EL COFRE DEL SR. PAULÍ

El Sr. Paulí va ser un veí de la meva infantesa. Ens unia l’afició a la fotografia. Entrava a casa seva com si fos la meva. Ell i la seva senyora em regalaven el seu afecte. En aquell temps jo era molt jove i tenia poca pràctica  en saber viure. Un dia que es va enteranyinar el meu cap el Sr. Paulí per consolar-me em va descobrir un secret. Era un petit cofre on guardava satisfaccions. Em va dir – que fas quan et passa alguna cosa digna de recordar? Jo tinc un cofre preparat. Aquest cofre custòdia els bons moments de la meva vida. Hi tinc guardades gentileses que em van arribar. Somriures que em van regalar. Rialles i alguna picada d’ull. Quatre caixes curulles d’il•lusions. Bosses de paraules que em van fer sentir important. Xiuxiuejos a cau d’orella que em van fer oblidar la solitud. I el record de les persones que ja no hi són. I saps perquè serveix tot això? Quan el dia s’enteranyina, estic trist i la llum disminueix, remeno en el cofre i la llum torna a brillar -. Recordo el moment quan va obrir el cofre, estava vuit!, però mentre explicava es va anar omplint de vida.

Cita d’en Svileta de Tessàlia: als bons records dóna’ls-hi vida llarga. Als mals records vida curta.

Francesc Estival Vilardell

ELS DEUS

La Mina una nena esprimatxada de dotze anys li agradava molt llegir. A casa seva per sort tots havien sigut lectors i no era d’estranyar que la seva biblioteca ja l’hagués exhaurit amb les seves lectures. Però la Mina tenia una altra font que solia fer servir, en aquells anys seixanta setanta no hi havia biblioteca al seu petit poblet, molt bonic, però una mica allò que en deien, allà on Jesucrist va perdre la sandàlia i encara la busca.

Per l’estiu així que començaven les vacances d’estiu del col·legi venien els seus veïns , la senyora Roseta i el senyor Manel. Ells en una saleta  en que no solien fer gaire estada, puix que comunicava amb el quarto de bany ,h tenien una biblioteca, per tota la paret . Una biblioteca farcida de llibres de tota mena, Jack London quasi tots els llibres escrits per ell ,entre altres, Moby Dick , L´illa del Tresor, Viatge al fons de la terra, i molts i molts llibres clàssics, ella als seus onze anys va llegir Cims borrascosos i li va encantar, el senyor Manel li deixava triar i remenar el que volia i li deixava llegir els llibres, ell sempre deia ,  Als llibres si viu dues vegades i aprendràs molt noieta.

Aquell estiu entre els llibres en va veure un que tenia per títol, “Deus i deesses en l´antiga Grècia,  Roma,  i Egipte  “. La Mina al va prendre a les seves mans perquè va pensar que era un tresor, el senyor Manel sempre ho deia que els llibres amagaven tresors.

Puc llegir-lo,   li pregunta?

Clar Mina, així aprendràs alguna altra cosa que no sigui el que us ensenyen les monges que segur que no passen  de Sagunt, el Cid Campeador i Jose Antonio o Francisco Franco, i va riure amb un deix amarg.

La Mina el prengué i va saber que la Diana era la deessa de la caça, i es va alegrar que la seva millor amiga tingués nom de deessa, també va saber que Bastet era representada a l’antic egipci amb cap i forma de gat, i així va anomenar al gatet que la mare li deia Mixa .

Va aprendre tantes coses que encara avui les recorda, és una mica somiatruites la Mina.

 

Montserrat Vilaró Berenguer

LA BOTELLA ANYIL

Quan eren dos quarts de quatre de la vesprada, l’Antoni s’alçà de la seva butaca morada, amb la idea de dutxar-se.

Va prendre una bona decisió, anar a fer-se una volta als voltants de la ciutat on vivia. Aquesta no era ni molt gran ni molt xicoteta.

