Contes

COMPTE AMB ELS ” CAVALLS REGALATS” !!!!

El Federico Lopez Varela, viu a Cubas de la Sagra, i la política no és la seva passió, un dels seus amics el convidava però, a anar a Barcelona el 8.10.2023 amb totes les despeses pagades, i com té una filla que viu a Santa Coloma de Gramenet, li va semblar una idea excel·lent.

Poc s’imaginava però, que el farien passejar per la Ciutat Comtal, amb banderes i pancartes, i que acabaria sortint fins a la televisió,  per acabar-ho d’adobar només va poder veure un moment a la seva filla Sofia , la seva parella i els nets molt breument perquè havien de tornar ràpidament a Cubas de la Sagra

El que ni de lluny podia sospitar era que algunes de les càmeres que l’havien filmat i retratat, farien un buidat d’imatges en un programa d’identificació, que passaria a engruixir el Registre “ Oficiós” de feixistes del Reino, i que un programa d’Intel·ligència artificial, acabaria trobant la seva vinculació amb la seva filla Sofia, i que tot pregat generaria un informe, que es posaria a disposició de les empreses privades, que el farien servir per valorar al seu personal.

La Sofia era molt bona treballadora, i la seva empresa considerava nomenar-la responsable d’un grup humà,  l’informe del el Registre “ Oficiós” de feixistes del Reino però, li jugaria una mala  passada,  el personal que havia de fer la valoració, va considerar que amb els antecedents familiars, la Sofia podria ser una font de problemes,  s’associava al feixisme, la manca d’empatia, l’obcecació,  la intolerància, la misogínia i àdhuc la violència.

El resultat que la Sofia no entendre mai, va ser que NO LA VAN PROMOCIONAR, i des d’aleshores,  va estar més fiscalitzada que abans,  la promocionada era gallega, nascuda a Orense, a la que sortosament ningú va relacionar amb   l’Alberto Núñez Feijóo

El Federico Lopez Varela, no va saber mai, com de car li va sortir a la seva filla, el viatge gratuït a Barcelona del dia 8.10. 2023.

Avui,  cal desconfiar molt, amb i sense la I.A, d’allò que deien els antics “A caballo regalado, no le mires el diente”.

EL LLIBRE ANTIC

A les golfes de casa,  fa una munió d’anys vaig trobar un llibre antic. Estava escrit en  un català que es veia antiquíssim i moltes paraules  una mica estranyes. El llibre era amb cobertes del que semblava un cuir i el paper molt rústic, semblava també de confecció casolana.

El vaig prémer amb les meves mans i durant uns dies vaig poder desxifrar el seu contingut que em va encuriosir i em vaig  preguntar de qui devia ser el llibre?. Algun avantpassat meu potser,  la masia és de la nostra propietat de fa molts i molts anys.

En el llibre hi ha tres històries, la que em va cridar més l’atenció, ús la transcric ara a vosaltres, em va agradar molt i espero que també la  tingueu en compte.

El llibre explica i comença més o menys així:

En aquell temps en què les bèsties parlaven i els humans els entenien, car llur llenguatge era similar, era el principi de la humanitat, els humans vivien en coves i balmes , i els animals corrien lliurement pels boscos i muntanyes.

Vet aquí que un dia de tardor un cavall s’atansà a la cova i fent primer un renill els digué: he vist que amb molt esforç llaureu la terra, jo i la meva muller l’egua us podem ajudar. A canvi volem  que ens  doneu menjar i ens protegiu dels animals salvatges, fet!. varen dir l’home i la dona que havien sortit de la cova. I allí es varen quedar per ajudar a llaurar la terra.

Una nit quan tothom dormia es va sentir un terrabastall. L’home s’aixeca i sortí al carrer i pregunta. Qui sou? Mummmuuu muuuusaltres va dir el bou que era un xic pagerol. Ma muller té llet i es pot fer formatges i mantega, ens podem quedar?.. Fet va dir la dona, sereu útils.

I així un altre dia vingueren els gossos i es quedaren per ser guardians.

I els galls per fer de despertadors.

i les gallines pondre ous.

Més tard vingué el gat que es va oferir per netejar de rates i la gata per fer companyia i jugar amb els nens..

Vet  aquí com diu que varen començar els humans, la convivència amb els animals. I conte explicat conte acabat. Us asseguro que tot això pot ser ben veritat

Montserrat Vilaró Berenguer

COMENCEM BE EL DIA !

