havien viscut junts havien valgut més que els quaranta-cinc anys que vivien tots dos.

Finalment però, la Lluïsa, castanya gairebé pèl-roja, pell blanquíssima ara un xic rosada, prima com sempre, esvelta i amb la bata mig descordada per descuit o no, deixant entreveure els revolts dels seus pits eternament eterns en la memòria de’n Narcís va dir tremolosa:

–M’han dit que et trobaria aquí, que eres aquí…

En Narcís no va dir res. Li suaven les mans, els dits, les ungles curtíssimes que duia. Molt poc a poc s’anà acostant a la seva Lluïsa, la Lluïsa que feia deu anys, dos mesos i dos dies que no veia, que no havia pogut veure malgrat els intensos esforços de recerca i que ara, ben bé no sabia com, era igual, la tenia al seu davant, vestida de carn i ossos, més viva que mai, mig vestida de res, mig despullada de tot i amb uns ulls que demanaven, clamaven explicacions i passió alhora.

–Què, què ha passat? -preguntà en Narcís amb una veu que no li acabava de sortir del tot- Què ha passat Lluïsa? On eres? Com m’has trobat… com… com?

La Lluïsa va tancar la porta encara mig oberta, s’acostà lentament, molt lentament a en Narcís, sense dir res, sense dir res de res i a dos dits d’ell s’aturà, li agafà molt suaument les mans, les seves mans tremoloses de tremolor i desig i digué molt tendrament, apassionada:

–Narcís, ja no puc més!

Les xancletes van perdre els peus, el barnús caigué rebregat i els dos cossos es van fondre en un de sol, oberts de sentits, de pell i més pell que es retrobava de nou, amb la pressa i la força dels deu anys perduts que finalment omplien els interrogants i els parèntesi de la passió blanca, ara més vermella, roja, més blava, més salada que mai, més viva que tot el temps perdut, per fi ara retrobat.

Damunt la tauleta de nit de’n Narcís hi havia un paper i una ploma que dormia. La nit anterior havia escrit:

“Tremoles avui com mai ho has fet,

movent els dits tots en desordre.

Les cames tenses, posseïdes, el cos en arc,

les mans arrapades al llençol

i el coll en coll mossegat, roig!

Silenci. S’estén la pell de gallina

en sorgir la set del cos.

Espurnes de menta,

el llavi s’acosta a l’orella

i a sota veu: No la treguis fins demà.”

Era el somni, el somni escrit de cada nit, el somni de cada nit durant els darrers deu anys, dos mesos i dos dies en la vida solitària de’n Narcís Martí, massatgista d’ell mateix, sense la Lluïsa Font que recordava

Aleix de Ferrater

Comparança o al·legoria de forma narrativa que conté un ensenyament moral, ens diu el diccionari de l’ Institut d’estudis Catalans.

Un professor d’economia, va anar a un  institut, on l’havien convidat perquè expliqués aquesta crisi d’una forma senzilla als  alumnes d’ESO, per fer-los entendre les seves causes, els va ‘predicar’ aquesta paràbola:

Un senyor es va dirigir a un llogaret on mai havia estat abans i va oferir als seus habitants 100 euros per cada ruc que li venguessin.

Bona part de la població li va vendre els seus animals.

L’endemà va tornar i va oferir millor preu, 150 per cada burret, una bona part de la població va  decidir-se a vendre-li  els seus.

Va tornar al dia següent  per oferir 300 euros per cada bestia,  i  ara si , la resta de la gent va vendre els últims burros.
En veure que no hi havia més animals, va oferir 500 euros per cada burret, donant a entendre que els compraria a la setmana següent, i va marxar.

L’endemà va enviar el seu ajudant amb els rucs que va comprar a la mateixa poble perquè oferís els rucs a 400 euros cada un.

Davant el previsible guany només en una setmana, tots els vilatans van tornar a  comprar els seus burros a 400 euros, i qui no tenia els diners els va demanar prestat. De fet, van comprar tots els rucs de la comarca prestats.

A les alçades del relat, no us sorprendrà  saber la l’ajudant va desaparèixer, igual que ho havia fet el senyor, i mai més van tornar a aparèixer.

Resultat:

El llogaret va quedar plena de rucs i endeutats.

Fins aquí el que va explicar el professor. Vegem el que va passar després:

Els que havien demanat prestat, en no vendre els rucs, no van poder pagar el préstec.

Els que havien prestat diners es van queixar a l’ajuntament dient que si no cobraven, es arruïnarien ells, aleshores no podrien seguir prestant i  s’arruïnaria tot el poble.

Perquè els prestadors no s’arruïnessin, l’Alcalde, en comptes de donar diners a la gent del poble per pagar els deutes, l’hi va donar als propis prestadors;  aquests però , ja cobrada gran part dels diners no van perdonar els deutes als del poble, que va seguir igual de endeutat.