El dia era especialment molt blau, amb un sol especialment bo.

Quan anava per un camí que no transitava quasi ningú, de sobte va veure una botella de color anyil al costat d’una pedra redona i grisa. Tenia curiositat per ella. Després d’uns minuts, la va agafar, aleshores quan la va tocar de sobte se li difuminà la vista i es va convertir en una abella de color rogenc.

Quan es va adonar del seu canvi, la soltà i s’admirà.

Al cap d’una estona l’abastà una altra volta sortosament, es convertí en una papallona rosada. Quina sensació tingué en aquell moment. No sabia com!, però fou així.

Després es convertí en una libèl·lula blavenca i a la vegada rosada. Una altra volta en un abegot morat.

Aleshores l’Antoni pensà que aquella botella era especialment meravellosa i infreqüent.

No sabia què fer i no ho va dir a ningú. Se n’anà a casa i la va guardar en un caixó de la tauleta de nit.

Aquella botella la va utilitzar alguna vegada per a sorprendre a un nebot seu, el qual era molt sensible i a la vegada amb un caràcter mal d’entendre. Més d’alguna volta el va espantar pels canvis que feia en insectes de tota classe.

Rafael Molero Cruz.

EL FRANCTIRADOR

No m’estranyava llegir que es  busquen franctiradors,  persones expertes  en tasques de camuflatge i tiradors d’elit, que disparen amb un fusell a grans distàncies i des d’un lloc ocult, a objectius seleccionats.

 

 

Idealment, un franctirador hàbil s’acosta a l’enemic (que desconeix la seva presència) sense ésser vist, utilitza eficaçment una sola bala per blanc i es retira sense ésser descobert.

 

Les condicions exigides son un mínim de 10 encerts CADA DIA – sempre, com a màxim a un pam del genoll – , les condicions econòmiques seran les “ habituals”.

TORNADA A BARCELONA

L’Enric i el Kostya Smirnov arribaven a Barcelona, la primera cosa que van fer, va ser anar a signar el paperam “legal”,  que entre altres coses incloïa el reconeixement de deute de l’Enric pels pagaments que en el seu nom es farien a Hisenda, Seguretat Social, els bancs ,……, la noticia que anava de boca en boca, era els trets que rebia un sense sostre per part d’un membre de la policia local de Barcelona.

L’Enric rebia el primera encàrrec,  que val a dir, li semblava senzill , i més amb la tecnologia que li havien donat, un aparell que alhora que agafava les mides precises d’un edifici, amplada, alçada,…, obtenia la seva localització exacta, longitud, latitud,… , res a veure  amb el que feia el sastre lleganya, que prenia les mides amb una canya, va pensar somrient.

Tots els immobles que havia de fer eren la seu d’algun dels poders de l’estat, el govern civil, la capitania  militar, el govern militar, la comandància de marina, la seu de l’audiència provincial, les casernes de la guardià civil, de la policia nacional, dels mossos d’esquadra, de la policia local,…..

Els resultats els havia de lliurar el dia 30.11.2020.

CAMÍ DE BARCELONA.

Kostya Smirnov, vivia a Sant Petersburg,  on havia nascut l’any 1980, d’ascendència jueva havia acabat integrant-se de forma “natural” als  hereus d’Eleazar ben Yair,  els zelotes , que tornaven a reviscolar gràcies en bona part als modes antidemocràtics de govern, i al sistema econòmic capitalista,  que coincidia quasi en un 100% amb les “males”  pràctiques  de l’Imperi Romà.

No li estranyava gens rebre una carta en la que se li adjuntaven bitllets d’avió per a Barcelona el dia 2.11.2020;  la premsa russa, havia fet escarni del sumari que s’instruïa per titular del Jutjat d’Instrucció 1 de Barcelona ,  Joaquín Aguirre López,  partint d’unes “investigacions”  signades  per Daniel Baena Sánchez, tinent coronel de la Guardia Civil, que s’havia literalment “ cobert de glòria” en el procés contra Josep Lluís Trapero Álvarez (Badalona, 12 de desembre de 1965) Major del Cos de Mossos d’Esquadra l’octubre de l’any 2017, s’especulava amb l’exercici per part d’aquest,  d’accions per abús de dret, acusació i denuncies falses.

