Recordo que a la classe de 4º hi havia un company que per caminar necessitava crosses. Ell no podia correr com nosaltres. A l’hora del patí seia en un racó solitari. Jo li dedicava una estona, així no estava sol. Un dia vaig veure que el meu amic tenia companyia. Era una noia que també caminava amb crosses. Per no molestar la relació vaig deixar de fer-li companyia. Uns dies més tard el meu amic em va recriminar que no l’anés a veure. Així que vaig tornar, però ara érem tres. Per sorpresa em van convidar a fer un viatge. Suposo que vaig posar una cara d’estranyesa tan evident que es van molestar. Ell va dir-me – saps qui camina sense cames? Aquells que tenen imaginació -. Ella va seguir i va dir – em aprés a trobar l’alegria a qualsevol racó, alimentar-nos de passió, compartir somnis, quimeres i il•lusions -. Ell va sentenciar – si vols tu també pots ser un ciutadà del país dels caminadors -. Amb ells vaig viatjar per tot el món, cada dia però, tornàvem a casa a l’hora de sopar. El seu record encara està dins del meu cor.
Cita d’en Svileta de Tessàlia: la imaginació són les teves cames per caminar. Amb ella pots anar fins a la fi del món i després tornar.