Avui al sortir de casa a portar els quissos a fer el pipí, ja m’han fet enrabiat. La Kira la gosseta ha donat un ensurt de mort a un gatet que prenia tranquil·lament el sol. Els seus lladrucs es deuen haver sentit al poble. El pobre mixet no li ha quedat més remei que pujar a un roure i allà el veig encara. Amb les corredisses el gat ha tirat per terra un ciclamen , que ahir vaig plantar a un test i el vaig col·locar al cim d’ un tros d’ arbre , més ben dit un tió gros que s’aguantava verticalment i jo pensava que arribaria a Nadal, per el menys, doncs no! s’ha trencat el test i  en tinc de buscar un altre, el posaré de plàstic , ja veig com les gasten els meus animals de companyia.

Els altres animals que sovintejant a casa, les guineus s’han portat prou bé. S’ han menjat el sopar i han marxat.

Ara els senglars un desastre, havia plantat unes quantes plantes de blat de moro per decoració i es veu  que ja eren prou madures perquè no n’hi han deixat cap ni una espiga, tot trinxat. Jo que mengin les aglans molt d’ acord ,encara que al anar a estendre la roba senti ferum de porc i tingui d’anar esquivant a vegades cagarades seves, penso que són adob per la gespa.

I últimament també els teixons fan de les seves, als llocs humits del jardí fan forats rodons i trencant flors i testos per terra.

Els únics que em donen alegria són els cabirols , els veig menjar alfals als camps de davant de casa i els seus salts alegren la vista.

Menys mal que de rates i ratolins cap ni un, amb els gats que tinc encara deuen córrer.

I passat  d’una reineta que vaig haver de pescar a la piscina i que no deixava dormir als meus fills amb els seus cants, res important.

Algun dia em tindre de posar seriosa, crec que tots em prenen el pèl.

Apa li! Vaig a plantar de nou el ciclamen !

La reineta l’he vist nedant dins l´aigua dels gossos, un carretó sense rodes.

Montserrat Vilaró Berenguer

UNA CAPSA DE MITGES DE SEDA

El dia que vaig  conèixer a  la Lidia no vaig pensar que un dia podria ser la meva  dona.

Era l’any 1932 i va entrar com a mecanògrafa en la tenda de material quirúrgic que jo també treballava de venedor i expert en compres a l’estranger, en concret Paris.

La Lidia era una noia de uns vint anys rodoneta com una poma, baixeta ni lletja ni guapa, però amb tot l’encant i candor dels seus pocs anys.

Jo als meus quaranta cinc anys complerts, bohemi a volta de tot i amb esperit de solter recalcitrant, no li vaig prestar gaire atenció. Un dia però, que tenia molta feina ,  un company em va dir que Lidia escrivia i parlava molt be el francès , el cel es va obrir, vaig veure la llum, ella em podria ajudar, encara que sols fos un cop.

-Senyoreta Lidia em podria fer un favor encara que nomes sigui avui?

-Podria passar a maquina aquestes cartes, no tinc temps i no se com fer-ho…

-Per descomptat senyor Enric, i llavor em va somriure…

Llavors vaig veure que al riure, se li formaven uns clotets molt macos a les galtes i els seus ulls eren de color de mel. A part de tot això la pell  la tenia colrada pel sol, l’última moda d’alguns, apart de tot érem Juliol.

L’endemà la vaig mirar millor i li vaig somriure, ella me’l torna i altre volta els clotets . Vaig pensar que si les pogués mossegar les seves galtes tindrien gust a mel i sol.

Al migdia  jo dinava a un bar a la cantonada del carrer, ella portava una carmanyola dins un cabasset molt bufo i tenia uns tovallons de randes molt polits i dinava a l’oficina. Aquell dia vaig tornar mentre s’espolsava polidament unes engrunes de pa de la faldilla blava

-Senyoreta Lidia li vindria de gust prendre un cafè amb mi? Veig que ja ha dinat.

-Senyor Albert no acostumo a fer-ho.

-Doncs vingui i prengui el que vulgui, jo convido som companys de feina , oi?

-D’acord senyor Albert , gràcies un dia es un dia. I anàrem al bar a prendre un refresc.

I així va començar tot, la noia era llesta filla d’una família modesta. Una tia li paga estudis de mecanografia i francès. Li agradava anar a nedar a la Barceloneta amb el seu germà, llegir,  i les flors i no tenia xicot.

Vaig començar a pensar en ella, jo vint-i cinc anys mes gran, quin gran disbarat, però em vaig donar compte que no podria viure ja sense ella, que l’estimava malgrat tot, i ella em mirava amb els seus ulls de mel que deien també molt. Un dia de pluja la vaig acompanyar a casa seva amb taxi i li vaig dir que l’estimava i que volia casar-me amb ella, i ella va somriure i va dir . Perquè no?. A mi m’agraden els senyors ja fets, perquè son uns cavallers.