Els avantpassats de  Kostya Smirnov havien estat sefardites, i la llengua castellana – que havia anat actualitzant- era tant natural per el com la llengua russa.

La persona que faria contacte amb  ell a  Barcelona, li diria “ prou, prou, prou! – de forma enèrgica.

La Covid.19 però, ho posava tot en condicional.

 

TOTS SANTS

Ara fa un any, el poble es va despertar horroritzat: el Lluís de cal Petit era mort. Sí, l’havien trobat mort al cementiri del poble, ningú sabia què havia passat, no hi havia signes de violència; era a terra amb els ulls ben oberts, de bat a bat, a prop de la reixa. El Lluís només tenia quaranta-cinc anys i la seva salut semblava correcta. Era un home al qual li agradava gastar bromes, sobretot en aquesta època de Tots Sants, quan la gent sol anar al cementiri.

Quan era petit, el seu avi sempre li explicava  històries de Tots Sants, històries verídiques i llegendes. Ell se les escoltava amb delit. A la nit no podia dormir, però això és una altra “història”.

Malgrat el seu insomni, sempre demanava al seu avi que li expliqués més històries.

Va créixer amb el desig ocult de sentir por, por dels morts, por de les ànimes que vagaregen pel cementiri, i, finalment, sentia un plaer enorme espantant la gent, els seus amics, transmetent-los aquesta por…

Cada any, per Tots Sants, anava al cementiri quan es feia fosc, vestit amb una capa negra amb caputxa que li tapava el cap i quasi la cara. Es passejava pel cementiri com una ànima en pena, i allà on havia gent s’apareixia mig d’amagat, espantant els pobres familiars dels difunts que hi havien anat a portar-los flors i arreglar els nínxols. De fet, ningú s’atrevia a dir que era el Lluís perquè mai ningú l’havia vist, tot eren rumors; els més agosarats havien intentat agafar-lo, però sempre acabava desapareixent.

Però aquest vegada, les coses havien estat diferents: la víctima havia estat ell, el Lluís; qui era el fantasma? El poble, ara, tenia més por que mai. No sabien qui podia ser aquesta “ànima” que continuava espantant i que havia mort el Lluís.

La policia havia convocat tots els  veïns per interrogar-los  sobre què en sabien d’en Lluís de cal Petit. Més o menys, tots van explicar el mateix, però a la policia no li quadrava la versió de la gent. Ara se sap que el pobre home va morir d’un atac de cor. El seu aspecte era d’un home amb molta por, com si hagués estat sobresaltat per alguna cosa horrible.

Un any després d’aquella mort, la por ha començat a apoderar-se dels veïns. Hi ha gent que continua dient que ha vist una figura negra, amb una capa i una caputxa, i que ara tenen més por que mai perquè saben que no pot ser el Lluís, i si no és ell, qui és?

La policia no ha dit res, però ha muntat un dispositiu de vigilància per desemmascarar el desconegut fantasma de Tots Sants.

El cementiri estava  molt tranquil. Com sempre, hi havia alguns veïns que netejaven els seus nínxols. A la porta hi havia dos policies que vigilaven.

Quan ha començat a fosquejar, un sentiment d’intranquil·litat s’ha apoderat d’aquella pobra gent. La tarda s’ha anat enfosquint més de pressa perquè els núvols cobrien un cel trist, trist com corresponia. Els policies que feien guàrdia s’han retirat, i la por s’ha anat escampant entre aquelles pobres ànimes vivents. De sobte, s’ha sentit un crit molt agut i moltes corredisses. La gent corria esglaiada i alguns s’amagaven entre els xiprers, les estàtues i figures de les tombes.