L’alcalde – aconsellat pels tècnics, llicenciats, enginyers i economistes    , va dilapidar tot el pressupost de l’Ajuntament, que  finalment va quedar també endeutat.

Llavors va  intentar demanar diners als prestamistes i fins a d’altres ajuntaments, però uns i altres,  li van explicar  que no podien ajudar-lo,  perquè com està a la ruïna, no podrien recuperar després el que li prestin.

El resultat:

Els llestos del principi, folrats.

Els prestadors feliços amb les pèrdues resoltes, i un munt de gent a la que seguiran cobrant el que els van prestar , i més els interessos, acabaran quedant-se amb els devaluats rucs, i provocaran la ruïna definitiva dels pagesos que sense l’animal no poden treballar, i d’aquesta manera mai arribaran a cobrir tot el deute.

La conclusió ?

Molta gent arruïnada i sense ruc per a tota la vida.

L’Ajuntament igualment arruïnat.

Per mirar de sortir de l’atzucac, tècnics, llicenciats, enginyers i economistes, aconsellen ara :

Que l’Ajuntament prescindeixi d’una bona part dels seus treballadors – no tècnics – , a les resta que els abaixi el sou, i que  tanqui  les residències d’ancians, i les escoles públiques.

Diuen que deixant que actuïn les llei del mercat ja s’ha arreglarà tot.

Aclariment final; la compra venda dels rucs, es va fer seguint les lleis bàsiques del mercat, Demanda i Oferta; l’estultícia, l’avarícia i tota la resta, ja ens venen donades als humans.

Als 60 anys se sent envellit. Fatigat, adolorit, fa dos dies que no ha menjat res. Li sembla tenir els budells enganxats.. s’ha quedat dormit sota d’un cep, després de menjar–se els raïms corcats, trist consol per un estómac famolenc.
Una cançoneta riallera el treu de la somnolència. Fita per entre les vinyes i veu una noieta d’uns 16 esplèndids anys que carregada amb una motxilla vermella baixa pel camí saltironant entre els còdols. La noia sobrepassa el lloc on el rodamón s’ajeu deixant darrera seu una flaire d’espècies i pollastre a l’ast. L’aroma fa l’efecte d’un ressort, l’home s’aixecà i apretant el pas fa el trobadís amb la noia i li pregunta una adreça. La noia educada l’atén, ell aconsegueix fer-li explicar on va i el perquè : porta el dinar que s’ha de menjar la seva àvia la qual degut a una caiguda no pot anar al poble a comprar.
_ “ i on viu la teva àvia? “ li pregunta, murri.
Resulta que l’àvia viu al fons de la vall, en una masia isolada.

La masia està a mig camí de l’adreça que ell ha demanat.
_ “Saps que? Has estat tant amable amb mi que et faré el favor de portar-li el menjar a la teva àvia, així podràs tornar abans a casa”. La noia (una mica bleda, tot s’ha de dir) accepta encantada pensant amb el xicot que l’espera. El rodamón no té espera i així que ha perdut a la noia de vista es llença sobre les menges que aquesta li ha donat. El pollastre està boníssim, el pastís deliciós, més …, troba a faltar un bon glop de vi i rumia: “ segur que la vella xaruga en deu tenir de vi. No m’anirà malament de fotre una ullada al celler de la “mòmia” a veure que en puc arreplegar”.
La masia resta silenciosa, no s’hi veu ni se sent cap gos, la porta principal està oberta i entra vigilant a banda i banda; ningú li barra el pas, així que recorre totes les estances fins trobar la porta del celler. Baixa les escales i fa un sufocat crit de goig quan veu, entre la penombra, la quantitat de botelles plenes de pols que hi ha. Content comença a carregar-ne a dins d’un sac que troba.
Se sent una veu poderosa:
_ “ ¡¡¡ QUE COLLONS FOTEU MESTRE?,
NO VOS HO EMPORTAREU PAS DE FRANC AQUEST VI !!! “.
L’home mira sobresaltat cap a dalt de l’escala. Una dona amb cabells blancs, d’una edat incerta, corpulenta, l’està apuntant amb una escopeta de perdigons. Porta un peu embenat, però, la crossa repenjada a la paret indica que no està pas invàlida.
Bé, el vi és una delícia, vi de missa quasi bé, això no es pot negar. Li ha costat car. “ha sigut dur, m’ho he treballat a fons” pensa.  Es carrega el sac a l’esquena, fa un glopet de l’ampolla i enceta la marxa.
Gemecs continguts se li escapen a cada pas que fa caminant eixarrancat.

montserrat tafalla rigol