Al dia del seu Sant quan ja érem promesos li vaig preguntar que voldria de regal, no volia espifiar el regal. La Lidia em va dir, Albert compra’m una capsa ben plena de mitges de seda. Quasi tota la meva vida he somiat en tenir-ne quantitat, soc maldestre al posar-les i se’m estripen molt.

Desprès d´ un temps prudencial de festeig ens vàrem casar, malgrat l’oposició de les nostres dues famílies, per la diferencia d’edat i posició

Ara es la meva dona, estem de viatge de noces a Paris, jo la miro dins una botiga que venen  barrets, a ella li estan molt bé .  El que es prova ara serà  el segon que te en  la seva vida. Em mira somriu i els clotets a les galtes es formen. Jo penso en el gust de mel i sol. Ara si que ja els he mossegat…….

 

Montserrat Vilaró Berenguer

EL COFRE DEL SR. PAULÍ

El Sr. Paulí va ser un veí de la meva infantesa. Ens unia l’afició a la fotografia. Entrava a casa seva com si fos la meva. Ell i la seva senyora em regalaven el seu afecte. En aquell temps jo era molt jove i tenia poca pràctica  en saber viure. Un dia que es va enteranyinar el meu cap el Sr. Paulí per consolar-me em va descobrir un secret. Era un petit cofre on guardava satisfaccions. Em va dir – que fas quan et passa alguna cosa digna de recordar? Jo tinc un cofre preparat. Aquest cofre custòdia els bons moments de la meva vida. Hi tinc guardades gentileses que em van arribar. Somriures que em van regalar. Rialles i alguna picada d’ull. Quatre caixes curulles d’il•lusions. Bosses de paraules que em van fer sentir important. Xiuxiuejos a cau d’orella que em van fer oblidar la solitud. I el record de les persones que ja no hi són. I saps perquè serveix tot això? Quan el dia s’enteranyina, estic trist i la llum disminueix, remeno en el cofre i la llum torna a brillar -. Recordo el moment quan va obrir el cofre, estava vuit!, però mentre explicava es va anar omplint de vida.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: als bons records dóna’ls-hi vida llarga. Als mals records vida curta.

Francesc Estival Vilardell

ELS DEUS

La Mina una nena esprimatxada de dotze anys li agradava molt llegir. A casa seva per sort tots havien sigut lectors i no era d’estranyar que la seva biblioteca ja l’hagués exhaurit amb les seves lectures. Però la Mina tenia una altra font que solia fer servir, en aquells anys seixanta setanta no hi havia biblioteca al seu petit poblet, molt bonic, però una mica allò que en deien, allà on Jesucrist va perdre la sandàlia i encara la busca.

Per l’estiu així que començaven les vacances d’estiu del col·legi venien els seus veïns , la senyora Roseta i el senyor Manel. Ells en una saleta  en que no solien fer gaire estada, puix que comunicava amb el quarto de bany ,h tenien una biblioteca, per tota la paret . Una biblioteca farcida de llibres de tota mena, Jack London quasi tots els llibres escrits per ell ,entre altres, Moby Dick , L´illa del Tresor, Viatge al fons de la terra, i molts i molts llibres clàssics, ella als seus onze anys va llegir Cims borrascosos i li va encantar, el senyor Manel li deixava triar i remenar el que volia i li deixava llegir els llibres, ell sempre deia ,  Als llibres si viu dues vegades i aprendràs molt noieta.

Aquell estiu entre els llibres en va veure un que tenia per títol, “Deus i deesses en l´antiga Grècia,  Roma,  i Egipte  “. La Mina al va prendre a les seves mans perquè va pensar que era un tresor, el senyor Manel sempre ho deia que els llibres amagaven tresors.

Puc llegir-lo,   li pregunta?

Clar Mina, així aprendràs alguna altra cosa que no sigui el que us ensenyen les monges que segur que no passen  de Sagunt, el Cid Campeador i Jose Antonio o Francisco Franco, i va riure amb un deix amarg.

La Mina el prengué i va saber que la Diana era la deessa de la caça, i es va alegrar que la seva millor amiga tingués nom de deessa, també va saber que Bastet era representada a l’antic egipci amb cap i forma de gat, i així va anomenar al gatet que la mare li deia Mixa .

Va aprendre tantes coses que encara avui les recorda, és una mica somiatruites la Mina.

 

Montserrat Vilaró Berenguer

LA BOTELLA ANYIL

Quan eren dos quarts de quatre de la vesprada, l’Antoni s’alçà de la seva butaca morada, amb la idea de dutxar-se.