Tot de figures negres amb capes i caputxes corrien cap a una figura concreta, que havia caigut a terra; per fi el tenien. Ja no havien de patir més, Tot s’havia aclarit.

Quan vaig entrar al bar de la plaça Major d’aquest tranquil poble. Tothom parlava del mateix: finalment havien agafat el fantasma: era el Lluís petit de cal Petit, fill del Lluís de cal Petit. Els veïns estaven molt contents i parlaven de fer una missa per donar gràcies per haver trobat el culpable.

La policia havia arribat a la conclusió que el Lluís de cal Petit havia mort d’un atac de cor quan va descobrir que el seu fill es dedicava a espantar els veïns. I la policia havia descobert el fill del Lluís com a culpable, però no era així: pare i fill buscaven el fantasma sense dir-s’ho. Quan el pare va descobrir el fill va caure d’un atac al cor, El fill va voler continuar la tasca iniciada pel seu pare, sabia que el veritable fantasma continuava fent de les seves i volia acabar amb tota aquella por que es generava, i ara tothom creia que era ell el culpable…

Jo havia guanyat l’aposta amb mi mateixa: m’havia demostrat que la gent s’ho creu tot i que no els agrada investigar, que creuen el més petit indici que algú planteja, i que només busquen un culpable.

Tot va començar fa uns quants anys quan es van rebre denúncies per robatoris de gerros de flors, aquells cons metàl·lics que es posen al lateral de la porteta i subjectes per una argolla. Se’m va ocórrer que podia enxampar el lladre mentre feia la meva feina: sóc la jardinera del cementiri i sempre estic fora, però no em va ser possible perquè va aparèixer el Lluís de cal Petit… i ja sabeu què és el que va passar. El cas és que continua havent-hi un lladregot que no sabem qui és.

La setmana passada, vaig enxampar el lladre: quan vaig cridat “alto” es va espantar, va caure i li vaig veure la cara. Sé qui és el lladre: és l’ajudant del mossèn.

Maria Teresa Galàn Buscató

CRÒNIQUES DE LA COVID.19 FUGIDA A GIRONA

La primera de les “cròniques” del TOC DE QUEDA, tenia un seguiment elevat, intuïa que hi havia interès en saber més coses del sense sostre,  que desprès de seccionar la jugular del “ Quico” va marxar cames ajudeu-me.

L’home, li direm Enric, va arribar fins a la Servei d’Urgències de l’Hospital Clínic i Provincial de Barcelona, al carrer de Villarroel, 170, on li van fer radiografies – que van descartar, més enllà d’alguna costella ensorrada, que patís cap traumatologia greu –  li van practicar una primera cura, i li van aconsellar que presentes denuncia per l’agressió, advertint-lo que ells ho havien de comunicar a les autoritats.  Per manca de llits, li van dir que hauria de tornar novament a Urgències per les cures successives.

L’Enric va decidir NO TORNAR al seu lloc habitual, i marxar de Barcelona, almenys fins que es trobes millor.

Aquella mateixa nit, amagat a la caixa d’un camió sortia en direcció a Girona, on havia sentit, que el Consistori havia donat aixopluc als sense sostre.

Quines circumstàncies havien portat a l’Enric a viure al carrer?.

CRÒNIQUES DE LA COVID 19. EL TOC DE QUEDA.

Ens referirem a ell com el “Quico”,  no té ofici, ni benefici, i quasi sempre s’acaba apuntant a totes les “mogudes” que s’organitzen des de les opcions extremistes i antidemocràtiques, no ho fa però, únicament per “devoció”,  ja que aquestes organitzacions acostumen a pagar – sempre en negre – generosament als “col·laboradors”, i a garantir-los que tindran “immunitat”.  Traient llaços grocs va gaudir  com un vedellet, encara que va trobar a faltar  – la cabra sempre tira al “monte” – poder colpejar impunement, avis, dones i quitxalla.

La prohibició de circular pels carrers, el mal dit “ toc de queda” , va ser tota una benedicció per a ell, i quan el van convocar per sortir a apallissar – o el que es presenti – als sense sostre, s’hi va apuntar sense pensar-ho sues vegades.

La primera nit que van sortir, el cap de colla, duia un plànol en el que s’indicaven els llocs i hores en que es trobarien les forces de l’ordre públic, això els donava TOTA la tranquil·litat per actuar en altres zones.

Abans de les 00,00 ja havia tingut ocasió d’apallissar un parell de sense sostre, que aparentaven tenir al voltant de 70 anys, va ser tant senzill, que fins es va avorrir.

Devien ser al voltant de les 2,00 quan va despertar d’una putada de peu un sense sostre, que no devia tenir més de 30 anys, i que es va intentar revoltar, i tota la colla, anaven una desena aproximadament,  el van colpejar, el soroll, va fer que sortissin alguns veïns, i davant el risc d’una eventual presència de la policia, decidien marxar, abans de fer-ho però,  li va semblar que podia donar la darrera plantofada al sense sostre, i el va aixecar de terra per a fer-ho, els seus companys, ja marxaven, i en el moment que  li colpejava la cara amb els punys d’acer, coneguts com punys americans, va sentir una punxada a l’alçada del coll.

El sense sostre, va marxar cames ajudeu-me, i quan els seus  van tornar, el “Quico”,  s’ofegava en la seva pròpia sang.

El van incloure a la llista de víctimes de la Covid.19.

CONTES ESGARRIFOSOS. VI

Clemens Schell ja havia  descartat la CASUALITAT en aquest procés d’expansió exponencial de la Covid. 19 a Madrid, i sense poder atribuir a ningú – de moment – l’autoria, va concloure que hi havia un pla d’infecció desenvolupat quasi com un arma de guerra, que havia fallat perquè  la Covid.19 tenia les SEVES PRÒPIES REGLES, i no s’aturava davant de foteses com la de tenir un nivell de democràcia en sang molt baix o negatiu, ….

La O.M.S  es manifestava “desconcertada”:

https://www.elnacional.cat/ca/salut/oms-desconcertada-xifres-coronavirus-espanya-falla_543576_102.html

Europa ja s’havia manifestat “preocupada” al més d’agost, i  les dades actuals no aportaven precisament tranquil·litat :

https://www.cambio16.com/europa-preocupada-los-brotes-en-espana-crecen-como-la-espuma/

https://www.cde.ual.es/coronavirus-situacion-actual-en-europa/

Clemens Schell no s’estranyava doncs, de rebre una carta anònima en la que s’aportaven còpies de documents en els que es recollia bàsicament que l’extensió de la Covid.19 al REINO DE ESPAÑA, podria solucionar a curt i mig termini als seus “problemes de liquiditat”, en primer lloc hi havia una valoració dels estalvis per pensions que ja estava pel damunt del 2%, i s’especulava amb la reducció de l’atur i les prestacions de caire social – s’aportaven dades sobre la previsió de mortaldat, en les col·lectius d’aturats i persones amb risc d’exclusió social -;  les darreres mesures, permetien NO ACTUAR fins que els nivells d’infecció superessin els 500  infectats per milió d’habitants, això es constatava i amb excés a la Comunitat de Madrid:

https://elpais.com/espana/madrid/2020-04-06/como-afecta-el-coronavirus-a-cada-distrito-y-municipio-de-madrid.html

I no li estranyava tampoc que Madrid ho trobes excessiu, i fes el possible per aturar-ho :

https://www.redaccionmedica.com/autonomias/madrid/documento-recurso-madrid-evitar-cierres-sanidad-restricciones-4120

Clemens Schell, tenia clar que NOMÉS un miracle podria aturar aquests plans sinistres.