Va prendre una bona decisió, anar a fer-se una volta als voltants de la ciutat on vivia. Aquesta no era ni molt gran ni molt xicoteta.

El dia era especialment molt blau, amb un sol especialment bo.

Quan anava per un camí que no transitava quasi ningú, de sobte va veure una botella de color anyil al costat d’una pedra redona i grisa. Tenia curiositat per ella. Després d’uns minuts, la va agafar, aleshores quan la va tocar de sobte se li difuminà la vista i es va convertir en una abella de color rogenc.

Quan es va adonar del seu canvi, la soltà i s’admirà.

Al cap d’una estona l’abastà una altra volta sortosament, es convertí en una papallona rosada. Quina sensació tingué en aquell moment. No sabia com!, però fou així.

Després es convertí en una libèl·lula blavenca i a la vegada rosada. Una altra volta en un abegot morat.

Aleshores l’Antoni pensà que aquella botella era especialment meravellosa i infreqüent.

No sabia què fer i no ho va dir a ningú. Se n’anà a casa i la va guardar en un caixó de la tauleta de nit.

Aquella botella la va utilitzar alguna vegada per a sorprendre a un nebot seu, el qual era molt sensible i a la vegada amb un caràcter mal d’entendre. Més d’alguna volta el va espantar pels canvis que feia en insectes de tota classe.

Rafael Molero Cruz.

EL FRANCTIRADOR

No m’estranyava llegir que es  busquen franctiradors,  persones expertes  en tasques de camuflatge i tiradors d’elit, que disparen amb un fusell a grans distàncies i des d’un lloc ocult, a objectius seleccionats.

 

 

Idealment, un franctirador hàbil s’acosta a l’enemic (que desconeix la seva presència) sense ésser vist, utilitza eficaçment una sola bala per blanc i es retira sense ésser descobert.

 

Les condicions exigides son un mínim de 10 encerts CADA DIA – sempre, com a màxim a un pam del genoll – , les condicions econòmiques seran les “ habituals”.

TORNADA A BARCELONA

L’Enric i el Kostya Smirnov arribaven a Barcelona, la primera cosa que van fer, va ser anar a signar el paperam “legal”,  que entre altres coses incloïa el reconeixement de deute de l’Enric pels pagaments que en el seu nom es farien a Hisenda, Seguretat Social, els bancs ,……, la noticia que anava de boca en boca, era els trets que rebia un sense sostre per part d’un membre de la policia local de Barcelona.

L’Enric rebia el primera encàrrec,  que val a dir, li semblava senzill , i més amb la tecnologia que li havien donat, un aparell que alhora que agafava les mides precises d’un edifici, amplada, alçada,…, obtenia la seva localització exacta, longitud, latitud,… , res a veure  amb el que feia el sastre lleganya, que prenia les mides amb una canya, va pensar somrient.

Tots els immobles que havia de fer eren la seu d’algun dels poders de l’estat, el govern civil, la capitania  militar, el govern militar, la comandància de marina, la seu de l’audiència provincial, les casernes de la guardià civil, de la policia nacional, dels mossos d’esquadra, de la policia local,…..

Els resultats els havia de lliurar el dia 30.11.2020.

CAMÍ DE BARCELONA.

Kostya Smirnov, vivia a Sant Petersburg,  on havia nascut l’any 1980, d’ascendència jueva havia acabat integrant-se de forma “natural” als  hereus d’Eleazar ben Yair,  els zelotes , que tornaven a reviscolar gràcies en bona part als modes antidemocràtics de govern, i al sistema econòmic capitalista,  que coincidia quasi en un 100% amb les “males”  pràctiques  de l’Imperi Romà.

No li estranyava gens rebre una carta en la que se li adjuntaven bitllets d’avió per a Barcelona el dia 2.11.2020;  la premsa russa, havia fet escarni del sumari que s’instruïa per titular del Jutjat d’Instrucció 1 de Barcelona ,  Joaquín Aguirre López,  partint d’unes “investigacions”  signades  per Daniel Baena Sánchez, tinent coronel de la Guardia Civil, que s’havia literalment “ cobert de glòria” en el procés contra Josep Lluís Trapero Álvarez (Badalona, 12 de desembre de 1965) Major del Cos de Mossos d’Esquadra l’octubre de l’any 2017, s’especulava amb l’exercici per part d’aquest,  d’accions per abús de dret, acusació i denuncies falses.

Els avantpassats de  Kostya Smirnov havien estat sefardites, i la llengua castellana – que havia anat actualitzant- era tant natural per el com la llengua russa.

La persona que faria contacte amb  ell a  Barcelona, li diria “ prou, prou, prou! – de forma enèrgica.

La Covid.19 però, ho posava tot en condicional.